Feminisme i socialisme: objectius compartits

La relació entre feminisme i socialisme ve de lluny i a vegades ha estat tensa. Rosa Luxemburg va resumir en una frase la raó per la qual ambdues lluites han d’anar unides: a la feminista que no és socialista li falta estratègia. A la socialista que no és feminista li falta profunditat.

Feminisme i socialisme: objectius compartits

Feminisme i socialisme: objectius compartits

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La relació entre feminisme i socialisme ve de lluny i a vegades ha estat tensa. Rosa Luxemburg va resumir en una frase la raó per la qual ambdues lluites han d’anar unides: a la feminista que no és socialista li falta estratègia. A la socialista que no és feminista li falta profunditat.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El socialisme i el feminisme tenen una relació llarga, i a vegades, tensa.

Al socialisme se l’acusa sovint d’un èmfasi excessiu en les qüestions de classe, de posar al centre de totes les anàlisis la divisió estructural entre qui treballa per tenir un salari de subsistència i qui posseeix els mitjans de producció. Encara pitjor, ignora o menysté la manera com altres factors principals —el sexisme, el racisme o l’homofòbia— influeixen en la formació d’estructures de poder. O sinó, admet la importància d’aquests factors i pràctiques negatives, però argumenta que només es podran eliminar d’arrel quan s’hagi acabat amb el capitalisme.

Mentrestant, des del socialisme s’acusa el feminisme de centrar-se massa en els drets individuals enlloc dels conflictes col·lectius, d’ignorar les divisions estructurals entre dones. S’acusa les feministes d’alinear-se amb projectes polítics burgesos que rebaixen l’agenda laboral de les dones, o d’impulsar demandes de la classe mitjana que ignoren les necessitats i demandes de les dones pobres, tant al Nord com al Sud Global.

Aquests són debats que ja existien a mitjans del segle XIX i a la Primera Internacional, i cohabiten entre aspectes profunds del poder polític i les contradiccions de la societat capitalista.

feminisme-segle-xxi
Foto Flickr – Barbara Boyero

Les polítiques del feminisme es compliquen per la naturalesa històrica del capitalisme i això  empantanega la situació. El sexisme s’integra tant en els processos de generació de beneficis i en perpetuar el propi sistema capitalista d’una manera dinàmica.

Aquesta és evident avui en dia, ja que per exemple, una candidata a la presidència dels EUA com Hillary Clinton és l’opció preferida entre els milionaris del país. Però la divisió entre socialisme i feminisme és, al cap i a la fi, innecessària.

Per què el socialisme hauria de ser feminista

L’opressió de les dones, tant a la societat dels EUA com globalment, és multidimensional. Les divisions de gènere en les esferes polítiques, econòmiques i socials remarquen perquè per alliberar-nos de la tirania del capital el socialisme també ha de ser feminista.  

La possibilitat que una dona sigui, per fi, presidenta dels EUA subratlla la falta de lideratges per part de dones, tant als EUA com a tot el món. Malgrat hi hagi dones poderoses com Angela Merkel, Christine LeGarde, Janet Yellen i Dilma Rousseff, l’equilibri entre gèneres a la política i al món de l’empresa dista molt de ser una realitat. Només un 4% de d’executius en cap de la llista de Fortune 500 són dones, i la majoria de consells d’administració tenen poques dones, si és que en tenen.

A nivell global, un 90% dels caps d’estat són homes. Al Fòrum Econòmic Mundial de 2015 només un 17% dels 2.500 representats eren dones. D’altra banda, el 2013 va ser el primer cop en què 20 dones ocupaven llocs al Senat dels EUA.

A diferència de molts països, les dones als EUA tenen, en general, els mateixos drets, protecció legal, accés a l’educació, nutrició i sanitat que els homes. Però encara així les diferències de gènere són evidents a la societat.

Les dones obtenen millors resultats que els homes en l’educació superior, però no arriben a nivell similars en èxit o ingressos. Se les segueix estereotipant i infrarepresentant en els mitjans de comunicació més influents. Els atacs contra els drets reproductius de les dones es mantenen constants, i després d’un llarg i continuat declivi durant els anys 90, les xifres de violència contra les dones no han disminuït des de 2005.

Al mateix temps, les mesures de conciliació entre vida domèstica i laboral són tan difícils com ho han estat sempre, sumades a un augment constant del cost de vida. Des de l’aprovació de la Llei d’Igualtat Salarial fa 50 anys, les dones han entrat al món laboral massivament; avui en dia, un 60% de les dones treballen fora de casa. Tant dones casades com solteres treballen, i fins i tot hi ha un 57% de mares amb criatures menors d’un any.

Però les dones que treballen a jornada completa encara reben un salari del 81% respecte al que reben els homes, i aquesta xifra està disminuint ràpidament per les reduccions en els salaris dels homes en els últims anys (excepte entre els que tenen titulació universitària).

Les diferències entre els salaris es corresponen amb una divisió de la feina per gènere. Els sectors del comerç, serveis i alimentació -el nucli de la nova creació d’ocupació- estan copats principalment per dones, i la feminització dels treballs “de cura” és cada cop més pronunciada. Malgrat victòries recents, com l’extensió de la Llei d’Estàndards Laborals Justos als treballadors domèstics, les feines de cura encara estan mal pagades i són tasques en les quals la humiliació, assetjament, violència i robatori de salaris són habituals.

A més d’aquestes diferències clares entre homes i dones als EUA, hi ha efectes més profunds i extensos del sexisme. Feministes com Bell Hooks argumenten que el sexisme i el racisme impregnen tots els àmbits  de la societat, i que el relat del poder dominant glorifica les visions de la vida blanques i heteronormatives.

socialisme-feminisme
Foto Flickr – Adolfo Lujan

Des del naixement, als nens i a les nenes se’ls tracta diferent, els estereotips de gènere se’ls introdueixen a casa, a l’escola i a la vida diària, i es perpetuen al llarg de la vida de les dones, donant forma a les seves identitats i decisions vitals.

El sexisme també juga un paper cabdal i menys obvi en la generació de riquesa. Des del seu començament, el capitalisme s’ha basat en un treball no remunerat fora del mercat de treball (principalment en l’àmbit domèstic) que genera un ingredient essencial per a l’acumulació de capital: treballadors. Treballadors a qui s’ha d’engendrar, vestir, alimentar, socialitzar i estimar.

Aquesta feina no remunerada està clarament dividida per gènere. Malgrat que cada cop hi ha més homes que participen de les feines domèstiques i la criança en comparació amb el passat, la reproducció social encara recau principalment en les dones, de qui s’espera que carreguin la part més gran de les tasques domèstiques.

La majoria de dones també realitzen feines remunerades fora de casa, i això converteix les tasques domèstiques en “un segon torn de feina”. D’aquesta manera, les dones són doblement oprimides: se les explota en el seu lloc de treball i no se les reconeix com a treballadores en la reproducció social de la força de treball.

Per què el feminisme hauria de ser socialista

Aquestes divisions de gènere persistents entre classes —en l’àmbit polític, econòmic i social— alimenten el punt de vista feminista majoritari en què el sexisme és un fenomen aïllat del capitalisme, un fenomen que s’ha de tractar independentment.

A través de les nombroses onades de lluita feminista, les activistes han seguit una àmplia varietat d’estratègies per combatre el sexisme i les diferències de gènere. Avui en dia, el feminisme majoritari aposta per fer arribar dones a llocs de poder —en l’àmbit polític, econòmic i social— com una manera de solucionar els problemes que es troben les dones, com les diferències salarials, la violència, la conciliació familiar i la socialització sexista.

Avui en dia, el feminisme majoritari aposta per fer arribar dones a llocs de poder —en l’àmbit polític, econòmic i social— com una manera de solucionar els problemes que es troben les dones
tweet

Les portaveus principals com Sheryl Sandberg, Hillary Clinton, Anne-Marie Slaughter i moltes altres donen suport a aquesta estratègia feminista d'”empoderament”. Sandberg, una de les impulsores més influents d’aquesta estratègia, argumenta que les dones han de deixar de tenir por i començar a “desestabilitzar l’statu quo”. Si ho fan, aquesta generació pot desfer la bretxa en el lideratge, i amb això fer del món un lloc millor per a totes les dones.

La força argumental d’aquesta estratègia es basa en que si les dones arriben al poder, a diferència dels homes, s’interessarien en implementar polítiques en benefici de les dones, i que les diferències entre classes i gèneres en els àmbits econòmics, polítics i culturals només s’erradicaran si les donen ostenten una quota de lideratge igual que els homes.

Aquest èmfasi en el progrés individual com a camí per assolir els objectius del feminisme no és nou i s’ha criticat per part de feministes com Charlotte Bunch i Susan Faludi, que qüestionen que la solidaritat entre dones posi remei a diferències de gènere profundament arrelades. Faludi diu que “no pots canviar el món en favor de les dones simplement posant cares femenines al lideratge d’un sistema de poder social i econòmic que no canviï”. Feministes socialistes com Johanna Brennes també apunten que el feminisme imperant passa per algunes tensions profundes entre dones.

Sent generoses, podem qualificar d’ambivalents les relacions entre dones de classe treballadora/dones pobres i les dones de classe mitjana, que s’ocupen d’etiquetar la resta com a problemàtiques: les pobres, les que tenen problemes de salut, les que tenen poc bagatge cultural, les dissidents sexuals, les maleducades. Aquestes tensions de classe impregnen les polítiques feministes, ja que les feministes de classe mitjana s’erigeixen com a portaveus de dones de classe treballadora.

Així com és necessari reconèixer que encara existeix una societat contemporània marcadament de gènere, també és necessari veure clar com superar aquestes diferències i, també, reconèixer les limitacions d’un feminisme que no s’enfronta al capitalisme.

El capital s’alimenta dels patrons del sexisme, perpetuant la natura explotadora del treball remunerat. Si les aspiracions i objectius de les dones són silenciades o menystingudes, és més fàcil aprofitar-se’n. El sexisme permet que les empreses paguin menys a les dones —en especial a les racialitzades— i discriminar-les.

Però encara que eliminéssim el sexisme, les contradiccions inherents del capitalisme es mantindrien. És important i necessari que les dones arribin a posicions de poder, però això no canviarà la divisió fonamental entre treballadors i propietaris, entre les dones de dalt i les de baix.

Encara que eliminéssim el sexisme, les contradiccions inherents del capitalisme es mantindrien
tweet

Tampoc canviaria que la majoria de dones es trobin en feines precàries, amb salaris baixos. Aquests representen una barrera al progrés i a una vida millor més gran que el sexisme en l’àmbit econòmic o polític. Ni canviaria l’impuls del poder de maximitzar beneficis i la tendència de les empreses a donar als treballadors el mínim que puguin en termes econòmics, socials i culturals més enllà del que les lleis els obliguin.

feminisme-socialisme
Foto Flickr – strassenstriche.net

Per descomptat, la societat no es pot reduir a una relació salarial. Les diferències per gènere són reals i persistents. Prendre’s seriosament la qüestió de classe significa fixar l’opressió de les dones dins de les condicions materials en les que viuen i treballen mentre alhora es reconeix el rol del sexisme, que dona forma a la vida laboral i domèstica de les dones.

El moviment feminista, tant en la seva encarnació “de l’estat del benestar” i les seves encarnacions radicals contemporànies, ha aconseguit millores significatives. El repte actual que té és doble: defensar aquestes millores guanyades amb tant d’esforç i fer possible que totes les dones les puguin gaudir, com també seguir pressionant amb demandes noves i concretes que ataquin les relacions complexes entre el sexisme i la creació de beneficis.

No hi ha cap resposta simple a aquests dos reptes. En el passat, les dones han aconseguit més millores quan han lluitat pels drets de les dones i dels treballadors simultàniament, combinant la lluita contra el sexisme amb la lluita contra el capital.

Com argumenten Eileen Boris i Anelise Orleck, durant els 70 i 80 “les sindicalistes feministes van ajudar a revitalitzar un moviment que va començar a reclamar noves demandes pels drets de les dones en l’àmbit domèstic, laboral i sindical”. Les hostesses d’aviació, las treballadores de costura, oficinistes i treballadores domèstiques van enfrontar-se al sindicalisme masculí (no hi havia cap dona en llocs de direcció de l’AFL-CIO abans del 1980), i a través d’aquest moviment es va forjar un nou feminisme més expansiu

Les sindicalistes van crear un nou horitzó de possibilitats, no només demanant salaris més alts i igualtat d’oportunitats, sinó també amb la criança, amb horaris flexibles, baixes per maternitat i altres beneficis que es passen per alt o s’invisibilitzen per part dels sindicalistes.

Aquesta és la direcció en la que s’haurien d’orientar el feminisme i el socialisme, cap a lluites i demandes que s’enfrontin tant al capital com al sexisme que hi ha arrelat en el capitalisme.

Les lluites per aconseguir-ho ja s’estan duent a terme. Per exemple, les demandes d’un sistema sanitari individualitzat i universal —que garanteixi el dret a la sanitat per a cada persona des del naixement a la mort independentment del poder adquisitiu— és una demanda que va contra el sexisme i el poder que té capital de controlar i reprimir els treballadors. Hi ha altres reclames concretes a curt termini que combinen els objectius del feminisme i el socialisme com la gratuïtat dels estudis superiors, una criança gratuïta i una renda bàsica universal combinada amb una xarxa de seguretat social robusta.

Aquestes reformes posarien les bases d’objectius més radicals que acabessin eliminant d’arrel el sexisme, l’explotació i la mercantilització de la vida social. Per exemple, projectes de control col·lectiu i democràtic de les institucions centrals de les nostres vides domèstiques, escolars i laborals (bancs, llocs de treball, governs municipals, estatals i locals) donarien a dones i homes més poder, autonomia i la possibilitat d’una vida millor.

Els objectius del feminisme radical i del socialisme són els mateixos: justícia i igualtat per a tothom
tweet

En aquesta estratègia anticapitalista hi ha la possibilitat d’un canvi radical que les dones necessiten.

En definitiva, els objectius del feminisme radical i del socialisme són els mateixos: justícia i igualtat per a tothom, no només igualtat d’oportunitats per a les dones o igual participació de les dones en un sistema injust.

Aquest article va ser publicat el novembre del 2016 a jacobinmag.com
Imatge de portada: Flickr – Adolfo Lujan
Traducció Frederic Muniente

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Nicole Aschoff forma part del consell editorial de Jacobin i és autora de «Nous profetes del capital».

Comentaris

Feminisme i socialisme: objectius compartits

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa