Els perills de les línies obreristes: les múltiples cares d’una única realitat

Tot i que és positiu que es posi sobre la taula la manca de vertebració política de la classe treballadora i la urgència de les organitzacions revolucionàries per ser capaces de ser eines d’aquesta classe i allunyar-se de les posicions reformistes dels sectors liberals o acomodats, això no pot comportar treure importància a la lluita feminista organitzada

Els perills de les línies obreristes: les múltiples cares d’una única realitat

Els perills de les línies obreristes: les múltiples cares d’una única realitat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Tot i que és positiu que es posi sobre la taula la manca de vertebració política de la classe treballadora i la urgència de les organitzacions revolucionàries per ser capaces de ser eines d’aquesta classe i allunyar-se de les posicions reformistes dels sectors liberals o acomodats, això no pot comportar treure importància a la lluita feminista organitzada
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els darrers anys, des de posicions prou diverses, s’està plantejant una crítica als moviments i organitzacions polítiques per la seva manca de capacitat d’organitzar la classe obrera i, per tant, per haver passat a ser eines de les capes més ben posicionades dins de les classes populars, contribuint d’aquesta manera encara més a l’allunyament de la classe obrera d’aquestes organitzacions. Així doncs, s’ha anat en contra de la possibilitat de vertebrar el subjecte històric amb capacitat de trencar el sistema actual d’explotació.

Hi trobem des de la crítica a les identitats polítiques que no són la de classe (dona, negra, jove, lesbiana…) com a element que fragmenta el subjecte de la classe treballadora fins a la crítica de com allò que Lenin anomenava «aristocràcia obrera» ha copat les organitzacions revolucionàries fins a tornar-les eines al servei de la perpetuació del sistema i no de la revolució necessària per a l’abolició de les classes i de totes les opressions.

Resumidament (per l’espai que em permet aquest article), aquestes propostes analitzen com s’ha oblidat la qüestió de classe —és a dir, no hem posat esforços a generar la consciència perquè la classe obrera es reconstituís com a subjecte polític conscient i organitzat sota un programa comunista—, ja que ens hem centrat en altres qüestions que consideren parcials, com la lluita de les dones o de les persones migrades. I, alhora, això ve generat i genera encara més que aquesta classe obrera no formi part de les organitzacions, de manera que aquestes ja no responen als seus interessos, sinó als de l’aristocràcia obrera i al seu programa, amb sort, reformista.

És evident i compartit que ens trobem en un moment històric de desarticulació de la classe treballadora com a subjecte polític, i que aquest moment és fruit, entre altres qüestions, de la derrota del moviment obrer en l’àmbit mundial i nacional, de la traïció dels partits comunistes i de la conseqüent hegemonia galopant del liberalisme que no ha trobat una oposició a l’altura i ha pogut inserir-se encara amb més força i menys vergonyes a la vida de totes les persones en tots els àmbits (des de l’atomització i la temporalitat dels llocs d’explotació fins a la ideologia individualista i mercantilitzada de tot allò que fem), dificultant al seu torn la presa de consciència i l’organització del proletariat.

Visions reduccionistes i caricaturitzants

Encara que pugui compartir part de l’anàlisi de la situació del moviment revolucionari i vegi moltes crítiques encertades a les quals des d’aquestes posicions s’intenta donar una solució (que seria la de centrar-se a contribuir a la conformació política de la classe obrera perquè sigui protagonista del seu alliberament mitjançant el control de les organitzacions polítiques revolucionàries), aquesta anàlisi sovint ve acompanyada d’una crítica reduccionista i fins i tot, sovint, caricaturitzant les lluites que no s’han articulat entorn de la classe com a subjecte, com serien la de gènere o l’antiracista.

Això resulta un problema perquè contribueix a les anàlisis parcials, categòriques i, fins i tot, superbes, de moviments polítics amb una força i una composició populars inqüestionables; contribueix a la separació entre diferents lluites de la mateixa classe treballadora, caient en allò mateix que es critica; posa en dubte les aportacions que han fet de cara a la vertebració de projectes polítics conscients de les seves contradiccions internes, i deixa les propostes polítiques comunistes en una posició d’abandonament de la lluita per l’hegemonia d’aquests moviments. És a dir, si la lluita com a dones és un plantejament que s’assumeix com a incorrecte, ja que s’assumeix com a interclassista i per tant, la lluita que s’ha de vertebrar és únicament la que plantegem com a proletariat, en genèric i desgeneritzat, deixarem de contribuir a fer que aquesta es vertebri lligada a una proposta política total (posició que no resulta gens minoritària en allò que podem entendre com a moviment feminista de caràcter popular-no institucional), una proposta socialista en què les reivindicacions de les dones treballadores o de les persones migrades, capes especialment castigades pel sistema capitalista, siguin esmenes a la totalitat al sistema i esmenes a les visions homogeneïtzadores de la classe treballadora.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

No podem pensar que la lluita de la classe treballadora només s’expressa en la lluita als llocs de feina. Les vagues de lloguers, la lluita per l’avortament o les lluites en defensa del territori són expressions de la lluita de classes: aquella classe que depèn del salari per pagar un lloguer, aquella que no pot pagar avortaments a la sanitat privada, aquella que veu la terra com un bé comú i no un bé a mercè dels rendistes. La lluita sindical és imprescindible, però no té per què ser la centralitat de la lluita de classes, ni ha de ser basant-se en un subjecte que es pretengui homogeni. Sense apropiar-nos col·lectivament dels mitjans de producció no podem canviar la configuració social, però tampoc no ho podem fer sense blindar els nostres cossos com a dones o el nostre territori com a comunitat.

El feminisme és lluita de classes?

Sovint s’acaba veient, per exemple, el feminisme com a amenaça en si mateix i no com a oportunitat. Això passa per l’evident amenaça d’absorció liberal que s’hi produeix, sigui a través dels partits i institucions de la burgesia que se’l fan seu, sigui a través de l’acadèmia que allunya la lluita de les dones del món de les batalles quotidianes contra el capitalisme i el patriarcat (sigui expressat en aquelles que aturen un desnonament com en aquelles que aturen els peus als agressors dels seus barris) per deixar-lo en el món elitista de les idees universitàries o els debats parlamentaris. Però que hi hagi amenaces i perills no el converteix en l’amenaça o el perill, ja que no hi ha cap forma de lluita ni plantejament polític revolucionari exempt d’aquests atacs: el sindicalisme també té perills i amenaces (la traïció dels sindicats majoritaris n’és la gran mostra, però també els límits reformistes de demanar millores dins del sistema d’explotació salarial), igual que les xarxes de suport que han nascut en la pandèmia (que poden caure en l’assistencialisme que tapi els forats que deixa el sistema, reforçant encara més el seu poder) o la lluita nacional (que pot caure en posicions identitàries i folklòriques). No juguem en camp buit: els nostres adversaris de classe intentaran sempre i per tots els mitjans —repressió, pactes per dalt o batalla ideològica— fer inútils per a la revolució tots els moviments populars organitzats que els qüestionin, totalment o parcial.

Tot i que és cert que hi ha hagut part del que considerem moviment feminista que ha assumit plantejaments liberals, a través de fer reivindicacions centrades en la falsa llibertat individual o en qüestions merament simbòliques que poden contribuir al blanqueig del sistema, hem de tenir en compte i fer prevaldre de manera clara totes les aportacions que el moviment feminista ha fet a la constitució de la lluita de classes i de les organitzacions revolucionàries. Ha aportat millores en termes d’anàlisi i qüestionament del sistema; en eines d’autoorganització i participació política; en la millora de les organitzacions i els moviments, posant al centre la necessitat que fossin eines útils per a la totalitat de la classe treballadora i no només per a la seva meitat masculina; en la importància de la lluita personal per esdevenir un reflex de la societat que volem construir, en la qual no existeixen opressions entre les persones, i ha organitzat milers de dones que, a través de la consciència de la seva opressió de gènere, s’han organitzat per primer cop, han fet créixer la seva consciència com a treballadores explotades i han ampliat la militància a organitzacions i moviments com el de l’habitatge, el sindicalisme o la lluita juvenil.

Que les nostres organitzacions necessitin un lideratge de la classe treballadora no vol dir que no necessitin, també, un lideratge de les dones.

Un exemple ha estat l’organització de les vagues generals feministes, a través de les quals centenars de milers de dones han posat en pràctica una eina de classe per tal de boicotejar la relació d’explotació que s’expressa tant dins com fora del centre de treball, una eina que permet tant fer visible la situació actual com pressionar per fer passos en la transformació d’aquesta situació, com enfortir el propi moviment per poder fer més passos i més ràpidament que canviïn les condicions de vida de les dones treballadores. Aquestes aportacions són imprescindibles per a la conformació del subjecte de classe i per a la revisió i millora de les organitzacions comunistes, les quals han d’estar en constant diàleg amb la realitat teòrica i pràctica que les envolta i no ser estructures impermeables i dogmàtiques.

Per tant, no podem prendre la part pel tot, i els errors, perills i reptes que se’ns plantegen no ens han de fer sinó estar més alerta, més preparades, i tenir eines i propostes clares per anar al combat per l’hegemonia del feminisme; entenent-ho com a part imprescindible del projecte comunista. És a dir, no ens ha de fer por el combat contra el liberalisme en cap de les lluites que conformen com a part d’un tot el nou món que hem de construir, i la lluita de les dones contra l’opressió patriarcal és necessària no només en tant que dones, sinó per a tota la humanitat.

Evitar competicions i efectes pèndol

És molt comú de la nostra societat, en general, i dels nostres moviments polítics, en particular, allò que podem anomenar com a «efecte pèndol». És a dir, com que no estem fent bé algunes coses en l’actualitat, impugnem tot allò fet i marxem a l’extrem contrari; o, dit d’una altra manera, com que algunes coses no estan funcionant (anàlisi que comparteixo i que em sembla una obvietat), no funciona res (anàlisi que penso que és maniquea i no respon a la complexitat de la realitat amb els diferents elements contradictoris i canviants que la conformen). No podem fer anàlisis que tinguin en compte només un passat recent o mirin només una part de la fotografia —els debats a Twitter sobre conceptes acadèmics feministes no representen el moviment feminista, encara que sigui una realitat analitzable i criticable, ja que aquest feminisme acadèmic o de Twitter molt sovint no està representat per les feministes militants que lluiten dia rere dia confrontant la realitat i la seva cruesa, ni pel perfil de la majoria de les dones, i, per tant, tampoc no recull les preocupacions de les dones—, ni pensar que trobarem fórmules màgiques que solucionaran de cop tots els reptes que com a comunistes tenim davant: les nostres propostes miren lluny d’on venim i encara més enllà cap on anem, i es construeixen a partir del context concret que ens envolta.

Foto: Flickr – ELA Sindikatua

Que en un context concret en què la lluita de la classe treballadora es troba afeblida, però el moviment feminista i la lluita de les dones hagi crescut, no vol dir que una cosa i l’altra, encara que, òbviament, s’influeixin, siguin causa-conseqüència. Que no siguem capaces d’organitzar més àmpliament la classe treballadora és per culpa d’haver assumit el feminisme? Allò que ens allunya de la classe treballadora són els milers de dones organitzades clamant per la derogació de la llei d’estrangeria el passat 8 de març? Ho és que es critiqui el racisme en què estem educades i que reproduïm? És que les dones o les persones migrades no som part de la classe treballadora que hem de vertebrar políticament, i som qui reclamem a còpia de lluita que, perquè la lluita de classe sigui tal, cal que inclogui la manera com s’expressa l’explotació en les nostres vides, i sigui així una lluita que realment representi els interessos de tota la classe treballadora?

I menys encara si tenim en compte que les dones, en l’àmbit mundial, per primer cop a la història, representem gairebé el 50% de la població assalariada, i alhora som un puntal del sosteniment social (com seria tenir què menjar i tenir un lloc on viure) que es veu afectat per aquesta relació d’explotació i que s’ha vist especialment debilitat arran de les darreres reestructuracions econòmiques fruit de les crisis. El fet que les dones prenguem consciència, ens organitzem i lluitem, trenquem així amb l’exclusió de l’àmbit polític a la qual se’ns intenta relegar i ho fem a través d’una lluita que en la majoria de casos no s’entén ni s’expressa allunyada de l’explotació de classe, té un potencial vertebrador incommensurable per capgirar la desafecció política de la classe treballadora i per vertebrar el subjecte revolucionari que hem de bastir.

No crec que ningú a hores d’ara negui que existeix sobre les dones, per exemple, una opressió específica com a tal, que no està deslligada en cap cas de la nostra condició de classe, de la mateixa manera que no es pot entendre l’explotació de la força de treball al marge de la qüestió de gènere. Però sí que passa que es jerarquitzen encara les diferents identitats polítiques, ja que es jerarquitza la importància del capital o del patriarcat en la conformació del sistema mundial actual. No tinc cap dubte que, sense acabar amb l’explotació capitalista, les dones o les persones migrades i racialitzades no tenim cap oportunitat d’alliberament, de la mateixa manera que, sense acabar amb el sistema patriarcal i racista, no tenim cap oportunitat de construir una societat comunista, l’única en què serem lliures.

Parlar de racisme, imperialisme i gènere també és parlar de classe treballadora: són elements que la componen.

Encara que ens sigui útil a l’hora de fer algunes anàlisis, no podem entendre la realitat com a parts dividides, que actuen per separat, ni podem intentar veure la realitat només des de l’aspecte que ens iguala (l’explotació de classe, tot i que dins d’aquesta explotació també hi ha prous diferències) sense atendre aquell que ens diferencia (el gènere o l’origen). Parlar de racisme, imperialisme i gènere també és parlar de classe treballadora: són elements que la componen. De la mateixa manera, no podem analitzar la nostra lluita per l’emancipació de classe aïllada del nostre context nacional i no tenir en compte la potencialitat d’una ruptura popular amb els estats-nació que neguen l’autodeterminació en tots els sentits, o no tenir en compte el nacionalisme espanyol i francès com a eines que reforcen aquests poders estatals d’explotació.

Amagar aquestes diferències perquè el món que volem construir no les contempla seria com amagar les diferències de classe perquè volem un món sense classes. De la mateixa manera que la classe treballadora abolirà les classes, la lluita de les dones abolirà la societat patriarcal, i no pas de manera lineal i programada, en què vindrà una primer i després l’altra, sinó com a part d’un procés dialèctic, contradictori i en constant canvi. Precisament, és si entenem aquestes qüestions dins d’un mateix procés de lluita per un món nou, la unitat d’una classe treballadora diversa, que podem trobar tot allò que ens uneix fent prevaldre allò que ens diferencia, respectar políticament l’autonomia de subjectes diferents dins d’una mateixa classe per reconèixer-ho com a part del nostre programa global; és a dir, bastir un programa comú que atengui allò que ens uneix des del reconeixement polític d’allò que ens diferencia. Poder prioritzar estratègies polítiques des del diàleg i la reflexió, i no el menysteniment i la negació. I assumir que no hi ha una qüestió més important que l’altra, una que va abans que l’altra, sinó que totes formen part de la realitat que necessàriament hem de canviar completament. No són objectius a curt termini que puguem dissociar ni posar en un rànquing de prioritats.

Sense atendre això, sense aprofitar tots els aprenentatges que ha aportat la necessària vertebració de les dones com a subjecte polític, sense la qual no s’hagués contribuït en tots els aspectes esmentats abans, podem intentar bastir un moviment revolucionari de classe que no contempli la realitat única, concreta, contradictòria i canviant de la classe treballadora perquè no sigui capaç de posar mesures en les seves contradiccions internes, perquè no sigui capaç d’assumir els canvis necessaris per poder bastir un projecte comunista contrari als valors de la ideologia liberal, patriarcal i racista.

Per tot això, tot i que és positiu que es posi sobre la taula la manca de vertebració política de la classe treballadora i la urgència de les organitzacions revolucionàries per ser capaces de ser eines d’aquesta classe i allunyar-se de les posicions reformistes dels sectors liberals o acomodats, això no pot comportar treure importància a la lluita feminista organitzada enfront un sistema en el qual els homes segueixen sent educats per creure’s amb dret sobre els nostres cossos i les nostres vides, en què se’ns pretén incapacitar políticament, en què se’ns explota com a treballadores amb càrregues de feina invisibles, en què se’ns converteix en un objecte de consum i dominació. Com a comunistes, és necessari contemplar la realitat social que hem de canviar en la seva totalitat, i la vertebració del subjecte com a dones, la pròpia organització i la lluita per confrontar el patriarcat des d’una perspectiva revolucionària de classe és imprescindible per a aquest canvi en les organitzacions que faci possible aquest canvi de sistema. Que les nostres organitzacions necessitin un lideratge de la classe treballadora no vol dir que no necessitin, també, un lideratge de les dones.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

militant d’Endavant-OSAN

Comentaris

Els perills de les línies obreristes: les múltiples cares d’una única realitat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.