Com la France Insoumise s’ha convertit en un partit d’esquerra contestatària

La France Insoumise ha sigut l'aposta per rearticular electoralment l'esquerra francesa. Aquí s'analitza de forma crítica la seva activitat política recent

Com la France Insoumise s’ha convertit en un partit d’esquerra contestatària

Com la France Insoumise s’ha convertit en un partit d’esquerra contestatària

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La France Insoumise ha sigut l'aposta per rearticular electoralment l'esquerra francesa. Aquí s'analitza de forma crítica la seva activitat política recent
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després d’una campanya presidencial gairebé perfecta el 2017, s’han multiplicat els desconcerts per a la France insoumise. Encara que una part d’aquestes pugui imputar-se a factors exteriors, la realitat és que els errors estratègics han estat nombrosos i que són al cor de la desfeta que ha portat el moviment a passar del 19,6% dels vots a les presidencials al 6,3% a les europees. En qüestió, una visió de la política que té a veure amb la guerra de moviments permanent i d’una agressivitat excessiva en el discurs, sobretot durant els períodes que es prestaven a un relat més consensual i menys divisiu.

La construcció d’aquest discurs patriòtic s’ha de fundar en un model inclusiu, i no sobre el de l’exclusió, és a dir, a partir d’una concepció cívica i política de la nació més que no pas a partir d’una concepció ètnica i cultural

Al curs de l’any 2017, marcada per la posada en obra de la recomposició política a la qual continuem assistint, identificàrem dos reptes majors a què la France insoumise hauria de fer front si volia ampliar el seu electorat vers l’electorat macronià flotant i dégagiste, així com les classes populars que es veuen temptades pel vot a Rassemblement national. El primer passa per la construcció d’una credibilitat a fi que una candidatura com la de Jean-Luc Mélenchon no fos percebuda com un «salt cap al desconegut». Perquè, en efecte, ningú no desitja jugar-se el futur en una mà de pòquer. En una configuració en què el neoliberalisme genera nombroses incerteses i una forta ansietat, les poblacions necessiten certeses i no aventurisme. El segon repte consisteix en la producció d’un discurs de protecció patriòtic davant de les amenaces de la globalització. La construcció d’aquest discurs patriòtic s’ha de fundar en un model inclusiu, i no sobre el de l’exclusió, és a dir, a partir d’una concepció cívica i política de la nació més que no pas a partir d’una concepció ètnica i cultural. Aquest patriotisme és, així, una palanca fonamental per a reteixir lligams i trencar el cercle infernal de l’atomització i l’individualisme. Molt clarament, l’electorat de Rassemblement national emet una forta demanda de protecció que és possible de captar per a donar-li un sentit diferent, és a dir, designant les elits que han fracassat com a responsables de les amenaces que pesen sobre la perennitat de la societat més que no designant els més febles com a caps de turc com fa el RN.

Font: Flickr – Jeanne Menjouet

En altres termes, el repte era d’oferir una promesa d’ordre davant del caos neoliberal i no un simple discurs de contestació i oposició al sistema. A ningú li cal, per altra banda, convèncer-se que Jean-Luc Mélenchon és un opositor al sistema vigent. No és, doncs, en aquest aspecte que existien els marges d’avenç. Des del nostre punt de vista, aquesta feina es duia a terme a la France insoumise, però s’interrompé després de la represa política del setembre de 2017.

On tot comença

Si es parteix de les conseqüències de les eleccions presidencials, és possible identificar una sèrie d’hesitacions quant a l’estratègia a adoptar. Per manca de resposta, el moviment tornà a la seva cultura original, la de l’esquerra radical, cosa que es traduí per una sèrie d’errors estratègics sobre els quals cal tornar. Entre aquests, el principal fou voler menar una guerra de moviments mentre que calia menar una guerra de posicions. Altrament dit, la France insoumise activà un discurs adaptat als períodes calents en el moment en què era necessari desenvolupar una estratègia pròpia dels períodes freds, en què les correlacions de forces són menys fluïdes.  L’excés d’agressivitat, en particular, deixà la formació política desarmada i inaudible en el moment de la mobilització dels armilles grogues, al curs de la qual calia a l’encop mobilitzar un discurs destituent i presentar-se com una opció d’emergència. Se’ns respondrà que la France insoumise no ha deixat de donar suport als armilles grogues i oposar-se al govern. Excepte que un discurs eficaç no pot ser monòton. Ningú ja no escolta una força el discurs de la qual ja és incapaç de produir variacions en la partitura des de fa mesos. Aquest discurs muta ineluctablement a un soroll de fons que tothom ignora ostensiblement. Per a il·lustrar aquest argument, tornem als moments clau que han marcat la sortida de les presidencials i que demostren que les coses han estat fetes a contratemps.

Tanmateix, existia una alternativa senzilla: cridar a votar la FI a fi de donar força al projecte de país encarnat per aquesta força política

Hi hagué, d’entrada, les eleccions legislatives, que foren la primera ocurrència del retorn d’una retòrica agressiva encarnada per l’atac dirigit contra l’antic primer ministre Bernard Cazeneuve. Aquest darrer, únic membre del govern relativament popular, havia estat qualificat d’«assassí de Rémy Fraisse», quan la France insoumise necessitava una transferència de vots de l’electoral socialista a les eleccions de juny. A això, cal afegir-hi la línia de campanya: l’excandidat Jean-Luc Mélenchon apel·lava vanament als electors a votar el seu moviment per tal d’esdevenir Primer ministre i establir una VI República. A ulls de la gent, la partida es juga a les eleccions presidencials, que són la cita política major: no es torna a jugar el partit un mes més tard, en ple procés de despolitització i reflux de la participació. Tanmateix, existia una alternativa senzilla: cridar a votar la FI a fi de donar força al projecte de país encarnat per aquesta força política. En resum, l’argument de posar la primera pedra d’una societat que ha d’advenir un dia o altre. Aquest és, per altra banda, exactament el discurs que s’hauria d’haver mobilitzat el vespre de la primera volta, més que no de donar una imatge de derrota i agror.

Font: Wikimedia Commons – Drutchy2017

Malgrat aquesta mala campanya, l’obtenció d’un grup parlamentari permeté al moviment de retrobar una dinàmica positiva.

L’arribada d’aquest nou grup parlamentari portà a mediatitzar l’acció de diputats acabats d’elegir. Un dels seus primers gestos fou, amb tot, la retirada de la corbata, cosa que és típica d’una actitud que consisteix a complaure la sociologia pròpia i el cor del seu electorat: aquí, el segment urbà i diplomat de l’electorat insubmís. Aquesta transgressió vestimentària remet a l’imaginari del desordre i la contestació. Les classes populars, per la seva banda, busquen ser representades correctament. És possible jutjar això com a arcaic, però és una dada política a partir de la qual cal compondre.

La línia que es trià per a la represa política del 2017 se situa en la continuació lògica d’aquests primers símbols, atès que el grup parlamentari insubmís es posà a denunciar el projecte d’ordenances sobre el dret laboral com un «cop d’Estat social». Aquesta tria semàntica tradueix una estratègia de polarització completament excessiva al moment en què, es vulgui o no, els francesos esperaven veure abans d’emetre un judici sobre l’acció d’Emmanuel Macron. Entrem aquí de ple en el vocabulari de la contestació, quan el període era de refredament polític i d’espera. De manera convergent amb aquesta línia, la FI feu aleshores una crida que la població sortís amb cassoles, pràctica típica de Tunísia i l’Amèrica llatina, i que un milió de persones ocupessin els Camps Elisis. L’absurditat d’aquesta crida denota una creença segons la qual és possible prémer un botó per a provocar una crisi de règim.

Amb tot, aquest discurs encara no era unívoc, com ho il·lustra el primer pas de Jean-Luc Mélenchon a l’Émission politique per al cara a cara amb el Primer ministre Édouard Philippe, el 28 de setembre de 2017. Els observadors aleshores havien estat positivament sorpresos de la cordialitat del discurs i el respecte entre els dos homes.

L’estratègia contestatària

És a la mateixa Émission politique, amb tot, que el destí quedà marcat el 30 de novembre de 2017. Recordarem, així, l’intercanvi extremament dur amb Laurence Debray, en completa contradicció amb la imatge de recurs per sobre dels partits que Jean-Luc Mélenchon hauria hagut d’apreciar i preservar. Imatge i actitud que s’esforça a construir dos anys més tard en el seu viatge a l’Amèrica llatina. Aquesta emissió marcà una tria molt clara: cal oposar-se, oposar-se, oposar-se.

Font: Wikimedia Commons – Touam (Hervé Agnoux)

El fet és que aleshores uns primers signes de mobilització tenien lloc al voltant dels estudiants i els ferroviaris. La tria contestatària implicà, doncs, una participació proactiva a la mobilització. Amb tot, aquesta ja indicava la feblesa dels sindicats i era perdedora d’entrada per mor de la seva impopularitat i la seva incapacitat de provocar un desbordament sociològic o renovar les formes. Com totes les mobilitzacions tradicionalment d’esquerres, és a dir compostes de funcionaris, estudiants i diplomats precaritzats, el seu fracàs era previsible, sobretot quan el seu esclat té lloc menys d’un any després de l’elecció del president de la República. Des d’aquesta perspectiva, el moviment de l’hivern de 1995 fa d’excepció i la societat ha canviat molt des d’aleshores. Una actitud més prudent hauria consistit a donar suport a la mobilització, però jugant el paper de corretja institucional i de portaveu a l’Assemblea més que no volent substituir els sindicats. El resultat és que la derrota del moviment ha estat la de la France insoumise, la qual ha agafat, de nou, el portaestendard del bàndol de la derrota.

El resultat és que la derrota del moviment ha estat la de la France insoumise, la qual ha agafat, de nou, el portaestendard del bàndol de la derrota.

A continuació d’aquesta mobilització tingué lloc el procés d’elaboració de la llista del moviment a les europees. Aquest procés, vantat per la seva originalitat, provocà un canvi de cultura al si de la FI. És durant aquest període que aquesta força esdevingué introvertida, quan fins aleshores havia estat extravertida. Els quadres es focalitzaren de facto sobre les qüestions internes i buscaren mobilitzar recursos per a fer avançar sengles peons i intentar influir en la línia. És a causa d’aquest procés interminable que les divergències internes s’exacerbaren, i els conflictes i les defeccions es mediatitzaren. A risc de no ser un moviment democràtic, fet reivindicat per la France insoumise i que no és cap drama per a un partit o moviment polític, potser hauria estat més prudent d’abordar la qüestió en pocs dies i assumir la imposició d’una llista amb autoritat sense posar en escena les divergències.

Això sense comptar els escorcolls a la seu i a casa de diversos electes i quadres del moviment. Aquesta escandalosa operació de policia política ha fet molt mal a la France insoumise, sobretot perquè les escenes mostraren als francesos una cara agressiva, fins i tot inquietant, d’aquesta força. És una dada exògena, entre d’altres, i cal admetre que és una part de l’explicació de la desafecció electoral respecte del moviment que no s’han de negligir.

En paral·lel a aquest procés de selecció dels candidats, s’ha escollit una línia il·legible per a les eleccions europees.

En paral·lel a aquest procés de selecció dels candidats, s’ha escollit una línia il·legible per a les eleccions europees. D’una banda, el moviment reivindicava el fet de convertir-les en un referèndum anti-Macron, quan la FI ja no era la primera força d’oposició des de feia mesos. Al capdavall, la idea d’un referèndum només podia fer que el RN hi fes l’agost. D’altra banda, un dels pressupòsits de la campanya era que només l’electorat urbà i diplomat votava a les europees. Per consegüent, el moviment cregué que calia «anar a buscar els bobos» i anar a caçar a les terres del PS, el PCF, de Génération.s i d’EELV per a guanyar parts de mercats més que no de cultivar la pròpia originalitat. Per a qualsevol que hagi mirat els debats de les europees a la televisió, era clarament difícil distingir les línies desenvolupades per aquestes diferents forces polítiques que s’inscrivien a l’esquerra.

Font: Wikimedia Commons – Drutchy2017

Els resultats de les eleccions, el vespre del 26 de maig, van fer la demostració inversa: les forces que guanyaren foren aquelles que tenien un missatge clarament idenfiticable. Emmanuel Macron, malgrat la manca flagrant de carisma de la cap de llista de LREM, Nathalie Loiseau, guanyà la mà gràcies a la imatge de partit d’ordre que s’havia tallat en la repressió violenta dels armilles grogues. EELV capitalitzà essencialment una marca senzilla i introduïda a l’agenda pel moviment climàtic: l’ecologia. El RN, per la seva banda, tingué èxit amb el seu missatge de protecció i la por de veure LREM arribar a la primera posició a aquestes eleccions, en la línia de la lògica del referèndum anti-Macron. Què va fer la France insoumise? Proposà una «via de la insubmissió». Que ho entengui qui pugui. Aquestes eleccions eren, tanmateix, l’ocasió d’afirmar un missatge de protecció i de defensa dels interessos de França a Europa, en el moment en què els instruments essencials de la nostra sobirania són liquidats. Mentre el Rassemblement National estava contra les cordes, es perdé l’ocasió de recuperar una part dels seus electors que desitgen, abans que res, el retorn d’un Estat que protegeixi. Podríem afegir-hi evidentment uns mètodes de campanya qüestionables, sobretot pel que fa la despesa massiva en holovans (camions amb les intervencions dels candidats per holograma), que ja no representaven una innovació i que han estat un fracàs, o també nombrosos mítings pertot arreu del territori que han absorbit molta energia i mitjans per a una campanya que es fa, en realitat, essencialment en el terreny dels mitjans i xarxes socials.

El retorn de l’esquerra d’oposició

El balanç d’aquests esdeveniments és la readscripció de la FI a l’espai de l’esquerra contestatària, magníficament simbolitzada per la fórmula de la federació popular, que sona més o menys com un Front d’Esquerres 2.0. De facto, el populisme s’ha entès excessivament com un discurs d’oposició i d’antagonisme agressiu, quan no és el cas, com ho il·lustra amb èxit l’experiència d’Íñigo Errejón a Espanya, molt proper de les idees del filòsof Ernesto Laclau. Quan es parla de populisme, es parla de recerca de la transversalitat a partir d’una oposició a un adversari comú. Amb tot, no hi ha cap raó per a què l’oposició a Macron muti en un resistencialisme i en obsessió contestatària.

Quan es parla de populisme, es parla de recerca de la transversalitat a partir d’una oposició a un adversari comú.

En el període post-presidencials, s’haurien pogut dur a terme, tanmateix, algunes tasques fonamentals per tal de menar una guerra de posicions i adquirir una cultura institucional indispensable per a la conquesta de l’Estat i l’exercici del poder. Un dels defectes dels moviments, els quals són molt eficaços per a guanyar eleccions i moure’s en períodes electoralment calents, és precisament el defecte d’institucionalització. En conseqüència, i sense per això tornar a ser un partit, s’haurien pogut pensar formes organitzacionals paral·leles per als temps freds, per tal de desplegar-se en la guerra de posicions.

Wikipedia – Jean-Luc Mélenchon – Livre Paris 2017

És una de les condicions importants per a menar un treball de legitimació que és imperatiu per a tota força de canvi radical. Aquest treball no pot reduir-se al programa, passa també per un conjunt de codis i una cultura que s’ha d’apropiar. Conquerir l’Estat és activar xarxes i seduir els decisors, les lògiques dels quals són específiques. L’obra de Marc Endeweld sobre les xarxes de Macron, publicada el 2019, il·lustra amb èxit l’existència d’un Estat profund al qual no es pot desallotjar a través de les eleccions. Cal, doncs, estar preparat per a jugar a l’interior dels seus intersticis i contradiccions. Tanmateix, és un treball a llarg termini que es prepara ben al principi, com per exemple amb la creació d’un think tank, l’Intérêt général, produïda només al cap de dos anys després de les eleccions presidencials, de la banda de la France insoumise.

De manera convergent a aquest esforç de caràcter institucional, Jean-Luc Mélenchon hauria hagut d’agafar altura molt més aviat per tal de posicionar-se com a alternativa. Després del 2017 i la seva catastròfica segona volta, Marine Le Pen s’ha esvanit durant dos anys. Això no li ha impedit de tornar quan ha volgut. Des d’aquesta perspectiva, el voluntarisme i la guerra de moviments s’han girat contra la France insoumise.

En realitat, si han aparegut els armilles grogues és perquè ja no hi ha una oposició a França que sigui capaç de canalitzar el descontentament.

En realitat, si han aparegut els armilles grogues és perquè ja no hi ha una oposició a França que sigui capaç de canalitzar el descontentament. Si bé el RN s’ha recuperat lleugerament, sembla feliçment condemnat a la simple gestió d’una renda electoral. En realitat, la gent recorre a la via extrainstitucional per a fer-se sentir quan tots els mecanismes de canalització de la còlera a l’interior de les institucions, polítiques i sindicals, han estat sabotejades. Des d’aquesta perspectiva, el poder exacerba les tensions quan dirigeix operacions de policia política i de sabotatge de les forces que se li oposen.

Per altra banda, els armilles grogues proporcionen una segona lliçó estratègica: no es fa esclatar guerres de moviment prement un botó. Cal acceptar que no es tria el terreny sobre el qual té lloc la batalla política. Aquesta és la raó per la qual cal adaptar-se als diferents tipus de períodes. Quan la societat està molt polaritzada, és pertinent activar una dosi superior de conflicte en el discurs, jugant la carta del recurs a les insuficiències del poder. Quan la conjuntura política es calma, encara que sigui transitòriament, cal abaixar el nivell de conflictivitat.

Wikipedia – Rivdunat

En el cas contrari, hi ha el risc d’anar a contratemps i quedar molt allunyat del sentit comú. Es podria fer el paral·lelisme amb la qüestió de la unió de l’esquerra. És paradoxal veure que és just després de les presidencials quan la FI hauria pogut arribar a un acord al seu favor que li assegurés una dominació duradora sobre les altres forces, i que és en el moment en què ja anava de baixa en els sondeigs quan s’ha posat a considerar que Macron era el campió de la dreta, i que, doncs, calia ser hegemònics a l’esquerra, objectiu que d’aleshores ençà ja estava fora de l’abast, per altra banda.

A les vigílies de les eleccions municipals, la France insoumise es troba en una posició molt afeblida.

I ara?

A les vigílies de les eleccions municipals, la France insoumise es troba en una posició molt afeblida. El seu capital polític ha estat dilapidat, raó per la qual li és molt més complicat que abans de menar una guerra de posicions. Això serà versemblantment el cas final a les properes eleccions presidencials. Han començat esforços de reconstrucció i institucionalització de la mà de la nova direcció, encarnada per Adrien Quatennens, que sembla voler passar pàgina dels dos darrers anys i reprendre l’aspiració a l’elecció presidencial. Sense cap dubte, la tasca no és fàcil en un context degradat. Des d’aquesta perspectiva, sembla reconegut que d’ara endavant caldrà una nova eina i una nova opció política transversal, no definida a partir de la clivella esquerra-dreta, per a afrontar el termini de 2022. Tanmateix, sembla poc probable que el cop realitzat el 2017 amb la France insoumise pugui reeditar-se sense canvis molt importants.

En aquest sentit, és possible identificar una sèrie de condicions per a propulsar una opció potencialment victoriosa. Primerament, aquesta ha de construir una oposició entre la majoria de la societat i la petita minoria que ha acaparat l’Estat, els mitjans, l’economia, etc. És aquest tipus de clivella la que pot ser majoritària en la societat i entrar en ressonància amb l’estat moral del país. A més, imposar aquest tipus de clivella permet esborrar el que l’extrema dreta cerca tirar endavant per a condicionar l’agenda i reordenar el camp polític, és a dir, aquella entre nacionals i immigrants no-assimilats.

Segonament, aquesta opció electoral s’ha de situar, en el pla de la retòrica i la identitat, fora de la clivella esquerra-dreta si desitja créixer cap a electorats que són al seu abast i li manquen: la fracció degagista dels electors macronistes de 2017, els abstencionistes, les classes populars captives del RN i els joves, que han estat un dels punts forts de la FI al curs de les darreres eleccions presidencials. És aquí on el patriotisme progressista, inscrit en la línia de la Revolució francesa, entra en dansa. La transversalitat de la referència a la pàtria i la nació cívica permet desbordar l’imaginari restringit de l’esquerra tradicional.

Font: Wikimedia Commons

Tercerament, aquesta força ha de generar certeses i fer una demostració de la seva credibilitat. Des d’aquesta perspectiva, el discurs sobre la convocatòria d’unes constituents l’endemà d’una elecció sembla contraproduent. No és possible declarar «doneu-me el poder perquè l’endemà l’abandoni». Els electors elegeixen representants perquè assumeixin el poder i les seves responsabilitats. La referència a l’Amèrica llatina troba aquí un dels seus límits. Contràriament, el sistema de shadow cabinet dels laboristes del Regne Unit és una referència interessant.

Quartament, caldria que aquesta opció aparegués com a nova i innovadora, no nostàlgica de les formes del passat. França particularment va molt endarrerida en matèria d’ús polític de l’entorn digital. Tot i que hi ha molt lloc per a innovar, poques forces polítiques semblen haver agafat aquest camí. La France insoumise roman, pel que fa a això, la formació més avançada sobre els seus competidors, a l’excepció d’Emmanuel Macron en certs segments. Com ho il·lustren els camps polítics italià i estatunidenc, hi ha moltes coses a fer en la matèria. Finalment, no hi ha discurs guanyador contra Emmanuel Macron sense seguir una carena que uneixi un missatge d’ordre i protecció, d’una banda, i de novetat, hype i disrupció, de l’altra. En certa manera, és necessari definir un aliatge complex entre les aspiracions progressistes i les aspiracions defensives de conservar allò existent.

La France insoumise encara és capaç de transformar-se en partit de govern i de canvi radical? Hi ha nombroses raons per a dubtar-ne.

La France insoumise encara és capaç de transformar-se en partit de govern i de canvi radical? Hi ha nombroses raons per a dubtar-ne. El seu avantatge, ara per ara, és que els seus competidors encara semblen trobar-se menys en situació d’explotar la nova donada política creada pel macronisme, el qual, de moment, ha anihilat tota forma d’alternativa a l’interior del bloc oligàrquic. El 2022 encara és lluny i aquest quinquenni no deixa de tenir sorpreses, com ho demostren l’afer Benalla i el moviment dels armilles grogues. El camp polític francès sembla més que mai marcat pel segell de la incertesa radical i la impossibilitat d’establir anticipacions lineals. No hi ha cap dubte, les correlacions de forces encara evolucionaran i es desplaçaran sensiblement. No hi ha res, doncs, escrit.

Article originalment publicat a Le Vent Se Lève
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Jeanne Menjouet
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Com la France Insoumise s’ha convertit en un partit d’esquerra contestatària

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.