Emmarcar les lluites de classes al si del turisme

És el turisme una manifestació de la lluita de classes? De quina forma la indústria turística correspon a les necessitats del centre polític i econòmic europeu? De quina forma s'hi ha adaptat l'estat espanyol i com el podem combatre?

Emmarcar les lluites de classes al si del turisme

És el turisme una manifestació de la lluita de classes? De quina forma la indústria turística correspon a les necessitats del centre polític i econòmic europeu? De quina forma s'hi ha adaptat l'estat espanyol i com el podem combatre?

El turisme als Països Catalans pren com a punt de partida el Desarrollismo Franquista durant les dècades dels 60 i els 70 i seguidament, amb l’entrada a la Unió Europea el 1986 s’acaba d’apuntalar allò que el règim franquista va iniciar. L’hegemonia de les elits econòmiques alemanyes dins la nova institució europea lis permetria assegurar-se el domini del conjunt de la indústria europea. Aquest fet seria propiciat principalment perquè el Sistema Monetari Europeu (SME) prendria com a referència les característiques del Marc alemany i, d’aquesta manera, Alemanya tindria la capacitat d’encarir o abaratir les seues mercaderies d’acord amb les seues necessitats d’exportació i importació.

En tot cas, una indústria mediocre però que amb la suma de l’hegemonia de les institucions europees, l’ús de països perifèrics del centre d’Europa com a subministradors de materials industrials -principalment països de l’antiga URSS com Polònia- i la derrota del moviment obrer alemany als 90, va aconseguir que cap manufactura perifèrica pogués competir amb ella. S’assentaven els fonaments per a la creació d’una perifèria sud amb fortes relacions de dependència amb el centre —principalment Alemanya— a la vegada que es creava un mercat europeu que prenia com a leitmotiv el donar eixida als béns produïts al nord europeu. L’avantsala del turisme de masses. En aquest sentit, l’especialització del treball a escala internacional venia a reforçar l’esfera de la circulació de mercaderies, especialment amb la creació d’una infraestructura de comunicacions com ports, aeroports o xarxes de comunicació terrestre. Aquesta darrera una qüestió fonamental per tal que s’engegui novament el procés de producció:

El capital per naturalesa opera més enllà de tota barrera espacial. D’aquesta manera la creació de les condicions físiques d’intercanvi, dels mitjans de comunicació i de transport, l’aniquilació de l’espai pel temps es converteix en una extraordinària necessitat per a si mateixa (…) En conseqüència, mentre el capital deu, per un costat, esforçar-se per trencar amb tota barrera espacial, amb la finalitat d’aconseguir una íntima relació, és a dir, amb l’objectiu d’intercanviar i conquerir la terra completament per al mercat; per tant, s’esforça a aniquilar en el temps, és a dir, en reduir al mínim el temps utilitzat en el moviment d’un lloc a un altre.

K. Marx (Grundrisse)

Així doncs, es venia a resoldre una de les contradiccions cícliques a què s’enfronta el capitalisme: la sobreproducció de mercaderies i la consegüent desvaloració del capital sobreacumulat, fet de vital importància en un context en què l’apogeu del capitalisme industrial o productiu s’havia caracteritzat per formes d’organització tècnica fordistes — producció en cadena—, les quals exigien grans volums d’inversió en capital fix. En altres paraules, la reproducció del l’activitat econòmica es basava en produir grans quantitats de producció al menor cost possible, la qual cosa va originar una nova crisi de sobreacumulació ja que, si allò que es produeix no té eixida en el mercat, tendeix a devaluar tant la mercaderia en si mateixa com el capital industrial que la produeix. En aquest escenari post-industrial, les inversions externes havien tractat de deslocalitzar-se a altres àrees geogràfiques, principalment al sud global, encara que es toparien amb nous entrebancs. Per un costat, els inversors estaven assumint la pèrdua del capit

al invertit en els països d’origen i, per un altre costat, la presència d’un moviment obrer organitzat en les noves àrees geogràfiques receptores hauria dificultat el manteniment de les taxes de guany que es cercaven via inversió industrial.

En realitat res de nou. Aquesta mena de crisis s’havien resolt de diverses maneres al llarg de la història. Per exemple, a mitjan segle XX, Henry Ford popularitzaria la seua política d’empresa fonamentada en el fet què les seues pròpies treballadores tingueren un salari suficient per a comprar els cotxes que produïen. Les polítiques keynesianes (New Deal) anirien en el mateix sentit i per tant, el turisme pretenia resoldre aquesta contradicció d’una forma més sostinguda i duradora en el temps.

Siga com siga, amb la incorporació de l’euro, s’exigeix als països certes taxes de convergència —creixement econòmic al cap i a la fi— ara amb els seus homòlegs europeus com a condició fonamental per tal que el valor de la divisa no fluctués i per tant, perjudiqués les exportacions alemanyes. Així, l’única forma que va tenir l’Estat Espanyol, com a part d’aquesta perifèria sud, per tal d’acomplir el mandat europeu va ser per un costat, incrementar el seu deute i, per altre costat, lliurar l’economia a l’únic sector que quedava al seu abast: el turisme.

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’AMECO

En referència a la qüestió del deute, cal destacar que és central per tal de comprendre les formes de dominació político-econòmica que s’hi varen engegar al si de les institucions europees. D’acord amb les reflexions de l’economista David Harvey, les crisis de deute poden emprar-se per a reorganitzar les relacions socials de producció en cada país, sobre la base d’una anàlisi que afavorisca la penetració de capitals externs.

La penetració d’aquestes inversions externes, vinculades al capital financer i que tractaven d’eludir la seua inherent devaluació, varen trobar en la indústria turística un nou camp per córrer. Recordem que la canalització de la inversió cap al sector immobiliari vindria motivada per la incapacitat que ha tingut el capital industrial-financer per a evitar devaluar-se.

D’aquest fet podem extraure que, per exemple, el capital en un escenari pre-crisi com el de 2008 no havia pogut valoritzar-se especulant, és a dir, prenent-se a ell mateix com a referència, malgrat haver-ho intentat. Com apuntava l’economista i filòsof Karl Marx la valorització fonamentada en la formula D — D’ és una expressió clara de fugida cap endavant. El capital necessitava aterrar les seues inversions en el «món real» per tal que la única mercaderia que es capaç de crear valor pal·liés la seua devaluació inherent: el treball. Especialment el treball vinculat a la construcció.  

Amb l’expansió del sector de la construcció, la destrucció del territori a les comarques més turistificades ha esdevingut una constant. Una de les conseqüències fonamentals hi és la pèrdua de sobirania sobre el territori, la qual cosa condemna —de forma més accentuada— a la classe treballadora a vendre la seua força de treball en unes condicions encara més precàries a l’haver-se vist desposseïda de les seues formes de subsistència tradicionals. En aquest sentit, es trenquen les relacions comarcals —relació interior-costa— les quals havien sigut unitats de sobirania sobre el territori i que ara passarien a formar part d’un conglomerat turístic-immobiliari en què els principals beneficiaris hi són els fons d’inversió de capital financer estranger. A tall d’exemple, el 40% de l’oferta de nou habitatge al País Valencià en el 2021 es concentra en 10 promotores immobiliàries entre les quals trobem NEINOR HOMES (8’8%) o AEDAS HOMES (5’4%), propietat dels fons d’inversió Stoneshield i Castlelake respectivament. Un capital financer que és hereu de les superestructures provincials de l’Estat Espanyol i que adscriu els arguments turístics a les fronteres provincials, com seria el cas de La Costa Blanca o La Costa Brava. Per tant, reivindicar un subjecte d’emancipació nacional per a la classe treballadora com el Països Catalans amb l’objectiu d’impugnar aquests marcs d’acumulació de capital és d’una importància cabdal.

No obstant això, seria una errada caure en una nostàlgia reaccionària i plantejar una tornada arrere en el temps. La lluita de classes es dona hui a les nostres comarques en forma de turisme i en eixe escenari s’ha de lliurar. Així, la defensa del territori es podrà revestir de potencialitat quan esdevinga conflictiva vers l’homogeneïtat a què ens aboca la indústria turística.

Queda palès doncs que el turisme respon als interessos d’un grapat d’inversors, empreses de transport, constructores i turoperadors. No obstant això, l’atomització d’una reduïda part de la propietat turística — restaurants, bars, etcètera — no hauria de distorsionar l’anàlisi quan pretenem comprendre qui és el principal beneficiari amb el turisme, més enllà de la xicoteta propietat que puga tenir més o menys èxit en algun moment puntual del cicle econòmic. A més, hauríem d’advertir que pràcticament la totalitat de l’activitat econòmica està en última instància determinada per les necessitats d’un capitalisme socialitzat a escala internacional o, és que tindria algun recorregut qualsevol iniciativa empresarial al marge del turisme a la costa dels Països Catalans?. És per tant absurd tractar de comprendre l’esdevenir econòmic d’acord amb el dogma liberal, és a dir: entendre l’economia com una sort d’interaccions de subjectes autònoms.

En aquest context, el paper de la superestructura s’hi manifesta de diferents formes. En el cas de la superestructura jurídica, l’entramat legal cercaria integrar el mercat turístic dins d’un bloc burgès d’interessos comuns al si del marc de l’Estat-Nació espanyol a través de les autonomies i de les Diputacions Provincials. La forma amb què s’hi fa efectiu es manifesta de diferents formes: en el cas de les competències autonòmiques amb el PATIVEL (Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura verda del Litoral) i en el cas de la província un exemple podria ser «la competència de la cooperació en el foment i desenvolupament econòmic i social i la planificació en el territori provincial». Així doncs, amb la funcionalització de l’espai, generalment en l’àmbit municipal,  es resoldria la necessitat de fer efectiu tot l’entramat jurídic mitjançant l’ús de les institucions tècnic-administratives: infraestructura de transport; clavegueram; residus; etcètera. Respecte al paper  d’aquestes institucions municipals és important destacar un fragment d’Els principis elementals del materialisme històric de Marta Harnecker:

L’Estat té una doble funció: tècnico administrativa i de dominació política. Aquesta última es la que defineix propiament a l’Estat sobredeterminant la funció tècnico-administrativa, és a dir, orientant-la, posant-la al servei de la funció de la dominació política. No existeixen, per tant, tasques tècnico-administratives amb un caràcter neutre.

K. Marx (Grundrisse)

D’altra banda, la superestructura ideològica cercarà crear consensos i relats basats en l’anomenat sentit comú. Els missatges que es poden segregar poden anar des de l’aposta per l’anomenat «turisme sostenible» fins a la creació d’enemics inexistents amb el relat de ser una suposada colònia que fonamenta la seua economia en el monocultiu turístic i on l’horitzó de lluita s’emmarcaria en les exigències d’un finançament més «just».

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Andrés Bonet és militant d'Arran.

Comentaris

Emmarcar les lluites de classes al si del turisme

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.