Hi ha dues possibilitats: que estiguem sols a l’univers o que no n’estiguem. Les dues són igualment terrorífiques.

Arthur C. Clarke

El 15 d’agost de 1977, el radiotelescopi Big Ear va rebre un senyal d’origen desconegut provinent de la constel·lació de Sagitari que, donada la intensitat (30 vegades superior a l’habitual radiació de fons de microones), només podia ser enviada per éssers intel·ligents, és a dir, el senyal només podia tenir un origen extraterrestre; el conegut senyal wow!, batejat així perquè això va ser el que l’astrònom Jerry Ehman va escriure sobre el paper continu quan revisava les dades de l’ordinador. Se n’armarà una de grossa, va deure pensar el jove astrònom. La comunitat científica es va commocionar, però l’eufòria inicial va anar diluint-se amb el pas dels mesos a mesura que tots els intents d’obtenir un altre senyal de la mateixa direcció trobaven el buit de l’espai com a única resposta. Durant molts anys s’ha investigat l’origen del senyal, però tots els intents han estat vans. Algú (que no som nosaltres) va enviar aquell senyal i va desaparèixer per sempre. I ja està. S’ha acabat. El senyal wow! és el més a prop que la humanitat ha estat de demostrar l’existència de vida extraterrestre. Però el camí no havia estat fàcil.

Primer mitjançant la literatura de ciència-ficció i després amb el cinema, la possibilitat que existissinn éssers d’altres planetes va anar-se instal·lant en la cultura popular i l’imaginari col·lectiu.

Pel que ens expliquen antropòlegs i historiadors, sembla que la gent ha vist llums al cel en totes les èpoques i llocs, però és a principis del segle XX i de la mà del desenvolupament de telescopis i radiotelescopis cada volta més potent quan la idea que potser no estem sols en la vastitud de l’univers s’aferma amb força. Primer mitjançant la literatura de ciència-ficció i després amb el cinema, la possibilitat que existissin éssers d’altres planetes i, sobretot, la idea que puguin venir a visitar-nos va anar-se instal·lant en la cultura popular i l’imaginari col·lectiu. Tant és així que quan un joveníssim Orson Welles (23 anys) va narrar a la ràdio una versió de La guerra dels mons (una invasió extraterrestre d’H.G. Wells), va esclatar el pànic. Avui, l’incident resulta divertit, però parlem de milers de ciutadans estatunidencs fent acaparament de llaunes i aigua embotellada, de centenars de trucades a les autoritats de ciutadans completament desesperats i histèrics, desordres públics i més d’un directiu de la CBS resant i tement pel seu lloc.

La broma va servir per a catapultar la carrera del geni que no gaire després rodaria Ciutadà Kane, però sens dubte va servir per a afermar la idea que potser no érem els únics éssers intel·ligents que poblaven l’univers. És després de la Segona Guerra Mundial que es dona el tret de sortida de la Ufologia –pesudociència que estudia el fenomen ovni-; molts pilots nord-americans asseguren veure boles de foc i llum als cels europeus durant la guerra, els coneguts Foo fighters (hola, David Grhol). Però és quan esclata la Guerra Freda i el món es divideix en dos blocs quan la psicosi alienigenoplanetària viu el moment més dolç.

Que en aquestes cintes els marcians eren en realitat els russos se sabia fins a la granja més perduda de l’Alabama profunda.

La gent ja coneix les devastadores conseqüències de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki, i per acabar d’adobar-ho, el 1949 la Unió Soviètica i Stalin (anteriorment l’entranyable i aliat uncle Joe) aconsegueixen la bomba. Esclata la psicosi: la por d’una destrucció completa no era infundada, era absolutament real. I Hollywood i els seus propagandistes no deixarien passar l’ocasió de, primer, fer pinya, i després, fer caixa: a la dècada dels anys 50 les pel·lícules de ciència-ficció viuen el seu moment daurat. Es tracta, en moltes ocasions, de pel·lícules de baix pressupost en què criatures d’un altre món o alterades per la radiació nuclear es disposen a destruir-ho tot al seu pas. Finançades i impulsades per l’Administració i amb guionistes de tercera i cinquena fila (els bons estan sent processats per les seves simpaties socialistes, el cas de Dalton Trumbo n’és paradigmàtic), la indústria es dedica a produir en sèrie (pur fordisme audiovisual) tota mena de films en què «L’amenaça exterior», és a dir, éssers mancats d’individualitat que operen sempre de manera col·lectiva a les ordres d’un cervell-rusc (comunisme!), arriben armats amb una tecnologia molt avançada i letal disposats a subvertir el nostre mode de vida (genuïnament liberal i americà, esclar). Que en aquestes cintes els marcians eren en realitat els russos se sabia fins a la granja més perduda de l’Alabama profunda. Per una banda, es frenava la dissidència interna, per un altra, es mantenia la ciutadania en un estat d’alerta permanent; es van denunciar i perseguir guionistes, artistes, professors d’escola i fins i tot militars. Les pors col·lectives es van materialitzar i van arribar al moment més tens durant la crisi dels míssils a Cuba.

Tot i el to propagandístic i el baix pressupost, van quedar un bon grapat de títols (Planeta prohibit, L’enigma d’un altre món, La invasió dels lladres de cossos, etc.) que van destacar per la originalitat i artesania i que avui, en plena era digital, resulten molt entranyables. Però més enllà de l’impacte que van tenir en la cultura popular, què n’opinava la ciència?

La idea més estesa entre astrònoms, astrofísics i tot tipus de científics és que, a causa de la mida tan irracional i el descomunal nombre d’estrelles que té (amb sengles planetes), és molt poc probable que siguem els únics éssers intel·ligents de tot el cosmos. En aquest sentit, el 1961 va prendre força l’anomenada equació Drake:

L’equació Drake (l’astrònom, no el raper) va calcular –amb molts peròs i variables- el possible nombre de civilitzacions intel·ligents que podria albergar la nostra Via Làctia. L’equació és així:

–N és la resposta buscada: el nombre de civilitzacions que podrien comunicar-se amb nosaltres.

–R* és el nombre total d’estrelles capaces d’albergar planetes.

–Fp correspon a la quantitat d’aquestes estrelles que tenen sistemes planetaris.

–Ne representa la mitjana de planetes amb possibilitat de vida que hi hauria en aquests sistemes.

–Fi comprèn el nombre de planetes en què, efectivament, es desenvolupa vida intel·ligent.

–Ffc descobreix la quantitat de planetes amb vida intel·ligent i que, a més, podrien comunicar-se amb nosaltres.

–L es refereix al moment de vida del planeta en el qual aquella civilització es desenvolupa.

D’acord amb aquests càlculs, s’estima que la nostra Via Làctia hauria pogut albergar al voltant de 10.000 civilitzacions intel·ligents al llarg de la seva existència prolongada en el temps. Al principi es va titllar el resultat de massa optimista, Carl Sagan en va augmentar la xifra i avui, després del periple del telescopi espacial Kepler descobrint milers i milers d’exoplanetes (planetes fora del nostre Sistema Solar) amb estrella pròpia capaços d’albergar vida (aigua i una distància prudencial respecte a l’estrella mare), la xifra de 10.000 resulta absolutament ridícula.

Doncs bé, tenint en compte que la Via Làctia, amb els seus 100.000 anys llum de mida (és a dir, que per a recórrer-la sencera hauries de moure’t a 300.000 km per segon durant 100.000 anys) és una busca de pols en el vast univers i que hi ha més de 100.000 milions de galàxies a l’univers observable, el nombre de possibles civilitzacions intel·ligents es dispararia a diversos bilions.

Què passa, doncs? Per què no hem establert contacte amb ET i els homenets grisos? Els experts recorren a una qüestió ben senzilla: el temps. La possibilitat de coincidir en el temps és matemàticament ridícula. Per a fer-nos-en una idea, l’univers té 13.000 milions d’anys, la Terra en té 4.500 milions, nosaltres fa uns 100.000 anys que som aquí. De manera intel·ligent, és a dir, sent capaços d’enviar sondes a l’espai, amb prou feines uns decennis. Si a la qüestió del temps, hi afegim l’espai i les dimensions absolutament demencials de l’univers observable, el contacte amb ET queda per a les pel·lícules i la literatura. Però tot i això i tot i no haver obtingut cap prova científicament contrastable, continuem volent creure, continuem escodrinyant el cel nocturn, continuem buscant el contacte i alimentant els nostres somnis. I encara que en plena era dels telèfons mòbils dotats de càmeres d’alta resolució els avistaments s’hagin reduït fins a gairebé un 40% d’ençà de 2012, volem continuar creient. Continuem fent-nos preguntes. Continuem somniant.

Somnis molt cars, per cert: si alguna cosa caracteritza la recerca de vida extraterrestre és que és extremament cara en termes purament econòmics i, lamentablement, en moltes ocasions inassumible pels Estats. De fet, el SETI (Institut per a la Cerca de Vida Extraterrestre) va sorgir vinculat a la NASA el 1970, és a dir, sempre ha estat de caràcter públic. Els darrers anys, les innombrables retallades de les diferents administracions han portat a buscar finançament al sector privat. L’enorme complex de radiotelescopis Allen, unes instal·lacions d’avantguarda que, en col·laboració amb la Universitat de Berkeley, està dedicat gairebé en exclusiva a rastrejar el cel a la cerca de senyals de vida extraterrestres, es finança amb capital privat. S’anomena complex Allen perquè va ser la fundació del cofundador de Microsoft Paul G. Allen qui va fer la primera donació el 2001, la qual va permetre començar el projecte. Que la cerca de vida extraterrestre estigui ara mateix en mans de corporacions privades i no en les dels Estats, sincerament, i donades totes les implicacions, em posa els pèls de punta.

Un dels temors més profunds que la dreta alberga contra l’acord de govern –no sense raó- és que Podemos accedeixi a documents classificats i d’Estat.

Quan es van llançar les sondes Voyager I i II a l’espai el 1977, s’hi va incloure a l’interior un disc d’or batejat com Els sons de la Terra: salutacions en molts idiomes, música clàssica, cançons de James Brown i els Beatles, esbossos de la nostra anatomia, càlculs matemàtics en nombres primers i un mapa còsmic que indica la nostra ubicació en la galàxia i el vast cosmos. Una espècie de «We are the world» còsmic o missatge en una ampolla destinat a ser trobat per una altra espècie intel·ligent. Però, realment volem que ens trobin? L’astrofísic Stephen Hawking, més pragmàtic i menys romàntic i idealista que Carl Sagan, opinava que potser no era una bona idea: «Si els extraterrestres ens visiten, el resultat seria molt més semblant a quan Colom va desembarcar a Amèrica», o pitjor encara, que ens veiessin com nosaltres veiem les formigues. El debat està servit.

Un dels temors més profunds que la dreta alberga contra l’acord de govern –no sense raó- és que Podemos accedeixi a documents classificats i d’Estat del nostre país, des de la lluita antiterrorista al paper que va jugar el rei emèrit en el cop d’estat. Quan era una possibilitat que Podemos accedís al poder, vaig comentar-li a Pablo Iglesias –mig rient, mig de broma- que preguntés a José Julio Rodríguez, pilot de caces i General de l’Aire, alguna cosa sobre els ovnis i l’exèrcit espanyol. Pablo em va dir que li feia vergonya (en realitat parlar sobre la qüestió ovni sense ser astrònom et converteix automàticament en un friki) i els meus anhels de saber La Veritat es van esvanir com llàgrimes en la pluja. Vaig coincidir més endavant amb el citat ex-Cap Major de Defensa en un acte de la formació morada i vaig estar a punt d’assaltar-lo perquè m’expliqués coses sobre el Cas Manises, el Cas Canàries i altres suposades trobades entre les nostres forces aèries i objectes voladors no identificats; volia saber, en definitiva, si els ovnis eren reals.

Quan Bill Clinton va arribar a la presidència dels Estats Units va declarar que: «Tinc l’afany de trobar la resposta a dues preguntes que m’obsessionen: qui va matar JFK i si existeixen realment els ovnis». Jimmy Carter no va dubtar a afirmar que havia avistat un ovni l’any 69, però la palma, se l’emporta sens dubte (no podia ser ningú altre) Ronald Reagan: «Era a l’avió la setmana passada quan em vaig entretenir una estona mirant per la finestra. Llavors vaig veure una llum blanca zigzaguejant. Em vaig aixecar fins a la cabina del pilot i vaig preguntar-li: has vist mai res semblant? Estava astoradíssim: em va respondre que no. Vaig demanar-li que seguíssim aquella llum. Ho vam fer durant uns minuts. Era brillant i blanca. Vam perseguir-la fins a Bakesfield i allà va ser on, davant dels nostres ulls com plats, va fugir directament cap al cel. Quan vaig baixar de l’avió, vaig explicar-ho a Nancy, però vam preferir no emetre cap informe sobre allò: en aquella època et podien prendre per idiota si explicaves que havies vist un ovni». Us imagineu Pedro Sánchez afirmant que ha vist un ovni des del Falcón de camí al FIB?

Artistes, professors, periodistes, obrers del carrer, presidents dels EUA o astrònoms, tots hem mirat a les estrelles, tots hem volgut creure-hi. Tots nosaltres hem anhelat, alguna vegada, respondre una de les qüestions més fonamentals, respondre la pregunta més polèmica i complexa que tenalla la humanitat des de fa segles: Estem sols a l’univers? Com va afirmar rotundament Seth Shostak, veterà astrònom i director del SETI: «Pensar que l’espècie humana és l’única que ha aconseguit obrir-se pas és, a part d’arrogant, un miracle. I deixi’m que li digui una cosa: mala peça al teler quan els científics parlen de miracles».

Hola, que hi ha algú?

Traducció d’Oriol Valls

Foto de portada: Flickr – X1klima