Els Presos Polítics, les Presons i l’Alliberament Negre

Malgrat la llarga història de la defensa del dret humà a la resistència, sempre hi ha hagut desacord sobre com enfrontar-se en la pràctica a les lleis injustes o immorals, i a l'ordre social opressiu del qual sorgeixen.

Els Presos Polítics, les Presons i l’Alliberament Negre

Els Presos Polítics, les Presons i l’Alliberament Negre

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Malgrat la llarga història de la defensa del dret humà a la resistència, sempre hi ha hagut desacord sobre com enfrontar-se en la pràctica a les lleis injustes o immorals, i a l'ordre social opressiu del qual sorgeixen.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En motiu de la publicació del llibre Podem abolir les presons? (Tigre de Paper Edicions, 2020) publiquem traduït al català el famós text que Angela Davis escrigué des de la presó del comtat de Marin el maig de 1971.

Malgrat la llarga història de la defensa del dret humà a la resistència, sempre hi ha hagut desacord sobre com enfrontar-se en la pràctica a les lleis injustes o immorals, i a l’ordre social opressiu del qual sorgeixen. Els conservadors, tot i que no posen mai en qüestió la validitat de les revolucions històriques, invoquen visions d’anarquia imminent per legitimar la seva demanda d’obediència absoluta. El seu lema és «llei i ordre», amb una èmfasi especial en l’ordre. Els liberals dirigeixen la seva sensibilitat cap a alguns dels aspectes intolerables de la societat, però no fomenten gairebé mai cap mètode de resistència que trenqui els límits de la legalitat —el seu remei és la reorientació del conflicte a l’àmbit electoral.

En l’ardor de la nostra lluita pels drets humans més fonamentals, a les persones negres se’ns ha contínuament demanat de ser pacients. Ens asseguren que si som fidels a l’ordre democràtic existent, amb el temps arribarà el gloriós moment en què serem reconeguts com a éssers humans complets.

Tot i això, l’amarga experiència ens ha ensenyat que hi ha una incompatibilitat evident entre la democràcia i l’economia capitalista, que és la causa de tots els nostres problemes. No obstant tota la retòrica que diu el contrari, el poble no és la veritable arrel de les lleis i del sistema que les governa —sense dubte les persones negres i les minories nacionals oprimides no ho són, però les masses de blancs tampoc. El poble no exerceix cap control decisiu sobre els factors determinants de la seva vida.

Valentina Tereshkova amb Angela Davis. Foto: RIAN archive

Segons les declaracions oficials, les crítiques constructives són benvingudes sempre que estiguin dins dels marges de la legalitat; però això sol ser una cortina de fum que amaga una invitació a acceptar l’opressió. Potser l’esclavatge va ser abusiu i la clàusula constitucional sobre l’esclavatge dels negres va ser injusta; però les condicions no podien ser tan insofribles com per justificar la fuga o altres accions prohibides per la llei. Aquest era el significat implícit de les lleis sobre els esclaus fugitius.

No cal recordar que la història dels Estats Units ha estat tacada des del principi per una enorme quantitat de lleis injustes, moltíssimes de les quals fomenten l’opressió dels negres. Aquestes lleis són el reflex de desigualtats socials preexistents, i han testimoniat contínuament el nucli explotador i racista de la societat mateixa. Pels negres, els xicanos, i totes les minories nacionals oprimides, el problema de contrastar les lleis injustes i les condicions socials que fomenten la seva aparició ha tingut sempre conseqüències pràctiques. La nostra mateixa supervivència ha estat sovint una funció directa de la nostra capacitat de crear canals efectius de resistència. Resistint, a vegades ens hem vist obligats a violar obertament aquelles lleis que fonamenten la nostra opressió de forma directa o indirecta. Però fins i tot quan hem mantingut la nostra resistència dins de l’esfera de la legalitat, hem estat etiquetats com a criminals i perseguits sistemàticament per un sistema legal racista.

Durant l’època d’intensa activitat al voltant dels drets civils, la desobediència sistemàtica de les lleis opressives va ser una tàctica primordial


En les condicions terribles de l’esclavatge, el Ferrocarril Subterrani va ser el marc per a les activitats extra-legals contra l’esclavatge realitzades per una infinitat de persones, tant negres com blanques. El seu funcionament violava obertament la llei sobre els esclaus fugitius; els arrestats patien penes molt severes. Dels moltíssims intents dels quals tenim constància de salvar als fugitius dels caçadors d’esclaus, un dels més impressionants és el cas d’Anthony Burns, un esclau de Virginia arrestat a Boston el 1853. Un grup d’ajudants seus, en intentar rescatar-lo amb la força durant el seu judici, va enfrontar-se a la policia en una batalla ferotge dins del mateix jutjat. Durant l’enfrontament armat va resultar ferit un cèlebre Abolicionista, Thomas Wentworth Higginson. Tot i que els rescatadors no van tenir èxit, l’impacte d’aquest episodi «… Va cristal·litzar el sentiment del Nord contra l’esclavatge més de qualsevol altre, amb l’excepció del de John Brown, ‘i aquella va ser l’última vegada que un esclau fugitiu va ser arrestat a Boston. Van ser necessàries 22 companyies de la milícia de l’estat, quatre escamots de marines, un batalló d’artilleria dels EEUU i les forces policials de la ciutat… Per assegurar el compliment d’aquesta acció vergonyosa, el preu de la qual va ser de quaranta mil dòlars només per part govern federal.’»

Foto: Wikimedia Commons – Rob Mieremet

Durant l’era de l’esclavatge, els negres i els blancs progressistes van constatar contínuament que el seu compromís amb la causa de l’anti-esclavatge implicava sovint una violació clamorosa de les lleis del país. Fins i tot quan l’esclavatge ja s’havia diluït dins d’un sistema més subtil, però igualment perillós, per dominar a les persones negres, la resistència «il·legal» continuava a l’agenda. Després de la Guerra Civil els Codis Negres, successors dels antics Codis dels Esclaus, van legalitzar els treballs forçats, prohibir les relacions socials entre negres i blancs, donar als patrons blancs un control excessiu sobre la vida privada dels treballadors negres, i en general van codificar el racisme i el terror. Evidentment, moltes accions de resistència individuals i col·lectives van tenir èxit. En molts casos, els negres van formar grups armats per protegir-se dels terroristes blancs que, per la seva part, eren protegits per la policia, o fins i tot en feien part.

Cap a la segona dècada del segle XX, el moviment de masses encapçalat per Marcus Garvey va proclamar en la seva Declaració de Drets que els negres no havien de dubtar a desobeir qualsevol llei discriminatòria. A més, la Declaració va anunciar que havien de fer servir tots els recursos que tenien a la seva disposició, tant legals com il·legals, per defendre’s del terror legalitzat i de la violència del Ku Klux Klan. Durant l’època d’intensa activitat al voltant dels drets civils, la desobediència sistemàtica de les lleis opressives va ser una tàctica primordial. Les segudes de protesta eren transgressions organitzades de la legislació racista.

El crim del pres polític és la gosadia política, el fet de desafiar de forma persistent —sigui legal o extra-legal— les injustícies socials fonamentals fomentades i sostingudes per l’estat

Tots aquests episodis històrics caracteritzats per la violació oberta de les lleis del país convergeixen al voltant d’un comú denominador molt evident. Allò que estava en joc era el benestar comú i la supervivència d’un poble. Hi ha una diferència qualitativa i molt clara entre qui viola la llei pel seu propi interès individual i qui ho fa per l’interès d’una classe de persones oprimides directament o indirectament per aquella llei concreta. El primer podria ser anomenat criminal (encara que en molts casos es tracta d’una víctima), però el segon, en qualitat de reformador o revolucionari, busca un canvi social universal. Si és arrestat, es converteix en un pres polític.

Les paraules o accions del pres polític encarnen d’alguna manera les protestes contra l’ordre establert, i per tant el porten a un conflicte exacerbat amb l’estat. Considerant el caràcter polític del seu acte, el «crim» (que pot haver estat comès o no) assumeix una importància menor. Tot i això, en aquest país on no es reconeix oficialment la categoria específica dels presos polítics, aquests s’enfronten inevitablement a un judici per un delicte concret, i no per un acte polític. Sovint els anomenats crims no existeixen ni tan sols nominalment. Com va passar el 1914 amb el muntatge que va portar a la condemna per homicidi de Joe Hill, coordinador de la IWW, aquests crims són clarament mentides, simples excuses per silenciar un activista que lluita contra l’opressió. No obstant, en tots aquests casos el pres polític ha violat la llei no escrita que prohibeix l’alteració i el desafiament de l’statu quo de l’explotació i el racisme. Aquesta llei no escrita ha estat qüestionada mitjançant la violació real i explícita d’una llei, o bé mitjançant canals protegits per la constitució per educar, mobilitzar i organitzar les masses per resistir.

Sempre hi ha hagut una ambivalència profunda en la reacció oficial al pres polític. Encara que hagi estat acusat i processat per un acte criminal, la seva culpa és sempre política. Aquesta ambivalència va ser molt ben expressada pel comentari del jutge Webster Thayer quan va condemnar a Bartolomeo Vanzetti a quinze anys de presó per un intent de robatori: «Aquest home, encara que potser no ha efectivament comès el crim que se li atribueix, és moralment culpable igualment, perquè és un enemic de les nostres institucions.» (Per cert, el mateix jutge va condemnar a mort a Sacco i Vanzetti per un robatori i per homicidis dels quals eren clarament innocents). No és estrany que Carl Schmitt, un dels advocats constitucionals més importants de l’Alemanya Nazi, proposés la teoria que va generalitzar la culpabilitat a priori. Un lladre, per exemple, no era necessàriament algú que havia comès un acte explícit de robatori, sinó una persona caracteritzada per una certa «essència» que el feia un lladre (wer nach seinem wesen win Dieb ist). Les afirmacions del [President Richard] Nixon i del [Director de l’FBI] J. Edgar Hoover ens fan pensar que acceptarien perfectament la teoria legal feixista de Schmitt. Qualsevol persona que busqui la destrucció de les institucions opressives, independentment de si ha participat o no en un acte explícit, és un criminal a priori i ha de ser empresonat.

Fins i tot en el cas dels nombrosos arrests de Martin Luther King, ell no va ser acusat dels actes nominals de violació de propietat privada o alteració de l’ordre públic, sinó més aviat de ser un enemic de la societat del sud, un oponent reconsagrat del racisme. Quan Robert Williams va ser acusat de segrest, aquesta acusació no va aconseguir mai amagar el seu verdader crim —la reivindicació del dret incontestable dels negres de portar armes per l’autodefensa.

Marcus Garvey. Foto: Wikipedia – A&E Television Networks

El crim del pres polític és la gosadia política, el fet de desafiar de forma persistent —sigui legal o extra-legal— les injustícies socials fonamentals fomentades i sostingudes per l’estat. El pres polític s’ha oposat a lleis injustes i a condicions generals explotadores i racistes, amb l’objectiu final de transformar aquestes lleis i aquesta societat en un ordre que respongui a les necessitats i els interessos materials i espirituals de la gran majoria dels seus membres.

Nat Turner i John Brown van ser presos polítics de la seva època. Els actes pels quals van ser acusats i després penjats van ser extensions pràctiques del seu profund compromís amb l’abolició de l’esclavatge. Van assumir la responsabilitat dels seus actes sense por. El significat de les seves execucions i de la repressió generalitzada que les va acompanyar no està tant en el fet que van ser sancionats per crims específics, ni tampoc en l’intent de fer servir el seu càstig com a amenaça implícita per dissuadir a altres persones de realitzar actes semblants de resistència armada. Les seves execucions, i la repressió dels esclaus que les va acompanyar, tenien la funció de terroritzar el moviment anti-esclavatge en general; de desanimar i disminuir tant les formes legals com les il·legals de l’activitat abolicionista. Com sempre, en els dos casos l’efecte de la repressió es va subestimar, i el resultat va ser l’acceleració i la intensificació de l’activitat anti-esclavatge.

Podem considerar a Nat Turner i John Brown com a exemples del pres polític que ha efectivament comès un acte que l’estat defineix com a «criminal». Ells van matar, i com a conseqüència van ser processats per homicidi. Però realment van cometre un assassinat? Això ens porta a preguntar-nos si els revolucionaris americans van assassinar els britànics durant la seva lluita per l’alliberament. Nat Turner i els seus seguidors van matar uns seixanta-cinc blancs, però diuen que poc abans que comencés la revolta Nat va dirigir-se als altres esclaus rebels amb aquestes paraules: «Recordeu que la nostra no és una guerra per robar ni per satisfer les nostres passions, sinó una lluita per la llibertat. Necessitem fets, no paraules».

L’acte polític es defineix com a criminal amb l’objectiu de desacreditar els moviments revolucionaris o radicals. Un fet polític es redueix a un fet criminal per afirmar la invulnerabilitat absoluta de l’ordre existent

es mateixes institucions que van condemnar Nat Turner i reduir la seva lluita per la llibertat a un simple cas d’homicidi criminal devien la seva existència a la decisió, presa mig segle abans, d’armar-se contra l’opressor britànic.

Segons el govern, la lluita per l’abolició de l’esclavatge no tenia cap legitimitat, i per tant el caràcter especial dels actes realitzats per la llibertat va ser ignorat intencionalment. Els presos polítics no existien, només hi havia criminals; de la mateixa forma, el moviment del qual van sorgir aquests actes va ser considerat criminal per la gran majoria.

Així mateix, avui es minimitza el significat de les activitats que es realitzen per l’alliberament no tant perquè els funcionaris no siguin capaços d’entendre la revolta col·lectiva contra l’opressió, sinó perquè han decidit conscientment subvertir aquests moviments. En la primavera de 1970, els Panthers de Los Angeles van respondre amb la lluita armada a un assalt de la policia local contra ells i el seu despatx. Van ser acusats d’agressió criminal. Segons la propaganda oficial, eren un grup de lladres i delinqüents que provaven un plaer patològic atacant els policies. No es va parlar del fet que les activitats comunitàries que els van legitimar dins de la comunitat negra —el treball educatiu o els servicis com l’esmorzar gratuït i l’assistència mèdica gratuïta— van ser la raó directa de la violència de la policia. La seva autodefensa en l’atac per part d’uns 600 policies (mentre en el despatx només hi havia onze Panthers) no era només una defensa de la seva pròpia vida, sinó aquella encara més important del seu èxit en la comunitat negra i en la batalla per l’alliberament negre. Cada vegada que els negres en lluita han d’arribar a l’autodefensa, aquesta és pervertida i distorsionada en la versió oficial dels fets, i finalment etiquetada com a agressió criminal. D’altra banda, quan els policies cometen realment clars actes d’agressió criminal, la interpretació oficial és que s’estaven defenent mitjançant l’«agressió justificable» o l’«homicidi justificable».

Les acrobàcies ideològiques per justificar oficialment l’existència dels presos polítics no s’acaben amb l’equació entre l’acte polític individual i l’acte criminal individual. L’acte polític es defineix com a criminal amb l’objectiu de desacreditar els moviments revolucionaris o radicals. Un fet polític es redueix a un fet criminal per afirmar la invulnerabilitat absoluta de l’ordre existent. Amb una contradicció reveladora, en el cas dels Panther 21 de Nova York el tribunal va negar que es tractés d’un judici «polític», però el fiscal va aportar com a proves de les seves intencions criminals uns materials que demostraven, segons ell, la ideologia política dels Black Panthers.

Folsom Prison. Foto: pxfuel

El sistema legal assenyala a les persones que lluiten per l’alliberament negre com a criminals, animant a Nixon [el vicepresident Spiro] Agnew [el governador de California Ronald] Reagan i altres a confondre amb la seva demagògia a milions d’americans que ja tenen la ment ofuscada i el sentit crític afeblit pel continuat atac de la ideologia racista.

En un moment en què el moviment per l’alliberament i les altres lluites progressistes creixen tant en magnitud com en intensitat, el sistema judicial i la seva extensió, el sistema penal, es converteixen en armes essencials per l’estat en la lluita per preservar les condicions existents de la dominació de classe, i per tant el racisme, la pobresa i la guerra.

El 1951, W.E.B. Du Bois, president del Centre d’Informació per la Pau, va ser processat pel govern federal per «no haver-se registrat com a agent d’un mandant estranger». En valorar el seu calvari, que va tenir lloc quan ja tenia més de 80 anys, va enfocar la seva atenció en els presos de tot el país:

Allò que trobo aterridor en tota aquesta experiència és la certesa de què avui dia hi ha milers de víctimes innocents a les presons, només per no tenir diners ni amics que els puguin ajudar. El món sencer estava seguint el nostre judici no obstant els intents desesperats de la premsa i la ràdio d’obviar els fets i ofuscar els problemes reals; em van alliberar la valentia i els diners dels amics i els desconeguts que van atrevir-se a defensar els seus principis; però qui sap quantes persones més, tan innocents com jo i els meus companys segueixen en aquell infern. Cada dia surten de les presons amargades, vindicatives, desesperades, arruïnades. I en aquest exèrcit de víctimes, la proporció de negres és espantosa. Protegim i defensem casos sensacionals en què estan involucrades persones negres, però la gran majoria dels negres arrestats o acusats no tenen a ningú que els defensi. Hi ha una necessitat molt gran d’organitzacions nacionals que s’oposin al crim d’encarcerar indiscriminadament els pobres, els que no tenen contactes i els negres.

El crim és inevitable en una societat en què la riquesa està distribuïda de manera desigual, i és un recordatori constant de què les forces productives de la societat es canalitzen en la direcció equivocada

Van passar gairebé dues dècades abans que les reflexions fetes per Du Bois en ocasió del seu enfrontament amb el sistema judicial fossin àmpliament acceptades. La combinació de diferents factors ha transformat el sistema penal en un important camp de lluita, tant per als presos com per a les masses fora de les presons. L’impacte de l’alt nombre de presos polítics ha estat decisiu tant entre la població penitenciària com en el moviment de masses. La gran majoria de presos polítics no ha permès que l’empresonament limités les seves activitats educatives, de mobilització o organització, amb les quals segueixen des dels centres penitenciaris. I evidentment, en el desenvolupament dels moviments de massa al voltant dels presos polítics, s’ha enfocat molta atenció en les institucions en què estan detinguts. A més, la sensibilitat política dels presos
—sobretot els negres i els de minories nacionals oprimides —ha estat augmentada i afinada per l’activitat política cada vegada més explicita dels negres, els xicanos i les altres comunitats oprimides. Finalment, un catalitzador important de la intensificació de l’activitat política dins i al voltant de les presons ha sorgit de la transformació dels presos inicialment condemnats per ofenses criminals en models de militància política. La seva pacient tasca educativa per posar en evidència les estructures opressives específiques del sistema penal i la seva relació amb l’opressió generalitzada del sistema social han tingut un efecte molt profund sobre els seus companys en presó.

Les institucions penitenciàries són una component fonamental del sistema coercitiu de l’estat, i la seva funció principal és assegurar el control social. La mateixa etimologia de la paraula «penitenciari» indica la idea de control que s’amaga darrere del «sistema carcerari» des del seu origen. El centre penitenciari havia de ser el lloc on es feia una penitència per un crim contra la societat, una depuració física i espiritual de la tendència a qüestionar les regles que exigeixen obediència total. Disfressant-se amb una aura burgesa d’universalitat —se suposava que l’empresonament havia de ser lliure de qualsevol condicionament de classe, ja que els crims s’havien de definir pels fets, no pels autors— en la realitat les presons funcionen com a instruments de dominació de classe, com a forma d’impedir als que no tenen res d’afectar els privilegis d’aquells que ho tenen tot.

El crim és inevitable en una societat en què la riquesa està distribuïda de manera desigual, i és un recordatori constant de què les forces productives de la societat es canalitzen en la direcció equivocada. La majoria dels crims té una relació directa amb la propietat. Els crims són necessitats socials fonamentals reprimides que són part del mateix concepte de propietat, i que s’expressen amb modalitats d’acció antisocials. Aquest tipus de crim, produït espontàniament per l’organització capitalista de la societat, és al mateix temps un acte de protesta contra la societat i un desig de participar en la seva explotació. Qüestiona els símptomes del capitalisme, però no la seva essència.

Manifestació del Partit dels Panteres Negres. Foto: Wikipedia

En els últims anys, alguns marxistes han tingut una tendència a excloure del tot als «criminals» i al subproletariat de la lluita revolucionària. A part de l’absència de qualsevol relació que uneixi el criminal amb els mitjans de producció, aquesta exclusió es deu a la suposició que els individus que recorren a actes antisocials són incapaços de desenvolupar la disciplina i l’orientació col·lectiva necessàries per a la lluita revolucionària.

Parlant del desclassament del subproletariat, Marx havia afirmat que es tractava d’individus capaços «tant dels actes més heroics i els sacrificis més purs, com de la pitjor delinqüència i la corrupció més obscena» Marx va emfatitzar el fet que les tropes mòbils del govern provisional durant la Comuna de París —uns 24.000 soldats —estaven formades principalment per joves subproletaris entre els quinze i els vint anys. Molts marxistes han sobrevalorat la segona part de l’afirmació de Marx— el fet que el subproletariat és capaç de la pitjor delinqüència i la corrupció més obscena —i han minimitzat o totalment ignorat la primera observació, que celebrava el subproletariat pels seus actes heroics i sacrificis.

Sobretot avui, amb tants homes i dones negres, xicanos i porto-riquenys sense feina a conseqüència de les dinàmiques internes del sistema capitalista, hauríem de pensar seriosament en el rol dels aturats, que inclou el subproletariat en la lluita revolucionària. L’atur continuarà a créixer com a conseqüència inevitable del desenvolupament tecnològic, sobretot entre les minories nacionals oprimides. Actualment, almenys el 30% dels joves negres no té feina. (El 1997, més del 30% dels homes negres estaven a la presó o en llibertat condicional.) En el context de l’explotació de classe i la discriminació racial, hauria de ser evident que moltes persones es veuen obligades a recórrer a actes criminals, no a causa d’una elecció conscient —que implica l’existència d’altres opcions— sinó perquè objectivament la societat ha reduït les seves possibilitats de subsistència i supervivència fins a aquest punt. Això indica la urgent necessitat d’organitzar els aturats i el subproletariat, com ja han començat a fer tant el Partit dels Black Panthers com els activistes en presó.

Quan valorem la possible participació de les persones negres o de minories nacionals oprimides que estan a l’atur en les activitats d’organització, hem de tenir en compte les condicions històriques particulars dels EUA, sobretot el racisme i la xenofòbia. Entre les comunitats negres i les minories nacionals oprimides ja existeix una llarga tradició de resistència col·lectiva a l’opressió.

A més, quan estudiem el potencial revolucionari dels presos americans com a grup, hauríem de tenir en compte que no tots els presos han realment comès un crim. Com va comentar Du Bois, el racisme inherent al sistema judicial s’expressa forçant a moltíssims negres i persones d’altres minories nacionals cap a les institucions coercitives del país.

També hem de considerar l’impacte de les sentències desproporcionadament llargues que afecten els presos negres i de minories nacionals oprimides. Normalment la mentalitat criminal considera l’empresonament com a un risc calculat d’un crim concret. Una sentència es pot calcular més o menys racionalment. La funció del racisme en el sistema judicial-penal és destruir aquesta predicibilitat. Un lladre negre que s’espera una sentència dels dos als quatre anys, pot acabar complint dels deu als quinze anys, mentre un lladre blanc pot marxar al cap de dos anys.

Dins de l’univers contingut i coercitiu de la presó, el pres s’enfronta amb la realitat del racisme no només en forma d’actes individuals dictats per un prejudici, sinó com a un fenomen que és viscut col·lectivament per les seves víctimes. La representació desproporcionada de les comunitats negres i les minories nacionals oprimides, l’evident racisme de les juntes de llibertat condicional, o la intensa brutalitat de la relació entre les guàrdies i els presos d’aquestes comunitats —tot això i més coses porten el pres a enfrontar-se cada dia, cada hora, amb un racisme concentrat i sistemàtic.

Manifestació dels Panteres Negres anglesos. Foto: Flickr – The National Archives (UK)

Per a un pres innocent, el procés de radicalització és senzill; per a una víctima «culpable», la comprensió del racisme i de la seva manifestació en el sistema judicial-penal pot portar a un qüestionament dels seus propis crims passats, i a una reinterpretació dels mètodes que ha fet servir per sobreviure en una societat racista i explotadora. No cal dir que aquest procés ni és automàtic ni s’engega espontàniament. La feina educativa que realitzen contínuament els activistes polítics de les presons és fonamental en el desenvolupament del potencial polític de les persones detingudes.

Els presos —sobretot els negres, xicanos i porto-riquenys— s’autodefineixen cada vegada més com a presos polítics. Afirmen que són presos polítics en el sentit que son majoritàriament víctimes d’un ordre polític i econòmic opressiu, i s’adonen ràpidament de les causes de la seva victimització. El Manifest de Demandes i la Plataforma Antiopressió dels Presos de Folsom és un testimoni d’aquesta lúcida comprensió de les estructures d’opressió dins de la presó —estructures que contradiuen fins i tot la funció teòrica de la institució penal: «El programa que se’ns imposa, que porta el nom ridícul de rehabilitació, és tan estúpid com abocar aigua sobre un home que s’ofega , ja que intenta curar els nostres actes hostils amb l’hostilitat dels administradors, com si fos un medicament». El Manifest també reflecteix la consciència que la greu crisi social que estem vivint en aquest país, basada en part en la creixent consciència de massa de contradiccions socials cada vegada més fortes, està traient a la llum la funció política de les presons amb tota la seva brutalitat. La seva afirmació que les presons s’estan transformant en «els camps de concentració feixistes de l’Amèrica moderna» s’hauria de prendre seriosament, tot i que des d’un punt de vista pràctic seria erroni i derrotista afirmar que el feixisme s’ha establert definitivament.

Els negres som detinguts en un món en què el nostre treball i esforç ens permeten a penes sobreviure dignament, si és que aconseguim trobar feina

El tema fonamental és aquest, i també és la gran veritat del Manifest: que els grups dominants dels EUA estan expandint i intensificant les mesures repressives dissenyades per arrasar amb els moviments revolucionaris i limitar les tendències radical-democràtiques, com el moviment contra la guerra a Indoxina. El govern està fent servir una veritable xarxa de tàctiques feixistes, inclosa la monitoratge de les trucades telefòniques dels membres del Congrés, un sistema que Marcuse anomenava «feixisme preventiu», en què el rol del sistema judicial-penal és fonamental. La repressió política que trepitja la militància creixent de les masses i reclou cada vegada més activistes en presó, ha necessàriament d’entrar en el món contingut de la presó també, on evidentment assumeix formes encara més violentes.

Perseguir a un pres és relativament senzill, ja que la seva vida ja està dominada per una xarxa de mecanismes autoritaris. Això és encara més fàcil en molts estats on existeixen polítiques d’empresonament indefinit, ja que els presos amb sensibilitat política solen rebre sentències desmesuradament llargues en comparació amb la condemna inicial. Segons Louis S. Nelson, director de la presó de San Quentin, «si les presons de Califòrnia comencen a tenir fama de ser escoles de revolució i violència, les autoritats competents estarien descuidant les seves obligacions si no retinguessin els presos durant més temps» (San Francisco Chronicle, 2 de maig de 1971). Quan consideren que això no és suficient, les autoritats tenen tot un ventall de càstigs físics brutals, inclòs fins i tot l’homicidi. El febrer de 1970 a San Quentin, van matar a Fred Billingslea amb gas lacrimogen. El gener de 1970 W. L. Nolen, Alvin Miller i Cleveland Edwards van ser assassinats per un guàrdia carcerari en la presó de Soledad. A les presons arreu del país, han tingut lloc amb una regularitat increïble molts casos de «suïcidi» inusuals i inexplicables.

Ronald Reagan. Foto: Wikipedia – Michael Evans

Hauria de ser evident que dins del ventall de la repressió carcerària els muntatges es converteixen en una arma molt potent, sobretot per la disponibilitat d’informadors, és a dir, presos desesperats i disposats a fer qualsevol cosa a canvi de diners. Els Germans de Soledad i els Tres de Soledad són víctimes exemplars de muntatges. Els dos casos impliquen activistes militants que van ser acusats de matar guàrdies en la presó de Soledad. I els dos casos han rebut un gran suport per part de les poblacions penitenciàries de tota Califòrnia. Han estat ocasions per enllaçar les necessitats immediates de la comunitat negra amb una lluita ferotge per trencar el domini feixista a les presons, i per tant d’abolir el sistema carcerari en la seva forma actual.

L’opressió racista envaeix la vida dels negres en una infinitat de maneres. Els negres som detinguts en un món en què el nostre treball i esforç ens permeten a penes sobreviure dignament, si és que aconseguim trobar feina. Quan l’economia comença a defallir, som i serem sempre les primeres víctimes, i les més greus. I quan l’economia va bé, nosaltres continuem vivint sota la depressió. Generalment, la taxa d’atur en els guetos és el doble de la nacional, i és encara més alta entre les dones i els joves.

L’atur entre els joves negres actualment ha pujat al 30%. Si un terç dels joves blancs americans no tinguessin feina, estaríem vivint una revolució o el ferri domini del feixisme. Escoles de qualitat inferior, una assistència mèdica més apta per als animals que per a les persones, habitatges exageradament cars i en ruïnes, o un sistema de seguretat social basat en una política d’ajudes penoses, dissenyat per degradar i dividir els seus beneficiaris (que aviat podria fins i tot desaparèixer) —tot això és només l’inici de la llista del decorat en el gran escenari d’opressió en què viuen les masses negres.

En totes les comunitats negres, siguin on siguin, hi ha un recordatori constant de què el nostre univers ha de ser estable en la seva monotonia, pobresa i brutalitat. De Birmingham a Harlem a Watts, els guetos negres són ocupats, patrullats i sovint atacats per desplegaments policials massius. Els policies, aquests assistents domèstics de la violència, són els emissaris de l’opressor encarregats de contenir-nos dins dels límits de la nostra opressió.

Els tribunals eviten constantment processar els comportaments criminals de la policia, i a més condemnen moltíssims homes i dones negres basant-se en testimonis partidistes de la policia

La funció oficial de la policia, «protegir i servir el poble», sona com a una caricatura grotesca de la protecció i preservació dels interessos dels nostres opressors, que només ens serveix injustícia. Hi son per intimidar als negres, per convèncer-nos amb la seva violència que no tenim cap poder per canviar les condicions de la nostra vida. Ens arresten sovint a capritx. Les seves bales maten éssers humans sense motiu, si no el de la intimidació universal de què estan encarregats. Entre les nombroses funcions de les forces de la llei i l’ordre estan la protecció dels traficants de drogues i dels explotadors mafiosos, o el suport als elements ideològics més reaccionaris de la comunitat negra (sobretot els que demanen més policies). Envolten la nostra comunitat en una capa de violència, obligant la justificada agressivitat dels negres a redirigir-se cap a dins. L’anàlisi que Fanon va fer de la policia colonial és una descripció apropiada de la funció de la policia en els guetos americans.

No cal dir que la policia no podria posar en marxa la seva maquinària racista si no tingués el suport del sistema judicial. Els tribunals eviten constantment processar els comportaments criminals de la policia, i a més condemnen moltíssims homes i dones negres basant-se en testimonis partidistes de la policia. Els advocats d’ofici, que actuen en l’interès retorçat dels tribunals abarrotats, convencen el 85% dels acusats a declarar-se culpables. Fins i tot als que són clarament innocents se’ls recomana això, per evitar el procés llarg i car d’un judici amb jurat. Aquesta és l’estructura del sistema que encamina arbitràriament els negres cap a les presons. (Durant el meu empresonament en el Centre de Detenció per a Dones de Nova York, vaig trobar-me molts casos de dones negres innocents a les quals havien recomanat declarar-se culpables. Una dona havia entrat en casa del propietari de casa seva per pagar-li el lloguer. Ell va intentar violar-la, i durant el forcejament una espelma encesa va caure i va incendiar les estovalles. El propietari la va fer arrestar per incendi dolós. Seguint els consells del seu advocat d’ofici, que la va enganyar dient-li que el tribunal seria més indulgent, ella es va declarar culpable. Va rebre tres anys.)

El cercle viciós que entrellaça la pobresa, els tribunals i les presons és una part important de la vida als guetos. Diversament de la massa de blancs, el camí que porta a la presó té el seu origen en els patrons imposats a la vida dels negres. Per aquesta mateixa raó, una afinitat gairebé instintiva lliga la massa dels negres als presos polítics. La gran majoria dels negres odia profundament la policia, i no es deixa enganyar per les proclamacions oficials de justícia que surten dels tribunals.

Foto: Flickr – Ron Cogswell

Per un negre el contacte amb la xarxa policial i judicial-penal, sigui directe o a través dels amics i familiars, és inevitable pel simple fet de ser negre. En el cas dels activistes que s’han convertit en presos polítics, aquest contacte ha tingut lloc per haver protestat d’alguna manera contra les condicions que mantenen els negres en aquesta esfera d’opressió.

Històricament, la comunitat negra ha demostrat un potencial de resistència superior al de qualsevol altra part de la població. El domini ferri sobre la nostra comunitat, la pràctica institucional del genocidi i la ideologia del racisme han desenvolupat una funció tant política com econòmica. Els capitalistes no han només obtingut beneficis increïbles gràcies al treball mal pagat de més del 15% de la població. Aquest règim del terror i altres formes de racisme més subtils també han tingut la funció de frustrar el desenvolupament de la resistència —o fins i tot de la revolució que s’expandiria a tota la classe treballadora.

Les masses negres són cada vegada més conscients de la seva responsabilitat de defensar les persones perseguides per intentar mitigar els problemes més greus de les comunitats negres

En l’interès de la classe capitalista i per limitar la resistència de forma més eficient, s’ha obtingut demagògicament el consentiment al racisme i al terror per part de la població blanca, inclusos els obrers. Avui Nixon, [el fiscal John] Mitchell i J. Edgar Hoover estan intentant desesperadament convèncer la població que els dissidents, sobretot els negres, xicanos i porto-riquenys, han de ser castigats per pertànyer a organitzacions revolucionàries, per defensar l’enderroc del govern i per fer mobilització i educació política als carrers i a les presons. La funció política de la dominació racista emergeix amb una intensitat cada vegada més accelerada. Els blancs solidaris amb l’alliberament negre i que es mouen en una direcció clarament revolucionària també pateixen la mateixa repressió. Fins i tot el moviment pacifista, que està demostrant ràpidament la seva consciència antiimperialista, s’està convertint en una víctima de la repressió del govern.

Els negres es dirigeixen ràpidament cap a una comprensió de les circumstàncies que causen formes exagerades de repressió política, i per tant un nombre excessiu de presos polítics. Aquesta comprensió sorgeix de la matèria primera de la seva experiència del racisme. Per tant, les masses negres són cada vegada més conscients de la seva responsabilitat de defensar les persones perseguides per intentar mitigar els problemes més greus de les comunitats negres, i més generalment d’aconseguir l’alliberament total, si és necessari fins i tot mitjançant la revolució armada.

Harlem. Foto: pxfuel.com

Actualment el moviment per l’alliberament negre està en un punt crític. Els mètodes de repressió feixistes amenacen la decapitació física i l’oblit del moviment. També hi ha tendències internes més subtils, però no menys perilloses, que poden aïllar el moviment negre i reduir el seu impacte revolucionari. Aquestes dues amenaces s’han de contrastar per assegurar la nostra supervivència. Els revolucionaris negres deuen liderar un moviment antifeixista molt ampli.

El feixisme és un procés i el seu desenvolupament és com un càncer. Encara que avui l’amenaça feixista es concentri sobretot en la utilització del sistema policial i judicial-penal per frenar les tendències revolucionàries entre les minories nacionals oprimides (siguin obertes o latents), demà podria atacar la classe treballadora sencera, i més endavant fins i tot els demòcrates moderats. Però de fet, el càncer ja ha començat a difondre’s. A més de l’exèrcit de milers de persones del Tercer Món sense nom que són víctimes de la venjança política, hi ha cada vegada més presos polítics blancs —objectors de consciència, activistes pacifistes com Harrisburg Eight, i homes i dones implicats en tots tipus d’activitat revolucionària.

La lluita clau que s’ha de portar endavant entre les files de la classe treballadora és la batalla oberta i incondicional contra el racisme establert

Entre els altres símptomes de l’amenaça feixista hi són els intents oficials de limitar el poder del treball organitzat, com ara l’atac contra els treballadors de la construcció, que són clarament conservadors, i la tendència a reduir les prestacions socials. A més, les decisions dels tribunals i la legislació repressiva que augmenta els poders policials —com ara la llei de Washington que autoritza la policia a entrar en els habitatges privats sense avisar, i més en general el projecte de llei sobre el crim de Nixon— eventualment podran ser utilitzats contra qualsevol ciutadà. De fet els congressistes ja estan protestant contra l’ús de les escoltes telefòniques de la policia estatal per controlar les seves activitats. El caire feixista de la terrible agressió a Indoxina ho demostra clarament.

Un dels aprenentatges històrics fonamentals que hem d’assolir dels intents frustrats de prevenir l’expansió del feixisme és el caràcter decisiu i indispensable de la lluita al feixisme des dels seus orígens. Un cop que agafa terreny, creix molt més fàcilment. Tot i que les expressions més desenfrenades de l’amenaça feixista estan encara entrellaçades amb la dominació sobre els negres, xicanos, porto-riquenys, o amerindis, s’amaga en qualsevol situació en què hi hagi una resistència potencial al poder del capital monopolista, o els interessos parasitaris que controlen la societat. Potencialment, pot empitjorar profundament les condicions de vida del ciutadà medi americà. Per tant, les multituds tenen un interès real, directe i material en la lluita per alliberar els presos polítics, abolir el sistema carcerari en la seva forma actual i la lluita contra tots els matisos del racisme.

Foto: pxhere.com

Tothom hauria de recordar l’advertiment de Georgi Dimitrov: «Qui no lluita contra el creixement del feixisme en els seus primers estadis de desenvolupament no pot prevenir la victòria del feixisme; al contrari, facilita la seva victòria» (Informe del 7è Congrés de la Internacional Comunista, 1935). L’única garantia real contra la victòria del feixisme és un moviment de masses indivisible que es negui a seguir treballant normalment mentre hi hagi repressió. És natural que siguin els negres i altres persones del Tercer Món els líders d’aquest moviment, perquè som les primeres víctimes del feixisme, i les més afectades. Però el moviment ha d’incloure totes les víctimes potencials, i sobretot totes les persones de classe treballadora, ja que la clau del triomf del feixisme és la seva victòria ideològica sobre la classe treballadora. Amb l’erupció d’una greu crisi econòmica, aquesta victòria ideològica pot tenir lloc gràcies a l’aprovació activa o la tolerància passiva del racisme. És fonamental que els treballadors blancs prenguin consciència del fet que històricament, la seva conformitat amb l’opressió dels negres per part del capitalisme els ha fet més vulnerables als seus atacs.

Per tant, la lluita clau que s’ha de portar endavant entre les files de la classe treballadora és la batalla oberta i incondicional contra el racisme establert. El treballador blanc ha de prendre consciència dels fils invisibles que el lliguen a James Johnson, un obrer negre de l’automoció, membre de l’UAW i pres polític que s’enfronta a un judici per l’homicidi de dos supervisors i un ajudant de fàbrica. La proliferació sense límits del poder del capital monopolista podria encaminar-lo inexorablement cap al mateix destí de desesperació. Cap víctima potencial [del terror feixista] hauria d’ignorar que l’amenaça més gran pel racisme i el feixisme és la unió!

Traducció d’Anna Vigetti
Foto de portada: Pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Angela Yvonne Davis (BirminghamAlabamaEstats Units26 de gener de 1944) és una política marxistaactivista afroamericana i professora emèrita de filosofia de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, als Estats Units.[1][2]

El 1969 va ser expulsada de la Universitat de Califòrnia, on donava classes de filosofia com a professora auxiliar (havent estat alumna de Herbert Marcuse) en descobrir-se la seva afiliació al Partit Comunista dels Estats Units. Va estar relacionada amb el partit polític de les Panteres Negres. Involucrada en el cas de "Els germans de Soledad", pel qual va ser acusada d'assassinat i segrest el 1972. Aquest cas va assolir repercussió mundial, la qual cosa va impedir la seva condemna. Va quedar absolta el 1973.

El 1974 va passar a formar part del Comitè Central del Partit Comunista. El 1976, després de publicar la seva autobiografia, va tornar a l'ensenyament. Anys més tard, el 1984, va presentar la seva candidatura a la vicepresidència del seu país.

Comentaris

Els Presos Polítics, les Presons i l’Alliberament Negre

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.