La política de todes, traduït per Javier Sáez i editat per Bellaterra (2020), és un llibre que arriba per clarificar i fonamentar des del marxisme les principals discussions que han plantejat les militàncies feministes, LGTBI i queer les darreres dècades. El propòsit? La mateixa autora, Holly Lewis, ho expressa a la introducció: «espero poner a distintos grupos a dialogar» (p.27)[1]. Aquest propòsit no és un exercici de voluntarisme ètic de l’estil hauríem de portar-nos bé, sinó que està motivat per un objectiu estratègic: tenim un futur en comú.

L’assaig de Lewis contribueix a la revitalització del marxisme que té el seu epicentre als Estats Units. Harvey o Bhattacharya són només un parell dels noms més exitosos a la nostra latitud d’una aposta intel·lectual. La base analítica de Lewis beu de la teoria de la reproducció social, la renovació teòrica front els vells i nous processos d’acumulació capitalista, les reflexions de l’economia davant el col·lapse eco-social, així com els estudis sobre els nous imperialismes i colonialismes. Amb aquest llibre contribueix a què el marxisme es doti d’eines útils per a les discussions contemporànies: «Por ello propongo una lectura queer, marxista-feminista, trans-inclusiva, de la teoría de la reproducción social, una crítica anticapitalista que vaya más allá de simplemente criticar los hábitos de consumo de la clase media gay» (p.122).

La classe

Per les que hagin llegit les aportacions feministes i anti-racistes dels últims anys sobre la composició de la classe —la classe no pot abstreure’s de les discriminacions de gènere i racials— l’escriptura de Lewis els resultarà familiar. La concepció de la classe social que empra té els seus punts forts en l’economia política marxista i en la teoria de la reproducció social. La classe no és una categoria moral, per tant «el trabajo no es el punto central del marxismo porque Marx se sintiera más indignado por el destino de los trabajadores que por otros grupos de personas pobres» (p.19). En canvi, evoca la idea de treball com el punt estratègic des del qual amenaçar l’acumulació capitalista. Amb aquesta caracterització s’allunya de dues temptacions simètriques. Per una banda, s’allunya de l’imaginari post-estalinista que dóna una visió estreta de la classe i esdevé incapaç de comprendre la seva composició heterogènia i contradictòria. Per altra banda, s’allunya del revers d’aquest imaginari en el qual la classe esdevé un vector d’opressió més en un ventall de discriminacions potencialment infinit. Un imaginari que de fet reprodueix la mateixa estretor conceptual. La classe, doncs, com un punt estratègic que no esgota en ella mateixa l’agència d’altres subjectivacions, però sense la qual aquestes queden desproveïdes d’estratègia i d’aliances.

Lewis concedeix que l’auto-expressió (sexual o de gènere) és un element important de l’empoderament individual, però ho qualifica de pràctica impotent per a una estratègia revolucionària o per a un horitzó anticapitalista

Dones

Des d’aquest marc teòric és des d’on es pregunta pel subjecte. Lewis duu a terme una revisió de les principals formes en què el socialisme, el feminisme o el marxisme han abordat la denominada qüestió de la dona. Els debats sobre el treball domèstic, l’abolició de la família, la sexualitat,… són desgranats en el llibre. Lewis s’allunya de qualsevol mirada a-històrica sobre què significa o qui són les dones. La autora es pregunta: quins cossos —i per mitjà de quines institucions i mecanismes— han estat categoritzats com a dones? I argumenta de quina manera «nuestra visión contemporánea de una diferencia «extrema» entre cuerpos sexuados no se puede separar de la invención de la cirugía plástica, el cambio hormonal y las depilaciones» (p.148). Donat que aquestes invencions són considerablement recents, no comencen a estendre’s fins la segona meitat del segle XX, bona part de la modernitat es va caracteritzar per una major diversitat i heterogeneïtat de les expressions de gènere.

Per una banda, això té una implicació que hauria de ser òbvia i és que la història de les dones sovint també és la història de persones transsexuals i intersexuals que van ser categoritzades com a dones, o en paraules de l’autora: «Esto significa que las personas transexuales e intersexuales no están “fuera” de la historia, o no son algo nuevo en la historia, y que la historia de las mujeres del siglo XIX no es solo la historia de las mujeres cisgénero» (p.146). A la llum dels debats generats per l’anomenada llei trans podríem al·legar, front aquelles que acusen les persones trans d’amenaçar els drets de les dones, que la conquesta d’aquests drets són victòries d’una història comuna.

Per altra banda, Lewis reflexiona sobre aquesta diferència «extrema» o el sexisme oposicional i planteja de quina manera: «La clase política no quiere simplemente acceder a los cuerpos de las mujeres [es un medio, no un fin], quiere mantener un orden por medio del sexismo oposicional y tradicional. Todos los cuerpos negros, todos los cuerpos trans, todos los cuerpos queer, todo los cuerpos inmigrantes y todos los cuerpos de las mujeres están determinados por la estabilidad social que aporta el sexismo oposicional» (p.239). Això que està dibuixant Lewis és un patró que es manifesta de diferents formes, però que manté una lògica comuna. Aquesta és precisament una de les obsessions de l’autora: la cerca de punts sobre els quals sostenir una política solidària superant el replegament que ha impregnat les lluites socials de les darreres dècades.

Èxit neoliberal

La dècada convulsa de finals dels 60 i dels anys 70: el moviment negre, maig del 68, els moviments d’alliberament nacional, la segona onada del feminisme, la revolta d’Stonewall i el moviment LGTB,… es tancà amb una derrota perllongada. L’èxit neoliberal va combinar, entre d’altre polítiques: deslocalitzacions, desmantellament i privatització de conquestes socials prèvies, renovació del conservadorisme, cooptació institucional… Tot plegat amb l’objectiu i efecte d’arrasar la correlació de forces de la nova esquerra i desarmar les seves organitzacions polítiques, socials i sindicals. Lewis expressa aquesta idea de manera bastant clara quan aborda el declivi de les lluites LGTBI en el canvi de cicle:

«A menudo se echa la culpa de la muerte del activismo callejero y del movimiento de liberación LGTB al auge del posmodernismo […]. Pero las personas queer de clase trabajadora no abandonaron las calles solo por lo que algunos académicos estuvieran diciendo. Las presiones neoliberales, la privatización del espacio, la privatización de los medios de comunicación y las ofensivas ideológicas dirigidas contra la solidaridad de la clase obrera son las causas más probables» (p.235).

De fet, el conjunt de l’esquerra social, política i sindical va reaccionar de maneres molt diferents davant la derrota. El replegament identitari que hem apuntat, però també, la reclusió acadèmica, la degeneració burocràtica, la cooptació institucional o l’escapisme comunal són algunes de les formes que Lewis analitza. Front això, La política de todes intenta construir una mirada política que, partint de la realitat existent, la superi. Pot semblar una obvietat, però no és minoritari el fantasieig en temps passats gloriosos, com tampoc ho són les idealitzacions de la disgregació fruit de la derrota.

Per exemple, Lewis concedeix que l’auto-expressió (sexual o de gènere) és un element important de l’empoderament individual, però ho qualifica de pràctica impotent per a una estratègia revolucionària o per a un horitzó anticapitalista. En canvi, sí defensa el concepte d’autodeterminació de gènere o sexual i el paper d’auto-avantguarda contra els paternalisme de certes esquerres i feminismes. Una altre dels elements amb el qual es mostra crítica és la centralitat que ha tingut la qüestió de la normativitat per a la militància queer i LGTBI, plantejant que «reemplazar la clase social con la normatividad no es una actividad que sea neutral […] coloca la resistencia simbólica y la autoexpresión por encima de la solidaridad» (p.253)[2]. En canvi, l’autora dona molta més centralitat a la qüestió de l’homonacionalisme i les polítiques imperialistes fent una lectura marxista i queer del postcolonialisme.

Independentment del posicionament sobre aquestes qüestions i d’altres que planteja, l’assaig és valuós perquè, per dir-ho de manera clara, es nota que Lewis està ficada en els debats militants queer i LGTBI. Si es tracta d’un «llibre provocatiu» com planteja Tithi Bhattacharya, és perquè Lewis s’ha preocupat per les discussions, estratègies i pràctiques concretes dels col·lectius militants.

Una política de la solidaritat

L’aposta teòrica de Lewis s’aproxima a la de la teoria unitària[3] en el seu rebuig a una compartimentació de les opressions per sistemes i en la seva voluntat de construir un anàlisi relacional. No és la primera que en aquesta mirada entre el marxisme i allò queer tracta de construir una estratègia unitària. La bibliografia que acompanya l’assaig — més de 20 pàgines — està plena de referents que han fet aquest mateix camí. Aquesta anàlisi relacional té la voluntat política de ser el fonament teòric d’una pràctica de la solidaritat. Lewis no escamoteja les contradiccions i els conflictes viscuts entre les diferents parts d’aquest totis[4]. Tanmateix, davant d’això, posa l’accent en la idea de les aliances: una aliança contra la misogínia i la transmisogínia, aliances de les persones queer i LGTBI d’occident amb aquelles dels països que pateixen atacs imperialistes,… Per tot plegat, Lewis planteja clarament que aquestes aliances no són aleatòries. En aquest punt és on introdueix la qüestió de la classe —ja no com un element teòric— sinó com un element polític. És l’antagonisme de classe el que permet clarificar en última instància les aliances delimitant entre els posseïdors dels mitjans de producció i subsistència, i les persones que són desposseïdes. No és una defensa moral, és una defensa estratègica d’un totis. Front el replegament, sobreposar-se’n amb aliances. Front la disgregació, defensar que tenim un futur en comú.

Foto de portada: Bellaterra Edicions

Notes

[1]Referència per a totes les cites: Lewis, Holly. La política de todes. Feminismo, teoría queer i marxismo en la intersección. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2020.

[2]Per una discussió sobre el paper de la crítica normativa entre la militància queer i LGTBI, la ressenya de Peter Drucker sobre el llibre és interessant: https://againstthecurrent.org/atc187/p4913/

[3]Per un anàlisi sobre la teoria unitària i les teories duals (capitalisme, patriarcat), és fonamental l’article de Cinzia Arruzza: https://marxismocritico.com/2016/03/08/reflexiones-degeneradas-patriarcado-y-capitalismo/

[4]Per al terme s’ha seguit el mateix criteri (l’ús en els entorns queer d’un terme no binari) que Javier Sáez ha utilitzat per traduir de l’anglès al castellà (everybody, todes), per al català.