Search
Close this search box.

Els festivals de música: De la contracultura a l’acceleracionisme

Aquest article aborda l'evolució dels festivals de música i del seu trànsit des d'uns inicis vinculats a la contracultura fins a l'insostenible acceleracionisme capitalista actual.

Els festivals de música: De la contracultura a l’acceleracionisme

Aquest article aborda l'evolució dels festivals de música i del seu trànsit des d'uns inicis vinculats a la contracultura fins a l'insostenible acceleracionisme capitalista actual.

L’arxiconegut festival de Woodstock es va fer gairebé vint-i-quatre anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Ja ha passat més del doble de temps des de llavors i continua sent una referència inevitable a l’hora de parlar dels grans festivals pop. N’és, bàsicament, el seu mite fundacional. Tal distinció es deu, òbviament, a les actuacions d’estrelles com Jimi Hendrix, Joan Baez, The Who, Janis Joplin, Sly & The Family Stone o Grateful Dead; però reduir la seva importància a aquests concerts seria, crec, bastant reduccionista.  

Els dies de pau i música

El festival de Woodstock es va organitzar el 18 d’agost de 1969, només unes setmanes després que el sindicat estudiantil nord-americà Students for a Democratic Society es dividís en diverses faccions, sent la Revolutionary Youth Moment la que mereix la nostra atenció. D’ella sorgirien els Weathermen, grup revolucionari anti-imperialista, que bevia de la contracultura i el marxisme i proposava aliances amb els Panteres Negres i el moviment contra la guerra de Vietnam. Van arribar a posar bombes en edificis governamentals i bancs. Els Weathermen van prendre el seu nom de Subterranean Homesick Blues, cançó de Bob Dylan.

Dins del festival de Woodstock, SDS va repartir pamflets convidant als assistents a una manifestació que es faria a l’octubre a Chicago i que fet i fet es va convertir en l’inici dels anomenats Days of Rage, i tant ells com altres grups radicals es van reunir en el que es dic Movement City, una zona on es repartien fullets i, entre altres coses, s’instigava la revolució. Abbie Hoffman, prominent yippie, va ser expulsat de l’escenari principal per Pete Townshend durant el concert dels Who per demanar l’excarceració de John Sinclair i no era gaire lluny de tot aquell embull. Hoffman va dir Nació Woodstock a tota la gent que es va aplegar aquell esdeveniment; una nació que s’erigia en oposició a la Pig Nation, segons ell, feixista i imperialista. Proclamava, entre altres coses – bastant delirants algunes d’elles – la creació d’una nova comunitat basada en la cooperació.  

Podríem continuar parlant sobre Up Against The Wall Motherfucker, col·lectiu anarquista que va enderrocar les tanques que envoltaven el recinte per tal de que qualsevol que volgués pogués entrar al festival, amb o sense entrada; o de l’Hog Farm, comuna hippie que es va encarregar de la seguretat. I és que, per molt que sigui més que probable que molts dels assistents anessin a aquell lloc de l’Estat de Nova York pels concerts i els noms que encapçalaven el cartell, no podem obviar el context i la seva importància per entendre aquest esdeveniment. Més enllà de les tendències més radicals esmentades, l’ambient que impregnava aquells anys era de qüestionament de la societat heretada, d’imaginació social i utopisme a vegades naïf (i possiblement per això, també tenaç). Els joves eren els nous protagonistes, els hippies, els contestataris.  

“Les experiències comunitàries com a font d’alliberament són part de la cosmovisió d’aquella època i els grans festivals de música eren fruit d’ella.”

Eren els anys de la contracultura estatunidenca i podríem també fer un recorregut històric i arribar als orígens dels festivals pop a Califòrnia i els be-in de l’estiu de l’amor del 67. Els poetes beat, la droga i, en general, les experiències comunitàries com a font d’alliberament són part de la cosmovisió d’aquella època i els grans festivals de música eren fruit d’ella. Podríem posar-nos intensos i dir que les jams interminables dels Grateful Dead eren reflex de l’esperit de la nova era, que Ravi Shankar no feia una altra cosa que sadollar la set de misticisme dels assistents i que Jimi Hendrix no era més que un canalitzador de l’energia allí congregada quan desfigurava l’himne estatunidenc.

El terrabastall de la nova ciutat

Evidentment, tot això ja és història. La contrarevolució neoliberal va escombrar amb el possible potencial subversiu del paradigma del festival pop i, ja durant els noranta, es va començar a assentar el nou paper d’aquests espectacles multitudinaris. Naixia un nou marc on la cultura i les experiències ja no apuntaven a horitzons emancipadors, sinó que eren vists com a eines fonamentals per la construcció de la ciutat postindustrial, sent-ne l’Estat Espanyol un important camp de proves.

Quan els grans festivals van arribar a l’Estat espanyol la història ja tenia un altre ritme. El Sónar va arribar dos anys després que els Jocs Olímpics del 92 inauguressin una nova Barcelona. El flamant Guggenheim de Bilbao va obrir les seves portes l’any 97 i, gairebé una dècada després, va arribar l’ànima que aquell cos de titani exigia: davant el fallit intent de posar la ciutat basca en el mapa mitjançant una carrera urbana de fórmula Renault, naixia el BBK Live l’any 2006.

Molts dels festivals sorgits durant aquella època eren fruit del sincer entusiasme de melòmans que volien trobar-se amb persones amb gustos semblants i portar a músics que admiraven. Seria injust negar-ho. No obstant això, per molt que sempre puguem trobar excepcions ressenyables, una lectura més freda i menys entusiasta ens porta a la conclusió que el paradigma dels macrofestivales avui dia no fas més que enfortir determinades inèrcies.

El FIB no triga a basar-se en el públic anglès i convertir-se en un engranatge més del paradigma turístic del Levante espanyol. L’any 2004 s’organitza Fòrum Universal de les Cultures a Barcelona i el Primavera Sound es trasllada a aquest nou i gegantí entramat de formigó tant sols un parell d’anys després. Són els primers casos, però últimament aquesta tendència no ha fet més que incrementar-se: Màlaga és la ciutat dels museus, la de Picasso, la del festival de cinema i ara també la del festival de música Andalusia Big Festival. A uns trenta quilòmetres de la capital, també s’organitza el Cala Mijas. Santiago de Compostel·la és, a part d’òbvia meta del mundialment conegut Camí de Santiago, la ciutat on, des de 2018, se celebra O Són do Camiño, festival afavorit per la Xunta.

La cultura és la recepta per potenciar la marca de les ciutats; els esdeveniments, el combustible que necessita la transformació urbanística. Les ciutats es converteixen en creatives, intel·ligents, atractives per la inversió, i tot això es tradueix en pelotazos urbanístics i l’ofegament del teixit cultural realment existent. El que es necessita son espectacles, no manifestacions populars o xarxes de col·lectius i actors culturals. Atreure turisme es converteix en un objectiu clau per qualsevol ciutat o racó. Les xifres de les grans cites parlen per si soles: durant l’any 2022, el 70% dels assistents al Primavera Sound i el 35% tant del BBK Live com del Mad Cool van ser estrangers. El mateix succeeix amb moltes cites més modestes: Esfèrica Rioja Alabesa es crea per atreure visitants a aquesta zona, el Sonorama rep elogis i premis per aconseguir-ho. També és habitual escoltar la llauna del nombre de visitants estrangers a l’hora de justificar aquests espectacles i és significatiu com la fira del turisme FITUR té fins i tot la seva pròpia secció dedicada als festivals.

“La cultura és la recepta per potenciar la marca de les ciutats; els esdeveniments, el combustible que necessita la transformació urbanística. Les ciutats es converteixen en creatives, intel·ligents, atractives per la inversió, i tot això es tradueix en pelotazos urbanístics i l’ofegament del teixit cultural realment existent.

Les institucions públiques potencien aquesta tendència: el BBK Live rep uns 1,4 milions d’euros de les arques públiques cada edició, Cala Mijas gairebé un milió, Andalusia Big Festival va rebre més de quatre milions – la major part provinents d’ajudes europees – en la seva primera edició, mentre que O Són do Camiño es va haver confirmar amb només 2,5 milions. No obstant això, no tot és qüestió de subvencions públiques: l’espai públic també és monopolitzat pels promotors privats que gestionen aquests macroesdeveniments_ el festival madrileny Mad Cool té la seva pròpia Ciutat de la Música a Villaverde, a Madrid, i l’edició madrilenya del Primavera Sound s’ha organitzat en l’anomenada Ciutat del Rock aquest últim any, pufo creat a Arganda del Duero amb l’excusa de portar el festival Rock in Rio durant l’època de la corruptela associada al cas Púnica. A més, totes dues marques han tingut el seu propi escenari a les festes de San Isidro d’aquest any 2023, i el BBK Live té les seves pròpies repliques que s’organitzen en diversos barris de Bilbao i alguns pobles pròxims.

És més que probable que molts dels assistents de tots aquests festivals paguessin l’entrada pels concerts per poder veure als grans noms que encapçalaven el cartell, però com s’ha comentat anteriorment, no podem obviar-ne el context. Avui dia el festival de música s’ha convertit de manera creixent en un engranatge més de la indústria de l’entreteniment, de l’hostaleria i del turisme, indústries que acaben expulsant de les ciutats als seus habitants i que, en general, neguen qualsevol protagonisme a la ciutadania. La cultura és una mercaderia més, no una cosa que es crea en comunitat. Qualsevol concepció participativa de la cultura sona anacrònica o simplement, no monetizable i, per tant, mancada d’interès i importància. A l’interior dels recintes on se celebren els festivals son moltes les zones ocupades per marques, des de roba, cervesa o indústries tecnològiques a criptomonedes.

No tots els grans festivals existents entren dins la lògica de conversió de les ciutats en àrees per al turisme i l’oci especularitzat, però la majoria sí que estan relacionats amb les necessitats del capital en una economia terciarizada i turistificada, especialmente en el cas de l’Estat espanyol. Els fons d’inversió internacionals també s’han apuntat a la festa: ja van darrere del Primavera, del Sónar o fins i tot d’altres que podrien semblar més compromesos, com l’hardcore-metalero Resurrection Fest o el més punki Vinya Rock.

Ecos del futur

La qüestió no és només que l’empremta contracultural i les intencions potencialment transformadores s’hagin esfumat, sinó que un balanç rigorós del període complet ens presenta un resultat encara més depriment. L’etapa que va des de la Segona postguerra mundial es coneix com la “Gran Acceleració”: durant tots aquests anys, la concentració de CO2 ha pujat un 40%,  la de metà un 70%, l’acidificació dels oceans s’ha disparat, la destrucció dels boscos tropicals s’ha duplicat, la població dels vertebrats ha disminuït un 68%, l’ús de transport privat és infinitament major, usem un 500% d’energia primària més… La llista segueix, però és igual: ja sabem el que hi ha. La cosa no va de dades; necessitem un nou impuls que canviï el signe del temps.

És evident que els macrofestivals actuals tenen impactes intrínsecament negatius: és evident que és impossible aplegar milers de persones en un mateix lloc sense que això tingui un impacte negatiu en el medi ambient. La globalització de les estrelles i el paradigma cada vegada més uniforme que impulsen aquests esdeveniments tampoc té pinta de ser el que necessitem, ni tampoc l’arribada de turistes que fa que molts d’aquests esdeveniments econòmicament viables. L’oci global és una cosa destinada a extingir-se.

Les experiències comunitàries, les subcultures juvenils de postguerra i la tradició contracultural dels seixanta van esgotar el seu potencial i el model de festival fa temps que no compleix el seu supòsit comès, sino que s’ha convertit en una eina que atenta contra els seus propòsits originals. Són temps d’acceleracionisme: més que qüestionar la tendències que ens han portat fins aquí, el que preval i arrasa és el cínic aprofundiment en les contradiccions del realisme capitalista. De la necessitat de l’alliberament del desig i l’elogi del seu potencial emancipador hem passat a la seva versió neoliberal, incapaç de satisfer a la munió atomitzada.

“Són temps d’acceleracionisme: més que qüestionar la tendències que ens han portat fins aquí, el que preval i arrasa és el cínic aprofundiment en les contradiccions del realisme capitalista. De la necessitat de l’alliberament del desig i l’elogi del seu potencial emancipador, hem passat a la seva versió neoliberal, incapaç de sadollar a la munió atomitzada.”

Pot semblar – i segurament així sigui – que el paper de la música i de les maneres de viure-la siguin una qüestió bastant secundària en aquests temps convulsos. De fet, potser intentar pensar en maneres alternatives sigui banal, ja que el canvi vindrà derivat de transformacions més profundes de gran importància econòmica, política, social i ecològica. Però tot i així, és necessari assenyalar que el paradigma del macrofestival és part d’un model de societat en declivi que urgeix deixar enrere. Acceptar-ho i buscar noves formes i espais pot ser un motor per enfortir noves cosmovisions en les quals la música tindrà, sens dubte, el seu lloc. En un període on, entre moltes altres coses, les ciutats, el transport o l’oci experimentaran grans transformacions, queda l’esperança que sorgeixin noves contracultures que construeixin a partir de les ruïnes de les anteriors, i així il·luminin altres futurs possibles. No ens en queda una altra.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jon Urzelai (1990). Físic, sociòleg i periodista musical. Acaba de publicar "Su Festak" (Susa, 2023), un anàlisi del paper que juguen els festivals de música a la societat actual.

Comentaris

Els festivals de música: De la contracultura a l’acceleracionisme

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau