Els sindicats de llogaters, una garantia per al futur

Les crides a una vaga de lloguers encara han d’anar a més i aglutinar-se per esdevenir un moviment polític nacional. Però a mesura que s’agreuja la crisi econòmica, el destí dels llogaters el decidirà, en darrera instància, el seu nivell d’organització col·lectiva.

Els sindicats de llogaters, una garantia per al futur

Els sindicats de llogaters, una garantia per al futur

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les crides a una vaga de lloguers encara han d’anar a més i aglutinar-se per esdevenir un moviment polític nacional. Però a mesura que s’agreuja la crisi econòmica, el destí dels llogaters el decidirà, en darrera instància, el seu nivell d’organització col·lectiva.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Amb la pandèmia, el fet mateix de quedar-se a casa es va convertir en una emergència social per a un Estat en fallida. Mentre contemplàvem la desastrosa negligència a tots els nivells del govern, un dels fets més comuns de la vida sota el capitalisme —pagar el lloguer— se’ns va aparèixer de sobte clarament com un afront. «Una part de la societat demana un tribut a una altra pel dret de viure sobre la terra», va escriure Marx dels propietaris. A inicis de la primavera, amb les moratòries de lloguer als estats i a nivell federal, i les garanties cap als llogaters, semblava que mai hagués existit un millor moment per refusar aquest estat de coses.

Les crides a una vaga de lloguers han situat en primer pla als sindicats de llogaters. Al llarg de la primavera milers de persones s’han implicat en l’organització de llogaters, molts d’ells per primera vegada a la vida. El sindicat de llogaters de Los Angeles, per exemple, ha duplicat la seva xifra d’afiliats, passant de 4.000 a 8.000 del mes de març a mitjans d’abril. La proporció de la situació en alguns casos intimida: la solidaritat entre llogaters tarda freqüentment mesos o anys en consolidar-se. Una de les primeres vagues de llogaters durant el confinament a Brooklyn, a 1234 Pacific a Crown Heights, va poder portar-se a terme únicament perquè feia 18 mesos que els llogaters estaven organitzant-se, al principi només per exigir reparacions. Mentrestant, en altres edificis, els llogaters que rarament havien parlat als seus veïns van sumar-se als esforços dels organitzadors per generar confiança i entrar en contacte els uns amb els altres.

Tot i les preocupacions dels organitzadors pels obstacles que el distanciament social va imposar, la quarantena i l’ajuda mútua ajudaren a resituar l’atenció política a la llar i el seu entorn immediat. La nova situació produí noves energies. «Em sento optimista sobre la gent que arriba», afirma Rob Wohl, de Stomp Out Slumlords, un col·lectiu que organitza els llogaters a Washington D.C. «He vist amb els meus propis ulls gent amb molt poca experiència organitzativa que van ser acomiadats durant la pandèmia i han decidit que havien de fer alguna cosa. Han començat per posar-se en contacte amb els seus veïns i d’ençà això han començat a passar coses.»

Malgrat tota aquesta activitat, al maig no s’havia materialitzat l’anticipat tsunami d’impagament de lloguers, sobretot per una combinació d’inventiva dels llogaters i una estratègia del govern, feta a corre-cuita, que té per tot objectiu ajornar els problemes. Els llogaters han aconseguit salvar els mobles fent servir una combinació de targetes de crèdit, els xecs d’estímul del govern, préstecs i estalvis. Encara que gairebé un 20% d’ells no va poder pagar el lloguer el primer de maig, aquesta xifra no era molt diferent de la de la primavera anterior, donant la raó a aquells activistes que venien advertint des de feia temps que la pandèmia no era més que una crisi sobre una altra crisi. A inicis de juliol, els impagaments de lloguer van créixer fins al 36% a escala nacional. Els recursos personals en aquest punt començaven a esgotar-se, sense que pugui albirar-se una fi a la pandèmia als EUA o la crisi econòmica. En el moment d’escriure aquest text [13 d’agost], la coalició We Strike Together calcula que 790.225 llars estan en vaga de lloguers, però aquesta xifra no sembla haver donat pas a un moviment organitzat.

Foto: pxfuel.com

Encara no hem vist una estratègia governamental coherent per donar suport als llogaters i hipotecats. La proposada Emergency Housing Protections and Relief Act prolongaria la moratòria dels desnonaments fins el 27 de març del 2021, i l’expandiria per cobrir a tots els llogaters, a banda de proporcionar almenys cent mil milions de dòlars per a un fons d’ajudes. S’aprovà a la Cambra de Representants al juny però no s’espera que passi el tràmit del Senat. Com tants altres aspectes de la resposta dels EUA a la pandèmia, s’ha deixat als estats, de manera individual, buscar la manera de sortir-se’n. Les mesures de protecció contra els desnonaments a nivell d’estat han estat desiguals i confuses. Arkansas, Ohio i Dakota del Sud, per exemple, no han aprovat moratòries. Les moratòries a estats com Nebraska, Wisconsin i Carolina del Nord ja han expirat. Les mesures aprovades a Washington D.C., Vermont i Nova York segueixen vigents, algunes es preveu que durin mentre continuï la pandèmia, però cap d’elles cobreix tots els llogaters, sense excepció. Una recent anàlisi de la companyia d’assessorament financer Stout, tot i trobar-se al cantó més fosc de l’espectre actual de pronòstics, reflecteix l’impacte d’aquestes diferències: al voltant d’un 22% dels llogaters són vulnerables al desnonament, a Texas i Virginia occidental fins a un 60%.

En molts estats, les moratòries de desnonaments han desorientat els activistes i trastocat els seus plans per mobilitzar els llogaters. «Hem deixat de parlar de vaga de lloguers», assegurava a mitjans de juliol Rikki Reynolds, una activista de Lansing, Michigan. «Les moratòries de desnonaments han servit per treure pressió a la situació i han fet que la gent tingui menys ganes de portar a terme accions i estigui més confosa sobre les conseqüències de les seves accions», afegeix a l’apuntar que possiblement hagi estat un moviment estratègic dels governs, tot emfatitzant que les extensions de les moratòries amb freqüència s’anuncien un dia o dos abans que expirin. Intencionadament o no, l’efecte ha estat el d’agafar a contrapeu als organitzadors i esprémer els pocs diners que tinguessin encara els llogaters. Després de múltiples extensions, la moratòria de desnonaments a Michigan expirà finalment el 15 de juliol. Quan vaig parlar amb Reynolds, a inicis de juliol, ella i altres organitzadors estaven preparant-se per a una defensa legal contra els desnonaments a partir de l’experiència local en l’oposició a les deportacions.

El 2020, els organitzadors més experimentats, amb moltes lluites a les seves esquenes, van advertir que una vaga equival a prémer el botó nuclear.

En termes de l’impacte a llarg termini de la pandèmia sobre l’habitatge, Reynolds senyala que la situació a les ciutats de l’anomenat «cinturó de l’òxid» com Lansing es diferent a la situació a altres ciutats més riques. «Els habitatges vacants aquí donarien peu a una crisi, no a una oportunitat per a l’especulació, perquè no tenim aquesta mena de gentrificació, ja tenim una pila de cases buides, això no és Nova York, San Francisco o Toronto». A Nova York hi ha por que les cases buides acabin sent presa de les grans corporacions, encara que, com senyala Reynolds, els «terratinents de tota la vida» poden ser igual d’explotadors des del punt de vista dels llogaters. Per distòpics que els monopolis de la propietat immobiliària puguin ser, també ofereixen una base per a la mobilització de masses tradicionals. Si la fugida burgesa de les ciutats durant la pandèmia esdevé una fugida de capitals sostinguda, l’actual lògica dels lloguers urbans podria canviar. Podríem veure condicions més semblants a les que experimentaren els vaguistes de lloguer de Harlem a començaments dels seixanta, quan els propietaris van deixar que es deterioressin els edificis dels que no obtenien rendes.

Durant la primavera, en el terror i l’eufòria del que semblaven els primers dies d’una transformació social de gran abast, es va treure ferro a les diferències socials mentre hi havien crides a una vaga general de lloguers. Moltes de les crides a la vaga, com les peticions on-line, no tenien al seu darrere una organització local. La vaga de lloguers del 2020, una petició a escala federal del Rose Caucus, una organització no governamental, juntament amb altres grups, aconseguí milions de signatures de suport, però no va tenir cap capacitat organitzativa per mobilitzar ni tan sols una fracció de les signatures recollides. No és ben bé un problema nou: com l’historiador del moviment Joel Schwartz escriu sobre els esforços per organitzar una vaga de lloguers al Lower East Side el 1964, «aviat es palesà que els organitzadors havien aconseguit entre els llogaters més contactes que compromisos… Un organitzador va admetre que la vaga havia començat amb una ‘onada’ de demandes, però que la seva força va acabar ‘reduint-se al treball a fons entre els llogaters’.» Aquests líders de la vaga fins i tot van arribar a establir-se la norma que només treballarien amb aquells edificis on la meitat dels llogaters estiguessin en vaga. El 2020, els organitzadors més experimentats, amb moltes lluites a les seves esquenes, van advertir que una vaga equival a prémer el botó nuclear. Els primers consells del sindicat de llogaters de Filadèlfia i Stomp Out Slumords dissuadien convocar-la i no es cansaven de recordar que les vagues de lloguers són molt, molt difícils.

Foto: Flickr – Jean Paul Holmes

L’optimisme del moviment per la vaga de lloguers el 2020 semblava basar-se en la idea que l’impagament en massa, en nivell suficients i amb aquest nom, podia constituir, de facto, una vaga de lloguers. A una conferència en Zoom a l’abril amb el sindicat de llogaters i consells de barri de Bay Area, el veterà activista Gerald Smith va despatxar ràpidament aquesta idea: «La pobresa no és una vaga.» Smith, un antic membre dels Panteres Negres i un dels principals organitzadors de la vaga de lloguers a Harlem dels seixanta, es mostrà en canvi favorable de reclamar els habitatges abandonats i va descriure com un «paisatge lunar» aquest erm, que es produeix quan els terratinents paguen a persones perquè provoquin incendis amb la finalitat de cobrar les assegurances d’edificis que, altrament, no tenen valor. «Això és el que passa quan no organitzes els llogaters», va avisar Smith, que va destacar la importància de retenir els lloguers en depòsits garantits per legitimar les vagues. A l’època es va debatre la qüestió de si el caràcter polític de les vagues de lloguers raïa en negar-se a pagar el lloguer. Avui, amb la ràpida depauperació de la població, aquesta qüestió sembla haver desaparegut. Quan vaig repetir l’argument de Smith a Rikky Reynolds, em respongué senzillament que «ara no ens podem permetre un dipòsit garantit, els llogaters als que represento no tenen diners.»

A finals d’abril, molts desacords estratègics s’havien evaporat al calor dels esdeveniments. La crida «vaga de lloguers ara!» ràpidament passà de ser una tendència ultraesquerranista a Twitter a una demanda popular que els propis llogaters proposaven als sindicats. El moment no semblava estar encapçalat pel coneixement organitzatiu, que tirava d’ell, sinó empès per una emergència social col·lectiva. En les reunions del sindicat de llogaters a Zoom, hom tenia la sensació que els organitzadors havien d’esforçar-se per respondre a les demandes d’una base cada cop més militant.

«Són els activistes els qui s’esparveren una mica quan el terra comença a moure’s sota els seus peus», sosté Rob Wohl. «Això passa perquè hem acumulat una experiència sobre com hem d’actuar en condicions normals, així que, quan les condicions canvien, la nostra experiència se’n va de sobte en orris… Aleshores vam veure clarament que la cosa anava de debò.» Fou una vaga de lloguers en un complex d’edificis d’apartaments anomenat Southern Towers a Alexandria, Virginia, el primer que va convèncer Wohl de la possibilitat d’èxit d’una vaga de lloguers. «A aquestes persones tant els en fot els mems sobre la vaga de lloguers: són treballadors d’una cafeteria, immigrants africans, que el primer cop que escoltaren les paraules vaga de lloguers van dir: endavant.»

«No es tracta només de cancel·lar el lloguer, aquest barri està convertint-se ara en una comunitat… Si no tens feina, deuries estar exempt de pagar el lloguer fins que en trobis una.»

A Southern Towers —un complex de cinc edificis amb al voltant de 4.000 pisos—, els llogaters, als qual l’experiència sindical havia polititzat, van ser capaços de convertir la seva experiència acumulada en una vaga de 400 llogaters. «Vaig fer servir el que havia après com a organitzador amb UNITE HERE per arribar a la gent a diversos edificis i poder parlar amb ells, veure com els va, com se senten amb aquesta pandèmia», explica la resident a Southern Towers Sami Bourma. «I el que vaig començar a escoltar és que molta gent vivia sense estalvis, de nòmina en nòmina, i en aquest període no en tenien cap.»

Malgrat una percepció comuna i ahistòrica, que manté que els treballadors negres i llatins són econòmicament massa vulnerables com per anar a la vaga, Bourma i els altres organitzadors, la majoria immigrants africans, van portar a terme una de les majors vagues de lloguer del país, acompanyada d’un programa en el que no admetien concessions. «La nostra demanda no és només per a ara mateix, és per al futur», afirmà Bourma. «No es tracta només de cancel·lar el lloguer, aquest barri està convertint-se ara en una comunitat… Si no tens feina, deuries estar exempt de pagar el lloguer fins que en trobis una. Hem de lluitar perquè no hi hagi més desnonaments a Virginia.»

Bourma descriu com UNITE HERE va ajudar al grup de la vaga de lloguers a planificar les seves accions i entrar en contacte amb altres llogaters que tenien el mateix propietari. Al juliol, els vaguistes de Southern Towers havien començat a treballar en l’ajuda mútua, compartir menjar i altres necessitats, com va passar espontàniament a altres sindicats de llogaters d’arreu del país. Aquests vincles entre diferents formes d’organitzar ofereixen un model concret per als sindicats i grups polítics radicals de tot el país que aspiren a donar suport a les vagues de lloguers i sindicats de llogaters, així com xarxes d’ajuda mútua, amb l’objectiu de construir una força significativa dintre del moviment.

Foto: Pexels – Andrea Piacquadio

Wohl, que coneix a Bourma i ha estat seguint la situació a Southern Towers des de Washington D.C., destaca la relació entre organitzar treballadors i llogaters:

«Els moviments de llogaters van tenir un paper important a la majoria de cicles de lluita obrera en aquest país i en molts altres països. Si ets un organitzador sindical i et centres en els sindicats com a institucions, estàs en posició a veure com la rebel·lió s’estén al lloc de treball, però la gent té una vida més enllà de la seva feina. S’estén a l’escola, als barris, al sistema de transport. Aquests cicles de lluita poden portar a una lluita en tot l’àmbit social i totes són importants.»

L’organitzador de llogaters instantàniament es veu arrossegat a la intimitat de la llar, on no hi ha treballadors abstractes. Classe, gènere, ètnia i formació apareixen com a fets inexcusables i que cap col·lectiu pot ignorar.

Organitzar els llogaters, com organitzar els treballadors, és una pràctica de solidaritat. Però a diferència d’organitzar els treballadors, no pot agafar embranzida a partir de l’abstracta distinció capitalista entre treball i vida. L’organitzador de llogaters instantàniament es veu arrossegat a la intimitat de la llar, on no hi ha treballadors abstractes. Classe, gènere, ètnia i formació apareixen com a fets inexcusables i que cap col·lectiu pot ignorar.

«Els grups de residents representaran ‘la comunitat’ o algun altre principi abstracte que busquin personificar», afirma Wohl. «En canvi, els organitzadors de llogaters estan més localitzats. Tenen arrels. Aquesta és una oportunitat per a l’esquerra per no prestar atenció només al sistema polític, sinó a les lluites sobre la vida quotidiana com ara com la gent va a pagar el seu lloguer.» L’organització de llogaters és part d’una llarga tradició de situar la política en la supervivència diària, aquí i ara, més que no pas centrar-se en categories abstractes legals i laborals, una orientació cap a la lluita familiar en els contextos negres i indígenes, però que amb massa freqüència els moviments de masses tenen problemes per comprendre. Les vagues de llogaters exitoses i la creació de sindicats de llogaters exigeixen la voluntat per submergir-se en les afinitats, conflictes i dinàmiques de poder entre veïns, i un compromís constant amb l’educació política col·lectiva. Com a conseqüència, són poc habituals.

Com diu Don Rhine del sindicat de llogaters de Los Angeles, «Parlem sobre la llar i tot el que significa, els maldecaps, els problemes que comporta.» Rhine veu l’organització dels llogaters com a part d’un projecte més gran per cultivar el «veïnatge» com un mecanisme per tractar l’atomització del capitalisme. Senyala com la gent tot sovint se sent vinculada al barri en el qual viuen, fins i tot si no participen plenament en la seva reproducció. Això ofereix un potencial punt de partida per a l’organització: «Sempre tenim un horitzó que ens porta de tornada a d’on som. Com imaginem que l’autonomia dels llogaters en el seu dia a dia inclou no únicament la seva casa, sinó també la possibilitat d’una economia cooperativa, tenir cura dels nens de manera compartida i espais culturals dintre dels edificis d’apartaments i veïnats?»

Els sindicats de llogaters proporcionen una forma social amb la qual posar en marxa el projecte abolicionista d’acabar amb la dependència social de les patrulles policials així com ajudar directament a protegir els llogaters de la violència policial, especialment contra els desnonaments. Rhine veu actituds canviants al voltant del risc i el càstig com un aspecte essencial dels sindicats de llogaters. «Quan es formen les associacions de llogaters, molt a sovint ens trobem amb persones que volen fer servir l’organització com una mena de mecanisme policial cap al drogodependent, la treballadora sexual o la persona sense llar que viu a la bugaderia», explica. Per això és important que les associacions de llogaters siguin part de sindicats de llogaters més grans, perquè els sindicats són capaços d’oferir educació política, com ara tallers per reduir danys. Com Rhine aclareix,

«Ara pots tenir una conversa amb aquella persona a la que anaves a expulsar del teu edifici d’apartaments. Has d’entendre que hi ha una atenció al voltant de les seves necessitats, mostrar que estan segurs. Aquesta és una conversa realment molt diferent a la de trucar a la policia. Ser part d’un sindicat permet aquesta mena d’educació política més amplia per reorganitzar els desitjos de la gent per tal de no haver de recórrer sempre a la policia.»

Foto: Pxfuel.com

Aquest focus en el dia a dia diferencia els sindicats de llogaters de les campanyes per l’habitatge just, encara que d’entrada les diferències en la manera de treballar i l’essència poden ser difícils de veure. Com a exemple concret de les diferències estratègiques, Wohl compara el focus de Stomp Out Slumlords amb els llogaters a Virgínia amb la campanya de Housing Justice for All a Nova York, dirigida al governador:

«Lluitar contra els propietaris i tractar de pressionar-los per obtenir concessions crea una pressió secundària al govern… Posem per cas, l’alcaldessa [Muriel] Bowser, el governador [Ralph] Northam fan coses per ajudar els llogaters. Però quan penso què serà efectiu, crec que la disrupció econòmica té més possibilitats d’obligar al govern a prendre mesures que la seva capacitat de resposta a les demandes de la gent pobra, perquè ja sabem que això no li importa gens al [governador] Andrew Cuomo.»

Encara que l’acció legislativa és necessària, és l’amenaça d’acció col·lectiva el que dóna força a les campanyes de cancel·lació del lloguer, no només la força de les seves comunicacions.

Tracy Rosenthal, del sindicat de llogaters de Los Angeles, descriu una «mentalitat de consumidor» que fa que les crides al legislatiu siguin més atractives a possibles activistes que no pas el treball a la comunitat que suposa construir un sindicat. «La idea de ser un consumidor s’ha instal·lat a la imaginació de la gent. A ningú li agrada ser el portador de les males notícies al sindicat de llogaters de Los Angeles, com ara dir ‘ho sento, però això heu de lluitar-ho’», va dir dels llogaters que acudeixen al sindicat esperant una solució als seus problemes amb els propietaris saltant per sobre de la construcció de solidaritat amb altres llogaters. Com suggereix Wohl, encara que l’acció legislativa és necessària, és l’amenaça d’acció col·lectiva el que dóna força a les campanyes de cancel·lació del lloguer, no només la força de les seves comunicacions.

L’escala de la crisi, com tot durant aquests dies, no té precedents: entre 17 i 23 milions de llars estan amenaçades de desnonament en els propers mesos. Inevitablement, degut a que la riquesa l’acumulen els blancs, els negres i els llatinoamericans són més vulnerables que els llogaters blancs. Els primers flaixos d’una lluita futura ja són visibles, des d’allò espectacular a allò burocràtic: a finals de juliol, activistes de Nova Orleans bloquejaren l’entrada a un tribunal on els jutges anaven a autoritzar desnonaments; a Franklin County, Ohio, quan la sessió es traslladà a un centre de conferències buit, els equips d’ajuda legal i serveis de mediació van seguir els jutges. Els organitzadors descriuen la propera onada de desnonaments com un tsunami, un terratrèmol o una catàstrofe. En el moment d’escriure aquestes línies, la segona fase de les mesures d’estímul, que podria mitigar en part la crisi de desnonaments, penja d’un fil. Amb els pagaments d’estímul actuant a la pràctica com un rescat dels propietaris, i sense la pressió d’una vaga general de lloguers, la cancel·lació del pagament dels lloguers com la proposada per Ilhan Omar a escala federal o Julia Salazar a Nova York semblen impossibles políticament.

A mesura que s’agreuja la crisi econòmica, el destí dels llogaters serà decidit en darrera instància pel seu nivell d’organització col·lectiva. En aquest aspecte, la inacabable complexitat, amb totes les seves particularitats, d’organitzar els llogaters, amb la seva manca d’abstraccions útils, pot semblar descoratjadora. L’entusiasme massiu però per la vaga de lloguers a l’inici de la pandèmia, per molt que manqués d’una base sòlida, demostra que hi ha la voluntat, el valor i l’energia per ser canalitzades per organitzadors determinats. Sigui quin sigui el resultat de les vagues de lloguer de mesos com la de Southern Towers a Alexandria, aquests esforços mostren que les circumstàncies desesperades no són fets consumats sense marxa enrere.

Les possibilitats polítiques dels sindicats de llogaters no estan esgotades del tot amb les reduccions de lloguer i reparacions, fins i tot si hi ha un control dels lloguers: aquests sindicats ofereixen un mecanisme per reconstruir l’ajuda i el compromís mutus. Per aquells que entenen que aquest terrible episodi és tant un moment de dol profund com un somni estrany i distorsionat del futur, els esforços actuals representen un important primer pas en els intents col·lectius —que no tenen mai les millors perspectives ni garanties d’èxit, però que són sempre necessaris— per donar un pas endavant en la nostra tasca de fer del món la nostra pròpia casa.

Article publicat originalment a Dissent Magazine
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Artista i escriptora. Resideix a Brooklyn, Nova York.

Comentaris

Els sindicats de llogaters, una garantia per al futur

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.