Gorman, l’imperi i «l’escarabat» de Wittgenstein

La traducció de l'obra de Gorman a Europa ha generat remor. La polèmica i la tria de la poetessa, però, s'ajusta molt bé a la política de gestos del Partit Demòcrata

Gorman, l’imperi i «l’escarabat» de Wittgenstein

La traducció de l'obra de Gorman a Europa ha generat remor. La polèmica i la tria de la poetessa, però, s'ajusta molt bé a la política de gestos del Partit Demòcrata

La publicació de la traducció a l’alemany de The Hill We Climb, el poema que Amanda Gorman va llegir a la presa de possessió de Joseph Biden com a president dels EUA, ha estat rebuda amb nombroses crítiques negatives als mitjans. A Europa, la traducció del poema s’ha vist repetidament envoltada de polèmica des que el passat mes de març Marieke Lucas Rijneveld, la persona —ja que es defineix com a «no binària»— encarregada de traduir-la a Holanda i seleccionada personalment per Gorman, renunciés després que alguns activistes critiquessin que l’editorial que ha adquirit els drets no optés per una traductora de descendència africana. Poc després es coneixia que el traductor al català, Víctor Obiols, era substituït pel mateix motiu un cop havia finalitzat la seva feina, la qual cosa ha generat una intensa polèmica en els cercles culturals de Catalunya i Espanya. L’editorial alemanya, Hoffman und Campe, ha optat per traslladar l’encàrrec a tres dones: Uda Strätling, Kübra Gümüsay i Hadija Haruna-Oelker.

Per desgràcia, la controvèrsia va ser ràpidament contextualitzada en el debat de la «cultura de la cancel·lació» (cancel culture) i reduïda a l’habitual intercanvi de cops entre posicions polaritzades i irreconciliables en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Una batalla més en una altra «guerra cultural» (cultural war) en la qual, paradoxalment, els traductors del poema de Gorman són els primers perjudicats, ja que la seva traducció deixarà de ser jutjada per criteris estrictament literaris, així com els crítics que vinguin després, exactament per les mateixes raons, ja que la seva valoració passarà a estar automàticament sota sospita. Més enllà de les caricatures que hem vist aquests darrers dies, sobretot des dels mitjans conservadors, la decisió de Gorman i els seus editors és problemàtica i antropològicament pessimista.

Les arrels filosòfiques del raonament —més enllà de la política de discriminació positiva— al darrere de la decisió de Gorman i els seus editors han estat analitzades amb suficient anterioritat: Helen Pluckrose, per exemple, ha traçat el seu origen fins a l’obra seminal del posestructuralisme, La condició posmoderna (1979) de Jean-François Lyotard, en la qual Pluckrose ha vist «un relativisme epistemològic explícit» i «la defensa de privilegiar ‘l’experiència viscuda’ per sobre de l’evidència empírica», a més de «la promoció d’una versió del pluralisme en la qual es privilegien els punts de vista dels col·lectius de minories per sobre del consens general dels científics o l’ètica democràtica liberal, que són presentades com autoritàries i dogmàtiques». Sense valors universals ni fets establerts, s’infereix en aquest cas que només pot comprendre a una persona que ha patit exclusió i empatitzar amb ella una altra persona que també l’ha sofert. Ara bé, si es vol ser conseqüent, com pot quantificar-se el sofriment de la segona persona per garantir si no una comprensió plena de la primera, sí almenys una comprensió suficient? Ens trobaríem davant d’una qüestió irresoluble, ja que en darrera instància tota experiència personal és sempre intransferible, i, en conseqüència, no podria ser mai compresa del tot per altres.

«L’escarabat» de Wittgenstein

«Podria entendre la paraula ‘dolor’ qui mai hagués sentit dolor? Deu l’experiència ensenyar-me si és o no és així?», es preguntava Ludwig Wittgenstein a les seves Investigacions filosòfiques. Alguns sembla que es van quedar aquí, perquè el filòsof continuava la seva argumentació com segueix: «I si diguem ‘No es pot imaginar el dolor sense haver-lo sentit algun cop, d’on ho sabem? Com pot decidir-se si això és cert?»

Per dilucidar aquesta qüestió, Wittgenstein va proposar el següent experiment mental:

«Suposem que cadascú tingués una capsa i dintre hi hagués una cosa que anomenem ‘escarabat’. Ningú pot mirar en la capsa dels altres; i cadascú diu que ell sap que és un escarabat només per la vista del seu escarabat.—Aquí podria molt bé ocórrer que cadascú tingués una cosa diferent a la seva capsa. Sí, es podria imaginar que una cosa així canviés contínuament.—Pero i si ara la paraula ‘escarabat’ d’aquestes persones tingués un ús?—Aleshores no seria el de la designació d’una cosa. La cosa que hi ha a la capsa no pertany absolutament al joc de llenguatge; ni tant sols com un quelcom: doncs la capsa podria fins i tot estar buida.—No es pot ‘tallar pel dret’ la cosa que hi ha a la capsa; es neutralitza, sigui el sigui.

És a dir: si es construeix la gramàtica de l’expressió de la sensació segons el model  ‘objecte i designació’, aleshores l’objecte cau fora de la consideració per irrellevant.»

En altres paraules, no poder experimentar les sensacions subjectives de l’altre o fins i tot el contingut mateix de la nostra experiència és «irrellevant» si no podem comunicar la nostra experiència subjectiva a la resta, i això únicament pot fer-se a través del llenguatge, que, cal afegir, és socialment construït. Un poeta no té per què conèixer Wittgenstein, però deuria intuir almenys això.

Foto: pxhere.com

A més, com ha observat l’escriptor Gonzalo Torné, de portar aquest raonament a les seves últimes conseqüències, deuria aplicar-se, també, al potencial lector: «Potser fora convenient i coherent», escrivia Torné fa uns dies, «que el llibre es vengués amb una faixa (o pegatina) on se’ns informi que l’autora considera complicats d’entendre els seus poemes per lectors que no siguin ‘dones, negres i activistes’, com la pròpia Gorman es defineix.» Finalment, de mantenir sense alterar el criteri de Gorman caldria preguntar-se com podria complir-se en països ètnicament molt més homogenis com Polònia, Corea del Sud o la Xina, les poblacions dels quals, a més, lluny d’haver oprimit a altres minories com ho han fet els EUA, han patit en carn pròpia el flagell de la guerra a mans d’altres potències. Irònicament, això demostraria que Gorman i els seus editors estan extrapolant les condicions i estructura social dels EUA a altres països sense tenir en compte ni la seva trajectòria històrica ni la seva cultura. Potser totes aquestes inconsistències no facin més que revelar aquest càsting de traductors com el que probablement ha estat: un recurs publicitari. Que, a més, té la capacitat de crear polèmiques que atreuen l’atenció del públic sobre la seva obra i que, com moltes de les polèmiques que l’han precedida, es tanquen en fals.

No hi ha imperi sense el seu poeta

No hi ha imperi sense el seu poeta. Aquest compleix amb la funció ideològica de legitimar la seva política a ulls de la població i, potser el que és més important, de la seva elit intel·lectual. Sobretot avui, quan la poesia és considerada un gènere arcà la comprensió i gaudi del qual està a l’abast de molts pocs, però que per aquest mateix motiu els seus vells i venerables llorers aporten ‘distinció’ i ‘prestigi’. Que Gorman s’hagi convertit en la figura del món de la cultura més destacada de la presa de possessió de Biden, per sobre fins i tot d’una estrella del pop com Lady Gaga, no és cap casualitat: el seu és un perfil que s’ajusta bé a la política de gestos ‘performatius’ del Partit Demòcrata, l’únic que ha inclòs una lectura de poesia en sis cerimònies de presa de possessió: la de John F. Kennedy el 1961, les dues de Bill Clinton, el 1993 i el 1997, les dues de Barack Obama, el 2009 i el 2013, i la de Joe Biden, el 2021. En particular, l’ús de reivindicacions històriques de moviments socials per a, conscient o involuntàriament, encobrir les seves vertaderes polítiques, que amb freqüència no es corresponen en absolut als objectius que aquells perseguien i que fins i tot arriben a ser hostils als sectors més militants d’aquells moviments: greenwashing, pinkwashing, purplewashing, i així successivament.

És una obvietat, però repetim-ho aquí un cop més: resulta si més no xocant que algú amb uns estàndards morals tan exigents a l’hora de seleccionar els seus traductors participi en la presa de possessió de la presidència de la nació amb la major maquinària militar del món, utilitzada, com se sap, per a dominar, per la intimidació o per la força de les armes, a altres pobles. Biden no ha donat fins a la data —tampoc en campanya— cap indicació de voler posar fi a aquesta política, més aviat al contrari: ha perllongat la ‘guerra freda’ contra Rússia i la Xina i imposat noves sancions a l’Iran. Res sembla suggerir que les polítiques econòmiques i socials de la seva administració vagin a corregir de manera decisiva la desigualtat i la discriminació que pateixen des de fa dècades la població afroamericana, a més de la llatinoamericana i la asiàtico-americana. Els versos del poema de Gorman apel·lant a deixar de tenir en compte el que ens separa (“and so we lift our gazes not to what stands between us / but what stands before us / We close the divide because we know, to put / our future first, / we must first put our differences aside”) prenen aquí un sentit molt diferent al que la seva autora segurament es va imaginar.

Altres crítics han recordat que el febrer del 2020 Gorman va col·laborar amb Nike durant el Black History Month amb un poema sobre els atletes afroamericans, eludint l’espinosa qüestió de l’historial d’una empresa sobradament coneguda pels seus escàndols relacionats amb les condicions laborals en les que es fabriquen els seus articles. Un any abans de la seva col·laboració amb Nike, Gorman va treballar com a ‘reportera de Prada’ per promocionar la seva línia de productores reciclats. La companyia italiana necessitava urgentment millorar la seva imatge després que el 2016 un estudi de KnowTheChain revelés que es tracta d’una de les empreses de luxe que menys recursos destina a supervisar que els seus productes no estan realitzats per mà d’obra esclava. Dos anys després, el 2018, Prada va ser de nou una de les companyies pitjor valorades en l’informe de KnowTheChain. Prada fou la marca que va escollir Gorman per a la diadema i l’abric groc que va vestir (preu original: 2.777’28 dòlars) a la cerimònia de presa de possessió, d’acord amb alguns mitjans, per les seves campanyes en defensa del feminisme. La poeta estatunidenca havia declarat anteriorment que Miucca Prada la motivava a ser millor poeta i fins i tot va arribar a dedicar a la marca una de les seves composicions, A Poet’s Prada (“Style is statement, style is creative power revitalized / And never compromised. It is then in no way a surprise / That it’s also ‘uniforms for the slightly disenfranchised’. / This is no cloth on my arm / It’s the uniform of an armada / A poet’s sonata pulsing in Prada”).

La distància entre el discurs oficial i la pràctica real no és certament cap novetat als EUA, un «imperi antiimperialista», segons l’oxímoron encunyat pel marxista rus Boris Kagarlitsky per definir al país des del període d’expansió de la seva influència a partir de l’anomenat corolari de Roosevelt. Des de fa dècades l’establishment del Partit Demòcrata s’ha especialitzat en això mateix. El resultat és una amalgama ideològica que Nancy Fraser ha denominat «neoliberalisme progressista». En un article per a la revista Harpers del 2014 Adolph Reed va descriure com els EUA s’havien convertit en un paisatge «d’hologrames polítics» en el qual «la narrativa biogràfica i la identitat» d’Obama «serveixen per suplir el buit de política vagament transformadora». «Per descomptat, la percepció de la diferència d’Obama respecte als Clinton i altres competidors Demòcrates del passat i el pressent estava lligada a esdevenir el primer president negre, un fet el significat simbòlic del qual superava amb escreix la política real del candidat», observava Reed. Encara que Biden s’allunya d’Obama en molts aspectes, aquesta és la ideologia que està intentant revitalitzar. D’aquesta ideologia i no d’una altra forma parteix el fenomen Gorman. Les polèmiques sobre l’elecció dels seus traductors no deurien impedir-nos veure-ho.

Sense dubte, seguirem parlant durant una temporada de Gorman. Encara que Den Hügel hinauf només inclou el poema del títol, el llibre arriba a les 64 pàgines degut a que cada estrofa ocupa una doble pàgina. El format escollit és tota una declaració d’intencions sobre a qui va destinat aquest llibre: GenZers i dues generacions precedents que el compraran per deixar-lo amb cura sobre la tauleta del cafè, perquè no passin desapercebuts als convidats el seu bon gust literari i compromís social. Aquest és el destí de la majoria de poesia que es publica en els nostres dies. Els bons temps per a la lírica tenen un aspecte molt diferent a aquest.

Article publicat originalment a krass&konkret el 10 d’abril del 2021
Foto de portada: Flickr – Chairman of the Joint Chief of Staff
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

Gorman, l’imperi i «l’escarabat» de Wittgenstein

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.