Al 1914, Lilith i Frank Gilberth, van portar a terme els primers estudis de temps i moviment en treballadores de fàbrica. Inspirant-se en els principis d’administració científica de Taylor, van voler anar un pas més lluny afegint temps a l’estudi del moviment. Tot lligant bombetes a les mans de les treballadores van crear una sèrie de imatges de llarga exposició per resseguir-ne els moviments sota un cronòmetre. Aquests estudis classificaven els moviments bàsics del cos, independentment de la seva funció particular concreta. Analitzaven cada acció i la reduïen a un conjunt de moviments, un nombre discret de blocs que podien descriure qualsevol treball.

Sota el pretext de reduir el cansament innecessari de les treballadores però amb una visió clara d’augmentar-ne la productivitat, identificaven els moviments útils i els sobrants. Els segons s’eliminaven del procés productiu. Cent anys més tard, la fotografia d’una sabatera feta en el marc d’aquests estudis, revela molt més que els moviments útils i sobrants. Revela la relació dels humans als processos d’automatització.

En la imatge, la cara de la treballadora queda esborrada pel moviment, la seva identitat és il·legible. Aquest fet representa el desplaçament de la treballadora com l’element subjectiu del procés de treball cap a l’element objectiu, subordinat al procés. La dona s’ha convertit en una figura espectral, gairebé ha desaparegut. Manté un únic element quiet però inquietant: els peus sota la taula. La foto mostra el cos de la treballadora desarticulant-se en les parts que poden ser absorbides per una màquina i aquelles que són sobrants. Aquesta absorció de la treballadora per la màquina ja l’identificava Marx, que descrivia a les treballadores com «apèndix vivents del mecanisme».

La imatge permet identificar la primera onada d’automatització, que ja feia més d’un segle que s’estava desenvolupant, com l’absorció de capital variable, la força de treball, pel capital fix, les màquines. El fet que les treballadores esdevinguessin part de la màquina va transformar el lloc de treball. A part d’augmentar la productivitat, la introducció de tecnologia al procés productiu també va servir per reorganitzar el lloc de treball i augmentar el control sobre les treballadores. Aquesta és la tesi que Harry Braverman desenvolupa Labor and Monopoly Capital (Monthly Review Press, 1974) (Monopoli i Capital de Treball). Aquesta idea segueix vigent en les formes contemporànies d’automatització però ara també pren noves formes.  

Dissolent i redistribuint el capital fix

El capital busca sense treva maneres de reduir els costos de producció. Amb aquest motor de funcionament, ha aconseguit incorporar la força de treball a les màquines. El següent pas lògic, un cop el capital variable s’ha dissociat per ser incorporat a una màquina, seria veure com dissoldre el capital fix. És impossible fer-lo desaparèixer completament, de manera que el Capital s’enginya maneres de redistribuir-lo sense costos. En aquest sentit podem veure algunes de les formes contemporànies en què realitza aquesta dissolució.

En primer lloc, genera unitats minúscules d’autoocupació. Són tant minúscules que oblidem que són força de treball. Un exemple serien les màquines d’autopagament que s’estan estenent cada cop més als supermercats. Després de la jornada de treball, fem la feina no remunerada d’escanejar els productes pensant que hem estalviat trenta segons de cua. Com només son dos minuts, acceptem la feina no remunerada. Aquesta deslocalització dispersada serveix per reduir costos i estalviar-se conflictes laborals. És bastant difícil imaginar-se milers de clients rebel·lant-se i exigint un salari digne pel treball de dos minuts.  

En segon lloc, es desplacen els costos al treballador. Aquesta és l’estratègia que identifiquem en algunes modalitats del capitalisme de plataformes, com les Lean plataform. Es redueixen els costos d’infraestructura i equipament traslladant-los al treballador. Per exemple, les repartidores de Glovo han d’utilitzar el seu vehicle propi i el seu telèfon per treballar, absorbint els costos del capital fix.

Per últim, i potser de forma encara més enginyosa, es redueixen els costos de capital fix a través de treball invisibilitzat, o el que s’està anomenant com falsa automatització. Un exemple d’aquesta tàctica el trobem en les plataformes de crowdsourcing com Mechanical Turk d’Amazon. En aquesta plataforma les tasques digitals, com editar un vídeo, traduir un document o etiquetar unes imatges, les realitzen treballadores precàries darrera la pantalla. Realitzen tasques repetitives que aquestes plataformes reivindiquen com tasques realitzades per Intel·ligència Artificial per les quals no reben cap rèdit. L’augment de la desconnexió entre treballadores i el producte final i sobretot entre unes i altres per l’anonimat darrera la pantalla, augmenta l’alienació i aplana el terreny per l’explotació. Algunes feines s’estan convertint en feines subrogades de les màquines on estem realitzant tasques precàries per reduir els costos del capital fix, que són al cap i a la fi més elevats que els de la força de treball.

Automatització de l’automatització

Harry Braverman ja va identificar molt agudament que «darrera dels llocs comuns del Taylorisme —el cronòmetre, l’acceleració— rau una teoria que no és res més que l’explicitació verbal de la forma capitalista de producció»[i]. La segona onada d’automatització, enmig de la qual ens trobem avui dia, és l’extensió de l’automatització més enllà de la reproducció mecànica d’instruccions. Està caracteritzada pel reassemblatge de dades que processen algoritmes en un bucle de feedback repetitiu i permanent. La segona onada és el que alguns anomenen l’automatització de l’automatització[ii]. Les treballadores ja no són absorbides per les màquines, però podríem dir que estem circulant permanentment a través d’elles. Les dades que pugem al món digital, alimenten l’algoritme que busca noves maneres de fer les nostres vides més productives.

Pensem per exemple en SleepCycle, un despertador «intel·ligent» que fa seguiment del patró de son i desperta a la usuària quan està travessant una etapa de son lleuger per a que el seu descans no s’interrompi. Dormir s’ha convertit en l’última frontera per recollir dades biològiques i conductuals que permeten optimitzar els patrons de son. Les hores que el nostre cos utilitza per descansar i refer-se de la jornada de treball són ara un nou territori per l’extracció de dades.

A més dels humans, l’automatització de l’automatització ha aconseguit incorporar a dins del bucle l’entorn i altres espècies. Com exemple, podem veure l’automatització de granges i hivernacles, sobretot al Nord d’Europa, com a Holanda. S’han convertit en sistemes on les vaques i els treballadors són dades; els seus cossos són parts abstractes d’un sistema molt més ampli controlable per una app en un smartphone.

Finalment, l’automatització de l’automatització, ha arribat més enllà del raonament humà, com explica Luciana Parisi al seu llibre Contagious Architectures, MIT Press (Arquitectures Contagioses). La introducció de quantitats infinites i indeterminades a la computació ha convertit el càlcul de probabilitats aleatòries en part de la nostra cultura, tot i no ser part de la nostra capacitat cognitiva. Això ens porta a una nova era de control cibernètic basada en el càlcul d’incerteses, o el que s’anomena «poder preferent». Altra vegada escoltem els ecos de Harry Braverman, que identificava la introducció de l’automatització al lloc de treball com una estratègia per augmentar el control sobre els treballadors. La introducció de la segona onada d’automatització en totes les esferes de la vida s’usa per estendre el control del lloc de treball a altres espais.

Influències de l’automatització en la governabilitat i l’espai

El poder preferent forma part d’una ecologia de poders en la qual cohabita amb altres formes de poder anteriors. És una forma de governabilitat neoliberal que ha incorporat el bucle de feedback i les quantitats no computables a la seva carn. És una forma de poder basada en les amenaces, que a diferència dels perills, són indeterminades. La lògica operativa del poder preferent no és la de prendre decisions sobre un perill a través de la seva predicció. La seva lògica és imaginar amenaces, potencialitats indefinides, que generen por. Aquesta ha sigut la lògica seguida en la guerra de Iraq o en les guerres de drons. Les amenaces generen por, que es difon i envaeix més i més espais de la vida. En aquest sentit, la governabilitat imita el funcionament de l’algoritme perquè té un efecte de recursivitat: «és la causa d’allò que lluita en contra i a la vegada s’alimenta del conflicte que genera»[iii].

La programació computacional —o el que s’anomena popularment com intel·ligència artificial o machine learning— té la capacitat de modificar decisions en temps real. Evoluciona sota les contingències exteriors: qualsevol moment, qualsevol espai o qualsevol cosa podria ocórrer, podria ser la pròxima forma. El poder preferent és el disseny del canvi continu, del risc, de la flexibilitat i l’adaptabilitat.

El que està en joc amb l’automatització de l’automatització és la introducció del temps en la computació, del càlcul de valors indeterminats en el temps. De manera similar, la governabilitat neoliberal tracta de prendre decisions del present basades en un canvi futur. La idea d’introduir el temps en l’espai ens retorna a la fotografia amb la qual s’iniciava l’article. Els Gilberth van utilitzar el temps per separar cada moviment en una unitat més petita. En l’automatització de la governabilitat, el present esdevé una unitat discreta de les infinites possibilitats futures.

De la mateixa manera que l’automatització de l’automatització ha impregnat la governabilitat, està trobant el seu lloc en l’arquitectura i el disseny de l’espai. El disseny de l’espai social es dissenya en l’esperit neoliberal de la flexibilitat: interconnectat, transfronterer i reprogramable. Els arquitectes estan introduint el bucle de feedback i les funcions de control en l’entorn per promoure un subjecte canviant. Pensem per exemple en com s’estan transformant els mercats a les nostres ciutats.

Poc a poc, han deixat de ser un lloc on les veïnes s’abastien de productes però on també es trobaven. Han passat a ser llocs per consumir una experiència. Aquesta experiència és també la que es pot comercialitzar de cara al turisme. A part de les parades que són també cuines, apareixen entorn dels mercats pop-ups i esdeveniments que transformen l’espai. Les consumidores passen a través del bucle que s’alimenta d’experiències i retorna poder de compra.

Les transformacions dels mercats són el tret de sortida per la reurbanització i gentrificació de zones concretes. Els habitants que no tenen res a oferir en l’esquemàtica del feedback es retiren lentament. La pujada de lloguers i la mancança d’espais públics no dedicats al consum els escup cap enfora.

Darrere els processos d’automatització que s’estenen en capil·laritat a través de les nostres vides, com deia Braverman, rau el mode capitalista de producció. El sistema de dominació està arrelat en la nostra manera de fer, està bombejant a través dels nostres cossos. ¿On estan les possibilitats de combatre el capitalisme i específicament l’automatització que porta els nostres cossos cada cop més enllà en el sistema de dominació?

Escapar del bucle

Hem de pensar en estratègies amb la capacitat de trencar el bucle del feedback i la capitalització de les dades que l’automatització ha estès. La desobediència radical i la fugida, que descriu Paolo Virno a la Grammatica della moltitudine (DeriveApprodi, 2003) (Gramàtica de la Multitud), haurien de ser el motor d’aquestes estratègies. Cal entendre la ciutat, els nostres col·lectius i les nostres individualitats com espais que permetin re-proposar els cossos fora del bucle del feedback.

La desobediència radical va més enllà de la desobediència civil. No es tracta només d’ignorar una llei perquè sembli incoherent o contradictòria amb altres formes fonamentals o constitucionals, perquè al cap i a la fi reconèixer la seva inconstitucionalitat és reconèixer la lleialtat a l’estat com dispositiu de control. La desobediència radical posa en dubte l’habilitat de l’estat de controlar. Com explica Hobbes, el deure d’obeir és la causa i l’efecte de l’existència de l’estat. Trencar la llei d’estrangeria o una llei civil que ordena un desnonament no és només transgredir una llei, és qüestionar la seva validesa. És qüestionar la paradoxa en la qual obeïm com causa i com efecte i que rau en els fonaments de l’estat.

D’altra banda, la desobediència no es troba només en aquells conflictes que expressen una protesta, sinó que esdevé més forta en aquells en què dibuixa una fugida. La fugida modifica les condicions en les quals té lloc una lluita, enlloc d’entendre-les com un horitzó inalterable. Modifica el context en el qual ha aparegut el problema enlloc d’escollir entre les alternatives que es proposen com solució. La fugida és imaginació, és la invenció que altera les regles del joc i desestabilitza a l’adversari.

Les màquines no deixen de ser el coneixement social tornat en força productiva, són el producte de la producció cultural i la història tornat en capital. De la mateixa manera, hem de pensar les dades com intel·ligència general, una espècie de comuns, de les quals s’alimenta la màquina. En aquest sentit apareixen una sèrie de proposicions com disputar el monopoli de dades als gegants tecnològics, re-apropiar-les per posar-les al nostre servei. Aquest article no desestima la importància d’aquesta re-apropiació però voldria anar més enllà. Pensem per exemple, si creem una xarxa social «lliure», un anti-facebook o un anti-instagram, ens trobarem en que potser a l’imitar la seva arquitectura i posar-la al nostre servei ens quedaríem curtes. Ens hauríem de plantejar també com aquesta arquitectura ens sotmet i categoritza com a individus i en les nostres relacions socials. Perquè al cap i a la fi no deixaríem d’estar dins del bucle del feedback, dins de la cibernètica estesa com a forma de control.

Fugir és plantejar les màquines més enllà d’una categoria econòmica ja que la màquina només ha esdevingut capital fix sota certes condicions. Les màquines amb la capacitat de recollir i analitzar dades que generen bucles de feedback i integren els individus als sistemes tecnològics són el fruit de la relació social que hem establert amb aquesta tecnologia. La tecnologia no deixa de ser, com l’economia, una relació social. Per tant no és només necessari reflexionar sobre la qüestió de la re-apropiació o redistribució dels mitjans. Potser també és necessària la seva re-proposició. Si el feedback ja ha transcendit la màquina per impregnar l’espai i el govern cal re-conceptualitzar les màquines més enllà del capital fix de manera que puguem repensar la relació entre l’individu i la tecnologia.  

Notes

[i] Braverman, Harry. Trabajo y Capital Monopolista: la degradación del Trabajo en el siglo XX (Mexico: Editorial Nuestro Tiempo, 1974)

[ii] Domingos, Pedro. The Master Algorithm. How to quest for the ultimate learning machine will remake our world. (Philadelphia: Basic Books. 2015)

[iii] Massumi, Brian. Ontopower: War, Powers, and the State of Perception. (London: Duke University Press, 2015)