En els darrers mesos el moviment en defensa de la llengua està agafant embranzida. Al País Valencià i les Illes, ho hem vist en mobilitzacions contra el turisme i també com a reacció als atacs a l’escola. Per la seva banda, l’estat francès, continuant en la línia del seu caràcter centralitzador, ha prohibit utilitzar el català als plens municipals de la Catalunya Nord. Al Principat, estan en el punt de mira les discriminacions lingüístiques en l’àmbit dels serveis públics, així com la reacció que es pugui donar a la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre els percentatges de castellà a les aules.

L’ensenyament i els serveis públics són una batalla fonamental en matèria lingüística. En essència, és la llengua en què s’expressa l’administració i també la garantia que les generacions futures es puguin expressar en català, i no dubto en absolut que hem de continuar treballant en aquesta línia amb tota la contundència. Així doncs, les següent línies no busquen, en absolut, confrontar aquesta via, sinó que miren d’ampliar la visió i anar més enllà de la situació concreta de l’ensenyament i els serveis públics. Això es creu convenient perquè, a banda de les problemàtiques anteriorment esmentades presents arreu dels Països Catalans, el cas és que tenim un problema d’ús social greu. Naturalment, la llengua a les escoles o als serveis públics té un fort impacte en aquest ús social, però faríem bé d’ampliar la perspectiva per veure com després de més detres segles d’opressió nacional, la davallada més forta s’ha produït en els últims trenta anys, coincidint amb l’arribada de la globalització neoliberal.

Així, doncs, em pregunto: Què farem l’endemà de la sentència del TC? Què farem el dia després de la presumible manifestació en contra de la sentència? Com encabirem el malestar generat per aquest greuge nacional? Escric aquestes línies convençut de què la lluita per la llengua ha d’estar emmarcada dins un moviment polític – de presa de poder –, el qual abasti tots els PPCC, i que, en cap cas, s’abordi la qüestió de la llengua com una mena de moviment social que simplement busqui incidir en els partits polítics o les institucions mentre es manté el mateix model de societat.

La meva anàlisi parteix de la situació d’opressió nacional que pateixen els Països Catalans. Aquesta troba la seva raó de ser en raons econòmiques. En cap cas podem caure en l’error de considerar que hi ha una nació opressora que és èticament més reprovable que escull oprimir a una nació èticament bona. Les raons són materials. Els estats francesos i espanyols falquen i es beneficien d’un model econòmic que extreu els nostres recursos i ens explota. En aquest sentit, trobo que massa sovint afrontem el problema de la llengua com si es tractés d’una batalla ideològica aïllada de qualsevol mena de mode de producció. Per expressar-ho en termes marxistes, com si la superestructura – el camp de la batalla ideològica – fos la veritable arrel del problema i no el mer mecanisme per reproduir unes relacions de producció determinades, és a dir, de la distribució capital-treball en el nostre context concret. Tanmateix, vull dir amb això que no existeix una situació de menysteniment del català? Tot el contrari, el supremacisme lingüístic és un factor fonamental per tal de perpetuar unes dinàmiques d’opressió socioeconòmiques. El sentit comú del qual ens parla Gramsci – sempre “contaminat”, entre d’altres, per aspectes morals, religiosos, racistes, patriarcals, i en aquest cas, sens dubte, també espanyolistes – fa que normalitzem i fins i tot justifiquem situacions d’explotació, incloent-hi en aquest cas concret l’acceptació de la minorització de la nostra llengua.

Però quina és l’arrel estructural? Quin és el fonament material que justifica tot aquests esforços ideològics per minoritzar el català? Doncs simplement hem d’aproximar-nos a la llengua com un mitjà de producció més, concretament un mitjà de treball. Aprofundim en aquest aspecte: Deixant de banda l’increment de la jornada laboral – la qual cosa, en general, segueix una tendència a la baixa (com a mínim, formalment) -, el capitalista té dues maneres d’incrementar la producció: o bé intensifica el treball, o bé fa augmenta la productivitat amb millores tecnològiques. Resulta molt intuïtiu pensar que en una indústria a on les treballadores s’entenen entre elles, el treball s’intensificarà i la producció augmentarà. Fins i tot en les feines més mecàniques i repetitives – com pot ser una cadena de muntatge o collir la fruita – a on la comunicació esdevé menys necessària, com a mínim existeix, un encarregat o figura similar que faci de traductor/transmissor entre les treballadores que desconeixen la llengua. Pensem ara en una economia com la que tenim avui dia als PPCC, majoritàriament centrada en el sector serveis. En les “feines d’oficina” amb comunicació constant entre els treballadors, resulta fonamental que aquesta sigui fluida. La riquesa cultural i lingüística no és quelcom que tingui cabuda dins la maximització de beneficis empresarials. El mateix passa en les millores tecnològiques: els nous softwares es fan en la llengua dominant per tal evitar “entrebancs”. El mateix passa als grups de recerca (molts d’ells finançats amb diners públics a universitats públiques) quan s’exigeix parlar la mateixa llengua per tal de no interposar cap barrera a la cerca infinita de millores científiques – esdevinguda gairebé un dogma de fe que no admet matisos. Cal advertir en aquest punt que, actualment, ja suposa tanta amenaça l’anglès com el castellà i el francès, sent totes tres presentades com a “llengües internacionals” que minoritzen el català per tal de servir als interessos de les classes dominants estatals i globals.

I què en vull treure de tota aquesta reflexió? Doncs que hi ha algú que s’està enriquint a costa de què no parlem català. Aquest algú obté majors beneficis si nosaltres no aportem la nostra parla, si no manifestem el que som, si no expressem la nostra forma de veure el món des de la nostra llengua; en essència, si neguem la nostra identitat. I quina és la nostra identitat? Doncs que som classe treballadora catalana. I aquest algú interessat en què no expressem el que som, interessat a trencar aquesta identitat de classe treballadora catalana només pot ser un: La classe capitalista, la classe dominant.

Ho exemplifico de la següent forma: Si anem a un establiment de qualsevol gran cadena de restaurants i un cambrer ens diu que no ens entén quan encomanem en català, en realitat el que ha passat és que el propietari del negoci ha decidit no proveir al cambrer amb la formació necessària que el qualifiqui per donar un servei òptim. S’ha estalviat aquesta despesa i ha traslladat el problema al consumidor. Això és exactament igual que si el propietari no formés en les pertinents qüestions sanitàries a un dels seus treballadors. S’hauria estalviat aquesta despesa i hauria traslladat el risc al consumidor. Així doncs, el destinatari del nostre enuig no ha de ser qui cerca garantir les seves necessitats bàsiques (el treballador), sinó qui obvia els nostres drets per tal de maximitzar els seus beneficis (el propietari del negoci). Malgrat això, vull dir que no hem de combatre les diferents formes d’espanyolisme que pugui expressar algun treballador? No, en cap cas. Cal fer-hi front com amb qualsevol expressió d’espanyolisme, el qual – em permeto afegir – cada cop és més freqüent entre persones que no són de ciutadania espanyola. Hem de plantar-hi cara com sempre hem fet. Simplement, tinguem en compte que qui s’està enriquint a costa de què no ens puguem expressar en català no és el treballador.

Aquesta tessitura que s’ha descrit genera un clima de tensió constant pel tema de la llengua, fruit del qual se solen generar un parell de reaccions espontànies:

i) Una que diu: “Hem de garantir la normativa vigent sobre política lingüística en l’àmbit del dret privat (consumidors i usuaris)!”. Efectivament, sense cap mena de dubte això cal fer-ho. Les regulacions implementades en aquests aspectes han estat fonamentals des del final de la dictadura i cal continuar treballant en aquest aspecte. Ara bé, la lluita pel català no es pot aturar aquí. No ens podem convertir en una mena de despatx d’advocats que interposa denúncies administratives. Això a banda, de no generar adhesió, no inclou cap mena d’estratègia de presa de poder. En conseqüència, a continuació assenyalo els dos elements claus pels quals crec que hem de desbordar aquesta estratègia (insistint en el fet que també és fonamental i que cal continuar-la).

En primer lloc, aquesta via ens aboca a un carreró sense sortida en el qual sempre acabem topant amb el marc constitucional espanyol – molt pitjor en el cas del francès. Faig referència a aquest assumpte perquè d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut de Catalunya, no es pot exigir ser atesos en català en les relacions de dret privat (com podria ser la que s’estableix entre un establiment comercial i un client). És a dir, el marc legal ens permet que nosaltres ens expressem en català com a consumidors (la qual cosa a la pràctica no es compleix, ja que a molts establiments no ens entenen), però dona plena autonomia a qui ens atén per fer-ho en castellà (la qual cosa mai està en risc). Naturalment, la situació és encara més crítica al País Valencià i les Illes amb legislacions que protegeixen encara menys la llengua. És cert que la legislació catalana regula alguns aspectes i obliga a tenir contractes, documents escrits, cartes dels menús, etc. disponibles en català – tot i que sovint tampoc es compleix. Ara bé, d’acord amb la sentència del TC això no és exigiblede forma generalitzada i en cap cas extrapolable a les comunicacions orals – les quals són cabdals en el problema d’ús social que arrosseguem – posant, així, en risc tota aquesta estratègia. Parlant de forma molt planera, si seguim la via legal en aquest assumpte al màxim que podrem aspirar és a l’empat (cadascú parlant la seva llengua), però en cap cas a guanyar (poder parlar i ser atès en català).

En segon lloc, perquè massa sovint aquesta estratègia ha estat utilitzada per un divers ventall de personalitats i organitzacions polítiques per exigir que empreses com Google, Netflix, McDonald’s, Amazon, Uber, Spotify, Novartis, Zara, o Banco Santander tinguin versions en català. Novament, sense renegar en absolut de què això és necessari, opino que estaríem equivocant l’estratègia si centrem tots els nostres esforços en aquesta via. Primerament, perquè, com ja he expressat, la crisi de la llengua catalana està intrínsecament lligada al sistema econòmic. Aquestes empreses, emblemes del sistema capitalista, són la causa de la crisi, i en cap cas formaran part de la solució. Aquest gran capital és el que gentrifica els nostres barris, precaritza les nostres feines i ens inculca una mentalitat individualista i consumista. I precisament això és el que és letal per la llengua catalana. Com a exemple, diré que en una entrevista duta a terme uns dies abans de la multitudinària manifestació de l’habitatge del 23-N, Enric Aragonès (coportaveu del Sindicat de Llogateres) explicava com l’expulsió constant de les nostres llars impossibilitava cap mena d’arrelament als nostres barris i viles, la qual cosa fa inviable poder establir una socialització en català amb gent permanentment nouvinguda. És a dir, els grans lobbies immobiliaris, els fons voltor, o la banca amb les seves dinàmiques gentrificadores trenquen les nostres xarxes veïnals i, en conseqüència, la identificació amb la llengua catalana. Enfront d’això resulta gairebé irrellevant si la seva pàgina web està disponible o no en català i, en conseqüència, no hauríem de contribuir a blanquejar la seva imatge pel fet que sí que l’hi tinguin. De la mateixa manera que mai pensaríem que Blackstone salvarà la llengua per “desnonar en català”, no caiguem en la trampa de pensar que cap de les altres grans multinacionals respectaran la nostra llengua si posa mínimament en risc els seus beneficis.

A tot l’anterior, caldria afegir un element de dubte sobre el saldo final de parlants. M’explico: Per un moment, invertim l’equació i aturem-nos a pensar quant català “es deixa de parlar” per l’arribada a qualsevol lloc dels Països Catalans d’una de les empreses anteriorment esmentades. Preguntem-nos: Tenim la possibilitat d’expressar-nos plenament en català en aquestes empreses? Tant amb companys com amb caps? Tant de forma escrita com oralment? Tenim les mateixes possibilitats d’obtenir la feina si presentem el nostre CV en català? I si fem l’entrevista en català? És molt probable que a cap de les empreses la resposta a totes aquestes preguntes sigui afirmativa. Segurament, (in)justificat pel caràcter “global” de l’empresa. I aquí rau una part important del problema d’ús social. I és que com a classe treballadora, si excloem les hores de son o descans a la llar, ocupem més de la meitat del nostre temps en treballar. A més a més, sovint establim relacions diverses amb els companys de feina més enllà de l’horari laboral. Així, el nostre veritable ús social troba un pilar fonamental en ambients laborals. En conseqüència, no ens podem acontentar de tenir un grapat de pel·lícules en català a Netflix o algunes webs o apps en català – per cert, gairebé sempre predeterminades en castellà i amb l’opció de canvi poc visible, per la qual cosa poca gent troba prou incentiu per canviar a la versió en català. Afegir una versió en català és tan senzill com externalitzar una traducció a una empresa especialitzada. Tanmateix, això no augmenta en absolut l’ús social de la llengua en la primera empresa. Així doncs, vigilem que en la cerca de garantir que els consumidors i usuaris tinguin l’opció en català, no perdem treballadors catalanoparlants que no es poden expressar en la seva llengua a la feina. Els segons poden arribar a ser majors que els primers acabant amb un saldo negatiu.

ii) La segona reacció vindria a dir: “Mantindrem el català en tots els àmbits!”. Novament, completament d’acord. Hem de fer-ho. Resulta impossible augmentar l’ús social de la llengua si nosaltres mateixos no la parlem. Ara bé, potser arribem tard amb aquest discurs. Avui dia ja no n’hi ha prou amb dir-ho, sinó que cal generar les condicions per poder mantenir el català. Com hem anat dient, la qüestió de la llengua està intrínsecament lligada a la qüestió econòmica i, des de l’òptica de la classe treballadora, això vol dir als ambients laborals. Llavors, quan podem veritablement “mantenir la llengua”? Només hi ha llibertat d’agència, és a dir, llibertat per triar la llengua, quan tenim les nostres necessitats bàsiques cobertes. No podem exigir mantenir el català quan ens hi juguem la feina perquè posem en risc la nostra pròpia existència. El problema és que, com s’ha expressat abans, el català pot interferir en els beneficis empresarials i suposa un entrebanc pel capitalista. Així, el mateix mode de producció capitalista situa una sèrie de barreres per filtrar tot allò que li genera un destorb. A continuació enumero quatre esculls que podem trobar en la majoria de grans empreses arreu dels Països Catalans:

En primer lloc, la llengua en què presentem el nostre CV. Crec que no és arriscat dir que hi ha moltes empreses que descartarien la nostra sol·licitud de feina pel simple fet que presentéssim el nostre CV en català. Penso concretament en tots els hubs, start-ups i empreses tecnològiques que, sense reconèixer-ho (per motius legals), no dubtarien a excloure’ns automàticament amb la justificació de què cerquen una organització puntera i global – evidentment, per ells, el català no hi entra aquí. En segon lloc, la llengua en què es du a terme l’entrevista. Crec que tampoc agafarà a ningú per sorpresa que existeix una minorització del català en aquest camp, la qual es pot donar de diferents maneres. Un entrevistador que directament exigeix que canviem al castellà; una sensació de què si l’entrevistador parla en castellà, nosaltres tindrem més opcions d’aconseguir la feina si també ho fem; o una simple normalització de la diglòssia que ens fa assumir que la llengua per la feina és el castellà i que el català l’hem de guardar per l’ús domèstic. En tercer lloc, si hem aconseguit superar els dos esculls anteriors, haurem de mantenir el català en el nostre lloc de feina. A priori, hom podria pensar que si ens han contractat parlant en català no hi hauria d’haver cap inconvenient. Això, però, no ha de ser necessàriament així. Per exemple, imaginem que treballem en una guingueta de platja a on tots els nostres companys de feina no entenen el català. El nostre cap no té inconvenient en què parlem català, però per sobre de tot el que desitja és que el servei tiri endavant. És a dir, se’ns permetre mantenir el català només en la mesura que això no suposi una barrera pels beneficis del capitalista. En quart lloc, el que guarda relació amb la llengua formal de la feina. Suposem que hem pogut mantenir el català en les tres situacions anteriors, però ara se’ns demana que sempre que fem comunicats interns, per exemple, una comunicació escrita als nostres caps ho fem en castellà per tal de “facilitar” la comunicació entre totes les branques de l’empresa. La lògica és simple, una comunicació més eficient és més benefici.

Hi ha qui podria objectar que aquestes situacions no responen a la realitat de molts petits negocis que volen contractar una o dues persones. Això és cert, però tal com desenvoluparé a continuació, l’acumulació del capital en poques mans és tal que ens aboca a treballar per aquestes grans empreses. Fa algunes dècades els treballadors de les petites empreses del país parlaven català a la feina i no ho feien com un acte polític, sinó perquè era la llengua en la qual es donava la comunicació de forma totalment natural. No hi havia cap pèrdua econòmica pels petits empresaris perquè també era la seva llengua i, en conseqüència, no es donava cap rebaixa de la productivitat. Aquesta, però, no és la realitat als PPCC avui dia. Una anàlisi de les grans empreses que a priori pensaríem que són catalanes pel seu nom, per la seva tradició, o per la seva història ens mostraria que en realitat no ho són. L’enorme majoria de les grans empreses que sovint s’identifica – malintencionadament – com “la burgesia catalana” són en realitat qui falquen l’espanyolisme més recalcitrant o, si més no, un regionalisme folkloritzat. Hem de desemmascarar l’argument profundament fal·laç i catalanòfob de què parlar en català és classista. Ras i curt: La classe dominant als Països Catalans parla castellà, francès o anglès, però no parla català.

I a on vull arribar? Doncs simplement a ficar a sobre de la taula que la classe capitalista dels Països Catalans no parla català perquè això suposa una barrera pels seus beneficis. De fet, parlem clar, només cal fer una ullada als consells d’administració de les grans empreses “catalanes” per veure que els seus dirigents ni tan sols són catalans. I és que és així com s’expressa (entre d’altres) una situació d’opressió nacional. I aquesta reflexió en cap cas l’expresso des d’un vessant identitari o essencialista, sinó per evidenciar que aquella visió nostàlgica que la dreta regionalista intenta posar sobre la taula quan parla de ser “un país de petits empresaris” simplement no existeix. I afegeixo més, no tornarà. I no tornarà pel simple fet que l’acumulació de capital, igual que l’aigua d’un riu, no es pot fer retrocedir. El capital està en mans dels grans monopolis internacionals i no el cediran per moltes regulacions que intentem introduir. I què ens queda doncs? Doncs el que ens queda sempre: contrahegemonia, organització i confrontació que ens encaminin al trencament i a la revolució.

Algú es podrà preguntar com es genera aquesta contrahegemonia i aquesta organització. Doncs senzillament en l’era postprocés hem d’apostar per una nova forma de construcció nacional. I en això no hi caben clams buits d’una pretesa independència que fingeix que pot salvar la llengua dins el mateix model de globalització neoliberal que l’ha consumit a una velocitat esgarrifadora durant els últims 30 anys. La llengua només se salva amb un vertader alliberament nacional, el qual és indeslligable d’un alliberament de classe, raça i gènere. Així doncs, en els dies que venen, la qüestió de llengua no la podem limitar a un moviment social, sinó que l’hem d’emmarcar com a element clau d’un moviment polític amb aspiracions de poder.

Vivim un moment de lluites atomitzades. Hem deslligat la lluita per la llengua de la resta de moviments socials i ara busquem la seva simpatia, sensibilitat o solidaritat. Toca ser conscients que afrontem una situació límit amb lluites molt rellevants en gairebé tots els àmbits, i que, en conseqüència, només podem reclamar solidaritat quan som dins la mateixa causa, és a dir, quan transversalitzem la lluita. Això vol dir que hem de fer evident que existeix un gran capital que ens impedeix parlar català, prohibeix que ens manifestem com som, no vol que expressem la nostra forma de veure el món des de la nostra parla i, en definitiva, nega la nostra identitat. I aquest gran capital és exactament el mateix que gentrifica les nostres viles i barris; és exactament el mateix que ens expulsa de les nostres llars; és exactament el mateix que ens fa passar fred cada hivern; és exactament el mateix que ens explota laboralment; és exactament el mateix que s’afanya a donar suport a un estat sionista i genocida; és exactament el mateix que va marxar a correcuita l’octubre del 2017; és exactament el mateix que asseca les nostres conques i ens deixa sense aigua; és exactament el mateix que destrossa el territori; és exactament el mateix que feminitza la pobresa i ens empeny a una regressió caps als “valors tradicionals” de la dona; i és exactament el mateix que es beneficia d’una legislació racista, entre d’altres.

Serà en el precís moment que totes aquestes lluites siguin percebudes com a simples camps de batalla de la mateixa causa que serem més a prop de la consolidació nacional. Ha de resultar evident que una manifestació a favor de la immersió lingüística és una més de les lluites transversals en contra de la mateixa classe dominant que ens contamina, ens discrimina, ens expulsa de les nostres llars, ens tortura i ens assassina. La llengua catalana ni pot, ni s’ha de deslligar de la resta de lluites. Aquesta serà la veritable construcció nacional.