Els eurobons no evitaran una altra onada d’austeritat

El dur rebuig dels líders alemanys i neerlandesos a l’ajuda econòmica a Itàlia ha revelat la buidor de la solidaritat de la UE. Fins i tot els Eurobons que s’han proposat simplement postergarien el problema —i no reeixirien a encarar les desigualtats estructurals que sistemàticament perjudiquen la perifèria meridional de l’Eurozona.

Els eurobons no evitaran una altra onada d’austeritat

Els eurobons no evitaran una altra onada d’austeritat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El dur rebuig dels líders alemanys i neerlandesos a l’ajuda econòmica a Itàlia ha revelat la buidor de la solidaritat de la UE. Fins i tot els Eurobons que s’han proposat simplement postergarien el problema —i no reeixirien a encarar les desigualtats estructurals que sistemàticament perjudiquen la perifèria meridional de l’Eurozona.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

«Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï», diu Tancredi a El Guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La novel·la i la pel·lícula realista epònima ambientada en el Risorgimento italià de mitjan segle XIX mostren el vell ordre aristocràtic d’Europa esfondrant-se davant dels embats de la insurgència liberal —però també com l’anhelat nou ordre només beneficiava uns quants. Presumiblement, la transformació que té lloc avui no és menys radical. Sembla que el moment de canvi històric hagi estat comprimit —però la seva direcció resta incerta.

Coneixem alguna cosa sobre les transformacions epocals catalitzades per l’epidèmica —inclouen desestabilització financera, l’extensió ràpida de la pobresa, el ressorgiment de les qüestions ecològiques, i la supressió de l’anomenada globalització. Però això també significa tant la benvinguda com l’inevitable descarrilament d’un model productiu construït entorn de l’extractivisme i el consumisme, megafàbriques i agronegoci, transport de masses, expansió urbana i deute. Avui, els gratacels amb aire condicionat semblen símbols d’hybris i imprevisió més que no de poder.

La pandèmia i les quarantenes han entelat la idea tranquil·litzadora de progrés en si mateixa, sobre  la qual tant liberals com l’Esquerra havien construït poderosos imaginaris. Cinc-cents anys de capitalisme i dos segles d’industrialització s’han revelat com un profilàctic insuficient contra virus letals que se suposaven erradicats. L’Estat i els actors econòmics que s’autolegitimen mitjançant pràctiques i discursos higienistes foren sorpresos per un enemic que consideraven derrotat, i van entrar en pànic.

Foto: pxhere.com

Així, la facilitat del capital per a «fixos espacials», per a emprar el terme de David Harvey, es reduí en el moment precís que feia més falta. Pitjor, així que la mà invisible es revelà, bé, invisible, totes les classes giraren les esperances cap a la mà visible i activa de l’Estat. S’han sentit poques objeccions de principis contra una nova onada de forta intervenció estatal en l’economia —la primera fou desplegada durant la Primera Guerra Mundial, i la següent, després de la Gran Depressió. Aquesta tercera onada ja és aquí.

Els Estats administren ara enormes dosis d’estímuls al sector privat per tal d’impedir la seva «mort sobtada». Ho fan primordialment mitjançant mesures monetàries i fiscals: per a assegurar la liquiditat, injecten diners als mercats, i també abaixen impostos, com a mínim temporalment. La Xina, els Estats Units i el Regne Unit han fet exactament això, i han inundat sengles mercats amb quantitats enormes de liquiditat que ja cobreixen una bona part del PIB. L’equilibri de forces entre Estat i «els mercats» (això és, els oligarques i els rics) ha canviat radicalment en l’espai d’unes setmanes a favor del primer, gràcies a aquesta necessitat d’estímuls estatals i altres factors, com ara un risc creditici que s’ha disparat i uns valors globals que han perdut un terç de la seva capitalització al mercat el passat mes.

Quan els mons s’esfondren, els oligarques aventuristes busquen capturar tant com poden del caos. En la turbulència actual, parts del capital europeu hi veuen l’oportunitat de la seva vida, i possiblement hi provaran sort

Si bé les dinàmiques internes del complex financer-estatal s’han alterat, els seus objectius primaris no.  Els Estats occidentals continuen centrats a incrementar l’explotació, i ara ho fan amb una mà més dura. La intervenció estatal no és necessàriament bona per als desposseïts. Aquí, faré una visió de conjunt de la mecànica i ramificacions de les polítiques d’estímuls actuals, els enemics dels Estats mancats de sobirania monetària, exemplificats en l’Eurozona, a més del caràcter i les perspectives dels «fixos temporals» proposats actualment per aquests mateixos Estats. Acabaré afegint-hi una llista provisional de les coses que l’esquerra hauria d’estar fent en la present conjuntura.

Polítiques d’estímuls

Sens dubte, alliberar liquiditat frena l’espiral descendent. Però també és crucialment important si aquest estímul es canalitza cap als oligarques, els simplement rics, o cap als treballadors. I, en realitat, la distribució dels Estats occidentals dels estímuls s’ha preocupat primordialment dels interessos oligàrquics, com també fou el cas arran de l’enfonsament de Lehman Brothers. Una repetició del 2008 farà que els Estats estiguin sobreendeutats als mateixos bancs, fons i empreses a qui actualment rescaten. En aquest precís moment, unes fortes xarxes oligàrquiques treballen per a assegurar un resultat com aquest.

Com es finança aquest estímul? Mitjançant dels bancs centrals, que imprimeixen nous diners, remesos principalment als oligarques i els rics; però també mitjançant la creació de nou deute públic per part dels tresors dels Estats, deute que absorbeix la liquiditat excedentària d’aquests mateixos estrats. Això és, uns enormes volums de diners, que representen unes quantitats de valor enormes extretes del treball gràcies a les polítiques neoliberals, surten de les butxaques dels capitalistes (que fins al moment tenien poques sortides d’inversió segures) per a comprar nous bons estatals.

Pot aquest cercle —l’Estat alimentant el capital i el capital alimentant l’Estat— ser virtuós per als exclosos? Les polítiques presents fan servir la pandèmia per a fer una transferència de poder i recursos de la majoria a la minoria, dels febles als forts, dels pobres als rics. Amb l’esquerra en desbandada i els valors igualitaris gairebé eclipsats en l’imaginari social d’Occident, la intervenció estatal sembla decidida a empitjorar la desigualtat en el mateix precís moment que podria pal·liar.

Foto: pxhere.com

Excloure amb èxit els pobres no fa estable el sistema. En qualsevol ordre mundial, l’afebliment sincrònic de les estructures de poder que en constitueixen els pilars centrals conduiran naturalment a desenvolupaments geopolítics ràpids. Tan bon punt quatre portaavions americans foren incapacitats pel virus, Corea del Nord, Iran i Síria es van anotar un punt en el seu antagonisme contra la sobrecarregada superpotència. Això no obstant, el seu competidor estratègic afronta uns problemes no menys seriosos. L’expansió de la influència de la Xina en l’espai eurasiàtic, així com l’exportació d’enormes quantitats de capital excedentari s’havien fonamentat en una globalització aprofundida i continuada. Aquest procés s’enfronta a obstruccions considerables.

Sobirania econòmica

El tercer pilar de l’ordre actual —la Unió Europea— encara problemes particulars, expressats de manera més evident en el seu motor, l’Eurozona. Als seus membres els manca un atribut essencial dels Estats —això és, la sobirania. No poden controlar la seva política econòmica, atès que no emeten la seva moneda pròpia, perquè els euros són impresos pel Banc Central Europeu (BCE). Tal com estan les coses ara, el BCE decideix quants nous diners s’injecten als països de l’Eurozona i sota quins termes els presta. Però al seu consell de govern li manca qualsevol mandat democràtic o fiscalització pública —i així, doncs, ha capitanejat sistemàticament els interessos bancaris oligàrquics. La constitució del BCE, que li prohibeix prestar directament als Estats membres, fa que les polítiques estatals siguin dependents de la benvolença dels prestadors privats, és a dir, del capital financer.

Pitjor, alguns Estats de l’Eurozona han rendit el control de la seva política fiscal a la UE i l’FMI. Així, el pressupost grec ha de marcar un superàvit primari (és a dir, un superàvit dels ingressos estatals per sobre de la despesa abans de considerar els interessos del deute) del 3,5% del PIB cada any. Altres països de la perifèria de l’Eurozona observen aquest cas de manual d’assassinat econòmic per estrangulació de la liquiditat. En lloc d’esperar mercè, com molts grecs van fer innocentment durant la crisi anterior, els italians i espanyols s’esforcen a evitar la victimització. En aquest sentit, les polítiques de la UE que portaren a l’espoliació de Grècia per les corporacions la passada dècada poden haver assenyalat una victòria pírrica. Posant en alerta altres víctimes potencials, poden haver preparat la seva pròpia derrota en les crucials batalles a venir, i fins i tot el col·lapse de la UE.

La infraestructura de salut pública ha estat destruïda per trenta anys d’atacs neoliberals en aquest precís sector —i la contracció aguda causada per l’epidèmia imposa fins i tot més pressió fiscal en les economies de l’Eurozona. Els Estats han de manllevar per tal de lluitar contra l’epidèmia i reiniciar l’economia, però els estatuts del BCE prohibeixen que els presti, mentre que la Reserva Federal monetitza el deute americà i el Banc d’Anglaterra estén un suport il·limitat a Londres.

Foto: pxhere.com

Actualment, els Estats de l’Eurozona només poden manllevar del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE) i institucions similars, o «dels mercats». El temible MEDE que ha maltractat Grècia, en qualsevol cas, té uns fons insuficients per a la tasca a abordar i només deixa sobta condicions severes. Les seves demandes signifiquen que la propietat pública sigui expedida als oligarques, els funcionaris siguin delmats, la provisió per a salut pública sucumbeixi a mil retallades, l’educació pública sigui asfixiada, la seguretat social es torni insegura, i la misèria general esperi aquells que no tenen capital, especialment els joves. Les institucions, així com els «mercats» demanen transferències dràstiques dels desposseïts a ses majestats, i també transferències de poder, de manera que es garanteixi el pagament.

Breu, el MEDE, que fou constituït pels mateixos estats de l’Eurozona, i «els mercats», que presten euros acabats d’encunyar pel BCE habilitat per l’Eurozona a un interès mínim, presten als Estats vassalls tant com volen, quan ho volen, en els termes que volen. Difícilment es podria pensar una definició millor d’usura moderna a escala continental, o potser un mètode més cínic de suïcidi assistit. Els governs de l’Eurozona esclafen les seves classes pobres i mitjanes invocant les demandes «dels mercats» —alimentats per ningú més que elles mateixes— i del MEDE, creat i mantingut per elles mateixes. Quan la gent es revolta, com van fer els grecs el 2015, s’anul·len els referèndums, i s’imposen uns termes fins i tot més punitius. Tot això en nom de la «democràcia» i «Europa». No sorprèn que, en aquestes condicions, l’extrema dreta feixista, el nacionalisme, el nativisme i el racisme creixin sostingudament.

Coronabons i coronamemoràndums

Atrapats entra Escil·la i Caribdis, els països de la perifèria de l’Eurozona i fins i tot una part de l’esquerra nominal han dipositat les esperances en uns anomenats eurobons, una idea que generà interès per primera vegada fa deu anys durant la crisi grega. Fins i tot Emmanuel Macron dona un suport intermitent a versions suaus d’aquesta mesura. La idea busca esquivar efectivament els problemes creats pel funcionament de l’Eurozona, alhora que mantenir-ne intacta l’estructura bàsica. En altres paraules, canviar les coses de manera que les coses continuïn igual.

En principi, els eurobons crearien encara més deute perquè el compressin «els mercats». Però els països de l’Eurozona aplegarien una part del seu nou deute, i aquesta cotitzaria a taxes d’interès més baixes que les que paga la perifèria, encara que fossin més altes que les que paga Alemanya. Així doncs (en teoria), Itàlia i Espanya evitarien tant les severes condicions del MEDE i les esfereïdores taxes que «els mercats» demanen, mentre Alemanya pagaria un preu just, però no massa alt, per construir solidaritat.

Foto: pxhere.com

No hi ha cap consens en els mèrits o res més dels eurobons. Les discussions se centren en qüestions d’eficiència («abaixaran realment les taxes d’interès a la perifèria?»), legalitat («els tractats de la UE els permeten?») o moralitat («com de grans són els perills morals que comporten?»). La dificultat de fer que Alemanya subscrigui els deutes dels seus dits socis també ha estat remarcada. Això es veu reforçat per la repetició dels mitjans d’estereotips racistes, amb uns protestants indignants que rebutgen «rescatar una Itàlia butxaca foradada«, de la mateixa manera que les figures principals de l’Eurozona solien castigar l’excés de despesa dels grecs en «vi i dones».

Uns bons com aquests alterarien lleugerament els paràmetres de l’endeutament públic, però no els seus fets bàsics. Amb unes garanties d’una austeritat futura que asseguri el pagament d’uns deutes cada vegada més grans absents, els capitalistes no finançaran els Estats. El Nord virtuós no sucumbirà al Sud luxuriós —en altres paraules, no s’emetran bons en termes desfavorables per a les finances alemanyes. Berlín ha imperat en les batalles que s’han lluitat fins ara, però cada batalla guanyada només acosta la implosió de la UE.

Posat en els termes més crus possibles, l’Eurozona comprèn tant països que pateixen una expropiació fiscal —que és una forma particular d’acumulació expropiatòria, utilitzant mecanismes de deute— i països que en treuen profit, com Alemanya. Fer que els dos grups s’endeutin en els mateixos termes, en cas que fos políticament factible, pot ser vist bé com alterar aquest mecanisme o bé com estabilitzar-lo, i pot ser que faci les dues coses alhora. Regulant el flux de valor cap amunt i cap al Nord, es podria reduir l’explotació fiscal i purgar-ne els pitjors excessos. Aleshores, es podria fer que les coses continuessin com fins ara canviant-les, i això és l’objectiu confés dels proponents dels eurobons. Però, de debò pot ser una estabilització d’aquesta explotació un objectiu per a l’esquerra?

Són factibles els coronasubsidis?

Una proposta de reforma totalment més substancial ha provingut del govern espanyol, en línies similars a les que es descriuen en un informe recent de l’EReNSEP. Un fons de recuperació d’1,5 bilions d’euros, finançat mitjançant un deute perpetu de la UE emès possiblement pel BCE, els interessos del qual serien pagats amb nous impostos de la UE a més del senyoratge acumulat al BCE gràcies a l’emissió d’euros, avançaria subvencions en lloc de préstecs als Estats membres. Augmentant significativament el pressupost de la UE, i amb l’objectiu de reduir les disparitats, aquest fons finançaria un esforç integrat de reconstrucció econòmica. Amb la inclusió també d’una harmonització d’impostos dels països de la UE, el pla marca un trencament benvingut amb els principis fonamentals de la pràctica neoliberal. Edificant-se en l’impuls donat pels nous diners que s’han creat arreu del món, espera donar a la UE un estímul en sintonia amb els que s’han desplegat als Estats Units, la Xina i la Gran Bretanya, i combinar recuperació amb integració.

Foto: pxhere.com

No és clar quin suport pot aplegar aquest pla. Presumiblement, si les perspectives fossin bones, hauria estat presentat a bombo i platerets més que no pas a través de filtracions. Amb tot, podria fer-se sentir, donada la possibilitat real que la moneda única i la mateixa UE es fragmenti llevat que s’impulsi la perifèria.

El capital alemany renunciaria a la seva hegemonia per tal d’evitar la implosió de la UE? Els cercles Estat-financers interrelacionats que governen Europa posarien el liberalisme en suspensió per tal de rescatar les fràgils estructures econòmiques que els sostenen? S’arriscarien a reinventar-se per tal de mantenir la posició enmig d’un oceà d’expectatives reduïdes, i d’aquesta manera atènyer una nova administració compacta, menys exclusiva?

Hem d’insistir novament en l’alliberament popular i centrar-nos a crear xarxes de solidaritat i moviments que resisteixin el gegant autoritari que ve accelerant-se cap a nosaltres

Les contingències i les tries polítiques són impredictibles en les crisis —els darrers mesos han estat marcats per molts revessos inesperats i girs inaudits. Quan els mons s’esfondren, els oligarques aventuristes busquen capturar tant com poden del caos. En la turbulència actual, parts del capital europeu hi veuen l’oportunitat de la seva vida, i possiblement hi provaran sort. La història coneix molts exemples d’Estats moderns segrestats per interessos així i promovent-los en detriment dels objectius capitalistes comuns. Els Estats que temen per la seva estabilitat també desencadenen contrarevolucions preventives, per fer servir un terme central en les anàlisis lúcides del segle XX d’Arno J. Mayer. No és inconcebible que la Unió Europea, estimulada per consideracions i interessos així, opti per una fugida endavant liberal i esclafi la seva perifèria, així com els estrats populars dels seus països nuclears i fins i tot bona part del seu propi capital.

Un projecte d’esquerres

L’esquerra europea, ara lliure de formacions polítiques que s’han passat al camp liberal, com la grega Syriza, ha de resistir liberals i conservadors forçant la societat en motlles reaccionaris. Hem de continuar seguint la nostra brúixola, insistir en els valors fonamentals de la llibertat, igualtat i solidaritat, i seguir lluitant per a la majoria, els febles i els pobres. També hem de canviar. Adreçant-nos a les masses, impulsant la resistència popular i organitzant els treballadors, hem de continuar sent rellevants en el nou món que ara neix, un món fins i tot pitjor que el que coneixíem, i també més inestable. Però això no és prou.

La socialdemocràcia clàssica va arrelar a Europa, a finals del segle XIX, construint —al voltant d’una visió general de refacció socialista de la societat— projectes més petits i més centrats, que cobrien la majoria d’aspectes de la vida social i personal, incloent-hi de manera central l’economia. Comprenien organitzacions polítiques que lluitaven per la democràcia radical, sindicats que demandaven salaris justos i drets dels treballadors, cooperatives i iniciatives de base de tota mena, esforços pràctics en la solidaritat local i internacional, i una crítica cultural aguda, incloent-hi les desconstruccions del patriarcat i de la raça.

Foto: pxhere.com

L’esquerra es va esforçar a parlar la llengua de la gent i articular de nou els projectes nacionals entorn dels seus valors i sensibilitats propis. També va alçar fortes barreres contra liberals i conservadors que la van ajudar a ajuntar i expandir el seu propi espai polític.

Avui, hem d’insistir novament en l’alliberament popular i centrar-nos a crear xarxes de solidaritat i moviments que resisteixin el gegant autoritari que ve accelerant-se cap a nosaltres. Les forces que comencen a fer això existeixen en la nostra esquerra disgregada. Necessitem elaborar i proposar, en un llenguatge accessible a la gent, un projecte col·lectivista i igualitari realista per a una nova societat, atès que aviat quedarà clar que la vella no tornarà. Per això, hem d’analitzar críticament els nous camps, mitjans i objectius de l’acció estatal, ajudar a consolidar una esquerra i una classe treballadora que continuen fragmentades, i també unir entorn seu els estrats recentment alienats de l’ordre capitalista. I, per últim, però no menys important, hauríem d’evitar confondre els projectes de les parts novament «reformistes» de la classe dirigent amb els propis. És una tasca ingent. Però els temps no exigeixen res menys que això.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: pxhere
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor assistent a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Aristotèlica de Tessalònica (Grècia) i membre de l'European Research Network on Social and Economic Policy (EReNSEP)

Comentaris

Els eurobons no evitaran una altra onada d’austeritat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.