Els partits d’extrema dreta europeus ara són els majors partidaris del sionisme

A mesura que l’extrema dreta busca renovar la seva imatge i obtenir guanys electorals, el suport i la simpatia cap al sionisme ha esdevingut un dels pilars clau d’aquest projecte, i l’odi cap als jueus ha estat reemplaçat amb noves formes de racisme i xenofòbia.

Els partits d’extrema dreta europeus ara són els majors partidaris del sionisme

A mesura que l’extrema dreta busca renovar la seva imatge i obtenir guanys electorals, el suport i la simpatia cap al sionisme ha esdevingut un dels pilars clau d’aquest projecte, i l’odi cap als jueus ha estat reemplaçat amb noves formes de racisme i xenofòbia.

L’any passat, Yair Netanyahu, el fill de l’ex-primer ministre Benjamin Netanyahu, es va convertir, literalment, en la cara del partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) en un dels seus cartells electorals. El fill major de Netanyahu va causar polèmica quan demanà l’abolició de la «maligna» Unió Europea, la qual, argumentà, era enemiga d’Israel i de «tots els països europeus cristians». AfD, en canvi, escapa a l’escrutini de Netanyahu, és acusada regularment d’antisemitisme i ha estat qualificada com una «desgràcia per a Alemanya» pel president del Congrés Jueu Mundial, Ronald Lauder. (L’ex-president d’AfD Alexander Gauland va descriure notòriament el nazisme com una «cagada d’ocell» a la història d’Alemanya.)

El suport de la ultradreta a Israel no es limita a Alemanya, sinó que va a més a tota Europa. Juntament amb Alice Weidel, d’AfD, líders de la ultradreta com Geert Wilders, als Països Baixos, Marine Le Pen, a França, Nigel Farage, al Regne Unit, i Viktor Orbán, a Hongria, han donat suport públicament a Israel. El suport públic i entusiasta al sionisme ha esdevingut un pilar ideològic per a la majoria d’aquests partits, un escenari inimaginable fa cinquanta o fins i tot trenta anys abans. I encara que la vella extrema dreta de la postguerra continua demanant a les seves manifestacions l’aniquilació dels jueus, les seves reencarnacions modernes s’avenen com a bons germans amb els Netanyahu. Com s’ha arribat fins aquí?

El rentat de cara de l’extrema dreta

No és el primer cop que poden veure’s a antisemites donant suport al sionisme. Des que el moviment nacionalista jueu va néixer a Europa al segle XIX, una minoria d’antisemites europeus ha defensat la colonització jueva a Palestina. És més, una de les raons per les quals el ministre d’Afers Exteriors britànic Arthur Balfour va pressionar el govern britànic per donar suport al moviment sionista a la Declaració de Balfour del 1917 va ser per desempallegar-se dels jueus de sòl britànic.

Un segle després, i després dels horrors de l’Holocaust, donar públicament suport a Israel s’ha convertit en la manera de fer el populisme ultradretà socialment acceptable de nou. L’Agrupació Nacional de Marine Le Pen (l’antic Front Nacional) n’és un excel·lent exemple. Quan el seu pare, Jean-Marie Le Pen, va fundar el partit el 1972, era profundament antisemita, fins al punt que es va referir a la ocupació nazi de França com «no particularment inhumana». Des d’aleshores, Marine Le Pen ha intentat treure’s de sobre la mala imatge del seu pare intentant arribar a Israel i la comunitat jueva de França.

Israel sembla tenir-ho tot: una nació per a un poble amb una sola fe, amb una posició cap a la seva població palestina intransigent i arrogant

A mesura que el suport al Front Nacional augmentava a França, AfD va aparèixer a Alemanya el 2013, posicionant-se com a moviment euroescèptic que ràpidament es desplaçà a l’espai de l’extrema dreta. AfD no va tardar tampoc a fer un rentat de cara a les seves polítiques ultradretanes. Fins aleshores, el Partit Nacional Demòcrata (NPD) –una relíquia del nazisme– representava a l’extrema dreta, però AfD prometia ser el futur, i això significava trencar amb l’antisemitisme obert que sempre havia caracteritzat al NPD. L’antiga presidenta d’AfD Frauke Petry viatjà a Tel Aviv a principis del 2016 i va concedir una entrevista exclusiva amb el periòdic israelià Yedioth Ahronoth, una oportunitat per expressar-se contra l’antisemitisme i les crítiques a Israel per augmentar la seva respectabilitat a Alemanya.

Però la reconciliació amb Israel no és només un mitjà per modernitzar les polítiques ultradretanes a Europa. Si la dreta europea es desfà en elogis a Israel és, també, perquè com a Estat etnonacionalista proporciona una mena de model a una Europa que es debat per trobar un consens sobre com gestionar les seves fronteres. Encara més, per a molts a l’extrema dreta hi ha un sentiment de solidaritat amb Israel, amb la qual s’imagina compartir un llegat judeocristià. Aquest llegat ha de defensar-se a qualsevol preu, com els agrada recordar-nos personatges com Nigel Farage. «Hem estat febles, el meu país és un país judeocristià», va dir Farage a Sean Hannity el 2014 al seu programa de televisió. «Així que hem de començar a plantar cara pels nostres valors.»

Mentre que els partits populistes ultradretans a Europa les passen magres per arribar a un electorat dispers, Israel sembla tenir-ho tot: una nació per a un poble amb una sola fe, amb una posició cap a la seva població palestina intransigent i arrogant. A l’imaginari de la dreta europea no cap el fet que Israel sigui llar de milers de jueus etíops o palestins de fe cristiana que han d’enfrontar-se a les conseqüències del colonialisme israelià tots els dies. En comptes d’això, Israel en particular, i els jueus en general, són vistos com a entitats unidimensionals. Això és, no cal dir-ho, una projecció dels somnis de la dreta.

Fantasies paranoiques

Part d’aquesta percepció és la visió d’Israel com un bastió fortament militaritzat contra l’Islam. Geert Wilders, del partit ultradretà holandès Partit per la Llibertat (PVV) va descriure un cop Israel com un «canari a la mina» i com «la primera línia de defensa d’Occident contra l’islam», vinculant explícitament la islamofòbia de la dreta amb un creixent filosemitisme. D’acord amb el sociòleg Rogers Brubaker, en aquest context, els jueus són «les víctimes exemplars de l’amenaça de l’islam», condicionant el seu suport a Israel a la lluita aparentment compartida contra la frontera del món musulmà.

Arran de la crisi dels refugiats a Europa, els partits dretans han utilitzat deliberadament la incertesa i ansietat econòmiques per inflamar la seva retòrica islamòfoba. Com Israel, afirmen, Europa es troba a punt de ser annexionada per una força invasora musulmana. I com a Israel, cal un govern de dretes per a protegir els jueus.

El 2014, Marine Le Pen va demanar als jueus francesos el seu vot per al Front Nacional, un partit fundat, com es notori, per un negacionista de l’Holocaust. Le Pen va declarar que el seu partit «és sense dubte el millor escut per protegir-vos contra l’únic enemic vertader: el fonamentalisme islàmic». Aquest nova manera d’emmarcar l’antisemitisme com un problema inherentment musulmà s’ha convertit en central en la retòrica pro-israeliana a Alemanya. A principis d’aquest any, Beatrix von Storch, la vicepresidenta d’AfD, va culpar de l’augment d’incidents antisemites als «antisemites importats» i als «antisemites d’origen immigrant». Però com va descobrir un informe del Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització del King College de Londres, no hi ha cap estadística que indiqui el predomini de l’antisemitisme entre les comunitats musulmanes. El marc ultradretà d’una comunitat musulmana monolítica que és antisemita és un fantasma.

Sionisme i militarisme

El tercer pilar del suport a Israel és, en essència, la glorificació del seu sofisticat complex militar-industrial. L’exèrcit israelià ha descansat sempre en el reclutament i és líder mundial en la producció d’armes, etiquetades, a l’hora de vendre-les, com a «testades al camp de batalla». Al mateix temps, descansa en enormes quantitats d’ajuda estrangera –principalment dels Estats Units– presentada rutinàriament com a un «compromís amb la seguretat».

A l’extrema dreta europea li agradaria veure als refugiats ser aturats a trets a la frontera. A Israel això ja passa des de fa temps. Des de la seva política de «foc a discreció» contra els refugiats palestins als cinquanta als més de 35.000 manifestants palestins ferits durant la gran marxa de retorn de Gaza del 2018-2019, les missions de gallet fàcil d’Israel rarament es troben amb la condemna internacional. Aquest mes, el periòdic israelià Hayom va entrevistar a Marcel Yaron Goldhammer, un alemany convers al judaisme que ha servit a l’exèrcit israelià i que descrivia els seus anys de servei com «el millor moment de la meva vida». A Alemanya, Goldhammer és candidat al Bundestag per AfD, i critica la presència de musulmans a Alemanya perquè «acabarà passant el que passa a Israel, i ja veiem el que està passant allà.»

L’onada de suport actual cap a Israel entre l’extrema dreta europea té una motivació abans que res estratègica. Aquest suport serveix per desviar el propi racisme i islamofòbia de la dreta canalitzant la causa cap a les víctimes definitives a Europa, els jueus, i ajuda a la dreta a encobrir el seu llarg historial de retòrica antisemita.

Considerant la clara instrumentalització del sionisme per part de la dreta per als seus propis fins, a Israel no hi ha una resistència suficient en aquesta qüestió. És més, passa més aviat el contrari. Els ultranacionalistes, sota l’administració de Netanyahu, s’han afanyat a ajuntar-se amb polítics obertament antisemites i propers a neonazis com l’ex-vicecanceller d’Àustria Heinz-Christian Strache. Malauradament, poca cosa canviarà mentre el govern de dretes a Israel, ara encapçalat per Naftali Bennet, busqui aliances amb els seus homòlegs a Europa.

Fent servir però la seva política pro-israeliana com una fulla de parra, la dreta europea aconsegueix desviar l’atenció del perillós antisemitisme a les seves pròpies files. Segons Josef Schuster, president del Consell Central dels Jueus a Alemanya, és la dreta política a Alemanya la que és, en la seva major part, responsable del recent augment d’atacs antisemites. La nova extrema dreta europea filosemita ens exigeix estar amatents, com sempre, tant els jueus com els no-jueus.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada:

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Lena Obermaier és doctoranda d’estudis d’Orient Mitjà a la Universitat d’Exeter. Prèviament ha impartit docència a l’Escola d’Estudis Orientals i Africans (SOAS) a Londres.

Comentaris

Els partits d’extrema dreta europeus ara són els majors partidaris del sionisme

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.