Què en fem, dels ossos de Franco? La caixa negra de la democràcia espanyola

Després de la decisió del Tribunal Suprem de retirar els ossos del dictador, reproduïm aquest article de Wolfgang Matin Hamdorf pel Deutschlandfunk Kultur

Què en fem, dels ossos de Franco? La caixa negra de la democràcia espanyola

Què en fem, dels ossos de Franco? La caixa negra de la democràcia espanyola

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després de la decisió del Tribunal Suprem de retirar els ossos del dictador, reproduïm aquest article de Wolfgang Matin Hamdorf pel Deutschlandfunk Kultur
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des de fa més de quaranta anys, el dictador espanyol Franco jau en un mausoleu monumental, la qual cosa resulta insuportable per a les moltes víctimes de la seva dictadura. Però el Tribunal Suprem ha ajornat [fins ara] la reinhumació en un cementiri normal. 

Reunió a les muntanyes del nord de Madrid de gent iracunda de diverses edats. Coregen el nom del dictador i aixequen el braç fent la salutació feixista. Des que el Congrés espanyol, al maig de 2017, va exigir l’exhumació de Franco, l’extrema dreta espanyola s’ha posat nerviosa. Encara més quan, el proppassat estiu, el president socialista, Pedro Sánchez, va anunciar que la reinhumació es faria aviat. Aquí, al Valle de los Caídos, va ser enterrat Francisco Franco, el 23 de novembre de 1975, després d’un domini de gairebé quaranta anys. Amb la creu més gran del món i la basílica catòlica, el complex és el monument més gran que el dictador va erigir per al seu règim. Al seu costat i al del fundador del partit feixista Falange, José Antonio Primo de Rivera, descansen les restes de trenta mil morts durant la Guerra Civil, tant del bàndol de Franco com lleials a la República. L’any 1959, el règim feixista va escenificar l’obligada coexistència com a «gest de reconciliació nacional».

Des que el Congrés espanyol, al maig de 2017, va exigir l’exhumació de Franco, l’extrema dreta espanyola s’ha posat nerviosa tweet

En contra de la reinhumació del dictador hi ha el partit d’extrema dreta Vox. Des de les eleccions del 28 d’abril, té una representació al Congrés superior al 10 %. També és contrari a la reinhumació el Partit Popular, perquè, diuen els conservadors, cal «no obrir velles ferides».

Wikipedia – Fotograf Onbekend

Un acte higiènic per a la democràcia espanyola

Per contra, a parer de molts altres, l’exhumació de Franco és un acte simbòlic important per a la democràcia espanyola. Per exemple, de Baltasar Garzón, que fa onze anys va intentar, des de l’Audiència Nacional, jutjar els crims de la dictadura i fou expulsat de la judicatura pel Tribunal Suprem: «Sembla una tasca titànica. Una mesura que en qualsevol altra democràcia seria del tot normal aquí es presenta com extraordinària, com si després de tants anys fos una cosa exagerada o especialment exaltada», diu. «Les víctimes ho veuen d’una altra manera. Els sembla insòlit que el victimari jegui aquí, entre les seves víctimes. Les van treure de les seves tombes per a una reconciliació ordenada per l’estat, com li agradava escenificar a la dictadura.»

(…) en contrast amb el veí Portugal, que va acabar amb la dictadura mitjançant l’anomenada revolució dels clavells, a Espanya la transició a la democràcia la van dirigir les elits de la dictadura tweet

La relació amb les víctimes de la dictadura va ser des del principi un punt neuràlgic de la democràcia espanyola. I és que, en contrast amb el veí Portugal, que va acabar amb la dictadura mitjançant l’anomenada revolució dels clavells, a Espanya la transició a la democràcia la van dirigir les elits de la dictadura, i s’entestaren a imposar un pacte de silenci. La Transición va ser una difícil excursió d’alta muntanya, sempre arriscada.

«Pacte de silenci», en comptes de superació

L’any 1981 va fracassar un cop d’estat de guàrdies civils i militars contra la jove democràcia. Però el vell règim encara va romandre a la quotidianitat espanyola durant dècades. Així, les monedes amb el retrat del dictador i la màxima que Franco havia construït una Espanya gran i lliure per la gràcia de Déu van circular fins a l’any 2002, quan l’euro substituí la pesseta.

Font: Wikipedia – Zarateman

Al país que, al final de la dècada de 1970, després d’una dictadura de gairebé quaranta anys, vivia finalment una primavera cultural, eleccions lliures i, des de 1982, fins i tot un govern socialdemòcrata, la superació del passat va quedar com un tabú, diu l’hispanista berlinès Dieter Ingenschay: «Primer, la Transición va trobar un ressò molt positiu, no només entre els historiadors i hispanistes alemanys, tots estàvem entusiasmats per com d’europees i obertes al món, pornogràfiques i tot el que es pugui imaginar eren la literatura i la cultura, i aleshores ens vam adonar que el pacte de silenci i tot el que l’acompanyava deixava molt poc espai per al que designem tan adientment amb el bonic terme alemany de Vergangenheitsbewältigung (superació del passat). I, és clar, els espanyols també se n’han adonat progressivament, però també s’han polaritzat cada cop més a l’entorn d’això.»

Els cadàvers trobats i identificats a fosses comunes, sense ajut estatal, van endurir el debat públic sobre la relació amb el passat, fins que alguna cosa es mogué en l’àmbit jurídic tweet

Va ser molt tard, l’any 2000, que van començar les iniciatives ciutadanes de recerca sistemàtica de víctimes de la dictadura, la majoria de vegades per part de familiars. Els cadàvers trobats i identificats a fosses comunes, sense ajut estatal, van endurir el debat públic sobre la relació amb el passat, fins que alguna cosa es mogué en l’àmbit jurídic. La Ley de memoria histórica, de 2007, regula la identificació de les víctimes a les fosses comunes i la retirada dels símbols feixistes de l’espai públic. És en aquest fonament jurídic que es basa la reinhumació de Franco. Encara avui dia hi ha nombrosos monuments commemoratius a esglésies i carrers i topònims que honoren la dictadura, tot i que cada cop menys: «hom no pot pensar realment que és possible dur a terme l’acomiadament efectiu d’un element històric quan encara està tan carregat», diu Ingenschay. «Perquè gran part de la població, la Fundación Franco i l’Església catòlica encara s’aferren amb força als suposats èxits de la dictadura franquista, i continuen parlant de cruzada, i no de guerra, etcètera. Així, doncs, això té un gran valor simbòlic, fins i tot entre els historiadors.»

140.000 opositors al règim assassinats

Amb la llei, però, no s’ha tractat la dimensió jurídica del passat. Una llei d’amnistia aprovada l’any 1977 ha fet fins ara impossible la persecució penal dels crims de la dictadura. A parer de l’advocat especialitzat en drets humans Wolfgang Kaleck, una llei així seria impossible amb les convencions internacionals de drets humans actuals: «hom ha de dir clar i ras que, d’acord amb els estàndards actuals, moltes de les coses que van passar durant el període franquista s’han de qualificar penalment com crims contra la humanitat», destaca. «No hem de tenir pèls a la llengua per dir que, mentre encara hi ha gent que intenta maquillar-ho eufemísticament, dient-ne període franquista o reacció contra el comunisme o com hom vulgui, es tracta, segons els criteris actuals, dels pitjors delictes que la humanitat coneix. I no és debades que aquests delictes siguin qualificats com dirigits contra la humanitat en conjunt.»

Font: Wikipedia – Mario Modesto Matas

Durant els gairebé quaranta anys de domini de Franco sobre Espanya, els seus sicaris, segons els càlculs dels historiadors, van matar 140.000 opositors al règim i els enterraren en fosses comunes. Es van instaurar 185 camps de concentració i els opositors a la dictadura foren torturats i assassinats fins al final.

«Quan es cometen delictes d’unes dimensions determinades, l’estat, en primer lloc, té l’obligació d’esclarir-los raonablement, independentment de la via penal», diu Wolfang Kaleck. «I, segonament, els individus, els afectats, tenen el dret a la veritat. I justament aquests dos principis són constantment vulnerats en el cas espanyol, tant perquè el dret dels afectats no és respectat com perquè l’estat també incompleix permanentment la seva pròpia obligació d’esclarir els fets.»

L’exhumació de Franco, «absolutament necessària»

La reinhumació de Franco ha de ser el signe més clar que hi ha hagut fins ara contra la presència de la dictadura a la vida pública. Després de gairebé 45 anys del seu final. L’envergadura de la seva violència criminal encara no ha estat completament explicada. Un exemple són els deu mil nadons robats que van ser donats a famílies fidels al règim. Soledad Luque Delgado és la presidenta de l’associació de víctimes Todos los Niños Robados son también mis Niños: «Tot el que ajudi a esclarir la història, el fet de dir la veritat i de preocupar-se per fer justícia és, per a nosaltres, les víctimes del franquisme, una forma de reparació. És per això que l’exhumació de Franco, el canvi dels noms dels carrers i la supressió dels símbols franquistes són absolutament necessaris, perquè vivim en una democràcia i en un estat de dret, on no hi pot haver cap més símbol feixista.»

Article originalment publicat al Deutchslandfund Kultur
Traducció de Daniel Escribano
Foto de portada: Wikipedia – Godot13
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador del cinema i periodista

Comentaris

Què en fem, dels ossos de Franco? La caixa negra de la democràcia espanyola

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.