Aquest article sorgeix d’un projecte de recerca en marxa que analitza la reforma urbanística de la Rambla de Barcelona i l’ús de la cultura institucional com a element suposadament transformador de l’espai urbà. La reforma pròpiament dita tot just va començar el passat mes de novembre amb les obres del passeig a l’alçada de les Drassanes i es preveu que s’allargui fins el 2030, però ens interessa el tipus de passeig que projecta l’Ajuntament i els usos de l’espai que s’hi preveuen. Un dels elements del pla més destacat des de l’Administració i que més han aparegut als mitjans de comunicació és la cultura com a revitalitzador de l’espai urbà, que se sol presentar, literalment, com allò que ha de salvar la Rambla.

És inevitable preguntar-se de qui o de què es pretén salvar el passeig, i també per a qui. I cal destacar l’ús que es fa de l’ingredient cultural com un element per moralitzar el territori que es pretén organitzar, com una mena d’antídot contra el conflicte i contra l’atzar de la vida urbana. Des de l’Ajuntament també es parla de recuperar un caràcter històric que se suposa desaparegut del passeig. Però, a les últimes dècades, hi ha poca gent que consideri seva la Rambla i la majoria ha perdut tot interès –i esperança– en poder tornar-hi, si és que mai hi va ser. Ens interessa entendre quina és la idea del passeig que ara es vol recuperar.

Es podria dir que, fins fa no gaire temps, al passeig hi trobàvem alguns dels últims vestigis del que havia estat el paisatge popular de la ciutat. En aquest sentit, la Rambla mai no va arribar a ser una avinguda, sinó precisament un passeig popular pel qual es podia contemplar el riu de l’autèntica vida de la ciutat; un passeig en el sentit d’espai de circulació lenta i a peu sense més objectiu que el propi passeig, i popular en el sentit d’oposat al passeig de la burgesia, que va voler ser des del principi el Passeig de Gràcia.

Per entendre la funció social i els tipus d’apropiacions actuals d’un passeig com la Rambla de Barcelona cal que ens traslladem a finals del segle XIX, quan la burgesia del capitalisme industrial ja controlava els mitjans de producció i el poder institucional, però li mancava encara el control de la ciutat i la seva complexa vida urbana, que resistia a la seva autoritat. Després de l’enderrocament de les muralles de la ciutat i altres obstacles que frenaven el creixement urbà, amb la planificació de l’Eixample barceloní com un clar exemple d’aquestes dinàmiques, l’altre gran canvi urbà afectava la comprimida i abarrotada trama de carrers que perduraven des de la ciutat medieval.

La principal manera de reformar el que després es convertiria en el casc antic de les ciutats era l’obertura de grans bulevards, passejos i avingudes que trencaven per la meitat el que havien estat barris populars. Un dels exemples més freqüents i model d’aquestes reformes és el de París i el baró Von Haussman de mitjan segle XIX. L’objectiu d’aquest nou tipus d’urbanisme era satisfer les demandes de l’higienisme de l’època, que denunciava les condicions insalubres dels barris populars, així com complicar les accions de resistència de la classe obrera, que aprofitava les intricades trames de carrers per atrinxerar-se durant les protestes i fer-hi gairebé impossible el control per part de l’autoritat. Però en el cas de la Rambla de Barcelona, a més, l’altre gran objectiu d’aquest nou tipus de via urbana era complir una funció de passarel·la per a una burgesia basada en gran part en les aparences, necessitada de distingir-se tot fent-se veure. La Rambla permetria que la gent hi passegés amunt i avall, veient i sent vista, i per aquest motiu hi van destacar les terrasses i les grans finestres de les cafeteries a costat i costat del passeig. Això suposava un nou tipus de sociabilitat pública que mostrava l’apropiació de l’espai públic urbà per part de la burgesia.

La construcció de la Rambla, doncs, permetia crear un bulevard sense haver d’esventrar la trama de carrers de la ciutat, que ja es trobava interrompuda de forma natural entre la Ribera i el Raval per un dels rierols que baixaven de Collserola fins el mar. Si en un principi havia estat una via aristocràtica amb palauets nobles, convents i esglésies, amb el pas del temps va anar sent apropiada per la burgesia en el seu afany de convertir Barcelona en l’autèntica «París del sud». Amb la desaparició d’unes quantes esglésies a causa de les revoltes anticlericals i de la desamortització, es van aconseguir uns terrenys que les classes benestants aprofitarien en la seva reconversió del passeig convertint-los en places, com la Reial, o construint el Mercat de la Boqueria, el Liceu i el Teatre Principal. Amb aquesta transformació, la Rambla passa a ser escenari d’aquesta nova sociabilitat que consisteix en veure desfilar la gent i que té com a finalitat establir els nous gustos i valors més adients, reforçats amb la presència d’institucions com l’Ateneu, però també de cafeteries, restaurants, cerveseries, grans magatzems, hotels, cinemes, etc.

Però, a més d’aquest desfilar de persones, La Rambla passa a ser també escenari de manifestacions, desfilades militars, festivitats i processons religioses que utilitzen el passeig com a lloc emblemàtic per les seves representacions col·lectives. Quan Barcelona cau derrotada pel franquisme, el 26 de gener de 1939, per la Rambla hi desfilen les tropes dels generals Yagüe i Solchaga tan bon punt entren a la ciutat, aclamades per una multitud. Durant el franquisme només s’hi toleren les processons religioses i les manifestacions favorables o d’exaltació del règim. A partir de la seva caiguda, hi tornen a tenir lloc tot tipus de protestes, vagues i mobilitzacions. La recuperació del carrer implica inevitablement la recuperació de la Rambla, que funciona com a termòmetre de la ciutat, motiu pel qual l’actual pla de reforma de l’Ajuntament dona tanta importància al fet de «retornar el passeig a la ciutadania», conscient de la seva càrrega històrica i simbòlica. En aquest sentit, un passeig entregat al turisme massiu és reflex de la situació que viu la ciutat sencera.

Però la Rambla no va arribar mai a ser només aquell bulevard que la burgesia desitjava, doncs inevitablement ha estat sempre transitada també per altres passejants menys desitjables –pidolaires, borratxos, lladres, prostitutes, etc.–, incloent aquella classe obrera que vivia o treballava al seus voltants. I no només hi tenien lloc manifestacions i rues, també, de tant en tant, violència i repressió. Per tot això, la burgesia va acabar trobant en el Passeig de Gràcia el que seria el seu bulevard, mentre la classe obrera intentava trobar el seu propi passeig al Paral·lel; i la Rambla quedava així com la frontera entre dues realitats que s’hi continuarien trobant. En certa manera, ha continuat sent així fins l’actualitat, on prostitutes, manters o venedors de cervesa són perseguits per la policia mentre el turisme nocturn gaudeix de força més permissivitat per beure-hi o simplement per ser-hi.

La tematització que viu el passeig a les últimes dècades s’inicia amb el desballestament progressiu del teixit de petites indústries i tallers del seu voltant i la conseqüent substitució de gran part del seu veïnatge popular per un altre de classe mitjana/alta; amb la conversió de la Rambla d’acord amb la seva imatge turística que tant s’ha promocionat. Pràcticament la totalitat dels negocis del passeig, formals i informals, passen a ser d’hostaleria i del sector serveis, i les manifestacions, les protestes i altres activitats multitudinàries es van prohibint o desviant progressivament, amb alguna excepció com certs actes de la Mercè i altres actuacions institucionals. Aquesta tematització també acaba substituint algunes de les poques pràctiques populars i heterogènies que encara hi tenien lloc.

Un exemple d’això últim ha estat la prohibició de l’activitat dels antics ocellaires del passeig, un tipus de pràctiques que en un moment donat passen a ser considerades oficialment com inacceptables o impròpies de la societat del moment –o, si més no, del tipus de passeig que es vol projectar–. No només pel fet d’exposar i vendre animals al carrer, prohibit ara fa més d’una dècada, sinó, sobretot, com a exemple d’una idea de la Rambla que ara es considera indigna per la ciutat, doncs representava un tipus d’ús de l’espai urbà d’una ciutat popular que fa dècades que desapareix, o, com a mínim, que és desplaçada del seu centre històric. És per aquest motiu –i per la pressió del gremi de botiguers del passeig– que una de les primeres mesures de la seva transformació havia de ser la retirada dels antics quioscos dels ocellaires, que de moment no s’ha fet degut a les seves protestes i a la recollida de més de seixanta mil signatures perquè se’ls declari Patrimoni Cultural Immaterial.

L’actual plantejament de la reforma del passeig persegueix, com ja s’ha dit, recuperar allò que la Rambla havia significat al llarg de la història, ara pràcticament a mode de simulacre o de manera artificial. I, paradoxalment, enterra i oblida molts dels usos que havien fet del passeig el que era. Aquest és també el cas de les estàtues humanes, ara en contínua disputa amb l’Administració per poder seguir treballant-hi en bones condicions, i reivindicant-se com a part important de la cultura del passeig, en un moment en que tot un seguit de pràctiques són titllades d’incíviques o de poc elevades per a la realitat precisament cultural de la futura nova Rambla i de la ciutat. Aquesta missió culturitzant del passeig tindria la intenció de revitalitzar un espai que és exclusivament explotat mitjançant el turisme massiu i fer-lo també rendible des d’altres sectors com seria el de la Cultura –en el sentit de l’àmbit de ‘les arts i les lletres’–, atractiu per a un públic de classe mitjana de la pròpia ciutat o, fins i tot, apel·lant al conegut concepte del ‘turisme de qualitat’, que faria referència a un tipus de turisme que es pretén més elevat intel·lectualment, un turisme cultural, suposadament diferent d’aquell més barroer de la festa, la platja i el carrer. Així, l’agenda cultural funcionaria com a factor de negoci per atraure un nou públic, com dèiem, però també com a mecanisme d’exorcisme per fer un rentat de cara a uns territoris urbans –els entorns de la Rambla, part del Raval i part del Gòtic–, que no s’han vist mai deslligats de la seva imatge estigmatitzada.

Caldrà veure a qui se li permetrà apropiar-se de l’espai un cop acabada la reforma, però és molt probable que la lluita entre el passeig planejat per l’Ajuntament i la seva realitat al carrer continuï vigent un cop acabat el que sembla ser un nou intent de fer de la Rambla el bulevard ordenat, desitjable i afable que la burgesia va planejar als seus inicis o, si més no, d’adaptar-la a les transformacions en clau cultural que s’han anat fent al barri del Raval des de la primera dècada dels 2000.