Fa quasi bé un any que es feia pública la revocació del tribunal suprem dels Estats Units de la històrica sentència de 1973 Roe vs. Wade que consolidava l’avortament com a un dret fonamental. Mentre llegia articles sobre la derogació, i buscant qui eren els jutges impulsant la sentència, un dels noms em va resultar especialment familiar: Clarence Thomas. Ràpidament vaig recordar com Thomas va ésser protagonista d’un dels procediments judicials més controvertits dels anys 90. Era just a l’any 1991, quan l’aleshores advocada i professora universitària Anita Hill declarava que Thomas l’havia assetjat sexualment durant anys.

Potser a conseqüència de la magnitud mediàtica del judici i durant aquell mateix any, les denúncies per assetjament als Estats Units es duplicaven i l’escriptora Rebecca Walker publicava el l’article Becoming the Third Wave a la històrica revista feminista Ms. (magazine) on, fent-se ressò de les declaracions de l’Anita, lamentava els constants atacs a la credibilitat de les dones. En un context sociopolític en que alguns col·lectius començaven a parlar de post–feminisme, l’article denunciava l’encara imperant sistema de dominació patriarcal mentre que cridava a una nova generació de feministes a rebutjar el marc post–feminista i a continuar desafiant les estructures de poder patriarcal. 

Walker, amb les seves afirmacions, havia donat al clau i centenars de noies d’arreu del país començarien a escriure-li cartes autoproclamant-se com a feministes de la tercera onada. I es que mentre molts adolescents adoptaven el cinisme i un desencant general amb la societat com a modus vivendi (vibrant amb el so de Seattle i seguint el grunge com a estètica) era a la petita ciutat d’Olympia, on una escena punk underground formada per una tribu de noies enfadades, es començava a organitzar i acabaria influenciant no només l’escena cultural i musical nacional sinó també el curs polític d’aquella dècada.

Un manifest polític

Cansades dels prejudicis, els estereotips i la hipermasculinització de l’escena punk estatunidenca dels anys noranta que, a la dècada anterior s’havia caracteritzat per la inclusió de grups de música mixtes i interracials, aquestes noies van començar a promoure una filosofia do-it-yourself, fanzine en mà i guitarra penjant del coll. 

Atretes per l’escena punk i la seva afinitat amb polítiques antiautoritaries i anticapitalistes, les autoproclamades Riot Grrrls barrejaven subcultura musical amb una revolució ideològica. Així, van ser les fundadores del grup primerenc Bikini Kill, la Kathleen Hannah i la Tobi Vail, les que van materialitzar les intencions polítiques del moviment a una declaració no oficial anomenada Riot Grrrl Manifesto.

Estructurat de forma senzilla, com una llista d’idees simples i contundents, barrejava conceptes musicals i polítics amb vocabulari heroic à la true punk rock soul crusaders. El manifest instava explícitament a pertorbar l’status quo i a rebutjar el capitalisme i totes les seves manifestacions (capacitisme, racisme, edadisme, especisme, antisemitisme i heterosexisme). Convidava també a refusar el que descrivien com a fantasies masclistes (segons el seu apel·latiu, del tipus macho gun revolution) creant nous imaginaris propis que rebutgessin idees preconcebudes de feminitat. Però sobretot, impulsava una idea de comunitat, una manera no jeràrquica d’existir i de crear música, fomentant i donant suport a escenes culturals on hi participessin artistes femenines que fossin capaces de connectar vida personal, cultural i política.

D’aquesta manera, per impulsar-se i de donar a conèixer aquests ideals arreu del circuit alternatiu i contracultural de l’estat i rebutjant la utilització de mitjans de comunicació tradicionals, les Riot van començar a distribuir fanzines en mà durant el seus concerts. Aquestes publicacions, de circulació limitada i originades a comunitats marginades amb l’objectiu d’autoorganitzar-se i de reconèixer les seves pròpies històries, eren ideals per qui volgués autopublicar el seu treball sense interferències ni constriccions.

Així, publicacions com Jigsaw, Chainsaw, Girl Germs, Sister nobody o l’homònim Bikini Kill van començar a circular de manera frenètica. I potser va ser arrel d’aquests ràpids intercanvis informatius que, en poc temps, es van crear desenes de chapters o seccions locals del moviment. Chapters que s’utilitzaven com a punts de trobada per compartir experiències i crear vincles de solidaritat i on s’organitzaven tallers sobre teoria feminista i es discutia sobre diversos temes polítics dins i fora de la comunitat punk.  

La musicologia del punk rock

L’ànima política de les Riots Grrrls però, continuava residint a la seva música. El punk, com a moviment musical que rebutjava la professionalitat musical i el virtuosisme tècnic en favor de l’autoaprenentatge i les composicions minimalistes, oferia una gran oportunitat per a que les Riot aprenguessin a tocar instruments sense formació musical prèvia.

A banda, el gènere es caracteritzava per incorporar una gran càrrega política i contestatària a través de les seves lletres i per transmetre grans dosis de còlera mitjançant un so ràpid i endimoniat, amb melodies agressives i sons amplificats. Una combinació explosiva que, fins al moment, ressonava entre tots aquells nois que no encaixaven a la imatge del all-American-boy i que va acabar oferint, a les Riot, la possibilitat de contestar aquesta masculinitat alternativa i acomodar el punk a les seves pròpies històries.

Així, grups com Heavens to Betsy (i després Sleater-Kinney), Babes in Toyland, Bratmobile o 7 years bitch arrencaven. Elles també cantaven enfadades, alienades, frustrades. Elles cantaven sobre tot allò controvertit: sobre violacions, sobre incest, sobre trastorns alimentaris. Transportaven els temes de l’esfera privada a la pública i oferien comprensió i acompanyament a totes aquelles noies a qui se’ls hi havia dit, repetidament, que havien d’ocultar les seves històries.

Al contrari, les seves lletres donaven l’oportunitat, a totes aquestes noies, d’expressar l’odi i la frustració que portaven dintre. Així, 7 year bitch cantava «I don’t have pity not a single tear/ For those who get joy from a woman’s fear/ I’d rather get a gun and just blow you away» (No tinc pietat ni una sola llàgrima/ Per a aquells que s’alegren de la por d’una dona/ Prefereixo agafar una pistola i simplement fotre’t un tret), Bratmobile entonava un «The only thing you know is your rich boy world / You’re talking politics on your pedestal / And you half-baked idea of ‘what it means to be a girl’ / But you can’t feel how we suffer or we bleed» (L’única cosa que coneixes és el teu món de nen ric / Parles de política al teu pedestal / I la teva idea a mig fer de ‘què significa ser una noia’ / Però no pots sentir com patim o sagnem) i Bikini Kill cridava a ritme de «White boy, don’t laugh, don’t cry, just die!/ I’m so sorry if I’m alienating some of you/Your whole fucking culture alienates me» (Noi blanc, no riguis, no ploris, només more’t!/Ho sento molt si estic alienant a alguns de vosaltres/Tota la vostra puta cultura m’aliena).

Però no tot era ràbia. Les Riot també entonaven himnes de sororitat femenina, com el famós «rebel girl you are the queen of my heart» de la Kathleen Hannah. I fins i tot feien autocrítica, quan Heavens to Betsy entomaven un «But I won’t change anything / Unless I change my racist self. It’s a privilege, it’s a background / It’s everything that I own / It’s thinking I’m the hero of this pretty white song / It’s thinking I’m the hero of this pretty white world» (Però no canviaré res / Tret que canviï el meu jo racista. És un privilegi, és un rerefons / És tot el que posseeixo / És pensar que soc l’heroïna d’aquesta bonica cançó blanca / És pensar que soc l’heroïna d’aquest bonic món blanc).

Revolution Girl Style Now

Aquests sons enfurismats eren sempre consistents amb les actuacions de les protagonistes. Durant els concerts de Bikini Kill, la música es podia veure interrompuda si el grup considerava que alguna noia es veia assetjada i, a través de la famosa expressió Girls to the front! la Kathleen Hannah demanava al públic femení que s’apropés a l’escenari mentre es relegava als homes a la part posterior de les olles (mosh pits). Aquell simple acte d’ocupar l’espai materialitzava anhels de visibilitat dins una escena punk que, durant anys, havia considerat les noies com a intranscendents.

A banda, conscients de la pressió estètica imposada sobre les dones i de com l’aparença física es continuava considerant inherent a la seva vàlua, les Riots van decidir utilitzar-la com a declaració política. Així, moltes d’elles van començar a vestir de manera que el seu aspecte representés directament els seus valors (amb imatges o missatges gràfics); que assenyalés el conflicte i les confusions i frustracions de créixer com a dona (per exemple, barrejant roba d’stripper amb uniformes religiosos); o que contraposés idees preconcebudes de feminitat com a quelcom negatiu, vestint-se de manera tradicionalment femenina.

A través de l’estètica, també van intentar apropiar-se de llenguatge i manerismes masculins, escrivint paraules sexistes sobre els seus cossos nus o comportant-se de manera caòtica i agressiva mentre eren damunt l’escenari.  

Una dècada de Riot Grrrls

Mentre que la intensitat del moviment Riot Grrrl es va mantenir intacta durant quasi bé una dècada, va ser a finals dels anys 90 que va començar a davallar. En part, a causa de la fràgil articulació i organització arreu del territori i de la necessitat d’existir als marges, a través d’un circuit cultural alternatiu que s’afeblia de mica en mica. En part, a causa de la tensa relació entre Riots i mitjans de comunicació, que va desembocar en un blackout mediàtic, per part d’unes Riot cansades de paternalismes, manipulacions i distorsions del seu missatge polític i d’atacs constants a les seves persones. I fins i tot, en part, per una certa endogamia social i política, que en ocasions deixava fora del moviment a dones potencialment interessades en ell però que no encaixaven sense friccions als seus codis culturals i polítics.

Tot i així, les Riot Grrrls van marcar una dècada i el seu impacte cultural, social i polític és indiscutible. Com dirien elles mateixes: Perquè crec, de tot cor, que les noies constitueixen una força amb ànima revolucionària que pot canviar i canviarà el món. De veritat.