És Gaza un altre cop! Però aquesta vegada és diferent. En comptes de reaccionar davant un dels habituals atacs genocides de l’apartheid israelià, els moviments de resistència han fet el «primer» pas en un moviment sense precedents.

En lloc d’esperar la «generositat» d’Israel quan decideix, a través de mediadors, obrir una de les set portes de la major presó a l’aire lliure del planeta, els presos -havent après de l’Aixecament de Varsòvia de 1944- han decidit derrocar-la ells mateixos.

El mortífer setge medieval imposat a Gaza des de 2007 -secundat per la Unió Europea i els Estats Units- juntament amb les recurrents guerres genocides llançades per Israel són un intent de fer desaparèixer -encara que lenta i dolorosament- als palestins de Gaza. Prou! Ja n’hi ha prou!

Els moviments de resistència de Gaza, de dretes i d’esquerres, han decidit girar la truita. Han donat a la lluita palestina un nou impuls, una direcció clara cap a l’alliberament i la descolonització.

Una història palestina truncada

Per a comprendre els esdeveniments d’avui, és important recordar el context de la lluita palestina dels últims 30 anys. La decisió dels dirigents de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) de fer el que abans era impensable -coexistir amb el sionisme- va conduir als desastrosos Acords d’Oslo que, de fet, van truncar la història palestina.

La Naksa, l’ocupació israeliana de Cisjordània, Gaza, els Alts del Golan i el desert del Sinaí el 1967, es va separar de la Nakba, l’expulsió massiva dels palestins de la seva terra natal el 1948.

El centre d’atenció va passar a ser l’ocupació i no el colonialisme que es sostenia darrere seu, mentre que les «negociacions de pau» servien de tapadora per a la violència israeliana i la contínua despossessió dels palestins.

Com sosté l’historiador israelià Ilan Pappe al seu llibre The Biggest Prison on Earth: «Els estrategues israelians van descobrir que si es vol dur a terme una neteja ètnica per altres mitjans, l’alternativa a l’expulsió és no permetre que la gent abandoni el lloc on viu -i així poden ser exclosos de l’equilibri democràtic de poder. Estan continguts dins de les seves pròpies àrees, però no han de ser tinguts en compte en la demografia nacional general, ja que no poden moure’s lliurement, desenvolupar-se o expandir-se, ni tenen cap dret civil o humà bàsic».

L’apartheid israelià ha deixat absolutament clar que, com que no pot desfer-se de nosaltres per complet, hem de convertir-nos en els seus esclaus, persones sense cap dret.

La majoria dels jueus israelians donen suport a la política genocida dels seus governs perquè, com a sionistes que viuen a l’Israel de l’apartheid, estan adoctrinats en la creença que tenen dret a uns certs privilegis que han de negar-se a la població autòctona de la terra.

El 1948, per a aplicar aquesta ideologia racista, la neteja ètnica va ser la solució. I el 1967, l’esclavitud es va convertir en l’única opció. Enfront d’aquesta realitat, els palestins han acordat que l’enemic  és el colonialisme dels assentaments, però no han aconseguit posar-se d’acord sobre com ha d’entendre’s i aconseguir-se la descolonització.

En els últims anys s’ha produït un canvi radical en el pensament estratègic sobre aquest punt, que considera les relacions israelo–palestines en el marc del colonialisme  i l’apartheid.

L’autèntic alliberament en aquest context significa aconseguir una veritable igualtat a la Palestina històrica després del retorn de tots els refugiats palestins a les ciutats i pobles dels quals van ser netejats ètnicament el 1948.

Una visió de l’alliberament

No és d’estranyar que Gaza hagi decidit fer aquest pas sense precedents. Dos terços dels habitants de Gaza són refugiats que tenen dret al retorn d’acord amb la Resolució 194 de 1948 de l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Es rumoreja que els combatents de la resistència que van aconseguir entrar a Sderot són nets de refugiats del poble de Huj, que va ser objecte de neteja ètnica per les milícies sionistes el 1948 i rebatejat com Sderot. Uns altres són del poble de Hirbya, rebatejat Zikim pels israelians. S’han atrevit a fer l’«impensable», és a dir, tornar, no com a visitants amb permís del colonitzador, sinó com a llibertadors que defensen el seu dret a la seva terra ancestral.

Aquest acte radical de retorn apunta al futur post-sionista que hem d’imaginar i que portarà l’alliberament per a tots. Alliberament per a nosaltres significa desmantellar les estructures del colonialisme sionista  i de l’apartheid i abordar les desigualtats i injustícies que ens ha infligit a nosaltres, la població indígena de Palestina, durant els últims 100 anys.

Alliberament per a nosaltres vol dir transformar la relació entre palestins i israelians en una relació basada en la igualtat i la justícia totals. S’espera que la societat de colons abandoni tots els privilegis colonials i mostri una voluntat real d’acceptar la seva responsabilitat pels crims i injustícies del passat. El compromís que s’espera que ofereixin els palestins autòctons és acceptar als colons com a ciutadans iguals en el nou Estat entre el riu Jordà i la mar Mediterrània.

Aquest és el camí cap a la pau i la seguretat, i la comunitat internacional, que durant molt de temps ha acceptat els crims de guerra d’Israel contra els palestins i fins i tot ha estat còmplice d’ells, haurà d’abraçar-lo.

Sense haver après res de la història, el president dels Estats Units, Joe Biden, va deixar clar el dia en què els combatents palestins van creuar el filferro espinós, que ell fa costat plenament a Israel, donant llum verda al seu exèrcit per a cometre més crims de guerra contra els civils de Gaza.

Tres dies després de l’inici de la resistència dins de la Palestina de 1948, Israel ha matat a més de 770 persones a Gaza, entre elles 140 nens, i ha ferit a 4.000 persones. Més de 180.000 persones han hagut de fugir de les seves llars en ser els seus barris vilment atacats per avions de guerra israelians; jo soc una d’elles.

Líders com Biden farien bé de recordar les paraules de l’educador i filòsof brasiler Paulo Freire: «Amb l’establiment d’una relació d’opressió, la violència ja ha començat. Mai en la història la violència ha estat iniciada pels oprimits. Com podrien ser ells els iniciadors, si ells mateixos són el resultat de la violència? … No hi hauria oprimits si no hi hagués hagut una situació prèvia de violència per a establir el seu sotmetiment. La violència la inicien els qui oprimeixen, els qui exploten, els qui no reconeixen als altres com a persones, no els qui són oprimits, explotats i no reconeguts».

A Gaza i Jenín, ens neguem a marxar cap a les cambres de la mort d’Israel com a ovelles. A Gaza i Jenín -de fet, a tota la Palestina històrica- hem deixat absolutament clar que resistirem al règim colonial dels assentaments i de l’apartheid des del riu Jordà fins al Mediterrani.

I esperem que la comunitat internacional doni suport a la nostra lluita per la justícia i la llibertat exactament de la mateixa manera que ha donat suport a la resistència ucraïnesa contra la invasió russa. La doble moral que hem vist ens ha convençut que és el nostre deure com a palestins crear l’espai polític per al nostre alliberament allà on no se’ns ha concedit cap.

No podem transigir en els nostres drets bàsics, inclòs el dret a l’autodeterminació i el dret al retorn. Hi ha un camí clar cap a l’alliberament que no passa per la falsa façana de les converses sobre la independència negociada i de les solucions racistes camuflades.

Article publicat originalment a Al Jazeera