El mes passat [per l’abril] Els Verds van nominar un candidat a la cancelleria per primer cop als 31 anys d’història del partit. Els Verds han estat durant molts anys a la política alemanya una força amb molta repercussió però poc pes, aconseguint rarament més del 10% dels vots a les eleccions federals. Però amb l’aparició de moviments per la justícia climàtica com Jovent pel Clima (Fridays for Future) i la presència, cada cop major, del partit en els governs regionals, ara supera el 25% a les enquestes, fent que la perspectiva que la seva co-presidenta, Annalena Baerbock, esdevingui cancellera sigui realista. A mesura que tant els socialdemòcrates com la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) d’Angela Merkel segueixen baixant a les enquestes, es fa difícil imaginar-se un govern federal sense cap mena de participació dels Verds.

Les notícies aparegudes als mitjans de comunicació s’han afanyat a senyalar que el partit de Baerbock és molt diferent dels antics Verds, una força heterogènia que agrupava sota un mateix paraigües diverses corrents dels moviments pacifista i antinuclear, així com les escorrialles de l’esquerra radical dels setanta. Els Verds moderns són vistos com centristes pragmàtics que estan còmodes amb el poder polític i afamats d’ell.

Els dirigents dels Verds s’han esmerçat per establir una imatge del partit com a força pragmàtica i liberal: pro-europea sense embuts, progressista en qüestions com els drets de les dones i les minories, i moderada en les seves propostes de regular la gran empresa. Com Baerbock i el co-president Robert Habeck van afirmar a una columna destacada per al setmanari alemany Die Zeit, Els Verds són el partit dels moviments socials així com dels empresaris.

L’èxit del partit pot semblar sorprenent en la locomotora econòmica alemanya, i Els Verds podrien arribar a considerar-se com una alternativa atractiva als molts partits de centre-esquerra en crisi arreu del continent. Però fins i tot obviant el fet que és molt més probable que Els Verds acabin en un govern amb la CDU abans que en una coalició de centre-esquerra, el partit no fa costat en allò fonamental a la majoria de les classes treballadores, i ho ha demostrat manta vegades.

Capitalisme verd (però no massa)

Més enllà de les recents victòries electorals dels Verds, el seu intent d’equilibrar interessos altament contradictoris en nom del pragmatisme ecologista ha tensat el partit. Només amb l’ascens meteòric del moviment Jovent pel Clima han estat capaços Els Verds d’establir-se com el partit més fort entre els menors de trenta-cinc anys. I tot i això, Habeck i Baerbock no han estalviat esforços per millorar la seva relació amb la indústria alemanya i espolsar-se de sobre la seva vella imatge anti-empresa.

El 2019 Baerbock va ser reconeguda per la Bundesverband der Deutschen Industrie (BDI), la principal patronal alemanya, per donar suport a una agenda econòmica especialment agressiva amb la Xina. Baerbock va insistir que Alemanya ha de ser part d’una infraestructura econòmica i digital europea que sigui independent d’empreses xineses com Huawei. Va afegir que les noves regulacions mediambientals poden demostrar-se com un avantatge per a l’empresa alemanya, sobretot si els competidors xinesos que suposadament no han respectat aquestes regulacions eren subjectes a impostos extra.

L’única cosa que pot dir-se amb alguna certesa és que Els Verds no portaran cap canvi de pes a favor dels treballadors i les minories, especialment en absència d’una pressió constant de L’Esquerra

La incursió de Baerbock en una mena de política econòmica verda anti-xinesa ha estat elogiada pels representants de la gran empresa alemanya. A ells no els és difícil acceptar-la, especialment tenint en compte que qüestions com els drets sindicals i la representació dels treballadors són absents, de manera destacada, en aquest projecte. En correspondència, Baerbock ha lloat iniciatives com la nova factoria de Tesla d’Elon Musk a Brandenburg, sense importar-li el fet que Musk ha deixat ben clar en reiterades ocasions que no acceptarà cap mena de representació sindical ni convenis col·lectius a la seva factoria.

Els Verds han demostrat ser també uns socis molt generosos de la indústria alemanya o, millor dit, dels industrials alemanys, a l’estat de Baden-Württemberg, on Winfried Kretschmann ha governat durant 10 anys com el primer i fins al moment únic president d’un Land. Baden-Württemberg era un dels feus de la CDU, però Kretschmann aconseguí imposar-se amb una agenda amb una capa de pintura verda als partits conservadors i pro-empresa.

Des d’aleshores Kretschmann ha establert el seu partit com el més fort a l’estat federat, però també segueix irritant constantment la seva base activista amb la seva protecció dels interessos dels fabricants automobilístics com Daimler-Benz i Porsche, o amb la seva cautelosa posició sobre la transició al cotxe elèctric. Encara que l’administració de Kretschmann ha presidit un declivi en la infraestructura pública i un increment de la pobresa –especialment entre els infants i els jubilats– ha obstaculitzat iniciatives com una petició popular per a una atenció mèdica gratuïta per als infants i segueix compromès amb les polítiques fiscals conservadores.

Els Verds també han alienat a sectors del moviment per la justícia climàtica, per exemple quan el govern de coalició entre la CDU i Els Verds a l’estat federat de Hesse es va comprometre a donar suport a la controvertida extensió de l’autovia A49 i, en relació amb això, a la tala del bosc de Dannenröder. Els manifestants que intentaren evitar la tala el novembre del 2020 van haver de fer front a nombrosos incidents de violència policial, que van donar una publicitat molt negativa al govern de Hesse i al seu ministre de transport, Tarek Al-Wazir, membre d’Els Verds.

«Socialment responsable»

La delicada posició del partit ve marcada per la seva ambició d’entrar al govern a qualsevol cost, i, al mateix temps, el perill constant d’alienar a sectors significants de la seva base de votants recentment conquerida. Fins ara Els Verds s’han beneficiat del fet que altres partits –especialment L’Esquerra i els socialdemòcrates– no han aconseguit convèncer als votants de la seva voluntat i capacitat per abordar d’una manera efectiva qüestions relacionades amb la justícia climàtica i la protecció mediambiental. La popularitat dels Verds no sembla veure’s afectada encara per les seves polítiques tot sovint contradictòries a nivell d’estat federat. I amb tot, el seu intent per establir-se com un partit que és, a un mateix temps, pro-empresa i socialment responsable no ha entusiasmat a tothom per igual.

El discurs del partit troba eco sobretot entre un electorat jove, de classe mitjana i amb educació universitària, generalment més centrat en els hàbits de consum individuals i el tancament d’indústries com la mineria de carbó i els productors de carn a baix preu, ja sigui mitjançant el tancament directe o elevant el preu dels aliments. Aquesta manera d’abordar la qüestió porta als Verds amb freqüència a entrar en conflicte amb els sindicalistes i amb la població de regions la subsistència de les quals depèn d’aquestes mateixes indústries, com ara Lusàcia o Renània.

Fins al dia d’avui no hem vist als Verds proposar qualsevol mena d’estratègia significativa per a una transició a l’energia verda que no tingui com a resultat un increment massiu de l’atur i la despoblació d’aquestes províncies. Però mentre alienar als afiliats sindicals pot no semblar devastador des de la perspectiva dels Verds, sí que han tingut dificultats a l’hora d’equilibrar conflictes sobre qüestions de justícia social més àmplies.

Cap d’elles ho il·lustra millor que el control dels lloguers, que ha estat un dels temes més destacats en el cicle electoral d’enguany. A Berlín, Els Verds formen un govern de centre-esquerra amb els socialdemòcrates i L’Esquerra. Després d’anys en que els lloguers s’han disparat a la ciutat, L’Esquerra pressionà per a una forma de regulació dels lloguers sense precedents. El 2020 s’aprovà una prohibició de la pujada de lloguers en els propers cinc anys i es va forçar els propietaris a baixar-los si superaven els límits establerts pel govern de la ciutat. Encara que això significà un alleujament per a molts berlinesos de classe treballadora, l’anomenat Mietendeckel va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional, que dictaminà que una llei d’aquesta mena només podia aprovar-se a nivell nacional.

Els Verds de Berlín no només s’uniren a L’Esquerra en la campanya perquè el govern federal aprovés un Mietendeckel a tot el país, sinó que també van donar suport a una altra campanya extremadament popular per a l’expropiació de les majors empreses immobiliàries de la ciutat. Però això va portar a Habeck a pronunciar-se en contra d’un Mietendeckel a escala federal i en favor d’un pla de control dels lloguers molt més tou i que amb prou feines proporcionarà una ajuda significativa a les famílies de classe treballadora que pateixen l’augment dels costos de vida a moltes regions.

Cal senyalar que el manifest polític dels Verds es compromet retòricament amb la justícia social i la lluita contra la desigualtat, però és completament vague pel que fa a quina mena de mesures el partit estudia prendre en aquesta direcció.

Conflictes com aquests mostren que la ideologia liberal dels Verds no els permet ignorar debats en matèria de justícia social, però la seva distància del moviment obrer i sindical, sumats al seu compromís amb els interessos empresarials i corporatius, els prevé a l’hora de fer avançar una agenda que posi fi a l’estancament polític que ha plagat Alemanya durant dècades.

És més, molts dels polítics a la cúpula del partit es troben molt més còmodes presentant-se en termes d’un progressisme cultural que no pas adoptant una posició clara en qüestions com l’habitatge, els drets laborals o el desmantellat Estat del Benestar alemany. El progressisme cultural s’expressa tot sovint a través de més aviat vagues promeses de lleialtat a l’idea europea, la democràcia liberal occidental i l’antiautoritarisme.

A favor l’OTAN

En els darrers anys, Els Verds han marcat el seu perfil presentant-se com a defensors aferrissats de la democràcia europea i crítics enèrgics del que perceben com un nou eix de règims autoritaris, una categoria en la qual entra qualsevol cosa des de la Xina i els governs conservadors de dretes i criptofeixistes d’Europa oriental fins als règims islamistes al món àrab i l’administració Trump. En el ‘Dia de la Guerra de les Galàxies’ d’enguany, l’ex-president del partit Cem Özdemir va publicar un tuit segons el qual «el costat obscur de la força a Ankara, Moscou, Beijing, Teheran, Riad i Budapest» no volia un govern verd a Alemanya.

Per dolent que sigui aquest acudit, revela quelcom sobre la manera d’entendre el món dels dirigents dels Verds, que semblen imaginar-se la política internacional com una mena de xarxa de complicitats en expansió constant de moviments i governs molt diferents entre ells i que retraten com a enemics principals del capitalisme democràtic liberal occidental. Aquesta perspectiva els permet fer servir l’antiautoritarisme com a arma no només contra els moviments xovinistes, com el partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD), sinó també als seus crítics de l’esquerra allà on els convé per als seus fins.

És molt revelador de l’estat actual dels Verds –un partit que temps enrere tenia fortes arrels en el moviment pacifista– que Habeck hagi afirmat recentment que qualsevol govern de coalició en el que participessin els Verds i Die Linke només seria possible si aquest darrer acceptés l’OTAN. Mentre que Die Linke ha mantingut la seva posició que l’OTAN hauria eventualment d’abolir-se per afavorir una arquitectura de seguretat cooperativa que inclogués Rússia, Els Verds s’han desplaçat cap a un ferm suport cap a l’aliança militar occidental i una posició decididament antirrussa.

Malgrat les seves arrels en el moviment pacifista, Els Verds tenen una historia d’accions militars en favor de la causa de la «democràcia occidental». El 1998, quan Alemanya va enviar tropes a Kosovo i va entrar en una guerra per primer cop des del 1945, l’aleshores ministre d’Exteriors dels Verds, Joschka Fischer, va arribar fins i tot a argumentar que a causa de les atrocitats d’Alemanya a l’Holocaust, el país tenia ara la responsabilitat d’entrar en guerra contra el govern autoritari de Sèrbia. L’afirmació fou a l’època molt controvertida, per dir-ho suaument. Però resumeix perfectament el recentment descobert compromís dels Verds amb les intervencions militars occidentals en nom del progressisme i la democràcia, un sentiment que s’ha anat repetint a la seva agenda política fins al dia d’avui.

Es fa difícil dir quin aspecte tindrà exactament un projecte de govern dels Verds, especialment tenint en compte que els sondejos continuaran variant de manera considerable abans de les eleccions del setembre i que hi ha diversos socis de coalició sobre la taula. Però mentre Baerbock i Habeck ja han assegurat que mantenen totes les opcions obertes, a dia d’avui és molt possible que acabin a un govern amb els democristians més que no pas en una aliança de centre-esquerra.

No només una coalició d’aquesta mena tindria una majoria més ampla, sinó que tots dos partits han fet recentment passos per acostar posicions. Cal senyalar que el manifest polític dels Verds es compromet retòricament amb la justícia social i la lluita contra la desigualtat, però és completament vague pel que fa a quina mena de mesures el partit estudia prendre en aquesta direcció.

L’única cosa que pot dir-se amb alguna certesa és que Els Verds no portaran cap canvi de pes a favor dels treballadors i les minories, especialment en absència d’una pressió constant de L’Esquerra. No obstant, amb els socialdemòcrates en una espiral descendent a les enquestes d’intenció de vot a causa de la seva incapacitat per tornar a connectar amb les seves arrels al moviment obrer i L’Esquerra estancada als sondejos, construir una pressió d’aquesta mena serà una tasca desafiant.

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Flickr – Bündnis 90 Die Grüne