El moviment de les armilles grogues és difícil de comprendre a causa de la seva manera de coordinar-se, més que “d’organització”, particular: sense líders reconeguts o fins i tot autoproclamats, descentralització, horitzontalitat, etc. Aconseguir-ho és un repte de les ciències socials, però també una qüestió política: quines conseqüències poden esperar-se d’una contestació social d’aquesta amplitud?

Hi ha alguns estudis disponibles: investigacions de camp, necessàriament limitades a causa de la presència d’armilles grogues en el conjunt del territori, uns estudis dels intercanvis a les xarxes socials o fins i tot sondatges sobre el suport a les armilles grogues. Ja veiem aparèixer interpretacions contradictòries: moviment amb reivindicacions d’esquerres, per a uns, “transició populista de dretes” per als altres.

La composició sociològica sembla relativament fàcil d’establir si no es cerca una gran precisió: classes populars i mitjanes, persones actives, ingressos més aviat modestos, situacions de precarietat…

Algunes investigacions sobre el suport a les armilles grogues també donen compte de les expectatives en matèria de política econòmica. En una d’elles s’informa que un 60% dels enquestats que donen suport a les armilles grogues pensen que el capitalisme s’hauria de reformar en profunditat, mentre que només és el cas d’un 35% de les persones oposades a aquest moviment. Semblaria, doncs que els gals refractaris al canvi no són allà on Macron vol veure’ls.

Pel que fa al retorn de la lluita de classes, que no se n’havia anat mai, jutgeu: un 85% de les persones que estan a favor de les armilles grogues estimen que “l’economia actual beneficia els patrons en detriment d’aquells que treballen”; igualment, un 50% dels qui s’oposen a les armilles grogues té exactament la mateixa opinió. Però els dos grups no en treuen necessàriament les mateixes conclusions. Un 51% de les persones que donen suport “completament” a les armilles grogues pensen que cal prendre als rics per a donar als pobres; només un 7% dels qui no estan a favor d’ells “en absolut” els segueixen en aquesta via.

Aquestes respostes expressen que els simpatitzants de les armilles grogues, com probablement aquests darrers, donen suport fermament a una orientació pro-justícia social i igualtat, amb una oposició entre “aquells que treballen” i els patrons més que no entre els primers i els “beneficiaris”. Però això no ens proporciona cap indicació sobre molts aspectes més concrets del model socioeconòmic: dret al treball, protecció social, regulació financera, etc.

I un 40% dels qui donen suport “completament” el moviment aproven l’afirmació segons la qual “per a afrontar les dificultats econòmica, caldria que l’Estat atorgués més confiança a les empreses i els donés més llibertat”, contra un 64% d’aquells que no li donen suport “en absolut”. La qüestió, present a les enquestes electorals des de 1988, és barroera, ja que oposa la “llibertat de les empreses” al “control de l’Estat”. És susceptible de ser interpretada molt diferentment per un treballador d’Amazon o un llauner. Voler concloure’n que els armilles grogues o els seus suports serien parcialment favorables al liberalisme té a veure amb un acte de fe.

Quant al “liberalisme cultural”, els resultats de la investigació són conformes a la sociologia dels suports a les armilles grogues. L’actitud en relació a la immigració és a penes menys favorable que la mitjana dels francesos. També aquí, l’ambigüitat és present a les preguntes. Els partidaris de les armilles grogues són més nombrosos que els seus detractors en pensar que els fills d’immigrants no són veritablement uns francesos com els altres. Però nombrosos fills d’immigrants dirien exactament el mateix.

Hi ha un aspecte autorealitzador en les qualificacions del moviment. Els qui, a l’esquerra, han volgut veure-hi un aixecament reaccionari, fins i tot racista, justificant així la seva denigració i la seva no-implicació, han estat nocius per al progrés d’aquest moviment cap a un qüestionament de la trajectòria neoliberal presa per la societat francesa. Per aquest motiu, han fet un favor al poder, que no demana res millor que de presentar-se com l’alternativa a un “populisme” repintat amb els colors de l’extrema dreta. Un moviment està, per naturalesa, en evolució constant, i la convergència de les lluites no consisteix a esperar a la butaca que els altres convergeixin cap a la pròpia posició.

Article publicat el 4 de febrer a Libération
Traducció: Oriol Valls
Imatge de portada: Flickr – Sébastien Huette