Els sindicats són imprescindibles per a l’erradicació del racisme

Un nou estudi indica que els sindicats no només augmenten els salaris i els beneficis dels treballadors: l’afiliació a un sindicat també redueix les actituds racistes entre els treballadors blancs. Si volem enderrocar el racisme, és fonamental construir sindicats forts i democràtics.

Els sindicats són imprescindibles per a l’erradicació del racisme

Els sindicats són imprescindibles per a l’erradicació del racisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un nou estudi indica que els sindicats no només augmenten els salaris i els beneficis dels treballadors: l’afiliació a un sindicat també redueix les actituds racistes entre els treballadors blancs. Si volem enderrocar el racisme, és fonamental construir sindicats forts i democràtics.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En els anys just abans de la guerra civil nord-americana, els immigrants europeus que treballaven com a estibadors a Nova Orleans van donar suport a la causa de l’abolició de l’esclavatge. L’idealisme igualitari del compromís antiesclavista anava junt amb una consideració més pragmàtica: que l’explotació del treball no remunerat debilitava el poder de negociació i reduïa els salaris dels mateixos treballadors. Així doncs, van lluitar contra aquella «institució peculiar» que semblava beneficiar només a la classe adinerada dels propietaris de plantacions; una classe amb la qual compartien ben poc.

Malgrat això, un cop abolit l’esclavatge les celebracions no van durar gaire, ja que van aparèixer nous problemes. I és que ara els estibadors immigrants europeus de Nova Orleans havien de competir amb un flux constant d’ex-esclaus que treballaven per pocs diners a causa de la indigència i de la repressió generalitzada contra els negres. Això va desencadenar una reacció racista per part dels estibadors blancs, que en alguns casos van arribar a demanar la deportació dels ex-esclaus a Àfrica.

El 1872, quan els estibadors negres van formar un sindicat i van buscar una integració (o al menys una aliança) amb els sindicats blancs ja existents, «Els blancs van burlar-se de nosaltres», recorda un treballador negre, «i ens reprotxaven constantment que els negres fèiem disminuir els salaris, i que això perjudicava a tothom.»

Aquesta divisió i hostilitat racial va ser beneficiosa per a l’elit econòmica de Nova Orleans. La no-cooperació dels diferents sindicats d’estibadors va portar a una disponibilitat permanent d’esquirols: si els treballadors blancs feien vaga, es podien cridar als negres per substituir-los, i viceversa. Aquesta dinàmica va continuar durant dècades, afeblint totes les activitats sindicals que s’organitzaven. Tot i així, en els anys 1890 molts estibadors blancs es van adonar que la solidaritat interracial era necessària des d’un punt de vista pràctic. De la mateixa manera que van oposar-se a l’esclavatge, molts van començar a entendre els beneficis de la integració en les organitzacions de treballadors.

Foto: Flickr – Pedro Szekely

El resultat d’aquesta presa de consciència va ser la Triple Aliança, un consorci de tres sindicats format tant per treballadors blancs com negres que van decidir fer vaga de forma coordinada. Junts, van tancar el port de Nova Orleans. Molts treballadors blancs i negres de la ciutat es van unir a la vaga, i van arribar a parar per complet l’activitat de tota la ciutat. Gràcies a la vaga els treballadors van obtenir victòries importants, i això va demostrar l’eficàcia pràctica de la cooperació interracial. Des de llavors, els sindicats de Nova Orleans van establir que cada equip de treball havia de ser format pel mateix nombre de treballadors negres i blancs, una política que van anomenar «meitat i meitat».

Evidentment, aquesta és la historia resumida (per a tots els detalls, vegeu Waterfront Workers of New Orleans: Race, Class, and Politics, 1863–1923 d’ Eric Arnesen); però aquesta síntesi ja explica la manera en què els sindicats poden actuar com a un mitjà eficaç per a la solidaritat racial i la igualtat.

És clar que en una societat profundament segregada i racista els sindicats per si sols no són cap panacea. Per descomptat, el sindicalisme caracteritzat per aquesta integració racial que va néixer després de la Vaga General de 1892 a Nova Orleans no va arribar a eliminar per complet el racisme entre els treballadors blancs. A més, l’historia dels sindicats dels EEUU és tràgicament plena d’exemples de treballadors blancs que van fer servir els sindicats per defensar el supremacisme blanc en comptes d’enderrocar-lo.

Tot i això, el descobriment de la utilitat estratègica de la solidaritat interracial i l’existència d’organitzacions que permetien posar-la en pràctica, formades per sindicalistes que estaven realment compromesos amb el sindicalisme antiracista, efectivament va portar els treballadors blancs a una millor disposició per donar suport als interessos dels afroamericans. En definitiva, la mateixa existència dels sindicats integrats depenia de la solidaritat interracial, cosa que en el sistema Jim Crow representava una dinàmica subversiva.

Apuntar-se a un sindicat redueix el ressentiment racial dels treballadors blancs

La qüestió del paper que poden jugar els sindicats de cara al racisme segueix sent actual. El racisme segueix representant un problema fonamental de la nostra societat, els treballadors de totes les races segueixen estant explotats i la divisió racial continua sent un obstacle per a una resistència eficaç. Un nou article, «Labor Unions and White Racial Politics, » (en català «Els sindicats i la política racial dels blancs»), publicat per l’American Journal of Political Science, ofereix noves dades que indiquen que els sindicats multiracials transformen realment, i de forma positiva, l’actitud dels treballadors blancs sobre la raça.

Aquest estudi, conduït per Paul Frymer de la Universitat de Princeton i Jacob M. Grumbach de la Universitat de Washington, analitza les reaccions dels blancs a afirmacions que neguen l’existència del racisme. Per exemple, «El problema és que hi ha gent que no s’esforça; si els negres s’esforcessin més, podrien estar igual de bé que els blancs». Els resultats indiquen que els blancs afiliats a un sindicat tenen una menor probabilitat de tenir actituds racistes en comparació amb els blancs que treballen en sectors semblants i no estan afiliats a cap sindicat; que apuntar-se a un sindicat redueix el ressentiment racial dels treballadors blancs; i que fins i tot haver estat membre d’un sindicat en el passat redueix aquest ressentiment racial en els blancs. Segons els autors, aquesta reducció del ressentiment racial es tradueix també en un suport més marcat a polítiques que beneficien als afroamericans, com ara la discriminació positiva.

Treballadors de la construcció de Nova York, maig de 1970. Foto: Neal Boenzi

Els sindicats poden engegar diferents mecanismes per reduir el racisme, i Frymer i Grumbach en donen uns quants exemples en el seu estudi, des dels incentius estructurals per motivar les juntes directives dels sindicats a promoure la igualtat racial fins als lligams institucionals del moviment obrer amb el Partit Demòcrata, que és relativament menys racista. Però m’agradaria ressaltar-ne un en concret: els sindicats creen oportunitats per a persones d’entorns i identitats racials diferents no només de treballar junts (cosa que ja pot reduir els prejudicis pel temps que es comparteix), sinó també de treballar junts cap a un objectiu compartit, cosa que fomenta la cooperació i augmenta el respecte i la reciprocitat interracial. En molts llocs de feina, aquest objectiu de construir un sindicat fort no és realitzable sense un front unit de treballadors.

En general, qualsevol tipus d’organització pot plasmar les opinions polítiques dels seus membres, però com diuen Frymer i Grumach, els sindicats són únics perquè representen a les persones segons el seu lloc de feina. La feina és obligatòria per a la majoria de persones de qualsevol raça, i això significa que entre els membres d’un sindicat, en molts casos (encara que no tots), hi ha molta més diversitat que en altres tipus de formacions comunitàries. Per exemple, un mosso de magatzem blanc de l’Estat d’Indiana pot viure en un barri majoritàriament blanc, o pertànyer a una església principalment blanca, però el seu cap contractarà a gent de totes les races, i per això és més probable que el seu sindicat tingui més diversitat racial.

Els sindicats donen l’oportunitat de practicar quotidianament la solidaritat multiracial. I a més, la fomenten

I és que molts llocs de treball tenen aquesta diversitat racial. L’element característic dels sindicats és que animen a treballadors d’entorns molt diferents a entendre que els seus interessos estan interrelacionats. I en molts casos, tenen l’oportunitat de prendre decisions sobre el funcionament del sindicat col·lectivament i de treballar junts per a obtenir victòries compartides.

Alguns sindicats són més democràtics o gestionen els seus membres millor que d’altres. Aquesta és una raó molt forta per construir sindicats més democràtics, ja que és a través de la cooperació activa que es posen en discussió els prejudicis heretats i es transforma la visió del món de les persones.

Els sindicats donen l’oportunitat de practicar quotidianament la solidaritat multiracial. I a més, la fomenten: quant més cooperatius siguin els membres d’un sindicat, més units estaran en la lluita en el lloc de feina, i més gran serà la recompensa futura per tots. En aquest sentit, els sindicats amb més diversitat poden ser escoles de cooperació interracial, i en una societat tan estratificada des del punt de vista racial com la nostra, això és molt necessari.

Foto: Florida Humanities

Black Reconstruction in America (en català La recostrucció negra als Estats Units), W. E. B. Du Bois va escriure que el racisme havia separat els obrers blancs i negres del sud d’una forma tan perillosa que «segurament avui dia en tot el món no existeixen dos grups de treballadors amb interessos gairebé idèntics que s’odien i es temen tan profundament i de forma tan persistent, i que estan tan separats que ningú dels dos és capaç de veure cap interès comú.»

Formalment, l’època de Jim Crow ja s’ha acabat, però el racisme continua creant divisions entre persones que podrien guanyar més lluitant juntes que per separat. Tot i això, mentre el racisme segueixi sent un obstacle a la solidaritat, és impossible apel·lar a tots els racistes un per un. Hem de crear situacions que per la seva mateixa natura portin a les persones a reconèixer per si soles els interessos que tenen en comú amb altres races. Per aconseguir-ho, és fonamental crear grans sindicats que siguin dinàmics i democràtics.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Redactora de Jacobin. Co-autora de Bigger than Bernie: How We Go from the Sanders Campaign to Democratic Socialism. (Verso Books, 2020)

Comentaris

Els sindicats són imprescindibles per a l’erradicació del racisme

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.