Els condemnats de la terra. Prefaci a l’edició de 1961

En motiu de la publicació de Els condemnats de la terra (coedició de Tigre de Paper i Pol·len Edicions) reproduïm a Catarsi el pròleg de J.P. Sartre a l'edició de 1961.

Els condemnats de la terra. Prefaci a l’edició de 1961

Els condemnats de la terra. Prefaci a l’edició de 1961

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En motiu de la publicació de Els condemnats de la terra (coedició de Tigre de Paper i Pol·len Edicions) reproduïm a Catarsi el pròleg de J.P. Sartre a l'edició de 1961.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Podeu adquirir el llibre recentment editat al web de Tigre de Paper i Pol·len Edicions

No fa pas gaire temps, la Terra tenia dos mil milions d’habitants, és a dir, cinc-cents milions d’homes i mil cinc-cents milions d’indígenes. Els primers disposaven del Verb, els altres el manllevaven. Entre aquells i aquests, reiets venuts, senyors feudals, una falsa burgesia forjada d’una sola peça feien d’intermediaris. A les colònies, la veritat apareixia nua; les «metròpolis» la preferien vestida; calia que els indígenes l’estimessin. Com si fossin mares, d’alguna manera. L’elit europea es va dedicar a fabricar una elit indígena; es van seleccionar adolescents, se’ls va marcar al front, amb ferro roent, els principis de la cultura occidental, se’ls van introduir a la boca mordasses sonores, grans paraules pastoses que s’enganxaven a les dents; després d’una breu estada a la metròpoli se’ls retornava al seu país, falsificats. Aquestes mentides vivents ja no tenien res a dir als seus germans; eren un ressò; des de París, Londres, Amsterdam nosaltres llançàvem paraules: «Panteó! Fraternitat!» i en alguna banda, a l’Àfrica, a l’Àsia, altres llavis s’obrien: «…teó! …nitat!». Era l’edat d’or.

Allò es va acabar: les boques es van obrir soles, les veus, grogues i negres, seguien parlant del nostre humanisme, però era per retreure’ns la nostra inhumanitat. Nosaltres escoltàvem sense disgust aquestes expressions amables d’amargor. Primer era una admiració orgullosa: com?, parlen sols? Vegem el que n’hem fet! No dubtàvem que acceptessin el nostre ideal, ja que ens acusaven de no ser-los fidels; Europa va creure en la seva missió: havia hel·lenitzat els asiàtics, havia creat aquella espècie nova, els negres grecollatins. I hi afegíem, entre nosaltres, amb sentit pràctic: cal deixar-los cridar, això els calma: gos que lladra no mossega.

Va venir una altra generació, que va desplaçar el tema. Els seus escriptors, els seus poetes, amb una paciència increïble, van mirar d’explicar-nos que els nostres valors no s’ajustaven a la veritat de la seva vida, que no podien ni rebutjar-los del tot ni assimilar-los. En línies generals, això volia dir: ens heu convertit en monstres, el vostre humanisme pretén que siguem universals i les vostres pràctiques racistes ens particularitzen. Nosaltres us escoltem, ben tranquils: als administradors colonials no se’ls paga perquè llegeixin Hegel, per això el llegeixen poc, però no necessiten aquest filòsof per saber que les consciències infelices s’enreden en les seves contradiccions. Eficàcia zero. Doncs perpetuem la seva desgràcia, només en sortirà vent. Si hi hagués, ens deien els experts, l’ombra d’una reivindicació en els seus gemecs, seria la de la integració. No es tractava d’atorgar-la, és clar: s’havia arruïnat el sistema que es basa, com sabeu, en la sobreexplotació. Però n’hi hauria prou d’ensenyar-los la pastanaga: tirarien endavant. Pel que fa a revoltar-se, estàvem molt tranquils. Quin indígena conscient es dedicaria a matar els bells fills d’Europa amb l’única finalitat de convertir-se en europeu com ells? En resum, encoratjàvem aquesta melangia i no ens semblava malament, per una vegada, atorgar el premi Goncourt a un negre: això era abans del 1939.

Per descomptat, Fanon esmenta de passada els nostres crims famosos, Sitifis, Hanoi, Madagascar, però no es molesta a condemnar-los: els utilitza

1961. Escolteu: «No perdem el temps en estèrils lletanies ni en mimetismes nauseabunds. Abandonem aquesta Europa que no deixa de parlar de l’home alhora que l’assassina sigui on sigui que el troba, a totes les cantonades dels seus propis carrers, en tots els racons del món. Fa segles… que en nom d’una pretesa “aventura espiritual” ofega gairebé tota la humanitat.» El to és nou. Qui gosa fer-lo servir? Un africà, home del Tercer Món[i], excolonitzat. Afegeix: «Europa ha adquirit tal velocitat, boja i desordenada… que va cap a un abisme del qual més val allunyar-se.» En altres paraules: està ben fotuda. Una veritat que a ningú li agrada declarar, però —no és cert, estimats continentals?— de la qual tots estem íntimament convençuts.

Alger, 1961. Foto: Wikipedia: Publisher’s Photo Service

Però cal fer una excepció. Quan un francès, per exemple, diu a altres francesos: «Estem fotuts!» —cosa que, pel que sé, s’esdevé gairebé cada dia des del 1930—, es tracta d’un discurs emotiu, inflamat de ràbia i d’amor, i l’orador s’inclou a si mateix amb tots els seus compatriotes. I després gairebé sempre afegeix: «Llevat que…». Tots veuen de què es tracta: no es pot cometre un sol error més; si no se segueixen les seves recomanacions al peu de la lletra, llavors i només llavors el país es desintegrarà. En resum, és una amenaça seguida d’un consell i aquestes idees encara topen menys per tal com sorgeixen de la intersubjectivitat nacional. Quan Fanon, al contrari, diu que Europa es precipita cap a la perdició, lluny de fer un crit d’alarma fa un diagnòstic. Aquest metge no pretén ni condemnar-la sense recurs —altres miracles s’han vist— ni donar-li els mitjans per curar-se: comprova que està agonitzant. Des de fora, basant-se en els símptomes que ha pogut recollir. Pel que fa a curar-la, no: té altres preocupacions al cap; tant se li’n dona, que s’enfonsi o que sobrevisqui. Per aquesta raó, el seu llibre és escandalós. I si vosaltres murmureu, mig de broma, mig molestos «Quines coses que ens diu!», se us escapa la veritable naturalesa de l’escàndol: perquè Fanon no us «diu» res de res; la seva obra —tan candent per a d’altres— roman glaçada per a vosaltres, tot sovint s’hi parla de vosaltres, no a vosaltres. S’han acabat els Goncourt negres i els Nobel grocs: no tornarà l’època dels colonitzats llorejats. Un exindígena «de llengua francesa» adapta aquesta llengua a noves exigències, la fa servir per adreçar-se tan sols als colonitzats: «Indígenes de tots els països subdesenvolupats, uniu-vos!». Quina decadència: per als seus pares, érem els únics interlocutors; els fills ni tan sols ens consideren interlocutors vàlids: som els objectes del discurs. Per descomptat, Fanon esmenta de passada els nostres crims famosos, Sitifis, Hanoi, Madagascar, però no es molesta a condemnar-los: els utilitza. Si desmunta les tàctiques del colonialisme, el joc complex de les relacions que uneixen i oposen els colons i els «de la metròpoli» ho fa per als seus germans; la seva finalitat és ensenyar-los a derrotar-nos.

En resum, el Tercer Món es descobreix i es parla a través d’aquesta veu. Ja se sap que no és homogeni i que encara es troben dins d’aquest món pobles sotmesos, d’altres que han adquirit una falsa independència, alguns que lluiten per conquerir la seva sobirania i, finalment, d’altres que, tot i que han guanyat la llibertat plena, viuen sota l’amenaça d’una agressió imperialista. Aquestes diferències han nascut de la història colonial, és a dir, de l’opressió. Aquí la Metròpoli s’ha acontentat de pagar alguns senyors feudals; allà, sota el lema de dividir per vèncer, ha fabricat d’una sola peça una burgesia de colonitzats; en una altra banda, ha donat un doble cop: la colònia és alhora d’explotació i de població. Així, Europa ha fomentat les divisions, les oposicions, ha forjat classes i racismes, ha intentat per tots els mitjans provocar i augmentar l’estratificació de les societats colonitzades. Fanon no amaga res: per lluitar contra nosaltres, l’antiga colònia ha de lluitar contra ella mateixa. O més aviat les dues lluites en fan una de sola. En el foc del combat, totes les barreres interiors han de desaparèixer, la impotència burgesa dels negociants i els compradors, el proletariat urbà, sempre privilegiat, el lumpenproletariat dels barris miserables, tothom s’ha d’alinear en la mateixa posició de les masses rurals, veritable font de l’exèrcit nacional i revolucionari; en aquestes regions on el colonialisme ha aturat expressament el desenvolupament, la pagesia, quan es rebel·la, apareix de seguida com la classe radical: coneix l’opressió nua, l’ha patida molt més que els treballadors de les ciutats i, a fi que no es mori de gana, es necessita ni més ni menys que l’ensorrada de totes les estructures. Si triomfa, la Revolució nacional serà socialista; si se’n talla l’alè, si la burgesia colonial pren el poder, el nou estat, malgrat una sobirania formal, queda en mans dels imperialistes. L’exemple de Katanga[ii] ho il·lustra prou bé. Així, doncs, la unitat del Tercer Món no està feta: és una empresa en vies de realitzar-se, que ha de passar en cada país, tant després com abans de la independència, per la unió de tots els colonitzats sota el comandament de la classe pagesa. Això és el que Fanon explica als seus germans de l’Àfrica, de l’Àsia, de l’Amèrica Llatina: fem realitat plegats i arreu el socialisme revolucionari o serem derrotats un a un pels nostres antics tirans. No amaga res: ni les febleses, ni les discòrdies, ni les mistificacions. Aquí el moviment té un mal començament; allà, després de brillants èxits, perd velocitat; en una altra banda s’atura; si es vol reprendre’l, caldrà que els pagesos llancin al mar la seva burgesia. S’avisa seriosament el lector contra les alienacions més perilloses: el dirigent, el culte a la persona, la cultura occidental i, igualment, el retorn al llunyà passat de la cultura africana: la veritable cultura és la Revolució, cosa que vol dir que es forja de manera roent. Fanon parla en veu alta; nosaltres, els europeus, el podem escoltar: la prova n’és que aquí teniu aquest llibre a les mans; no li fa por que les potències colonials s’aprofitin de la seva sinceritat?

Tingueu el valor de llegir-lo: perquè us farà avergonyir-vos i la vergonya, com ha dit Marx, és un sentiment revolucionari

No. No li fa por res. Els nostres procediments estan caducats: poden retardar de vegades l’emancipació, però no l’aturaran. I no cal imaginar que podem modificar els nostres mètodes: el neocolonialisme, aquest somni mandrós de les metròpolis, no és més que aire; les «terceres forces» no existeixen o bé són les burgesies de llautó que el colonialisme ja ha col·locat en el poder. El nostre maquiavel·lisme té poca influència sobre aquest món, ja molt despert, que ha descobert una rere l’altra les nostres mentides. El colon només té un recurs: la força quan encara li’n queda; l’indígena només té una alternativa: la servitud o la sobirania. Què li pot importar a Fanon que llegiu o no la seva obra? És als seus germans a qui denuncia les nostres velles astúcies, segur que no tenim alternativa. A ells els diu: Europa ha clavat una urpada als nostres continents; cal tallar-li les urpes perquè les retiri. El moment ens afavoreix: no passa res a Bizerta, a Élizabethville, al camp algerià sense que tota la terra en sigui informada; els blocs assumeixen posicions contràries, es respecten mútuament, aprofitem aquesta paràlisi, entrem a la història i que la nostra irrupció la faci universal per primera vegada; lluitem: a manca d’altres armes, n’hi haurà prou amb la paciència del ganivet.

Europeus, obriu aquest llibre, entreu-hi. Després de fer uns quants passos en la foscor, veureu uns quants estrangers reunits al voltant del foc, acosteu-vos-hi, escolteu: parlen de la sort que reserven a les vostres agències, als mercenaris que les defensen. Potser us veuran, però continuaran parlant entre ells, sense ni tan sols abaixar la veu. Aquesta indiferència fereix ben endins: els pares, criatures de l’ombra, les vostres criatures, eren ànimes mortes, els donàveu la llum, només s’adreçaven a vosaltres i vosaltres ni tan sols us esforçàveu a contestar a aquells zombis. Els fills, en canvi, us ignoren: els il·lumina i els escalfa un foc que no és vostre. Vosaltres, a una distància respectuosa, us sentireu furtius, nocturns, estremits: a cadascú el seu torn; en aquestes tenebres d’on sorgirà una altra albada, els zombis sou vosaltres.

En aquest cas, direu, llancem aquest llibre per la finestra. A què treu llegir-lo si no està escrit per a nosaltres? Per dos motius, el primer dels quals és que Fanon explica als seus germans com som i els descobreix el mecanisme de les nostres alienacions: aprofiteu-ho per revelar-vos a vosaltres mateixos en la vostra veritat d’objectes. Les nostres víctimes ens coneixen per les seves ferides i per les seves cadenes: això fa irrefutable el seu testimoni. N’hi ha prou que ens mostrin el que n’hem fet perquè coneguem el que hem fet de nosaltres mateixos. És útil? Sí, perquè Europa està en greu perill de mort. Però, direu, nosaltres vivim a la Metròpoli i reprovem els excessos. És veritat, no sou els colons, però no valeu més que ells. Ells són els vostres pioners, vosaltres els vau enviar a les regions d’ultramar, ells us han enriquit; vosaltres els havíeu avisat: si feien córrer massa sang, els desautoritzaríeu de llavis enfora; de la mateixa manera, un estat –sigui quin sigui– manté a l’estranger una gernació d’agitadors, de provocadors i d’espies que desautoritza quan els enxampen. Vosaltres, tan liberals, tan humans, que empenyeu l’amor per la cultura fins al preciosisme, feu veure que oblideu que teniu colònies i que s’hi assassina en el vostre nom. Fanon revela als seus companys –a alguns d’ells, sobretot, que estan encara massa occidentalitzats– la solidaritat dels «metropolitans» amb els seus agents colonials. Tingueu el valor de llegir-lo: perquè us farà avergonyir-vos i la vergonya, com ha dit Marx, és un sentiment revolucionari. Com veieu, tampoc jo no em puc desprendre de la il·lusió subjectiva. Jo també us dic: «Tot està perdut, llevat que…». Com a europeu, m’emparo del llibre d’un enemic i el converteixo en un mitjà per curar Europa. Aprofiteu-lo.

I heus ací la segona raó: si descarteu la xerrameca feixista de Sorel, entendreu que Fanon és el primer després d’Engels que ha tornat a treure a la superfície la partera de la història. I no us cregueu que una sang massa calenta o una infantesa malaurada li han creat un gust singular per la violència: simplement esdevé intèrpret de la situació, res més. Però amb això n’hi ha prou perquè constitueixi, etapa rere etapa, la dialèctica que la hipocresia liberal us amaga i que ens ha produït a nosaltres el mateix que a ell.

Al segle passat, la burgesia considerava els obrers uns envejosos, forassenyats, amb apetits grollers, però es preocupava d’incloure aquests éssers brutals en la nostra espècie: si no eren homes i lliures, com podrien vendre’s lliurement la força de treball? A França, a Anglaterra, l’humanisme pretén ser universal.

Amb el treball forçat s’esdevé tot el contrari: no hi ha contracte. A més, cal intimidar: l’opressió és evident. Els nostres soldats, a ultramar, rebutgen l’universalisme metropolità, apliquen al gènere humà el numerus clausus: com que ningú pot despullar el seu proïsme sense cometre un crim, sense sotmetre’l o matar-lo, plantegen com a principi que el colonitzat no és el proïsme de l’home. La nostra força de xoc ha rebut la missió de convertir en realitat aquesta abstracta certesa: s’ordena reduir els habitants del territori annexat al nivell de micos superiors, per justificar que el colon els tracti com a bèsties. La violència colonial no es proposa només com a finalitat mantenir en actitud respectuosa els homes sotmesos, intenta deshumanitzar-los. No s’estalviarà res per liquidar les seves tradicions, per substituir les seves llengües per les nostres, per destruir-ne la cultura sense donar-los la nostra; se’ls embrutirà de cansament. Desnodrits, malalts, si resisteixen la por enllestirà la feina: els fusells apunten els pagesos; venen civils que s’instal·len a la seva terra i amb el fuet l’obliguen a conrear-la per a ells. Si es resisteix, els soldats disparen, és un home mort; si cedeix, es degrada, deixa de ser un home; la vergonya i la por li trencaran el caràcter, desintegraran la persona. Tot es fa a ritme de tambor, per part d’experts: els «serveis psicològics» no daten d’avui. Ni el rentat de cervell. I tanmateix, malgrat tots els esforços, no s’assoleix l’objectiu enlloc: ni al Congo, on es tallaven les mans als negres, ni a Angola, on fa poc es foradaven els llavis dels descontents per tancar-los amb cadenes. I no sostinc que sigui impossible convertir un home en bèstia. Només afirmo que no s’aconsegueix sense afeblir-lo considerablement; no n’hi ha prou amb els cops, cal fer pressió amb la desnutrició. És la part dolenta de la servitud: quan es domestica un membre de la nostra espècie, se’n disminueix el rendiment i, amb poca cosa que se li doni, un home de corral acaba costant més que no pas rendeix. Per aquesta raó, els colons es veuen obligats a deixar a mitges la domesticació: el resultat, ni home ni bèstia, és l’indígena. Colpejat, subalimentat, malalt, amb por, però només fins a cert punt, té sempre, ja sigui groc, negre o blanc, els mateixos trets de caràcter: és mandrós, murri i lladre, viu de qualsevol cosa i només coneix la força.

Pobre colon: la seva contradicció queda a la vista. Hauria, com fa, diuen, l’ogre, de matar el que captura. Però això no és possible. Per ventura no cal que els exploti? En no poder dur la matança fins al genocidi i la servitud fins a l’embrutiment animal, perd el control, l’operació s’inverteix, una implacable lògica el durà fins a la descolonització.

Però no pas tot seguit. Primer, regna l’europeu: ja ha perdut, però no se n’adona; encara no sap que els indígenes són falsos indígenes; afirma que els fa mal per destruir el mal que hi ha en ells; al cap de tres generacions, els seus perniciosos instints ja no ressorgiran. Quins instints? Els que empenyen l’esclau a matar l’amo? Com no reconeix la seva pròpia crueltat dirigida ara contra ell mateix? Com no reconeix en el salvatgisme d’aquests pagesos oprimits el salvatgisme del colon que han absorbit per tots els porus i del qual no s’han curat? La raó és simple: aquest personatge dèspota, embogit per la seva omnipotència i per la por de perdre-la, ja no recorda que ha estat un home: es considera un fuet o un fusell; ha arribat a creure que la domesticació de les «races inferiors» s’obté mitjançant el condicionament dels seus reflexos. No té en compte la memòria humana, els records inesborrables, i, sobretot, hi ha una cosa que potser no ha sabut mai: no ens convertim en el que som sinó mitjançant la negació íntima i radical del que han fet de nosaltres. Tres generacions? Des de la segona, així que obrien els ulls, els fills han vist com colpejaven els seus pares. En termes de psiquiatria, estan «traumatitzats». Per a tota la vida. Però aquestes agressions renovades sense parar, lluny de dur-los a sotmetre’s, els situen en una contradicció insuportable que l’europeu pagarà tard o d’hora. Després d’això, encara que se’ls domestiqui al seu torn, encara que se’ls ensenyi la vergonya, el dolor i la fam, només es provocarà en els seus cossos una ràbia volcànica amb una força igual a la de la pressió que s’exerceix sobre ells. Dèieu que només coneixen la força? És cert; primer serà només la del colon i poc després la seva pròpia: és a dir, la mateixa, que incideix sobre nosaltres com el nostre reflex que, des del fons d’un mirall, ve a trobar-nos. No us equivoqueu; per aquesta boja ronya, per aquesta bilis i aquesta fel, pel seu constant desig de matar-nos, per la contracció permanent de músculs forts que temen reposar, són homes: pel colon, que vol fer-los esclaus, i contra ell. Encara cec, abstracte, l’odi és el seu únic tresor: l’Amo el provoca perquè intenta embrutir-los, no pot arribar a trencar-lo perquè els seus interessos l’aturen a mig camí; així, els falsos indígenes són encara humans, pel poder i la impotència de l’opressor que es transformen, en ells, en un rebuig obstinat de la condició animal. Per la resta ja se sap; és clar, són mandrosos: és sabotatge. Murris, lladres. És clar! Els seus petits furts marquen l’inici d’una resistència encara desorganitzada. Amb això no n’hi ha prou: hi ha qui s’afirma llançant-se amb les mans nues contra els fusells; són els seus herois, i d’altres es fan homes assassinant europeus. Se’ls mata: bandits i màrtirs, el seu suplici exalta les masses aterrides.

Aterrides, sí: en aquest nou moment, l’agressió colonial s’interioritza com a Terror en els colonitzats. No em refereixo sols a la por que experimenten davant dels nostres inesgotables mitjans de repressió, sinó també al que els inspira el seu propi furor. Es troben acorralats entre les nostres armes que els apunten i aquells terribles impulsos, aquells desigs de matar que sorgeixen del fons del seu cor i que no sempre reconeixen: perquè no és primer la seva violència, és la nostra, invertida, que creix i els esquinça, i el primer moviment d’aquests oprimits és amagar profundament aquesta inacceptable còlera, reprovada per la seva moral i per la nostra i que només és, tanmateix, l’últim reducte de la seva humanitat. Llegiu Fanon: entendreu que, en el moment d’impotència, la bogeria homicida és l’inconscient col·lectiu dels colonitzats.

Aquesta fúria continguda, en no esclatar, gira en rodó i fa mal als mateixos oprimits. Per alliberar-se’n, acaben matant-se entre ells: les tribus lluiten les unes contra les altres en no poder-se enfrontar amb l’enemic de debò –i naturalment, la política colonial en fomenta les rivalitats; el germà, en alçar el ganivet contra el seu germà, creu destruir d’una vegada per totes la imatge detestada del seu enviliment comú. Però aquestes víctimes expiatòries no calmen la seva set de sang, només evitaran llançar-se contra les metralladores fent-se els nostres còmplices: ells mateixos acceleraran el progrés d’aquesta humanització que rebutgen. Sota la mirada divertida del colon, es protegiran contra ells mateixos amb barreres sobrenaturals, revifant alguns mites terribles o lligant-se mitjançant ritus meticulosos: l’obsés evadeix així la seva exigència profunda, infligint-se manies que l’ocupen en cada moment. Ballen: això els ocupa; relaxa els seus músculs dolorosament contrets i a més la dansa simula secretament, tot sovint malgrat ells, el No que no poden dir, els assassinats que no gosen cometre. En algunes regions fan servir aquest últim recurs: el trànsit. El que abans era el fet religiós en la seva simplicitat, una certa comunicació del fidel amb el que és sagrat, el converteixen en una arma contra la desesperança i la humiliació: els zars, els lous, els sants de la Santeria baixen sobre ells, governen la seva violència i la gasten en el trànsit fins a l’esgotament. Al mateix temps, aquests alts personatges els protegeixen: això vol dir que els colonitzats es defensen de l’alienació colonial incrementant l’alienació religiosa. Amb l’únic resultat, al capdavall, que acumulen totes dues alienacions i que cadascuna reforça l’altra. Així, en certes psicosis, cansats de ser insultats cada dia, els al·lucinats creuen un bon dia que han sentit la veu d’un àngel que els lloa; els insults no desapareixen tanmateix: d’ara endavant, alternen amb l’elogi. És una defensa i el final de la seva aventura: la persona està dissociada, el malalt s’encamina cap a la demència. Cal afegir, en el cas d’alguns desgraciats rigorosament seleccionats, aquell altre trànsit de què he parlat més amunt: la cultura occidental. Al seu lloc, direu, jo preferiria els meus zars a l’Acròpoli. Bé, això vol dir que ho heu entès. Però no del tot, tanmateix, perquè no sou al seu lloc. Encara no. Altrament sabríeu que ells no poden triar: acumulen. Dos mons, és a dir, dos trànsits: es balla tota la nit, a l’alba s’apinyen a les esglésies per oir missa; dia rere dia, l’escletxa s’eixampla. El nostre enemic traeix els seus germans i esdevé el nostre còmplice; els seus germans fan el mateix. La condició de l’indígena és una neurosi introduïda i mantinguda pel colon entre els colonitzats, amb el seu consentiment.

Foto: Wikimedia Commons

Reclamar i negar, tot alhora, la condició humana: la contradicció és explosiva. I fa explosió, ho sabeu tan bé com jo. Vivim en l’època de la deflagració: n’hi ha prou que l’augment dels naixements incrementi l’escassedat, que els nouvinguts hagin de tenir més por de la vida que de la mort, i el torrent de violència trenca totes les barreres. A Algèria, a Angola, es maten a l’atzar els europeus. És el moment del bumerang, el tercer temps de la violència: retorna contra nosaltres, ens arriba i, com altres vegades, no entenem que és la nostra. Els «liberals» es queden bocabadats: reconeixen que no érem prou amables amb els indígenes, que hauria estat més just i més prudent atorgar-los certs drets sempre que fos possible; no demanaven res més, només que se’ls admetés per fornades i sense padrins en aquest club tan tancat, la nostra espècie: i heus ací que aquest desencadenament bàrbar i boig no els respecta gaire més que als mals colons. L’esquerra metropolita se sent molesta: coneix la veritable sort dels indígenes, l’opressió sense pietat de què són objecte i no en condemna la rebel·lia, sabent que ho hem fet tot per provocar-la. Però, de tota manera, pensa, hi ha límits: aquests guerrillers s’haurien d’esforçar per mostrar-se cavallers; seria el millor mitjà de demostrar que són homes. De vegades els renya: «Aneu massa lluny, no us seguirem donant suport». A ells no els fa res; per al que els serveix el suport que se’ls dona, ja se’l poden ficar pel cul. Des que va començar la seva guerra, van entendre aquesta rigorosa veritat: tots valem el que som, tots ens hem aprofitat d’ells, no han de demostrar res, no faran distincions amb ningú. Un sol deure, un objectiu únic: fer fora el colonialisme per tots els mitjans. I els més cauts entre nosaltres estarien disposats, en rigor, a admetre-ho, però no poden deixar de veure en aquesta prova de força el mitjà inhumà que els subhomes han assumit per aconseguir que se’ls atorgui carta d’humanitat: que se’ls atorgui al més aviat possible i que intentin després, per mitjans pacífics, merèixer-se-la. Les nostres ànimes belles són racistes.

Els servirà llegir Fanon; aquesta violència irreprimible, ell ho demostra perfectament, no és una absurda tempesta ni la resurrecció d’instints salvatges, ni tan sols un efecte del ressentiment: és l’home mateix que es recompon. Aquesta veritat, em sembla, l’hem coneguda i l’hem oblidada: cap dolçor esborrarà els senyals de la violència; només la violència els pot destruir. I el colonitzat es cura de la neurosi colonial fent fora el colon amb les armes. Quan la seva ira esclata, recupera la seva transparència perduda, es coneix en la mesura mateixa en què es fa; de lluny, considerem la seva guerra com el triomf de la barbàrie; però progressa per ella mateixa cap a l’emancipació gradual del combatent, liquida en ell i fora d’ell, progressivament, les tenebres colonials. Des que comença, és una guerra sense pietat. Cal quedar-se aterrit o fer-se terrible; és a dir: abandonar-se a les dissociacions d’una vida falsejada o conquerir la unitat innata. Quan els pagesos reben els fusells, els vells mites empal·lideixen, les prohibicions desapareixen una per una; l’arma d’un combatent és la seva humanitat perquè, en els primers moments de la rebel·lió, cal matar: matar un europeu és matar dos pardals d’un tret, suprimir alhora un opressor i un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent, per primera vegada, sent un terra nacional sota la planta dels peus. En aquest instant, la Nació no s’allunya d’ell: es troba vagi on vagi, sigui on sigui —mai més lluny, es confon amb la seva llibertat. Però, després de la primera sorpresa, l’exèrcit colonial reacciona: cal unir-se o deixar-se matar. Les discòrdies tribals s’atenuen, tendeixen a desaparèixer; primer perquè posen en perill la Revolució i, més profundament, perquè no tenien altra finalitat que derivar la violència cap a falsos enemics. Quan es mantenen –com al Congo– és perquè són mantingudes pels agents del colonialisme. La Nació es posa en marxa: per a cada germà és arreu on lluiten altres germans. El seu amor fraternal és el contrari de l’odi que us tenen: són germans perquè cadascun d’ells ha matat o pot, d’un moment a l’altre, haver matat. Fanon mostra als seus lectors els límits de l’«espontaneïtat», la necessitat i els perills de l’«organització». Però, sigui quina sigui la immensitat de la tasca, en cada pas de l’empresa s’aprofundeix la consciència revolucionària. Els últims complexos desapareixen: que ens parlin del «complex de dependència» en el soldat de l’ALN [exèrcit d’alliberament nacional algerià]. Alliberat dels seus aclucalls, el pagès pren consciència de les seves necessitats: elles el mataven, però ell intentava ignorar-les; ara les descobreix com exigències infinites. En aquesta violència popular, per mantenir-se cinc anys, vuit anys com han fet els algerians, les necessitats militars, socials i polítiques no es poden distingir. La guerra –tot i que només fos plantejant el tema del comandament i les responsabilitats– institueix noves estructures que seran les primeres institucions de la pau. Heus ací, doncs, l’home instaurat fins en les noves tradicions, filles futures d’un horrible present, heus-lo ací legitimat per un dret que ha de néixer, que neix cada dia en el foc mateix: amb l’últim colon mort, reembarcat o assimilat, l’espècie minoritària desapareix i cedeix el lloc a la fraternitat socialista. I amb això no n’hi ha prou: aquest combatent crema les etapes; és clar que no arrisca la pell per trobar-se al nivell del vell «metropolità». Té molta paciència: potser somnia de vegades amb un nou Dien-Bien-Phu; però, en realitat, no hi compta: és un captaire que lluita, en la seva misèria, contra rics fortament armats. En espera de les victòries decisives i sovint sense esperar-ne res, lluita contra els seus adversaris fins a la desesma. Això no es fa sense espantoses pèrdues; l’exèrcit colonial es torna ferotge: quadrilles, escorcolls, concentracions, expedicions de càstig: s’assassina dones i nens. Ell ho sap: aquest home nou comença la seva vida d’home pel final; se sap mort en potència. El mataran: no sols accepta el risc sinó que en té la certesa; aquest mort en potència ha perdut la dona, els fills; ha vist tantes agonies que s’estima més vèncer que sobreviure; d’altres gaudiran de la victòria, ell no: està massa cansat. Però aquesta fatiga del cor és l’origen d’un valor increïble. Trobem la nostra humanitat més a prop de la mort i la desesperació, ell la troba més enllà dels suplicis i de la mort. Nosaltres hem sembrat el vent, ell és la tempesta. Fill de la violència, hi troba a cada instant la seva humanitat: érem homes a costa d’ell, ell es fa home a costa nostra. Un altre home: de més bona qualitat.

Aquí Fanon s’atura. Ha mostrat el camí; portaveu dels combatents, ha reclamat la unió, la unitat del continent africà contra totes les discòrdies i tots els particularismes. Ha assolit el seu objectiu. Si volgués descriure integralment el fet històric de la descolonització, hauria de parlar de nosaltres, i aquest no és gens ni mica el seu propòsit. Però, quan tanquem el llibre, continua en nosaltres, malgrat el seu autor, perquè experimentem la força dels pobles en revolució i hi responem amb la força. Hi ha, doncs, un nou moment de violència i ens cal tornar cap a nosaltres aquesta vegada perquè aquesta violència ens està canviant en la mesura que el fals indígena canvia a través d’ella. Que cadascú reflexioni com vulgui, sempre que reflexioni: a l’Europa d’avui, trasbalsada pels cops que rep, a França, a Bèlgica, a Anglaterra, la menor distracció del pensament és una complicitat criminal amb el colonialisme. Aquest llibre no necessitava cap prefaci. Sobretot, perquè no s’adreça a nosaltres. Però el vaig escriure per dur la dialèctica fins al final: també a nosaltres, els europeus, ens estan descolonitzant; és a dir, estan extirpant en una sagnant operació el colon que viu en cadascun de nosaltres. Hem de girar la mirada cap a nosaltres mateixos, si en tenim el valor, per veure què hi ha en nosaltres.

Primer cal afrontar un espectacle inesperat: l’striptease del nostre humanisme. Aquí el tenim nu i gens bell: només era una ideologia mentidera, l’exquisida justificació del pillatge; les seves tendreses i el seu preciosisme justificaven les nostres agressions. Fan bona cara els no violents: ni víctimes ni botxins! Vinga! Si no sou víctimes, quan el govern que heu acceptat en un plebiscit, quan l’exèrcit en què han servit els vostres germans petits, sense vacil·lació ni remordiment, han emprès un «genocidi», sens dubte són botxins. I si us estimeu més ser víctimes, arriscar-vos a un o dos dies de presó, simplement trieu retirar la vostra carta del joc. No la retirareu: us hi heu de quedar fins al final. Ho heu d’entendre d’una vegada: si la violència acaba de començar, si l’explotació i l’opressió no han existit mai sobre la Terra, potser la pregonada «no-violència» podria posar fi a la querella. Però si tot el règim i tots els vostres pensaments no violents estan condicionats per una opressió mil·lenària, la vostra passivitat només us serveix per alinear-vos al costat dels opressors.

Sabeu prou bé que som explotadors. Sabeu que ens emparem de l’or i els metalls i després el petroli dels «continents nous» per dur-los a les velles metròpolis. No pas sense resultats excel·lents: palaus, catedrals, capitals industrials, i quan amenaçava la crisi, allà hi havia els mercats colonials per esmorteir-la o desviar-la. Europa, carregada de riqueses, va atorgar de iure la humanitat a tots els seus habitants: un home, entre nosaltres, vol dir un còmplice, ja que tots ens hem beneficiat de l’explotació colonial. Aquest continent gras i lívid acaba caient en el que Fanon anomena justament el «narcisisme». Cocteau s’irritava amb París, «aquella ciutat que parla tota l’estona d’ella mateixa». I Europa, què més fa? I aquell monstre supereuropeu, l’Amèrica del Nord? Tot plegat xerrameca: llibertat, igualtat, fraternitat, amor, honor, pàtria. Què sé jo? Això no ens impedia pronunciar alhora frases racistes, porc negre, porc jueu, rata porca. Els bons esperits, liberals i tendres –els neocolonialistes, en una paraula– pretenien sentir-se afectats per aquesta inconseqüència; error o mala fe: res de més conseqüent, entre nosaltres, que un humanisme racista, ja que l’europeu no ha pogut fer-se home sinó fabricant esclaus i monstres. Mentre hi va haver indígenes, aquesta impostura no es va descobrir; es trobava en el gènere humà una abstracta formulació d’universalitat que servia per encobrir pràctiques més realistes: hi havia, a l’altra banda del mar, una raça de subhomes que, gràcies a nosaltres, en mil anys potser, assolirien la nostra condició. En resum, es confonia el gènere amb l’elit. Avui dia l’indígena revela la seva veritat; de cop, el nostre club tan tancat revela la seva feblesa: no era ni més ni menys que una minoria. I pitjor: com que els altres es fan homes en contra nostra, es demostra que som enemics dels gènere humà; l’elit descobreix la seva naturalesa: la d’una colla. Els nostres estimats valors perden les ales; si els mirem de prop, no en trobarem cap que no estigui tacat de sang. Si us cal un exemple, recordeu les grans frases: que generosa que és França! Generosos, nosaltres? I Sitifis[iii]? I els vuit anys de guerra ferotge que han costat la vida a més d’un milió d’algerians? I la tortura? Però entengueu que no se’ns retreu haver traït una missió: simplement perquè no en teníem cap. És la mateixa generositat la que es posa en dubte; aquesta bella paraula sonora només té un sentit: condició atorgada. Per als homes de davant, nous i alliberats, ningú té el poder ni el privilegi de donar res a ningú. Cadascú té tots els drets. Sobre tothom, i la nostra espècie, quan un dia arribi a ser, no es definirà com la suma dels habitants del globus sinó com una unitat infinita de les seves reciprocitats. M’aturo: podeu seguir la tasca sense dificultat. N’hi ha prou de mirar a la cara, per primera i última vegada, les nostres aristocràtiques virtuts: es moren; com podrien sobreviure a l’aristocràcia de subhomes que les han engendrades? Fa anys, un comentarista burgès —i colonialista— per defensar Occident no va saber dir res millor que això: «No som àngels. Però, si més no, tenim remordiments». Quina confessió! En una altra època, el nostre continent tenia altres salvavides: el Partenó, Chartres, els Drets de l’Home, l’esvàstica. Ara sabem el que valen: i ja només pretenen salvar-nos del naufragi a través del sentiment tan cristià de la nostra culpabilitat. És el final, com veureu: Europa fa aigües per totes bandes. Què ha passat? Simplement, que érem els subjectes de la història i que ara en som els objectes. La relació de forces s’ha invertit, la descolonització està en camí; l’únic que poden intentar els nostres mercenaris és endarrerir-ne la realització.

Setmana de les barricades a Alger. Foto: Wikimedia Commons – Christophe Marcheux.

Encara cal que les velles «metròpolis» hi intervinguin, que comprometin totes les seves forces en una batalla perduda per endavant. Aquella vella brutalitat colonial que va fer la dubtosa glòria dels Bugeaud[iv] la tornem a trobar, al final de l’aventura, duplicada i insuficient. S’envia l’exèrcit a Algèria i s’hi manté des de fa set anys sense resultat. La violència ha canviat de sentit; victoriosos, l’exercíem sense que semblés alterar-nos: descomponia els altres i en nosaltres, els homes, el nostre humanisme romania intacte; units pel guany, els «metropolitans» batejaven com a fraternitat, com a amor, la comunitat dels seus crims; avui, bloquejada per totes bandes, torna sobre nosaltres a través dels nostres soldats, s’interioritza i ens posseeix. La involució comença: el colonitzat es reintegra i nosaltres, ultres i liberals, i colons i «metropolitans» ens descomponem. La ràbia i la por ja estan nues: es mostren al descobert a les «caceres de rates» d’Alger. On són ara els salvatges? On és la barbàrie? No hi falta res, ni tan sols el tam-tam: les botzines coregen «Algèria francesa» mentre els europeus cremen vius els musulmans. No fa pas gaire, recorda Fanon, els psiquiatres s’afligien en un congrés per la criminalitat dels indígenes: aquesta gent es mata entre si, deien, això no és normal; la seva escorça cerebral deu estar subdesenvolupada. A l’Àfrica Central, altres han establert que «l’africà fa servir molt poc els seus lòbuls frontals». Aquests savis haurien de continuar ara la seva enquesta a Europa i sobretot entre els francesos. Perquè també nosaltres, des de fa uns quants anys, devem estar afectats de mandra mental: els patriotes comencen a assassinar els seus compatriotes; en cas d’absència, fan volar a trossos el conserge i casa seva. Només és el principi: la guerra civil està prevista per a la tardor o la pròxima primavera. Tanmateix, els nostres lòbuls semblen estar en perfecte estat; no deu ser, més aviat, que en no poder aixafar l’indígena, la violència torna sobre ella mateixa, s’acumula al fons de nosaltres i busca una sortida? La unió del poble algerià produeix la desunió del poble francès; arreu del territori de l’antiga metròpoli les tribus dansen i es preparen per al combat. El terror ha sortit de l’Àfrica per instal·lar-se aquí: perquè hi ha els furiosos, que volen fer-nos pagar amb la nostra sang la vergonya d’haver estat derrotats per l’indígena i hi ha els altres, tots els altres, igualment culpables —després de Bizerta, després dels linxaments del setembre, qui va sortir al carrer per dir prou? —, però més calmats: els liberals, els més durs dels durs de l’esquerra tova. També a ells els puja la febre. I la ràbia. Però quin espant! Dissimulen la seva ràbia amb mites, amb ritus complicats, per retardar l’arranjament final de comptes i l’hora de la veritat, han posat al capdavant del país un Gran Bruixot que té com a ofici mantenir-nos a tot preu en la foscor. No s’aconsegueix res; proclamada pels uns, rebutjada pels altres, la violència gira en rodó: un dia fa explosió a Metz, l’endemà a Bordeus; ha passat per aquí, passarà per allà, és el joc de la penyora. Ara és el nostre torn, pas a pas fem el camí que ens porta als indígenes. Però per convertir-nos en indígenes del tot, caldria que la nostra terra fos ocupada pels antics colonitzats i que ens moríssim de gana. Això no passarà: no, és el colonialisme decadent el que ens posseeix, el que ens cavalcarà aviat, xaruc i superbiós; aquest és el nostre zar, el nostre loa. I en llegir l’últim capítol de Fanon us convencereu que més val ser un indígena en el pitjor moment de la desgràcia que un excolon. No és bo que un funcionari de la policia es vegi obligat a torturar deu hores diàries: a aquest pas, els seus nervis s’arribaran a trencar llevat que es prohibeixi als botxins, pel seu propi bé, treballar hores extres. Quan es vol protegir amb el rigor de les lleis la moral de la Nació i de l’Exèrcit, no és bo que aquest desmoralitzi sistemàticament aquella. Ni que un país de tradició republicana confiï centenars de milers dels seus joves a oficials colpistes. No és bo, compatriotes meus, que conegueu tots els crims comesos en el nostre nom, no és gens bo que no digueu a ningú ni una sola paraula, ni tan sols a la vostra pròpia ànima, per por d’haver-vos de jutjar a vosaltres mateixos. Al principi ignoràveu, ho vull creure, després vau dubtar i ara sabeu, però continueu callats. Vuit anys de silenci degraden. I debades: ara, el sol encegador de la tortura és al zenit, il·lumina tot el país; sota aquesta llum, cap rialla sona bé, no hi ha una cara que no es maquilli per dissimular la còlera o la por, no hi ha un acte que no traeixi la nostra repugnància i complicitat. N’hi ha prou actualment que dos francesos es trobin perquè entre ells hi hagi un cadàver. I quan dic un… França era abans el nom d’un país, cal anar amb compte que no sigui, el 1961, el nom d’una neurosi.

Ens curarem? Sí. La violència, com la llança d’Aquil·les, pot cicatritzar les ferides que ha infligit. En aquest moment estem encadenats, humiliats, malalts de por: a baix de tot. Per sort amb això encara no en té prou l’aristocràcia colonialista: no pot concloure la seva missió retardatària a Algèria sense colonitzar primer els francesos. Cada dia reculem davant de la contesa, però podeu estar segurs que no l’evitarem: ells, els assassins, la necessiten; seguiran volant al nostre voltant, continuaran colpejant l’enclusa. Així s’acabarà l’època dels bruixots i els fetitxes: haureu de combatre o us podrireu en els camps de concentració. És el moment final de la dialèctica: condemneu aquesta guerra, però no goseu encara declarar-vos solidaris dels combatents algerians; no tingueu por, els colons i els mercenaris us obligaran a fer aquest pas. Potser llavors, acorralats contra la paret, alliberareu per fi aquesta violència nova suscitada pels vells crims recremats. Però això, com se sol dir, és una altra història. La història de l’home. Estic segur que ja s’acosta el moment que ens unirem als qui l’estan fent.


[i]

Nota de l’edició (N. de l’e.): tant en els prefacis com en el text central, s’han conservat les denominacions emprades l’any 1961, com ara Tercer Món, món subdesenvolupat, món en vies de desenvolupament, tot i que actualment ja s’han superat per terminologies com ara Sud Global, etc.

[ii] N. de l’e.: Katanga és una regió de l’actual República Democràtica del Congo. El 1960 va declarar la seva independència.

[iii] N. de l’e.: Sitifis és una ciutat algeriana, indret de les protestes del 1945 que van acabar amb una massacre perpetrada per les autoritats colonials franceses.

[iv] N. de la traducció: Thomas Robert Bugeaud va ser un militar francès, mariscal de França (Llemotges, 1784 – París, 1849). Governador general d’Algèria, va tenir un paper decisiu en la colonització d’aquest país.

Podeu adquirir el llibre recentment editat al web de Tigre de Paper i Pol·len Edicions
Traducció de Maria Llopis
Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòsof, crític, escriptor i dramaturg francès. Mort el 1980. És recordat com un dels principals intel·lectuals comunistes de l'era de postguerra.

Comentaris

Els condemnats de la terra. Prefaci a l’edició de 1961

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.