Emocions en vaga

La síndrome d’esgotament professional (burnout) no és un problema que es pugui resoldre individualment: és un símptoma d’un món construït per esgotar-nos fins al punt que no puguem més.

Emocions en vaga

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La síndrome d’esgotament professional (burnout) no és un problema que es pugui resoldre individualment: és un símptoma d’un món construït per esgotar-nos fins al punt que no puguem més.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

És la sensació de mirar a una paret en blanc i voler que el teu cervell s’engegui, però no saber com fer-ho. O la d’intentar somriure i saber que la teva mirada no acompanya el somriure (una sensació que empitjora el fet d’haver d’anar per tot arreu portant una mascareta i saber que encara ets més incapaç de falsejar-ho). O potser és la corrua inacabable de tasques que semblaven peatges en un camí que menava a algun lloc, però que ara més aviat s’assembla a un perpetu i depriment joc de fer mirar d’encistellar la pilota. És l’espai entre la promesa i la realitat, la sensació que els teus propis sentiments s’han declarat en vaga. És la síndrome d’esgotament professional o burnout.

L’origen de la paraula es remunta com a mínim als setanta, però en els darrers anys s’ha convertit en quelcom semblant a un comodí, i fins i tot més recentment s’ha vinculat en particular a la generació millenial després que la periodista Anne Helen Petersen escrivís un article viral sobre la qüestió el 2019 a Buzzfeed. A Can’t Even: How Millenials Became the Burnout Generation [‘Ja no puc més: com els millenials s’han convertit en la generació del burnout’], Petersen utilitza la seva història personal com a punt de partida per després intentar generalitzar-la. Com molts altres autors que han passat de redactar un article viral a escriure tot un llibre de no-massa-autoajuda, en un intent de bastir una tesi més sòlida i profunda, Petersen ha contestat als seus crítics que es tracta d’un problema social generalitzat. «Es tracta de l’ètica laboral i l’ansietat i esgotament particular del món en el qual vaig créixer», ha escrit, «el context en el qual vaig matricular-me a la universitat i vaig intentar aconseguir una feina, la realitat de viure el major col·lapse econòmic des de la Gran Depressió i la ràpida difusió i ubiqüitat de les tecnologies digitals i les xarxes socials. En poques paraules: sobre el fet de ser millenial

Petersen no és la primera persona en argumentar que la generació millenial s’enfronta a una sèrie particular de pressions: a Kids These Days [El jovent d’avui], Malcolm Harris detallà com els canvis en el capitalisme han portat a una acumulació de les expectatives dels millenials amb la finalitat de desenvolupar el seu ‘capital humà’, i a Generation Left [Generació d’esquerres], Keir Milburn assegurà que tots aquests canvis han proporcionat a la política millenial una forma amb un potencial incendiari precisament perquè els millenials tenen poca cosa a perdre. Petersen cita a Harris juntament amb altres investigadors i teòrics per defensar els millenials contra els sempiterns arguments que són una generació irresponsable i que fa poca cosa més que endrapar torrades amb alvocat, esperant que la bona vida els caigui del cel, i explica per què ‘burnout’ és, de sobte, el terme que està en boca de tothom.

Malgrat alguns gestos cap als qui no han tingut educació universitària, el llibre de Petersen tracta realment sobre el desplaçament de les expectatives d’una classe mitjana en crisi. Com ha assenyalat Barbara Ehrenreich, la classe mitjana és una diana mòbil, sempre insegura, sempre temerosa del seu declivi, però que en les dècades recents ha començat possiblement la seva decadència terminal. Com Anne-Marie Slaughter a Unfinished Business: Women Men Work Family [Treball inacabat: dones, homes, feina, família] —que Tressie McMillan va criticar memorablement pel seu ‘feminisme de trickledown’ [en referència a la teoria econòmica de Reagan del mateix nom, N.T.]— Petersen se les ha de veure amb el desafiament de tenir un debat profund sobre la seva pròpia vida professional. Mentre Petersen suposa un alè d’aire fresc a l’expressar clarament que és impossible «tenir-ho tot», bona part del seu llibre és sobre millenials que, d’alguna manera, el que intenten és això mateix. Té en compte les pressions de l’institut i la universitat i les activitats extracurriculars, l’estrès de sempre estar treballant, les noves expectatives per als nous pares i el zumzeig constant de les xarxes socials, encara que aquestes són pressions amb les quals el seu públic s’identificarà universalment.

Petersen reconeix a aquells l’experiència dels quals difereix de la seva: «Viure en pobresa o viure com a refugiat és viure condicionat [per la precarietat]. La diferència és que aquesta no és la narrativa que es va vendre als millenials —particularment als millenials blancs de classe mitjana— sobre ells mateixos.» La fricció aquí entre generació i classe il·lustra el problema. Petersen pot estar responent a la inclinació de milers d’articles de tendències que fan servir el terme ‘millenial’ com un sinònim de l’antic terme ‘yuppie’, però reconèixer que l’excés de treball, l’esgotament i el desajustament emocional causat per viure amb escassedat no són noves significa que evita comprendre l’argument generacional de continu. El burnout no pot ser senzillament resultat d’una vida precària i constantment ocupada per la lluita contra les circumstàncies: això faria que fos menys un fenomen nou i més una condició regular de la vida sota el capitalisme. Aquest és el motiu pel qual les parts més interessants del llibre no són sobre els millenials per se, sinó sobre el propi burnout. És el burnout només excés de treball o alguna cosa diferent?

Foto: pxfuel.com

Com a diagnosi, el burnout data del 1974, quan el psicòleg Herbert Freudenberger va identificar per primer cop un tipus d’estrès específic experimentat pels treballadors de professions «assistencials». Freudenberger va descobrir que metges i infermeres, dels qui s’esperava un esperit de sacrifici i presentaven una combinació de fortes pressions i elevats ideals per la seva feina, perdien la seva motivació i la seva habilitat per afrontar la situació, esdevenint emocionalment exhaustos fins al punt de col·lapsar. Petersen cita al psicoanalista Josh Coen, que descriu el burnout com un estat en el qual «has exhaurit tots els teus recursos interns, i tot i això, no pots alliberar-te de la compulsió nerviosa per continuar.» Un altre periodista, tot citant Irvin Schonfeld, un professor de psicologia del City College de Nova York i del Graduate Center de la Universitat Central de Nova York, defineix el burnout com «una mena de depressió que ocorre en reacció a terribles condicions laborals.»

El concepte de burnout, doncs, sorgeix al voltant del mateix temps que el neoliberalisme, quan el capitalisme resistí i s’aixecà abans d’adoptar la seva forma actual. Que la diagnosi d’una malaltia mental i emocional relacionada amb el treball canviés de la mateixa manera com ho va fer la forma del treball assalariat no hauria pas de sorprendre’ns. Després de tot, el burnout té els seus propis antecedents: citant Cohen, Petersen identifica un «cansament del món melancòlic» que es troba «al llibre d’Eclesiastès, que fou diagnosticat per Hipòcrates i endèmic del Renaixement, un símptoma de perplexitat cap al sentiment de ‘canvi inexorable’.» La neurastènia, la condició nerviosa dels pacients de l’era industrial, estava connectada amb el «ritme i pressió» del capitalisme de l’època.

Abans dels quaranta, «estrès», la paraula associada més habitualment amb la mena de lloc de treball i pressió social que Petersen descriu al seu llibre, era utilitzada sobretot per enginyers i físics, i s’aplicava, com explica William Davies a The Happiness Industry [La indústria de la felicitat], a metalls, no a cossos. El canvi d’aplicar el terme per al desgast i trencament d’una estructura física al desgast i trencament dels estats físics i mentals d’éssers humans va venir durant l’era posterior a la Segona Guerra Mundial, un període d’expansió capitalista relativament estable a Occident. L’estrès, escrivia Davies, «es allò que ens troben sense haver-ho escollit, però que no podem evitar.» A mesura que la prosperitat de postguerra s’expandia als seixanta, la salut laboral sorgí com a camp d’estudi. Els investigadors buscaren entendre com el treball afectava els cossos i les ments humanes (i els seus cors). Van aprendre que «les feines mal dissenyades i la manca d’un reconeixement adequat al lloc de treball contribueixen clarament a una mala salut física i mental.» L’absència de poder o d’autonomia a la feina era un factor important en les malalties relacionades amb l’estrès, que estaven vinculades a l’hormona cortisol.

Com és natural, els empresaris estaven interessants en estudiar tot això no per un desig magnànim de fer els seus empleats més feliços, sinó perquè l’estrès, senyalava Davies, és la causa d’hores perdudes de treball. Aquí és on entren els programes de benestar al lloc de treball, que gradualment s’ha introduït en totes les facetes de les vides dels treballadors i s’ha convertit en un mecanisme de control al lloc de feina. Per als mestres de Virgínia occidental com Brandon Wolford, «la gota que va fer vessar el got» i va portar a la vaga multitudinària del 2018 va ser la decisió d’obligar-los a portar Fitbits per monitorar els seus moviments. Aquesta mena de polítiques estan dissenyades per reduir la xifra de premiums de les asseguradores i mantenir els treballadors productius.

El burnout data del 1974, quan el psicòleg Herbert Freudenberger va identificar per primer cop un tipus d’estrès específic experimentat pels treballadors de professions «assistencials».

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va reconèixer el burnout com un «fenomen laboral… no una condició mèdica» el 2019; defineix el burnout com una condició laboral, encara que, per descomptat, el lloc de treball modern, particularment a l’era de la COVID-19, és a tot arreu i no té fronteres. Els símptomes que l’OMS enumerava eren «sentiments d’exhauriment i esgotament de les energies; creixent distància mental de la pròpia feina, o sentiments negatius o cinisme relacionats amb la pròpia feina; i una eficàcia professional reduïda.» El primer i el tercer símptomes poden aplicar-se a tothom; el segon, no obstant, implica que en algun moment no vas ser cínic o negatiu cap a la teva feina. Un altre investigador del burnout assenyalà que el cinisme és només un símptoma quan és nou.

Experimenta un burnout un treballador de fàbrica que està estressat, esgotat i que és cínic sobre la seva feina? O és un burnout, per tornar a Freudenberger i les feines «assistencials», si requereix que t’importava la feina, que tinguessis ideals sobre ella, abans de tot plegat? Què passa quan deixes l’escola d’infermeria, disposat a treballar per salvar vides, només per trobar-te empès per «fer més amb menys» cada dia a l’hospital, sense suficients equips de protecció individual o temps per atendre a cada pacient? El burnout, en aquest cas, diu Petersen, és allò que ocorre «quan la distància entre l’ideal i la realitat viscuda esdevé massa gran com per ser suportable.»

En altres paraules, el burnout és un símptoma de l’època del treball de l’amor.

Foto: pxhere.com

Als treballadors d’avui és molt probable que se’ls trobi en un camp on les seves emocions han de convergir, fins a cert punt, amb la seva feina. Per emprar la memorable frase de Harris, «qualsevol feina que sigui impossible de fer mentre es sanglota probablement requereix cert treball afectiu.» Ja sigui ensenyar, servir cafès a clients malhumorats de bon matí de camí a la seva feina, cuidar a pacients de COVID-19 o entrevistar a aturats sobre com lluiten contra la seva situació, les feines que requereixen al treballador presentar un estat emocional particular, gaudir del que fan, o almenys simular-ho, signifiquen una proporció molt més gran de la força de treball actual als Estats Units i altres països occidentals del que era abans de la revolució neoliberal. Aquest desplaçament és, en certa manera, doncs, generacional, però els seus efectes no estan limitats ni de bon tros als millenials.

L’expectativa que vol fer-nos veure els nostres treballs com a ‘cool’ i, en conseqüència, que voldrem realitzar-los (i realitzar-los tota la fotuda estona), també ha crescut. «D’acord amb Indeed.com», escriu Petersen, «entre el 2006 i el 2013 va haver-hi un increment del 2505% de les feines descrites amb la paraula ‘ninja’; un increment del 810% amb ‘rock star’, i un increment del 67% amb ‘jedi’.» Aquests termes tan cuquis poden estar dissenyats per apel·lar a les suposades sensibilitats millenials, però la realitat és que el treball cada cop absorbeix més les emocions de treballadors de totes les edats.

Al mateix temps, el treball —especialment des que la pandèmia va dividir el món entre els que fan teletreball, els ‘treballadors essencials’ i els aturats— cada cop deixa més que desitjar, sense més. Les recompenses socials que podíem rebre un dia de feina amb els nostres col·legues han quedat reduïdes a una conversa a Slack en el millor dels casos i a incòmodes intents de distanciament social en el pitjor; la llar és ara un altre lloc de preocupació. La lleialtat al treball és posada a prova una vegada i una altra a mesura que els empresaris s’estalvien pagues extra per perillositat i equips de protecció individual, fan retallades o exigeixen productivitat al teletreball. Amb tan poca cosa a estimar sobre el treball, potser podem així superar directament algunes de les il·lusions que poden estar conduint-nos abans que res al burnout.

El burnout sembla estar assolint, si em perdoneu el terme, nivells de pandèmia. Un estudi del 2018 reportà un nivell de ‘burnout general’ entre la força de treball dels EUA del 28%. Una enquesta de Gallup va revelar que el 23% dels treballadors el senten «a sovint o sempre».

I hi ha Tinder, que converteix l’atzar de trobar noves relacions romàntiques en un esguerro que combina les pitjors parts de Facebook i d’una entrevista de treball.

El treball, observa Petersen, s’ha apoderat lentament de les nostres vides emocionals, infiltrat en les nostres relacions més íntimes i ens ha convertit a tots en petits capitalistes emocionals. Per això «la condició de burnout és molt més que només una addicció al treball: és una alienació de la nostra personalitat, i del desig.» Manté que el bournout és, en certa manera, una cosa que ens fem a nosaltres mateixos. Fins i tot en els nostres dies lliures, argumenta Petersen, estem arrossegats a les mateixes estructures que fan que la feina sigui un malson.

Aquestes estructures amb freqüència les trobem a la distància de prémer la pantalla tàctil d’un telèfon mòbil. Hi ha les xarxes socials, que omplen els nostres cervells amb dopamina amb cada clic, i que formen part també de la feina diària de moltes persones. (Petersen reserva un oprobi especial a Instagram, un lloc on projectem una imatge imaginada, filtrada i curosament retocada dels nostres jo somniats, que viuen les vides que ens agradaria tenir, com una manera de convèncer-nos que tot va bé.) Hi ha els missatges de text, que són des d’una altra forma de fer sentir a la gent ‘reconeguda i especial’ a una altra càrrega més, convertint als amics en una altra feina. I hi ha Tinder, que converteix l’atzar de trobar noves relacions romàntiques en un esguerro que combina les pitjors parts de Facebook i d’una entrevista de treball.

Els nostres horaris laborals interminables i poc estables converteixen les xarxes socials, els missatges de text i Tinder en substituts del temps d’oci real en el qual podríem connectar a fons, potser radicalment, amb altres persones. El temps que passem els uns amb els altres, després de tot, és el que té un potencial realment revolucionari; és en aquests moments quan les persones són amics i camarades més que en aquells moments amb els quals competim entre nosaltres a cada piulada i  a cada fotografia d’Instagram per l’estatus de classe mitjana. En ells podem trobar el potencial a refusar reconstruir-nos a nosaltres mateixos per tal d’encaixar en el motllo del capitalisme tardà.

Foto: pxfuel.com

El burnout no és un problema que puguem resoldre individualment: és un símptoma del món en que vivim, que està construït per esgotar-nos fins al punt que no puguem més. «No hi ha alternativa» ha passat de ser un eslògan triomfal a una promesa tenebrosa. Amb massa freqüència estem massa ocupats com per lluitar. Però als carrers, el darrer estiu, quan les protestes, un cop més, van desbordar els límits imposats pel treball i les regles, i fins i tot una pandèmia, per portar-nos a compatir la indignació junts, vam trobar alguna cosa millor i més significativa que el ‘doom scrolling’ infinit que suposa llegir Twitter i en el qual van acumulant-se les males notícies.

El 2013, Sydette Harris va escriure que els millenials, encara que no eren els únics als carrers, van ser els qui van fer possible el moviment de Black Lives Matter. El del 2020 s’ha convertit possiblement en «el major moviment de la història dels EUA», segons The New York Times. Els millenials, escrivia Harry, han afrontat els seus desafiaments «amb protestes, manifestacions i, sí, una organització intergeneracional.» Els millenials també estan formant sindicats, una de les millors maneres, per suposat, de combatre el burnout a la feina. Un sindicat és, al cap i a la fi, un grup de persones que s’uneixen per lluitar, una lluita que pot ser esgotadora però que crea la mena de solidaritat que pot suposar un baluard contra el burnout.

El terme burnout el vaig escoltar per primera vegada a grups d’activistes, on l’idealisme i la dedicació poden portar a donar-se cops contra murs només per descobrir que no és ben bé així com s’enderroquen els murs. Com l’organitzadora de persones amb diversitat funcional Leah Lakshmi Piepzna-Samarasinha va escriure per a Organizing Upgrade [Organitzant les millores] el 2012, són els treballadors i els pobres en particular, la majoria d’ells gent de color, els qui tenen poques opcions més enllà de lluitar per les seves pròpies vides. «Alguns de nosaltres treballem molt durament. Treballem molt. No dormim. No parem», escrivia. «Tenim un físic, una manera de ser als nostres cossos, en ocasions de duresa i resistència, per fer-ho possible. Ho fem perquè hem de fer-ho, perquè ens ho estimem, perquè és la manera de dir ‘aneu a la merda’ a tots aquells que ens van dir que érem uns mandrosos i que si no tenim diners és culpa nostra. I això pot ser un regal. I també pot matar-nos.»

Amb massa freqüència estem massa ocupats com per lluitar.

«El burnout no va només de no tenir una anàlisi suficientment profunda», escriu Piepzna-Samarasinha. «Va sobre moviments que són profundament capacitistes i inaccessibles.» Els moviments socials normalment prenen la forma de les coses contra les que lluiten: poden ser patriarcals, racistes, jeràrquics i profundament antipàtics per a aquells amb diversitat funcional, els que han de fer tres feines, o els que tenen responsabilitats familiars amb nens o gent gran. I si l’exhauriment emocional és el component clau del burnout, aleshores existir simplement com a persona negra quan els mitjans van farcits a diari d’atacs racistes, és ja un enorme factor de risc. Els moviments socials han de tenir en compte les realitats de les nostres vides actuals més que duplicar les estructures criminals del lloc de treball, o s’arrisquen a fracassar. El burnout dels activistes porta a la gent a abandonar els moviments socials per complet.

L’esclat d’energia a la primavera i l’estiu del 2020 va venir immediatament després d’un període en el qual molts de nosaltres va tenir potser la sensació poc familiar de comptar amb temps lliure. Ja fos pels expedients de regulació d’ocupació, els acomiadaments o solament pel fet d’haver de quedar-nos a casa sense les escapades socials habituals, per a alguns de nosaltres la pandèmia va portar-nos a la sensació d’un avorriment cada cop més gran, un avorriment en el qual podíem trobar temps per sentir de veritat, per imaginar-nos altres mons. En aquests moments, potser, vam sentir de manera més clara la tensió de les xarxes socials. Va ser una manera de sentir-nos junts una altra vegada, però també subratllava la distància entre nosaltres. En una videoconferència em vaig descobrir a mi mateixa estenent el braç per tocar la pantalla de la mateixa manera que casualment hauria tocat el braç o la cama de l’altra persona mentre parlàvem. Enyorava la connexió, la mena de connexió de luxe que requereix temps, improductiva. Quan vam sortir als carrers, el sentiment d’avorriment es convertí en una altra cosa molt diferent.

Foto: pxhere.com

El burnout als moviments socials és real. Però tot sovint és, penso, un símptoma de la manera en que algunes persones fan molta de la feina organitzativa i no només no reben cap reconeixement, sinó el que és més important encara, ningú té cura d’ells. «Les cures» s’han metamorfosat en la consciència popular de «un acte de guerra polític», segons la famosa frase d’Audre Lorde, en una altra tasca a afegir a la llista de tasques per fer —«prendre un bany de sals» o «fer ioga», i una mica més de feina entre totes dues coses—, però activistes en llocs com Ferguson em van parlar de construir estructures per a les tasques de cures de la comunitat, de llocs on reunir-se per tenir cura els uns dels altres, amb tendresa. Hi havia suport als presos, sí, i es defensava una setmana laboral més curta, però també hi havia menjadors comunals, assistència mèdica i sanitària, espais de debat i fins i tot massatges. El sentiment de cura era a tot arreu als carrers el darrer estiu, des de les pancartes on es podia llegir ‘Cures i no policia’ (Care Not Cops) a la gent que repartia menjar calent als manifestants, que portaven bosses de mascaretes, gel hidroalcohòlic, ampolles d’aigua i snacks. Juntament amb la voluntat d’assumir el risc de la violència viral, policial o dels supremacistes blancs, va haver-hi intents, a tot arreu, de mitigar la violència mirant els uns pels altres, fins i tot si érem i seguiríem sent estranys els uns amb els altres.

Estàvem molt cansats de la manera en que el món ens mata lentament i després, de vegades, a alguns de nosaltres, de cop. Estàvem cansats de la manera en com l’ansietat econòmica es torna ansietat emocional, de la manera en com som dominats per l’escassedat, de la manera en que tot ens fa mal i ens és impossible deslligar-nos. En els espais entre nosaltres en que es requereix el distanciament social vam trobar una cosa que podia, ni que fos temporalment, fer enrere el burnout.

Foto de portada: pxhere.com
Article publicat originalment a Dissent
Traducció d’Àngel Ferrero
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sarah Jaffe és la co-presentadora del podcast de Dissent ‘Belabored’ i autora de Work Won’t Love You Back: How Devotion to Our Jobs Keeps Us Exploited, Exhausted, and Alone [El treball no et tornarà l’amor: com la devoció a les nostres feines ens manté explotats, exhausts i sols]

Comentaris

Emocions en vaga

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.