«Esdevenir Déu és acceptar el crim»: Albert Camus o les contradiccions d’un home revoltat

Raig Verd recupera la traducció de Jaume Fuster i Josep Palàcios de L’home revoltat, l’assaig d’Albert Camus que va suposar un abans i un després en la cultura d’esquerres de la segona meitat del segle XX.

«Esdevenir Déu és acceptar el crim»: Albert Camus o les contradiccions d’un home revoltat

Raig Verd recupera la traducció de Jaume Fuster i Josep Palàcios de L’home revoltat, l’assaig d’Albert Camus que va suposar un abans i un després en la cultura d’esquerres de la segona meitat del segle XX.

Perquè el socialisme no és només la qüestió laboral, és abans de tot la qüestió atea, la qüestió de la forma que pren avui l’ateisme, la qüestió de la torre de Babel construïda sense Déu, no per pujar al cel des de la terra, sinó per establir el cel a la terra

Els germans Karamàzov, Dostoievski

Jo hauria de ser el teu Adam, però més aviat sóc l’àngel caigut, a qui tu vas treure de l’alegria sense cap mal

Frankenstein o el modern Prometeu, Mary Shelley

Nascut entre la misèria i el sol algerià, moralista seductor amb joie de vivre, jaqueta de coll obert i cigarro a imatge de Humphrey Hogart, en definitiva, Albert Camus, no podia escriure amb un estil més contundent, pulcre i brillant. L’estranger etern fou un pacifista que va lluitar a la Resistència francesa, un filòsof pied-noir amant del futbol amb problemes de tuberculosi, un vitalista de l’absurd que es considerava d’esquerra malgrat l’esquerra —i malgrat ell—, i entre tantes contradiccions que el perseguirien, un bon home que bregava per conciliar la seva passió pels amics i la família amb la solitud de l’escriptor conseqüent amb els seus principis. Gràcies a l’editorial Raig Verd, la traducció a quatre mans de Jaume Fuster i Josep Palàcios, i la revisió d’Anna Casassas, la principal contradicció que ens té aquí és aquesta: l’home que diu «No» i des del primer gest diu «Sí». En altres paraules, L’home revolat.

Sota les runes de la Segona Guerra Mundial, un grup de pensadors de la capital francesa es proposaren alçar la bandera de la nova ideologia davant del desert catastròfic en què es va consumar la Modernitat: una nova generació de l’existencialisme. Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, un cos filosòfic que popularitzaria qüestions cabdals com la finalitat de la condició humana en una vida que té un termini. La mort, l’absurd de viure, la llibertat, existir, el no-res. L’efervescència de fam cultural francesa, que esdevindria baula dels posteriors corrents filosòfics del segle XX, aniria acompanyada de la fascinació europea vers una URSS imponent i amb altesa de mires. L’home revolucionari era un fantasma que recorria els carrerons afusellats d’una Europa que potser ara, potser ara sí, podia imposar-se al règim burgès i establir el comunisme. Però l’home revolucionari de Sartre no és l’home revoltat de Camus.

Font: Flickr

Si per confrontar el problema filosòfic vertaderament seriós que és el suïcidi, havíem d’imaginar-nos un Sísif que somriu, el dilema que envolta L’Homme révolté del 1951 és l’assassinat. L’home que diu No a l’Amo, a l’establert, a les condicions que l’oprimeixen injustificadament i l’empresonen. L’home que diu Sí i es busca a ell mateix com a desllorigador de les injustícies, un messies de la pau que arrossega el paradís al món del pecat i que, en aquesta empresa, en l’obscur impàs de l’emoció a la idea racionalitzada, pot aixecar «innobles fogueres per a la salvació» o, sense eufemismes, matar. Tots dos són el mateix home, que viu a la corda fluixa perquè viu en un temps abstrús on l’assassinat resulta fàcilment justificable, una crisi humanitària  que queda traduïda en termes de nihilisme, passivitat i indiferència vers la mort. En resum, davant la injustícia la fi no justifica els mitjans, un món millor no és legítim si per donar-li forma s’ha de vessar sang. Si vàrem denunciar les atrocitats dels camps de concentració nazis, denunciarem les atrocitats dels camps de concentració russos i els judicis de Moscou. Parlem d’un llibre que, pels cercles intel·lectuals socialistes, va ser com una blasfèmia.

No és Sísif, és Prometeu, el tità que es va rebel·lar contra l’Olimp i va entregar el foc a l’home, pagant-ho amb les cadenes del sacrifici. Prometeu era una divinitat poderosa, però no va ser Cèsar ni va instaurar cap tirania, per Camus és un model d’individu amb pensament crític que «atrapat entre el mal humà i el destí, el terror i l’arbitrari, només li queda la seva força de revolta per a salvar de l’assassinat allò que encara es pot salvar». La humanitat, és a dir, té esperança, sacrificar-se malgrat la futilitat de la vida per un bé millor vol dir llibertat. Matar per aconseguir-la, en canvi, és convertir-se en l’Amo, tornar enrere, seguir el transcurs d’una història marcada per la violència, l’abstracció del càlcul fred i la jerarquia opressora. Des d’aquesta base, el premi Nobel agafa impuls i ens proposa una panoràmica de la història intel·lectual dels últims dos segles a Occident, des de l’òptica de la revolta metafísica, històrica i artística. Sade, Nietzsche, Saint-Just, Hegel, Epicur, Marx, i un estol de personatges de Dostoievski que circumnaveguen en el text i que es tracten sota l’aparença d’autèntics filòsofs, perquè bé podrien ser-ho. Un ventall de rostres, com en una galeria de museu, amb comentaris a l’alçada d’un erudit en la matèria i d’un crític perspicaç que sap sostreure el que s’hi amaga entre línies.

Font: Flickr

Amb un estil implacable, on ni sobra ni falta i cap frase grinyola —tot i que, tenint en compte la profunditat del contingut, a vegades es fa difícil de pair—, es presenten les principals figures de la rebel·lia cultural heretada, començant pels fills de Caín que van negar la constel·lació divina i la sacralització de l’home. Al cap i a la fi, la solució és tractar-se d’igual a igual, «cadascú diu a l’altre que no és Déu; ací s’acaba el romanticisme». I entre la mascarada de personatges històrics que se’ns revela, trobem la importància de l’individu, la figura maleïda del dandi com a esperit crític i torturat, no envaït per altres ideologies, el fet de viure sense la gràcia divina, les premisses filosòfiques com «em rebel·lo, ergo som» però «som tots sols», i la importància de no oblidar els orígens de la revolta, que pot temptar l’home al vacu conformisme o a «la totalitat closa, el crim universal, l’aristocràcia del cinisme i la voluntat d’apocalipsi». Perquè aquest és el perill, les idees absolutes poden portar a l’absolutisme, a les polítiques totalitàries del segle XX. Es tracta d’un advertiment en favor de les mesures, una lloança adulta al cultiu de l’individu com a intel·lectual i sobretot a l’establiment d’uns certs límits. Oblidar aquesta actitud adolescent que, per molt que posi el Déu Raó, Justícia o Virtut al seu altar i l’honori amb les seves oracions feligreses, és la gènesi de la negació a tot.

«Totes les revolucions modernes han desembocat en un enfortiment de l’Estat», diu Camus. També que la llibertat il·limitada pot desencadenar el despotisme il·limitat, i que «matar Déu i edificar una Església, aquest és el moviment constant i contradictori de la revolta». Però si alguna línia de l’assaig va ferir les consciències morals de molts dels seus seguidors, aquesta fou la seva dura sentència contra el comunisme, que va suposar una escletxa cultural que s’eixamplaria al llarg de la Guerra Freda fins als nostres dies, a més d’una ruptura sistemàtica amb Sartre, qui des de la primera lectura del llibre va renegar de la seva amistat. Camus adopta una visió cristiana del marxisme, una «religió horitzontal”, una visió de futur equivocada per no haver contemplat el progrés de la classe mitjana o les petites manufactures, una implementació d’un «terror racional” i la puixança d’una nova elit de buròcrates i doctrinaris que acaba d’ignorar la veritat de la seva revolta. No hi ha diàleg, només propaganda, el monòleg, i amb la bonaventura que «cal matar tota llibertat per a conquerir l’Imperi i l’Imperi serà un dia la llibertat», el sacrifici del proletariat ha acabat servint a un poder militar que els esclavitza.

Font: Wikimedia Commons

Traïdor, abstracte, ingenu, idealista, naïf, belle âme, manipulador, víctima de la moderació aburgesada. L’allau de crítiques als diaris alternatius va caure damunt l’algerià que es va fer a així mateix, i pels comentaris que va etzibar sembla que no li va agradar gaire. L’estira-i-arronsa entre Camus i Sartre és una efemèride popular de la cultura d’esquerres que ha traspassat continents i que encara perdura, amb el seu punt de morbositat per esbrinar qui fou el clar vencedor que va aconseguir posicionar-se al costat correcte de la història. Per la majoria Camus té les de guanyar, ja que a finals de la Guerra Freda diferents cercles intel·lectuals renegaren de les catàstrofes de la Unió Soviètica i reivindicaven per contra un comunisme amb rostre humà, la Carta dels Drets Humans com a nova bandera. D’altra banda, també la polèmica està servida respecte a la seva opinió sobre la guerra d’independència d’Algèria, quan va dir després de rebre el Nobel que «ara mateix es llancen bombes als tramvies d’Algiers. La meva mare pot trobar-se en un d’aquests tramvies. Si això és la justícia, jo prefereixo la meva mare». De nou, la seva vida girava entorn de les seves idees, aquest cop tergiversades per la propaganda, i en va patir les conseqüències.

Albert Camus va morir en un accident de cotxe el 1960. Jean-Paul Sartre va morir a causa d’un edema pulmonar el 1980. La lluita cultural entre les dues figures, en canvi, encara no ha quedat postergada, i va ressorgint com un foc follet quan les condicions materials a un racó del planeta desencadenen una insurrecció. La deriva sentimental que ha envoltat el debat des de l’inici ha fet que resulti fàcil ridiculitzar les seves obres amb un adjectiu reduccionista de comèdia barata, quan van escriure obres de pes que es podrien considerar “clàssics”. El clima, sens dubte, va ser intens, i encara continua. A tall d’exemple, a París, a una llibreria al costat d’un riu—ens imaginem el Sena—, Viggo Mortensen va aprofitar l’estada per la pel·lícula Loin des hommes (2014) i va voler comprar una primera edició feta caldo del Mite de Sísif. Gràcies a la seva descripció dels fets podem visualitzar com, segons les seves paraules, el llibreter li va propinar un reguitzell d’insults mentre el nostre Aragorn i soci d’Òmnium enfilava el camí de tornada, amb el llibre acabat de comprar. 

Traïdor o un bon home, equidistat o conseqüent, abstracte o pràctic, idealista o heroi. Però per molts detractors que el titllin de naïf, Camus va conèixer els homes que constantment neguen. I, de fet, els va combatre.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

«Esdevenir Déu és acceptar el crim»: Albert Camus o les contradiccions d’un home revoltat

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.