Diuen que el temps ho cura tot. Però perquè les ferides es tanquin, el temps ha de transcórrer. I avui sembla haver-se aturat. Es diria que l’avanç cronològic del temps ha quedat en suspensió, replegant-se sobre si mateix. El passat s’ha encavalcat amb el present i el futur s’ha esvaït. Cap ferida pot cicatritzar, i així ens condemna a un dolor perpetu. Un dolor que només la nostàlgia alleuja momentàniament. Ja no busquem consol en la imaginació del que ha d’arribar, sinó en el record d’allò que va ser. Fins i tot en la fantasia d’allò que volem creure que va ser. En comptes d’esperar alguna cosa bona del futur, la rebusquem en el passat. Avui, el paisatge que reflecteix el retrovisor ha esdevingut el destí del viatge. Però per què vivim sotmesos en aquest anhel permanent d’alguna cosa que moltes vegades ni tan sols hem conegut? Quan la memòria va deixar de ser un refugi fugaç per convertir-se en el nostre únic estatge? En quin instant la nostàlgia es va tornar incompatible amb l’esperança?

No diguis: «Com és que els temps passats eren millors que els d’ara?» No és una pregunta intel·ligent.

Eclesiastès 7:10

Svetlana Boym sosté que el segle xx «va començar com una utopia futurista i va concloure sumit en la nostàlgia». Una nostàlgia, cal aclarir, diferent de l’enunciada per Johannes Hofer, l’ambiciós estudiant de medicina alemany de tan sols dinou anys que el 22 de juny de 1688 va presentar la seva tesi Dissertatio medica de nostalgia, oder Heimwehe a la Universitat de Basilea. Valent-se dels termes grecs nostos (tornada a casa) i algos (dolor), Hofer va encunyar el neologisme «nostàlgia», tipificant una patologia de l’enyor (Heimwehe, en alemany). Però el «dolor pel retorn» ja s’havia identificat prèviament. Era el mateix «mal del cor» que durant la Guerra dels Trenta Anys va afectar mitja dotzena de soldats del Terç de Flandes, els quals van haver de ser retornats a casa seva víctimes d’una estranya dolència que els provocava pèrdua de la gana, estat de melancolia i pensaments suïcides. Amb els anys, a aquest quadre diagnòstic se sumarien altres símptomes com «taquicàrdia, erupcions cutànies, hiperhidrosi (sudoració excessiva), dificultats auditives, convulsions, acidesa, vòmits, diarrea i qualsevol ranera o sibilància que l’estetoscopi pogués captar al pit», que convertirien, en paraules del crític literari Jean Starobinski, «un fenomen emocional [Heimweh] en un fenomen mèdic [nostàlgia]».

La nostàlgia contemporània dista molt de l’afecció clínica batejada per Hofer, però també de la concepció que la reemplaçaria a principis del segle xx, quan se la va desvincular de la fisiologia –i de teràpies «curatives» com les infusions d’opi, l’aplicació de sangoneres a l’anus o els passejos pel camp– i se la va retornar a l’àmbit de les emocions. Sentir nostàlgia en un moment o altre, va concloure’s, és inherentment humà. I inevitable. Tant com sentir tristesa o ràbia en un moment o altre. Aquesta reformulació de la nostàlgia com a afecte no entrava en conflicte amb el progrés, de la mateixa manera que un atac de ràbia no resulta irreconciliable amb una existència pacífica ni un instant de tristesa amb la joie de vivre. La nostàlgia contemporània, en canvi, és un animal molt diferent. Frena. Immobilitza. En bona part, simbolitza l’últim clau al taüt de la Modernitat, ja que somatitza una desconfiança aparentment irreversible en el progrés, la força motriu de l’avenç civilitzatori modern fins ara. El progrés albergava una cadena de valors que convidaven a confiar en el demà: expectativa, avenç, confiança. La devaluació d’aquesta idea ha comportat la crisi de fe en el futur, que ens obliga a fer la vista enrere i enyorar el que ja s’ha esdevingut. El focus s’ha desplaçat de la il·lusió per un futur millor a la tristesa per la pèrdua d’un passat millor. Paradoxalment, ha estat el mateix progrés, o si més no el seu segrest per part de l’imaginari capitalista, el que ens ha conduït fins aquí.

L’auge creixent i aparentment imparable de la, anomenem-la així, nostàlgia sisífica –ja que, com el mite de Sísif, ens aboca a pujar una vegada i una altra la mateixa muntanya, sense possibilitat d’arribar mai al cim i poder contemplar el paisatge que s’hi oculta darrere– sorgeix, no per casualitat, en el mateix moment històric en què Franco «Bifo» Berardi localitza l’inici del procés de «lenta cancel·lació del futur» formulada pel filòsof italià. De fet, els dos fenòmens s’entrellacen i retroalimenten, i així es revelen com a puntals bàsics del que Mark Fisher definiria per a la posteritat com a realisme capitalista, és a dir, la conversió del capitalisme en un sistema cognitiu capaç de bloquejar el desenvolupament de qualsevol imaginari diferent d’ell. El que alguns teòrics anglosaxons ja van sintetitzar amb l’acrònim tina: There Is No Alternative. No hi ha alternativa.

Francis Fukuyama va proclamar la fi de la Història arran de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991. A parer del politòleg estatunidenc, el desmantellament del bloc comunista havia de significar el pas a una mena de no temps ideològic, marcat per la fi de les tensions entre pols oposats, i l’assentament definitiu de la democràcia liberal com a organització hegemònica del món. No obstant això, per als habitants del bloc capitalista, la Història feia dues dècades que estava acabant-se. Almenys, des del 1973, l’any de la crisi del petroli i el cop d’estat a Xile. L’any en què tot va començar a enfonsar-se.

El 16 d’octubre de 1973, els països membres de l’opep van decidir deixar d’exportar cru als estats que donaven suport a Israel en la Guerra de Yom Kippur a tall de represàlia. A conseqüència del boicot, l’economia occidental va entrar en recessió per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, fet que va posar fi a les tres dècades de prosperitat capitalista que havien engendrat l’estat del benestar i van precipitar el principi d’una successió inacabable de crisis globals –no menys de sis fins al present. Un mes abans, l’11 de setembre, les forces armades xilenes havien pres a l’assalt el Palau de la Moneda, seu del govern democràtic presidit per Salvador Allende. El cop es va saldar amb la instauració d’una dictadura militar que es prolongaria fins al 1990. Sota el mandat del capità general Augusto Pinochet, el règim va servir de camp de proves per a l’aplicació de les tesis neoliberals gestades originalment a l’Escola d’Economia de la Universitat de Chicago pel think tank dirigit per George Stigler i Milton Friedman, els coneguts com a Chicago Boys. Les mateixes tesis que poc després adoptarien Margaret Thatcher a la Gran Bretanya i Ronald Reagan als Estats Units, i canviarien per sempre el rumb de l’economia i la política a aquest costat del planeta.

Sense tensió ni diferència, la realitat es va reduir a un tot únic que només podia evolucionar expandint-se horitzontalment, com una taca d’oli. No cap endavant, sinó cap als costats. Aquesta viscositat, sumada a la desregulació de les finances, la globalització i el poder absolut dels mercats característics de les polítiques neoliberals tindrien un efecte fulminant en la psique col·lectiva. Des d’aleshores, la percepció que el que hi ha és tot el que pot haver-hi, que qualsevol altra opció seria pitjor, si no inviable, s’ha instal·lat en pràcticament tots els aspectes de la vida i de les experiències individuals i comunals, i ens ha atrapat en un temps precaritzat que no avança, no ens porta a un altre lloc. Una deriva la principal seqüela de la qual ha estat la pèrdua de la nostra propiocepció com a subjectes històrics. La desconfiança gradual en la capacitat transformadora de la ciutadania, en les potencialitats pròpies, ha revertit l’entesa de l’ordre fenomenològic de les coses. El mercat i la tecnologia, antany considerats objectes sotmesos al nostre control, s’han erigit en agents generadors de la realitat que ens toca habitar, i ens han relegat a la condició de nàufrags sense veu ni vot més enllà del consum i la cita quadriennal amb unes urnes els resultats de les quals s’evidencien cada vegada més simbòlics que efectius. Així, incapacitats per somiar amb un futur diferent del present, ens hem quedat orfes de demà. Un demà que, de tota manera, tampoc sentim nostre. Per això ens resistim a oblidar. Perquè renunciar a la remembrança del passat significaria perdre definitivament el poc que ens queda, l’únic amarratge de certeses que impedeix que ens perdem en un oceà temible i insondable en la travessia del qual, estem convençuts, mai se’ns permetrà dur el timó. No tenim control sobre el futur, però sí que creiem tenir-ne sobre el passat. Ruiz de Santayana va dir que qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la. Ara la recordem obsessivament amb la vana esperança de poder repetir-la.

No només no volem oblidar. Tampoc podem. Sempre a l’abast de la mà, sempre aquí i ara, el passat ha colonitzat el present fins a desnaturalitzar-lo per complet. El nostre dia a dia transcorre en un remix temporal on el nou es confon amb el vell. Perquè, reconeguem-ho, ja ningú espera res de bo de l’insòlit, del que queda per conèixer. La idea del capitalisme com a generador d’un futur esperançador, sustentada en la ruptura a través de la innovació, ha estat substituïda per una no menys rendible indústria de la nostàlgia. El neoliberalisme explota la nostàlgia sisífica de la mateixa manera que el fordisme va alimentar-se de la producció de novetats. Perdem-nos per un instant pels passadissos d’un supermercat. Els productes més trencadors prometen mètodes artesanals i receptes tradicionals. El de tota la vida. Les pel·lícules més taquilleres són remakes, seqüeles i preqüeles de títols antics. Tret de comptades excepcions, poques estrelles del pop menors de quaranta anys poden omplir un estadi. YouTube, el gran repositori de la memòria col·lectiva digitalitzada, és el web més visitat del món després de Google. Fins i tot els morts, convertits en espectres binaris, continuen habitant entre nosaltres: més de cinquanta milions de comptes d’usuaris difunts encara són oberts a Facebook. Si aquesta xarxa social continua existint el 2098, el nombre de perfils de persones mortes superarà el de les vives. En una tessitura com aquesta, no hauria de sorprendre ningú l’auge del nou feixisme. Perquè si alguna cosa caracteritza la ideologia feixista és la fixació pel retorn al passat. A una Amèrica gran. A una Itàlia regida per Déu, la pàtria i la família. A una Espanya feliç, tranquil·la i segura: sense debats identitaris, sense feminazis i sense mena. A un temps diferent i, sobretot, millor. No importa que cap d’aquests llocs no hagi existit mai. Les promeses s’alliberen del jou de la realitat perquè la necessitat de sentir-se algú, i no solament alguna cosa, superen l’indisputabilitat dels fets. El que és veritablement rellevant és proporcionar les fantasies convenients a les persones adequades en el moment idoni.

Una de les claus per comprendre les ressonàncies sinistres de la nostàlgia sisífica és precisament la construcció mítica del record. No volem tornar al veritable passat, sinó a una il·lusió del passat: una Arcàdia feta de llegendes i retalls mediatitzats; una quimera capaç de satisfer el nostre desig de control de la realitat. Un temps inventat sobre el qual, ens obliguem a creure, nosaltres manàvem. No ens atrauen les coses tal com van ser, sinó tal com ens agradaria que haguessin estat. Hofer va descriure la nostàlgia com a «symptoma imaginationis laesae», símptoma d’una imaginació desordenada. Segles més tard, Svetlana Boym va advertir que «[e]l perill de la nostàlgia rau en el fet que tendeix a confondre la llar real i la imaginària»..

Aquesta confusió entre la llar real i la llar imaginària i els diversos interessos que modulen la naturalesa del record en el marc de la nostàlgia contemporània són dos dels eixos vertebradors de la trilogia assagística de Grafton Tanner, formada per Babbling corpse (2016), The circle of the snake (2020) i el present volum. Una tríada en què l’autor dissecciona els mecanismes culturals, tecnològics i polítics que articulen l’actual indústria de la memòria. Encara més important, a Les hores han perdut el rellotge reclama una (re)conquesta de la nostàlgia. Perquè la nostàlgia en si mateixa no és el problema. Cap sentiment ho és. El conflicte sorgeix a partir d’un determinat tipus de gestió d’aquest sentiment. Per això Tanner, sense rebutjar la nostàlgia, anima a sortir del bucle sisífic. No deixant de pujar la pedra, sinó pujant-hi per altres cares de la muntanya. Assumint que la negació taxativa de la nostàlgia, de la legitimitat de sentir-la, és una entelèquia que difícilment arribarà a traspassar el món de les idees per instal·lar-se en el de l’experiència. Així, proposa abraçar noves concepcions radicals de la nostàlgia: formes diferents d’abraçar el passat sense desvincular-se del present ni bloquejar les potencialitats del futur. Vindica l’orgull de l’arrel i la llar en oposició a la suposada «llibertat» del desarrelament i la mobilitat, en el fons, trampes que condueixen indefectiblement a la precarietat laboral i emocional. Tot i que, adverteix, no es tracta d’adoptar una posició conservadora, sinó de reformular els conceptes d’«arrel» i «llar». Fins i tot del temps mateix. Perquè el temps, afirma, pot ser observat com una entitat fractal, rizomàtica. Contra el temps lineal, convida a observar-lo com una substància elàstica, regida per l’asimetria i la mutació contínua; tots dos, paràmetres dependents de la relació que vulguem establir-hi. Una essència novament sota el nostre domini. Som nosaltres, i no un gegant tecnològic, una major cinematogràfica o un demagog ficat en política, els qui hem de triar quin passat enyorem, com fer-ho i, si s’escau, com recuperar-lo per invertir els ensenyaments que ens hagi proporcionat en el desenvolupament d’un futur. Perquè, finalment, allò de què es tracta és de recuperar la nostra condició de subjectes. De reprendre el control de la Història. De tornar. No a un temps concret ni a un miratge. A la nostra dignitat.