Els perills de ser un bon samarità: com el discurs humanitari contribueix a l’explotació de l’Àfrica

Els discursos humanitaris, també provinents de l'esquerra, reforcen el marc a partir del qual es segueix amb el saqueig dels països d'Àfrica.

Els perills de ser un bon samarità: com el discurs humanitari contribueix a l’explotació de l’Àfrica

Els perills de ser un bon samarità: com el discurs humanitari contribueix a l’explotació de l’Àfrica

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els discursos humanitaris, també provinents de l'esquerra, reforcen el marc a partir del qual es segueix amb el saqueig dels països d'Àfrica.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Assumiu la càrrega de l’Home Blanc, / Envieu als millors d’entre vosaltres, /
Som-hi, envieu els vostres fills a l’exili / Per a servir les necessitats dels vostres captius;
Per a servir, amb equip de combat,  / A nacions tumultuoses i salvatges;
Als vostres pobles recentment conquerits i descontents, / Meitat dimonis i meitat nens.
Rudyard Kipling

Pedro Sánchez va començar amb un cop d’efecte. L’estiu del 2018 un vaixell a la deriva, l’Aquarius, transportava desenes d’africans  enmig del Mediterrani, i la qüestió es va convertir en una lluita política entre els governs d’Itàlia i d’Espanya. Espanya, després de dubtar uns dies, va acabar rebent-los a València.  Sánchez, nou president després d’una moció de censura contra el president anterior, Mariano Rajoy, volia mostrar el gir de timó de les polítiques del nou govern socialista. I amb l’Aquarius, per unes dies, ho va aconseguir: desenes de periodistes es van desplaçar al port a fotografiar les persones salvades pel nou govern, els mitjans més progressistes van parlar d’un punt d’inflexió a la política migratòria europea. Un bloc d’El País va parlar d’una «lliçó a Europa i el món» i d’un «gest decidit del govern d’Espanya d’obrir les seves portes per raons d’humanitat, en el marc de la legalitat i la dignitat». Pepa Bueno, presentadora del programa matinal de la Cadena SER en aquell moment, va contraposar l’actitud d’Europa amb la d’Espanya. Ho va fer a través de Twitter:

La justícia i la dignitat van acabar-se fugaçment quan les peticions d’asil van començar a ser rebutjades, però el focus mediàtic ja s’havia desplaçat a un altre lloc. Els episodis són, malauradament, periòdics, però els mecanismes de reacció dels mitjans de comunicació són similars, fins al punt que han creat un gènere periodístic propi: el periodista de migracions.

El periodista de migracions es desplaça a Arguineguín, Ceuta, València o on calgui, en una ruta que segueix les arribades penoses i desesperades de centenars de persones. A partir d’allà, relata les desgràcies dels condemnats de la terra: la gana que han passat, els fills que han perdut o les estafes a les quals han estat sotmesos. Els articles venen acompanyats de l’encomiable tasca de la Creu Roja i les ONGs que els ajuden en els seus primers moments a Europa. De tant en tant, es mencionen alguns dels seus països d’origen, acompanyats dels problemes habituals: «va fugir de la Costa d’Ivori», «la crisi al Senegal», «la inseguretat a Mali» o la guerra a algun país que no sabem situar al mapa. No és culpa del periodista de migracions: el que sap greu és el poc interès dels mitjans per anar més enllà. Què hi passa realment als seus països d’origen? I què té a veure tot això amb nosaltres, més enllà de la foto finish de l’arribada?

La premsa europea, tant si és d’esquerres o de dretes, és incapaç de moure les notícies vinculades als africans de l’escenari humanitari. Indirectament, el marc que ens orienta mentalment als europeus quan parlem dels africans és el de l’ajuda. Als nostres països entenem que hi ha conflictes complexos, amb molts actors en joc i unes arrels polítiques que expliquen els problemes. A l’Àfrica entenem que simplement hem de donar un cop de mà, perquè sempre han estat pobres, i ens enorgullim de la nostra postura. Des de l’episodi de l’Aquarius fins a Ceuta, la màgia de l’esquerra samaritana és convertir històries de l’herència postcolonial en contes encomiables on els protagonistes som, és clar, els més bons d’entre nosaltres.

Darrerament, la intervenció de l’escriptora Ana Iris Simón parlant de migrants, pensions i mobilitat ha generat reaccions crítiques entre sectors de l’esquerra espanyola que van parlar d’un discurs ‘lepenista’. Nuria Alabao va piular que «defensar que els migrants estan millor als seus països pel motiu que sigui ja ho fan els postfeixismes». La crítica no pot ser més eurocèntrica. És obvi que cal lluitar perquè els africans tinguin el dret a la lliure circulació, però faríem bé de no convertir aquest en l’únic element de la relació Europa-Àfrica contemporània. Quan va començar la pandèmia de la COVID-19, jo estava a un barri als afores de la capital de Gàmbia, Banjul. La conversa amb un metge que treballa pel Ministeri de Sanitat mostrava el drama que significa pel sistema sanitari del país la fuga de cervells: cada any es formaven una trentena de persones especialitzades en infermeria, però Gàmbia tenia dificultats per contractar-ne dues o tres. La resta marxaven a l’estranger. És un sistema que es replica a Nigèria, Sierra Leona o Libèria, que en alguns casos tenen més metges treballant als Estats Units o al Regne Unit que als seus propis països. Malgrat que les remeses siguin un coixí imprescindible per a moltes famílies, no deixen de ser una mostra del neocolonialisme vigent. Que l’esquerra europea tracti la fugida de milers de persones dels països africans com una «oportunitat personal» d’enriquir la nostra societat i no com la conseqüència d’un sistema d’explotació és decebedor. I miop.

Àfrica
Foto: wikimedia commons

L’economista senegalès Ndongo Samba Sylla ha explicat com van funcionar els cercles econòmics que van posar en marxa el colonialisme europeu a l’Àfrica. Al marge de les conquestes militars, un dels passos més importants era el de trencar les rutes comercials que els africans havien establert durant segles, utilitzant monedes com el cauri. Si els africans eren autosuficients, mai treballarien a les plantacions colonials que França o Anglaterra volien instal·lar per tota Àfrica occidental. Per tant, havien d’eliminar la circulació del cauri i obligar els africans a utilitzar les monedes colonials a través d’impostos. Si no volien ser sancionats, havien de pagar els impostos en les monedes colonials, i l’única manera d’aconseguir-les era treballant a les plantacions que nodrien la metròpoli. Així va ser com, successivament, es va eliminar la independència econòmica dels diferents pobles de la zona, que no tenien més remei que ser explotats cultivant cotó, cacau o cacauets per satisfer les necessitats d’Europa.

Les similituds amb el sistema actual són considerables. Molts dels països d’origen de les persones que arriben a Europa tenen balances comercials negatives. És a dir, que les seves importacions superen les seves exportacions. Aquests dèficits permanents obliguen als països a endeutar-se per cobrir la diferència, en moltes ocasions en dòlars. El pagament d’aquests deutes té un funcionament semblant al dels impostos colonials: l’única manera d’aconseguir dòlars, una moneda que no controlen, és dedicant milers d’hectàrees a cultivar allò que volen les metròpolis, que avui coneixem amb el nom de «països desenvolupats». Aquest fet dificulta la sobirania alimentària de desenes de països, que depenen de la compra d’aliments i energia a l’exterior per seguir funcionant. Com que molts països africans competeixen entre ells i amb altres països pobres a l’hora de cultivar té, cafè, blat o cotó, els preus són irregulars i a mitjà termini sempre acaben caient. Dit d’una altra manera, tornen a tenir un dèficit, s’endeuten més, i el cicle continua: els experts economistes del Banc Mundial i el FMI els recomanen que cultivin encara més matèries primeres sense processar, i la roda torna a girar.

Reforçar la retòrica del món salvatge fora d’Europa i el món civilitzat que pot salvar-lo, lluny de ser una posició progressista, és assimilable a la postura colonial dels intel·lectuals occidentals del segle XIX

De tant en tant, algun polític europeu amb vocació d’estadista proposa un «pla Marshall» per a l’Àfrica. El paral·lelisme és prou insultant (part de la reconstrucció d’Europa es va fer gràcies a l’explotació dels imperis colonials que encara tenien a finals dels anys 40), però també cal tenir en compte un altre factor: economistes com Léonce Ndikumana han demostrat que per cada dòlar que entra al continent, 80 cèntims l’abandonaran el mateix any. El drenatge de recursos priva als africans de 89.000 milions de dòlars anuals, segons un informe recent de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD) en total, durant les dues últimes dècades, els africans han perdut una quantitat que els permetria pagar tot el seu deute extern. La principal forma d’evasió de capitals es produeix al mercat de matèries primeres com l’or: algunes empreses occidentals declaren 10 tones d’or exportades i en realitat s’emporten xifres 10 vegades superiors. Si pagues un iogurt a una botiga i surts de la botiga amb 10 iogurts, la paraula adequada per descriure aquest fet és robar. Deixar de robar és menys heroic, però pot ser més efectiu que parlar de cooperació humanitària. Cap pla Marshall solucionarà aquesta situació, i malgrat que les remeses ja representen la primera injecció de capital al continent —per davant de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament o la Inversió Estrangera Directa—, tampoc aniran més enllà de resoldre situacions microeconòmiques. Algunes no són gens menyspreables: pagar l’escola dels fills, comprar menjar o resoldre necessitats bàsiques com l’accés a l’electricitat. Però les solucions microeconòmiques tenen límits: si algú munta una petita botiga gràcies als diners que ha aconseguit amb les remeses i els seus veïns segueixen sent igual de pobres, la botiga haurà de tancar. Les crisis als països rics, on els migrants tenen feines temporals i sovint precàries, es tradueixen ràpidament en la caiguda de les respectives economies familiars. Com en tots els casos dels països que s’han enriquit al llarg de la història, només una política activa del govern pot canviar l’estructura econòmica d’un país.

A l’hora de fer-ho, els països africans es troben nombrosos obstacles: les mesures proteccionistes de la UE, els Estats Units o el Japó barren el pas als seus productes més processats; d’altra banda, la pròpia UE exigeix als africans que obrin els seus mercats als productes subsidiats per la Política Agrària Comuna. L’ajuda internacional va molts cops lligada a la compra de productes del mateix país que concedeix l’ajuda. Durant la crisi de la COVID, molts països han rebut suspensions temporals del pagament del deute, però els creditors privats (Blackrock, JP Morgan, Goldman Sachs) s’han negat a fer-ho. L’horitzó per molts països del continent és un cicle d’austeritat que durarà fins el 2030, amb les conseqüències que això generarà: malestar, manifestacions, disturbis i migracions. Les manifestacions al Senegal o els cops d’estat a Mali i el Txad són pistes d’una situació que no s’arreglarà per la via militar, que és l’única proposta europea que veiem més enllà de les crides a l’humanitarisme.

Foto: pxhere.com

Reforçar la retòrica del món salvatge fora d’Europa i el món civilitzat que pot salvar-lo, lluny de ser una posició progressista, és assimilable a la postura colonial dels intel·lectuals occidentals del segle XIX. Per això contribueix, indirectament, a afavorir els marcs del debat de l’extrema dreta: davant la possibilitat d’omplir Europa de persones procedents de països salvatges i poc civilitzats, cada vegada més gent decideix votar aquells que els prometin que això no passarà.

Tal i com recorda la pensadora palestina Ida Danewid:

«Quan es centren en una humanitat abstracta aquests discursos converteixen les qüestions de restitució i reforma estructural en qüestions d’empatia, generositat i hospitalitat

El discurs sobre les migracions, lamentablement, no ha avançat durant l’última dècada, i el debat públic europeu segueix atrapat en el cristianisme: les seves úniques respostes a la migració són ser bons samaritans i/o una saludable jornada d’autoflagel·lació. Som culpables! Encara que no busquem massa ben bé els motius. Se’ns crida a ser solidaris, a contribuir, a compartir, a ser millors persones. Acabats els sermons, tenim l’oportunitat d’obrir els nostres cors i les nostres butxaques, talment com si estiguéssim a una missa dominical. Penitència, llàgrima i donatiu. I resolem el tema, com a mínim, fins al proper episodi.

Foto de portada: Pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista especialitzar en economia i relacions internacionals. Especialment la relació Europa-Àfrica

Comentaris

Els perills de ser un bon samarità: com el discurs humanitari contribueix a l’explotació de l’Àfrica

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.