Giulia Adinolfi: la llavor roja del feminisme català

Giulia Adinolfi va ser una pensadora original que, primer a les files del PCI i més tard a les del PSUC, va desenvolupar una important tasca teòrica dins del marxisme i del feminisme. Aquest article ens acosta la seva figura i algunes claus del seu pensament al voltant de la cultura femenina i la política de masses.

Giulia Adinolfi: la llavor roja del feminisme català

Giulia Adinolfi va ser una pensadora original que, primer a les files del PCI i més tard a les del PSUC, va desenvolupar una important tasca teòrica dins del marxisme i del feminisme. Aquest article ens acosta la seva figura i algunes claus del seu pensament al voltant de la cultura femenina i la política de masses.

No és cap delicte dir que el diàleg entre marxisme i feminisme ha sigut sempre complicat, ja sigui per una mena de marxisme sense gènere o de feminisme sense classe. A finals dels anys 70, el feminisme a Espanya va ressorgir amb més força que mai des del començament de la dictadura, i es va donar un procés de construcció del moviment digne d’estudi. Giulia Adinolfi neix al 1930 a Salerno, Itàlia. Militant del Partito Comunista Italiano des dels setze anys, va arribar a Catalunya a través d’una beca d’estudis hispànics, i és llavors quan coneix a Manuel Sacristán, la persona amb la qual compartirà la resta de la seva vida.

La majoria de persones que la van conèixer coincideixen en la fascinació que sentien quan parlaven amb ella, així com en la quantitat de treball intel·lectual que feia durant el seu dia a dia de forma discreta. Ella i Sacristán van decidir quedar-se a Espanya i comprometre’s amb la lluita contra el franquisme, rebutjant, probablement, oportunitats que li esperaven a Itàlia: el lloc on s’havia polititzat des de petita i d’on adquirirà una mirada política determinada amb la que teoritzarà el feminisme català de finals del segle XX. La seva militància al PSUC va ser discreta, molt més que la de Sacristán, probablement pels perills que implicava una activitat d’aquelles dimensions: no podien assumir els dos el mateix nivell de reconeixement. Tot i això, va dedicar els últims anys de la seva vida a pensar i publicar articles sobre el moviment feminista català, sent una de les precursores de les «jornades catalanes de la dona».

És, si més no, una necessitat exposar part de les idees que Adinolfi va escriure durant els anys 60 i 70, perquè va elaborar un pensament propi que la va situar com a una de les pensadores més especials de la seva època. Per sortir, també, dels marges amb els què se la sol recordar, i posar en valor el seu pensament polític.

Font: Espai Marx

La proposta de la subcultura femenina

En primer lloc trobem la línia d’anàlisi en què Adinolfi participa del debat igualtat-diferència. Segons aquesta, la subcultura femenina és aquella cultura general que comparteixen les dones arran de les seves experiències en la subordinació. El terme cultura indica aquí un element d’identificació; més enllà d’un sistema d’idees que busca motivar certes conductes, parlar de cultura és tenir en compte elements materials, però també subjectius: aquells que tenen a veure amb els costums, les tradicions i els sentiments. En aquest sentit, Adinolfi entén que les dones son un grup subaltern que es mou entre l’acceptació i el rebuig a les relacions de dominació i que, per tant, el rebuig total de la feminitat és un error polític. Per a ella, era imprescindible entendre que les dones han agafat els valors patriarcals i els han elaborat, deixant pas a un sistema de valors propi, i és per aquesta raó que opta per «no llençar l’aigua de la banyera amb el nen dins», assenyalant la necessitat d’una acceptació crítica de la feminitat. Com bé afirma Elena Grau, aquesta proposta va significar un alliberament per a moltes dones de l’època:

«Llençar la criatura amb l’aigua del bany era llençar alguna cosa que nosaltres mateixes érem, perquè en el nostre ser dones no tot era imposat pel patriarcat. Havíem rebut de les nostres mares una gran complexitat de sabers, d’actituds, de maneres de fer i estar a la vida que no es reduïen als mandats que pretenien minoritzar i controlar la nostra vida. Aquesta part de nosaltres era la criatura -vàrem descobrir gràcies a Giulia- que volíem conservar i fer créixer»

Grau (2022)

Tot i que les dones compartien una mateixa situació d’opressió, aquesta era diferent depenent de l’organització política i la classe social a la que es pertanyia. Això és, Adinolfi considera que el contingut de la feminitat està vinculat a la cultura dominant de les societats; a partir d’una mirada antropològica entén que la feminitat no és quelcom essencial i estable, sinó que depèn de l’adaptació del sistema al context concret. A això se li afegeix l’element de classe, explicitant l’existència de divisions socials entre dones, fet que afecta, també, a l’expressió i l’enteniment de la feminitat. És en aquest punt on l’autora considera que les dones de la «burgesia» no buscaran acabar amb el sistema capitalista del qual surten beneficiades, però si buscaran assolir una igualtat de gènere per a elles mateixes, fet que fa que el feminisme es constitueixi com a un moviment divers en termes socials.

Tot i la diversificació social, la discriminació patriarcal afecta a totes les dones. És cert que la opressió es manifesta amb mesures i conseqüències diferents, però es desprèn un sistema de valors el suficientment general per parlar d’una subcultura femenina. Més enllà de les diferències socials, l’experiència vital de les dones comparteix un element unificador: l’opressió específica que pateixen, i és en aquest sentit que a l’organitzar el «moviment democràtic de dones» Giulia agrupa a dones diverses en termes socials. Tal i com assenyala Pilar Fibla a un article publicat durant 1981:

«L’article està basat en l’experiència del moviment democràtic de dones que organitzà el PSUC els anys seixanta i que G. A. dirigí. Recordat ara, una de els característiques més significatives de les dones democràtiques era la diversitat, tant des del punt de vista social, com polític. Van coincidir-hi dones de professions molt diferents i de preocupacions molt diverses respecte al fet de ser dones».

Fibla (1981)

Fent un paral·lelisme, cal recordar com el propi Antonio Gramsci va ser un dels pocs dirigents d’occident que va recolzar la proposta que Clara Zetkin li va fer a Lenin de «basar la organización internacional de mujeres comunistas en la construcción de lugares abiertos también a mujeres no inscritas en el partido» (Durante, 2019: 320). Giulia Adinolfi va anar encara més enllà, agrupant a dones diferents no només en termes polítics sinó també socials, entenent que el moviment feminista és divers i, per tant, també un camp de batalla per l’hegemonia. Concebre la lluita de les dones com a plural i identificar elements de convergència permet a l’autora ampliar el subjecte de la lluita i entendre el camp on es disputa l’hegemonia del moviment. El feminisme, doncs, s’ha de constituir com a una política de masses, sent aquesta un element imprescindible perquè la classe treballadora deixi de defensar interessos corporatius i, pel contrari, defensi la vida.

Font: Espai Marx

El feminisme com a política de masses: la necessitat de defensar la vida

Adinolfi va escriure al 1978 —poc temps abans de morir— una nota preliminar on afirmava que la tasca pendent del moviment obrer era entendre la política de masses no solament com a element tàctic del proletariat, sinó com l’afirmació del caràcter hegemònic dels seus interessos. La tasca de les classes treballadores no és només canviar la propietat dels mitjans de producció, sinó defensar la vida. De fet, l’autora va dedicar gran part de la seva vida a fer entendre que la lluita de les classes treballadores tenia molt a veure amb la lluita contra l’opressió patriarcal. A un dels seus articles, anomenat «Por un planteamiento democrático de la lucha de las mujeres» (Adinolfi, 2005) fa una crítica a les diferents concepcions que existien sobre la lluita de les dones, en concret a la visió «paternalista» de la lluita, la «extremista» i la «feminista»[1].

El sistema capitalista necessita relegar les dones a una posició subalterna per mantenir la seva opressió de classe. En aquest sentit, Adinolfi analitza el paper del treball domèstic i el posa en relació amb el funcionament del sistema capitalista. És a dir, fa una anàlisi politico-econòmica de la qüestió assenyalant el paper que juga la reproducció de la mà d’obra en el procés productiu: allò que el sistema capitalista considera una tasca privada, això és, la reproducció de la vida, és en realitat indispensable pel seu propi funcionament. Per aquesta raó, la crida de Giulia Adinolfi a l’organització de la classe treballadora no se separa dels objectius feministes, com si van fer els plantejaments racional-humanistes del segle XlX (Ferguson, 2020:80). Els objectius feministes i els de la lluita de classes estan units, sense que es doni una dissolució dels primers en la lluita treballadora. En definitiva, l’èxit de la confrontació amb el capital depèn de la inclusió de les dones en la lluita de les classes treballadores.

Assumint que els interessos de les classes treballadores i els feministes han d’anar de la mà, cal aclarir que Adinolfi sempre va considerar que l’opressió de la dona no es reduïa a l’antagonisme capital-treball. De fet, assenyala que els problemes de les dones demostren una contradicció interna del propi sistema capitalista, que pretén donar una imatge modernitzada sobre el paper que juga la dona a la societat mentre manté determinats elements anacrònics. És precisament per això que el moviment feminista es conforma per subjectes diversos en termes de classe.

Les dones, per tant, es veuen afectades pels problemes generals de la societat, fent que la fi de la seva opressió només pugui arribar amb l’erradicació de l’explotació de classe. És per això que tots aquells grups interessats per acabar amb al inferioritat de les dones poden arribar a recolzar interessos que busquen posar fi a la lògica sistèmica actual. Això és, el moviment feminista es conforma per subjectes diversos en termes polítics i socials i, per tant, es dona una lluita per l’hegemonia dins el propi moviment. És imprescindible portar a terme aquesta lluita per l’hegemonia, per fer dels interessos de les classes treballadores interessos col·lectius, i per defensar la vida en totes les seves expressions.


Referències

Durante, Lea. 2019.«Hegemonía gramsciana y feminismo: un diálogo necesario», en Gramsci: La teoría de la hegemonía y las transformaciones políticas recientes en América Latina. Actas del Simposio Internacional. Asunción: Centro de Estudios Germinal.

Ferguson, Susan. 2020. Mujeres y trabajo: feminismo, trabajo y reproducción social. Madrid: Sylone.

Fibla, Pilar. 1981. «Reflexions sobre l’evolució del moviment de dones a Barcelona». mientras tanto, 6, pp. 23-29.

Grau, Elena. 2022. «Veure-hi més enllà. El pensament de Giulia Adinolfi sobre la política de les dones». Cicle “el Marxisme viu”, [Inèdit].

Adinolfi, Giulia. 2005. «Por un planteamiento democrático de la lucha de las mujeres», mientras tanto, 94: pp. 53-60.


[1] S’ha d’aclarir, en aquest sentit, que Adinolfi va elaborar la critica a la «concepció feminista» fent referencia al feminisme liberal burgès que venia de la primera meitat del segle XX. Aquest feminisme va ser eliminat durant les primeres dècades del franquisme i va ressorgir cap als anys 60. A finals del 70, amb l’extensió del feminisme de la segona onada s’introdueix el terme «patriarcat» com a sistema sòcio-simbòlic de dominació i es comença a analitzar la seva articulació amb el capitalisme. El més probable és que Adinolfi tingués en compte aquest canvi.


Foto de portada: Marxismo Crítico

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Giulia Adinolfi: la llavor roja del feminisme català

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.