Search
Close this search box.

Green New Deal: solució o consol?

El Green New Deal es presenta com un paquet de mesures per a mitigar l’emergència climàtica i energètica, augmentar justícia social però sense haver de renunciar al creixement econòmic. La velocitat amb la que aquesta corrent de pensament està esdevenint hegemònica dins de certs moviments ecologistes és directament proporcional a la seva possible ineficàcia.

Green New Deal: solució o consol?

El Green New Deal es presenta com un paquet de mesures per a mitigar l’emergència climàtica i energètica, augmentar justícia social però sense haver de renunciar al creixement econòmic. La velocitat amb la que aquesta corrent de pensament està esdevenint hegemònica dins de certs moviments ecologistes és directament proporcional a la seva possible ineficàcia.

El Green New Deal (GND) convertirà l’antiga i grisa economia en una nova economia sostenible, respectuosa amb el medi ambient, viable econòmicament i socialment responsable. Boom! “in your face” petroleres del món, podeu pensar. Del GND s’ha dit de tot, des de moda hipster a la solució definitiva a la crisi ecològica. La realitat és que el potencial que el GND pugui tenir per augmentar l’adaptació i mitigació del canvi climàtic, després del desastre que estan sent els acords de París, és una de les grans discussions dins dels moviments ecologistes, experts científics i certs sectors d’alguns partits polítics. Spoiler: com a solució definitiva contra la crisi ecològica no surt massa ben parat, però tampoc ho podem jutjar com una moda de quatre indocumentats, hi ha massa gent molt vàlida involucrada per a valorar-ho de forma tan frívola. Com que per la majoria de gent, el GND segueix sent aquell gran desconegut, serà millor començar la història pel principi.

Vivim en societats que se sustenten en l’extracció de petroli, carbó i gas per obtenir energia i béns materials dins d’un “lliure” mercat. És el que s’anomena com capitalisme extractivista. Aquest extractivisme genera grans desigualtats, ja que les democràcies occidentals es dediquen a explotar als països que tenen els recursos en el seu territori. A més, l’obtenció d’energia i materials d’aquestes fonts produeix quantitats ingents de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, conduint-nos a una situació de crisi ecològica global que patim tots els éssers vius del planeta. Si això us sembla poca cosa, aquests recursos no són renovables. Això vol dir que en cas que no fossin diabòlicament tòxics, també els hauríem de substituir, ja que tenen data de caducitat. De fet, hi ha moltes dades que afirmen que l’obtenció de petroli, carbó i gas ja no pot seguir creixent, el que s’anomena com pic de les energies no renovables. I que fa l’ésser humà davant d’això? Produir cada any més béns de consum, augmentar la demanda d’energia, requerir més extracció i augmentar les emissions. Així de llestos som.

Les primeres idees que posteriorment van acabar desenvolupant-se en els actuals GND, apareixen a Europa entre els anys 70 i 90, en àmbits socials propers als partits verds

Un dels grans triomfs del capitalisme neoliberal ha estat drogar les classes mitjanes d’occident amb el desig de béns de consum, mentre les classes populars i la majoria de gent de la resta del món han de lluitar per satisfer les necessitats més bàsiques. Però això és senzillament insostenible. Superar els límits del creixement no només porta a un col·lapse energètic i econòmic, sinó també ambiental.

El GND actual té com a objectiu arreglar la distòpia, reduir les emissions en temps rècord i generar economies sostenibles amb menys desigualtats entre classes socials i entre països. Però per estrany que pugui semblar a un consumidor compulsiu de Netflix, el GND no va néixer amb Alexandria Ocasio-Cortez, sinó molt abans, segons la llegenda, en obscurs soterranis centreeuropeus amb tuf de vodka. Les primeres idees que posteriorment van acabar desenvolupant-se en els actuals GND, apareixen a Europa entre els anys 70 i 90, en àmbits socials propers als partits verds. La seva intenció era oposar-se al que ells consideraven un gran xantatge: el de les grans corporacions a la classe treballadora, obligant-la a acceptar feines tòxiques per al medi ambient i les persones, a canvi d’un salari que els hi donava per a sopes de sobre els diumenges. Però més que les demandes concretes, el que és realment important és la consolidació d’aquest corrent de pensament europeu que entén que no hi pot haver justícia social sense justícia ambiental.

Quan arribem al segle XXI, i sobretot quan la problemàtica climàtica explota finalment en els mitjans de comunicació, les idees desenvolupades durant les dècades anteriors acaben desembocant en allò que l’agrupació supranacional de partits verds Europeus anomena el Green New Deal. El nom, en una allau d’originalitat desbocada, fa referència al New Deal de Franklin D. Roosevelt. Aquella vella recepta per a superar la gran depressió nord-americana contenia dos ingredients principals: una forta inversió pública per generar llocs de treball i reformes econòmiques per a no repetir una nova recessió com la del 1929. Vist amb perspectiva, el segon objectiu el van aconseguir regular.

Tornant a Europa, cal subratllar amb permanent fluorescent, que el GND “millennial” es va deixar pel camí la part més crítica amb el sistema capitalista que sí que havien tingut les protestes de les dècades anteriors. Aquest nou GND intenta unificar polítiques verdes amb economia de mercat, seguint el consell del prestigiós think tank ambiental Wuppertal Institute. Això ens ensenya un parell de coses: no fer cas als think tanks sense donar-li dues voltes al que diuen i no fer cas als alemanys, com a forma de vida. Però bé, per si algun lector s’havia emocionat amb el desenvolupament de polítiques verdes a l’Europa dels primers 2000, amb la caiguda de Lehman Brothers i el tsunami “austericida” posterior, el GND queda finalment enterrat. Curiosament, un conjunt de mesures que haurien de servir per superar crisis econòmiques, es guarda en un calaix quan n’arriba una, quines coses…

Durant aquesta última dècada, tot i la crisi, o gràcies a la crisi, les desigualtats socials i ambientals han seguit creixent i el canvi climàtic s’ha convertit en emergència climàtica. A causa de tot això, Alexandria Ocasio-Cortez ha obert aquell vell calaix, li ha tret la pols al GND bufant amb decisió i l’ha fet el centre del seu nou projecte polític per als Estats Units d’Amèrica. A Europa, altres partits, com per exemple Mas Madrid, n’han copiat l’estratègia.

Tot i aquestes bones intencions, davant les dades i prediccions futures esfereïdores, arriba la gran pregunta que tothom es formula quan llegeix una mica sobre el tema: pot el GND tornar-nos a una societat on tota l’energia i materials que consumim al llarg d’un any puguin ser renovats per la natura en el mateix espai de temps?

I que volen aquests nous GND us preguntareu? Doncs el que dèiem al principi, l’humil objectiu d’aconseguir reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero, mitjançant una transició energètica justa (amb tot el que això suposa per economies addictes al petroli), crear milions de bons llocs de treball “verds” i així garantir la prosperitat i la seguretat econòmica de totes les persones.

I com ho pensen fer? A través d’una mobilització nacional de 10 anys que requerirà un seguit de mesures sectorials i transversals: augmentar la inversió per adaptar-se a les catàstrofes relacionades amb el canvi climàtic, assegurar que qualsevol projecte de llei d’infraestructura abordi el canvi climàtic, ampliar dràsticament la implementació en el territori de fonts d’energia renovables, reformar la totalitat dels edificis per aconseguir la màxima eficiència energètica, eliminar la contaminació i les emissions de gasos d’efecte hivernacle de la indústria tant com sigui tecnològicament factible, donar suport a l’agricultura familiar, potenciar pràctiques agrícoles i d’ús de la terra que augmentin la salut del sòl i invertir en infraestructura i fabricació de vehicles a emissions zero, transport públic net, assequible i accessible i tren d’alta velocitat.

Tot i aquestes bones intencions, davant les dades i prediccions futures esfereïdores, arriba la gran pregunta que tothom es formula quan llegeix una mica sobre el tema: pot el GND tornar-nos a una societat on tota l’energia i materials que consumim al llarg d’un any puguin ser renovats per la natura en el mateix espai de temps? Pot ser realment eficaç una proposta que no qüestiona el creixement continu i els límits materials del planeta? La resposta a aquesta pregunta és directa: NO. Els estudis més recents mostren que una transició energètica que intenti mantenir el consum energètic global actual i no tingui en compte les limitacions materials que existeixen per aconseguir aquest objectiu, acabarà en col·lapse.

Si continuem perseguint créixer indefinidament però basant la nostra organització socioeconòmica en energies renovables, d’on aconseguirem el cobalt, el liti i altres minerals necessaris per a totes les infraestructures i bateries que requerirem? Com podem substituir el petroli per a produir tots els productes que se’n deriven? Aquesta és una transició d’un sistema d’explotació de persones i medi ambient per recursos fòssils a un sistema d’explotació de persones i medi ambient per recursos minerals. Això, combinat amb el fet que la producció de molins, plaques fotovoltaiques, bateries, etc. així com el seu manteniment, tenen una gran petjada en emissions de gasos d’efecte hivernacle, fa pensar en què l’única opció que ens queda als privilegiats és aprendre a viure amb menys consum energètic per càpita. Per altra banda, delegar una necessitat urgent en multinacionals addictes als beneficis, així com en polítics abduïts per la doctrina econòmica de l’escola de Chicago i portes giratòries en empreses energètiques, no sembla una opció òptima. El capitalisme verd és el mateix de sempre però amb una maneta de pintura.

Llavors per què gent com Ocasio-Cortez (social-demòcrata) o Errejón (social-demòcrata encara que no li agradi) a Madrid defensen amb tantes ganes un pla que no porta als resultats desitjats? Doncs tenim tres possibles respostes: a) realment creuen que fer una transició a renovables permetrà seguir creixent alhora que es redueixen al màxim les emissions de gasos, b) saben que hi ha uns límits materials planetaris que no permeten desenvolupar les energies renovables fins al punt que ens permetin viure com vivim ara, però prefereixen no dir-ho per no perdre vots i poder aplicar mesures més contundents un cop obtinguin el poder i c) saben que els poders fàctics són tan poderosos i tan reaccionaris que prefereixen acordar les línies mestres d’una transició menys ambiciosa amb ells. El capitalisme no caurà en dos dies, no? Totes tres estratègies requereixen una població desinformada.

La contracció de l’economia fa por. I és normal, se’ns ha ensenyat que el creixement és indispensable per a poder satisfer les nostres necessitats, mantenir llocs de treball i ser feliços.

Per tant, explicar la veritat no passa pel cap de ningú que pugui optar a un càrrec de poder, a curt termini. Adopten el GND perquè és l’estratègia menys dolenta dintre de les estratègies dolentes per a fer una transició energètica i perquè té bon marketing. L’altra estratègia passa per accelerar també aquesta mateixa transició energètica, seguint el corrent de pensament ecosocialista. És a dir, anar contraient l’economia mundial fins a arribar a un punt en què les nostres societats tinguin una demanda d’energia que pugui ser satisfeta de forma sostenible i on la producció d’aquesta energia torni a mans de les persones.

La contracció de l’economia fa por. I és normal, se’ns ha ensenyat que el creixement és indispensable per a poder satisfer les nostres necessitats, mantenir llocs de treball i ser feliços. Però això té un preu: deixar la nostra sobirania alimentària i energètica en mans d’un mercat privatitzat molt lucratiu per a uns pocs. Aquelles persones que estigueu llegint això i que tingueu les necessitats bàsiques cobertes, atureu-vos i penseu per un moment que us fa realment feliços. Algú ha escollit el seu telèfon, el seu cotxe o poder fer enveja als seus contactes de Facebook amb un viatge llunyà?

Per tant, tenim davant nostre l’oportunitat perfecta per a fer una societat més justa i amb menys estrès. I si la solució a la crisi climàtica i energètica és organitzar-nos de forma diferent? Que me’n dieu? Podreu treballar menys hores, en una feina que no contamini i que no us quedi a quaranta kilòmetres de casa. Podreu passar més temps amb la vostra família i amics i passar menys hores mirant merdes a les xarxes i gaudir més d’un entorn no destruït. Això no es tracta de tornar a les cavernes, es tracta de viure millor amb menys. Una frase que haureu sentit mil vegades associada a la reducció d’estrès és la que també ens pot ajudar a tenir un futur desitjable.

D’entrada l’opció de viure amb menys pot generar rebuig, inseguretat i por. Per això el Green New Deal té èxit, redueix la sensació de canvi radical. Segurament és fins i tot una bona opció per començar a llegir polítiques ambientals si es ve de lluites diferents, descobrir les seves limitacions i buscar alternatives. A mi m’ha ajudat a entendre que el gran repte de la militància ambiental no és aturar el canvi climàtic o aconseguir que no utilitzem les darreres reserves de petroli. El repte actual és canviar el marc mental dels nostres espais de militància, aconseguir incloure la lluita ecologista en les lluites anticapitalistes i feministes i convèncer que la unió d’aquestes tres lluites amb la democràcia directa és l’única opció real de fer polítiques transformadores. Després, haurem d’agafar forces i intentar convèncer les classes mitjanes. Em canso només d’escriure-ho.

La lluita contra un discurs amb possibilitats d’esdevenir hegemònic, i no només dins dels moviments o partits ecologistes, no serà fàcil. Més quan sabem que els podem descriure com enemics, en realitat són els més propers als nostres postulats i que molts utilitzen el GND com a tàctica comunicativa per arribar als nostres mateixos objectius. El secret de l’èxit serà eliminar dogmatismes i acceptar que pel camí d’aquesta transició energètica hi haurà incoherències. El que no ens podem permetre mai és no saber explicar als ciutadans perquè donem suport a certes mesures o perquè no ho fem. La comunicació amb cintura política i sense superioritats morals serà clau per aconseguir una transició energètica allunyada del capitalisme verd i basada en la justícia ambiental i social.

Foto de portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia (Universitat de Barcelona). Membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic i Extinction Rebellion Barcelona. 

Comentaris

Green New Deal: solució o consol?

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau