“En la vida d’una nació hi apareixen institucions, i accions que impulsen aquestes institucions que van dirigides a la base de la nació, és a dir que estan orientades a crear infraestructures que són necessàries per al desplegament social de la nació, que contribueixen a bastir o a construir la nació; no són muntanyes, ni rius, ni terres, ni carreteres, sinó que són construccions socials que impliquen la gent, la vertebren, li donen aquell sentit d’identitat que constitueix la base de la comunitat i el fil de la seva vida històrica. D’aquesta fibra són els Casals i els Ateneus que han vertebrat el nostre país al llarg de centenars d’anys: en un país que fa segles que no té una articulació política i de poder pròpia, l’arquitectura de la nació s’ha construït, l’han construït, l’hem construït, amb aquestes fràgils, però poderoses xarxes; milers de microlideratges socials han madurat al seu caliu, en el passat, ara en el present i, sense dubte en el futur.”

Blanca  Serra i Puig. El Periòdic de la Trobada. 2a Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans. Vilanova i la Geltrú, 18 i 19 maig de 2012. 

La crisi del 2008 va trencar el mite creat els anys vuitanta, amb l’esfondrament de l’URSS i l’entrada de la Xina al comerç occidental, del capitalisme com a  l’únic (i millor) sistema econòmic possible, i ara, la crisi ecològica ha trencat el mite del capitalisme com a sistema perdurable en el temps. Si fins fa pocs anys, els propagandistes podien vendre fàcilment el capitalisme com a l’únic sistema capaç de crear benestar material a través del creixement econòmic il·limitat, avui en dia aquesta creença és més feble que mai. Ambdós fets suposen un canvi en l’hegemonia neoliberal dels darrers quaranta anys. Alhora, el temps no passa en va, i des dels anys noranta noves generacions  d’activistes s’han anat deslliurant del sentiment de derrota que va significar a Europa, tant la caiguda del “socialisme real”, com la fallida de l’esquerra autònoma extraparlamentària. Per últim, en la darrera dècada hem vist com les apostes per produir canvis estructurals en els estats europeus, a través de la creació de plataformes electorals “ciutadanistes” que plantegessin canvis constitucionals (Podemos, Movimento 5 Stelle, Syriza, el Labour de Jeremy Corbyn, etc) han fracassat estrepitosament, deixant un gran descontentament entre els seus antics votants. La dretanització d’amplis sectors populars en aquest moment de desorientació està sent hàbilment explotat per les classes dominants. La necessitat d’una alternativa socialista per als Països Catalans  té més vigència que mai.

A casa nostra, els fets viscuts els darrers quinze anys i la nova conjuntura que han creat, renoven la necessitat de pensar les eines de què disposa el poble treballador per al seu alliberament  nacional, social i de gènere. Amb aquest objectiu, la comissió gestora de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans¹ volem fer una aportació al debat sobre els espais autogestionats com a eina revolucionària.

Els casals i ateneus com a fenomen històric als PPCC

Com apunta la cita que encapçala l’article, històricament als Països Catalans ha existit una trama d’institucions o infraestructures populars que la classe obrera, però també la pagesia i la petita burgesia ha creat per organitzar la seva vida quotidiana: corals, esbarts, cooperatives de treball o de consum, grups excursionistes, revistes satíriques i teatre, escoles per a adults, ateneus i centres, societats de socors mutu, sindicats, etc. Aquesta trama és resultat de la consolidació del sistema capitalista als Països Catalans durant el segle XIX, amb la creació d’una nova societat classista, en un procés vist en molts estats europeus de l’època. Però, en el cas del nostre país, és també resultat de l’existència d’una estructura socioeconòmica diferent de la resta de l’Estat espanyol, on, una nació dominada política i militarment i configurada com una societat classista “moderna”, era explotada econòmicament per l’estat semifeudal de la nacionalitat dominant. En aquest context, la manca d’un poder polític propi en aquesta societat nacional dominada té com a resultat la necessitat de dotar-se d’institucions pròpies,  com a via per intentar integrar-se o per oposar-se a l’Estat ocupant, en funció de llur posició de classe. En el primer cas parlem bàsicament de la, burgesia, sobretot de la gran i mitjana burgesia industrial  i comercial, en el segon, de les classes populars i especialment de l’obrera. En el segon cas, aquestes institucions o infraestructures populars, són una manifestació del desig d’autogovernar-se de les classes populars fora de la tutela d’un estat considerat explotador i estranger i en moments molt concrets, de ruptura, han sigut l’embrió de noves formes de poder propi. Així, en els darrers cent cinquanta anys, en moments de crisi política severa de l’Estat espanyol, aquesta dinàmica present als Països Catalans ha propiciat la creació de noves institucions populars de caràcter revolucionari, en són dos exemples: les milícies armades republicanes federals i les juntes revolucionàries de la I República i els comitès de control i la col·lectivització obrera de les fàbriques en la revolució del 36. Aquestes formes de poder propi van tenir davant seu l’Estat espanyol centralista i els seus aliats regionals i van fracassar en el moment en què no van transformar el seu poder a una institucionalitat alternativa a la de l’estat espanyol. El cas de la victòria franquista de l’any 1939, suposaria no només la derrota final d’aquestes institucions revolucionàries concretes, aquestes formes de poder propi, sinó la supressió de tota la trama d’institucions o infraestructures populars que les havien precedit des de tombants de segle. 

Aquest aspecte de la història de la lluita de classes als Països Catalans és conegut pel moviment de  l’Esquerra Independentista des dels anys setanta i com a tal ho podem trobar en documents².  Ara bé, aquesta creació institucions o d’infraestructures populars com va ressorgir fa quaranta anys, sota quines noves formes i quin va ser el paper d’aquest moviment?

Casals, ateneus i l’Esquerra Independentista

El desgast experimentat per la dictadura franquista en els darrers anys, va obrir una primera escletxa de tolerància a l’obertura de seus socials, bàsicament del moviment veïnal dels barris obrers de les grans ciutats. Però, en el context de les mobilitzacions de masses de la Transició i de la repressió franquista, la lluita sociopolítica es trobava principalment en els conflictes que passaven als centres de treball i als carrers. No va ser fins al triomf de la reforma pactada entre les elits franquistes i les noves elits democràtiques, amb el subsegüent desengany i desmobilització popular, junt la influència dels moviments socials i polítics de la resta d’Europa, que es donarien les condicions per al ressorgiment dels casals i ateneus com a forma d’institució popular, a mitjans dels anys vuitanta. En un context de derrota dels partits i sindicats que havien combatut l’estafa de la transició i de victòria del consens, neoliberal, europeista i autonomista, es va produir el que podem anomenar un femonen contracultural, en tant que creava una cultura als marges. Un fenomen ampli emmarcat dins l’esquerra anticapitalista i que prenia formes i noms molt diversos: ateneus llibertaris, centres socials autogestionats i masies okupades, universitats i ràdios lliures, grups de música, bars del rotllo i evidentment casals i ateneus independentistes.  

Aquest fenomen contracultural va coincidir en el temps amb un moment de residualització del conegut

com a Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN), on la militància més jove crítica³ amb l’estat d’aquest moviment va apostar de manera intuïtiva per generar una nova eina de lluita: l’ateneu o casal popular. Aquest treballava en el seu entorn local més immediat (barri, poble) però amb uns objectius no localistes; de caràcter autònom i assembleari; no partidista però si anticapitalista i independentista; en connexió estreta amb les lluites veïnals i socials i que buscava crear noves relacions socials desalienades, allunyades del consumisme imperant a través de les  seves  d’activitats. Alguns d’aquestes incidien en l’apropiació popular del denominat “espai públic” mitjançant actes massius (Festes majors alternatives, cercaviles, calçotades, actes esportius, etc); d’altres possibilitar la difusió d’idees que estaven barrades en els pocs espais públics de l’època (xerrades, cinefòrums, exposicions) o oferir un espai per a l’oci de joves fora de la tutela de la família i del negoci  de les discoteques (cafetes, concerts, sopars, excursions). Alhora, aquests nous espais també incidien en conflictes i lluites que anaven molt més enllà de l’àmbit local, com la lluita per la insubmissió, contra les agressions al català, per la defensa de la terra, l’antifeixisme o el suport internacionalista, entre moltes d’altres. Els casals i ateneus van ser part d’un procés per reconnectar amb l’aposta revolucionària en un moment de desorientació política del moviment independentista, a través de generar noves formes d’intervenció política i amb elles va contribuir a crear comunitat, i de resultes d’això, moviment polític. Al mateix temps, acomplien una funció més mundana però necessària, de generadors de recursos per a altres col·lectius: sales per a reunions internes o assemblees obertes, magatzems per a guardar material, cessió de material logístic,  espai per a la generació de recursos econòmics, etc.

Així,  la creació dels primers casals i ateneus i centres socials autogestionats, recuperava el fil roig de l’ateneisme obrer i revolucionari estroncat per la victòria feixista i alhora connectaven amb el moviment squatter anticapitalista europeu, en un fenomen que als Països Catalans com hem dit es va començar a gestar a mitjans dels anys vuitanta i que prendria una gran força als anys noranta i dos mil.
Fruit d’aquesta dinàmica ascendent, es feren dos intents de coordinació dels primers casals i ateneus independentistes, un l’any 1991 en una trobada on van participar-hi set i l’altre l’any 1993. Destaca la voluntat d’atodefinir-se⁴ per part d’uns espais sense antecedents organitzatius similars on emmirallar-se. En els anys següents la rellevància política d’aquests nous espais, feu que actuessin com a agents polítics en tot el procés de refundació de l’EI, per exemple convocant a diades com l’11 de setembre i el Primer de Maig, participant en lluites àmplies o intervenint en els debats del Procés de Vinaròs.  Als primers intents de coordinació li seguiria un de nou entre els anys 2000-2003,  en part impulsat arran del Procés de Vinaròs. En aquesta ocasió si es desenvoluparia una dinàmica sostinguda de reunions de casals i ateneus, – però tots del Principat-, per crear un espai  formal de debat, coordinació i compartiment de recursos que donarà peu a la presentació de la “Coordinadora de Casals, Ateneus i Col·lectius de l’Esquerra Independentista” l’any 2001 amb vint-i-dos casals membres. Tots els intents no es consolidaren a causa de la debilitat del moviment anticapitalista i independentista de l’època, les prioritats polítiques del moment i la dificultat d’acomplir en un termini curt les expectatives generades. No obstant això, eren producte de la intuïció⁵ extesa, que el

potencial d’agrupar tants projectes combatius, de base, arrelats al territori i estesos arreu, en una coordinació d’àmbit nacional, podia ser enorme. La intuïció es va posar novament en pràctica el 2011, quan si es donaren donar les condicions perquè s’establís una coordinació duradora entre casals i ateneus, ara sí, d’arreu dels Països Catalans. 

Arribats a aquest punt es fa necessari parlar quin rol pensem, que els casals i ateneus independentistes, i en general tots els espais autogestionats, poden tenir com a institucions populars per a la revolució.

Casals i ateneus: per a què? Construcció nacional i contrapoder

“A casa nostra existeix també una xarxa que porta dècades estenent-se pel territori, amb especial intensitat els últims anys: parlem dels casals de joves, casals populars i ateneu independentistes. Aquests locals són espais de socialització popular, associacions de base que aglutinen des de sectors vinculats a la cultura popular fins a col·lectius polítics que construeixen des de l’espai local, de la feina de base i del dia a dia. Els casals i ateneus són espais des d’on bastir un contrapoder popular, que treballen per la construcció d’una societat lliure i socialment més justa, són l’expressió d’una història comuna, un present en construcció i sobretot com a proposta de futur per la nostra classe en tota la seva diversitat.”

Les estructures populars” Quaderns de Formació Popular, nº 1. Moviment per l’habitatge de Catalunya 

Actualment, la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans apleguem cent cinc col·lectius, una xifra important però que empal·lideix enfront del grandíssim nombre d’altres d’espais autogestionats i la seva diversitat  arreu dels Països Catalans Però, a què és deu aquest l’èxit?  En la nostra opinió, reprenent a Serra a què: “[…] són construccions socials que impliquen la gent, la vertebren, li donen aquell sentit d’identitat que constitueix la base de la comunitat i el fil de la seva vida històrica.”. En un sistema  capitalista, necessàriament explotador i alienador, la creació d’aquestes construccions socials és una forma de resistència i d’organització popular, de creació de consciència col·lectiva a través de la lluita i la comunitat. Enfront de l’alienació quotidiana possibiliten trencar l’individualisme de la nostra societat, de passar de veure l’altre com a competidor, a veure’l com a un company mitjançant el treball en comú i assembleari. Alhora, precisament perquè són espais amb uns valors polítics, volen projectar-se portes enfora, a la societat i influir-hi.En el cas dels casals i ateneus independentistes, aquests valors han estat emmarcats a grans trets, en els coneguts objectius finals d’independència, socialisme i feminisme per als Països Catalans. En el seu àmbit d’actuació, això s’ha traduït en treballar amb una visió local-global: localment contribuint a enfortir i unir el teixit associatiu, veïnal i polític existent o a crear-lo allà on no existia, des d’una visió anticapitalista i independentista, i globalment connectant el malestar popular aïllat amb un programa de transformació social radical. És el que es coneix com a la construcció d’un contrapoder⁶⁷ popularlocal. Perquè com va expressar en Kendal, membre de la Academy of Democratic Modernity del Kurdistan en la nostra XI Trobada celebrada a Reus: “Les comunes, els centres socials, no són una manera de difondre la revolució. Són la revolució mateixa”. Al llarg dels darrer trenta anys aquesta dinàmica de construcció de contrapoder per part dels  casals i ateneus s’ha concretant per exemple: en la implicació en campanyes veïnals contra plans de reforma urbanística de caràcter especulatiu; a generar espais de socialització gestionats pels propis joves, apartats del circuit d’oci comercial i despolititzador; en  promoure la cultura popular com a expressió de lluita en lloc de mera escenificació d’un folklore,  etc. Així, en les darreres dècades aquest teixit s’ha anat construint i sent un espai de politització per a generacions de militants. Sovint aquesta politització als casals i ateneus, ha portat a la creació de nous col·lectius/infraestructures per d’aprofundir en altres lluites: assemblees feministes, colles de cultura popular, grups de música, candidatures municipalistes, grups de consum ecològic, grups o cooperatives d’habitatge, col·lectius antifeixistes, etc. 

També han sigut un significatiu agent de construcció nacional, en tant que difonen públicament els Països Catalans com a marc d’articulació política, però sobretot perquè l’activitat quotidiana dels casals i ateneus és part del procés de construcció de la nació. És a dir, quan els casals i ateneus contribuïm a crear comunitat política mitjançant la nostra activitat, estem construint nació, perquè no ho fem sobre cap buit genèric sinó sobre una realitat determinada, nacional. Realitat què en el cas dels Països Catalans, es caracteritza perquè històricament l’opressió de classe i la nacional formen un tot. Recordant a Serra són: “[…]infraestructures que són necessàries per al desplegament social de la nació, que contribueixen a bastir o a construir la nació. […]”

De resultes del treball continuat i coherent durant anys, molts dels espais autogestionats s’han convertit en autèntiques institucions de referència pels moviment popular i veïnal del seu barri o poble. Diem que són referents en el sentit que, són capaces d’exercir d’exemple d’uns valors i una manera de fer per un amplíssim espectre ideològic de persones, de generar adhesió sentimental. I en alguns casos encara més específics són exemples d’un contrapoder popular en acció i capaç de victòries. Un exponent clar és el Centre Social Autogestionat Can Vies del barri de Sants de Barcelona. Alliberat des del 1997, la seva trajectòria de lluita com a espai autogestionat l’ha convertit en un referent del moviment veïnal i anticapitalista barceloní durant dècades. Fins a tal punt, que el seu desallotjament el maig del 2014 i l’intent d’enderrocar-lo per part de l’Ajuntament governat per CiU, va dur a una setmana de mobilitzacions de masses, reprimides pels Mossos d’Esquadra amb 67 detencions i dos presos preventius, que no només van aconseguir parar l’enderroc sinó revertir el desallotjament de Can Vies. El desenvolupament del conflicte va generar un ampli sentiment d’adhesió popular que anava més enllà dels entorns polititzats i que es va confrontar amb el sentit comú hegemònic⁸. Un exemple de lluita per l’hegemonia social a escala local, de creació precisament d’un contrapoder popular, que va ser capaç de derrotar l’Ajuntament de Barcelona. 

En aquesta línia, molts dels ateneus i casals de la Xarxa han esdevingut igualment referents als seus barris i viles al llarg dels anys per la seva activitat política, per exemple: el CP Tio Cuc a través de la lluita per la dignificació de la memòria històrica amb els homenatges a Miquel Grau o per l’ús social del valencià a Alacant; el CS Cosa Nostra pel suport internacionalista o la lluita antifeixista i antimonàrquica a Castelló; el CP La Turba amb la promoció de la cooperativa d’habitatges i locals socials La Titaranya i el Grup de consum agroecològic la Bajoca  des de Valls; el CIP Can Capablanca amb l’acolliment de la companyia teatral professional resident la Quartera o de l’emissora lliure Ràdio Trama  a Sabadell; l’Ateneu 24 de juny per la seva acció cultural amb el cicle de concerts A peu de carrer i les Fires Populars a Girona, i d’altres. 

Per tot el que s’ha exposat, podem apuntar que, els casals i ateneus, com la resta d’espais autogestionats dels Països Catalans, som a escala local, una petita part del procés de construcció d’aquest contrapoder popular. No obstant això, aquest procés no l’hem de concebre com una progressió lineal, sinó què, en el context d’hegemonia dels estats capitalistes francès i espanyol, afrontarà avenços, estancaments i retrocesos en funció de que es produeixin o no, noves crisis de legitimitat del sistema i que aquestes siguin aprofitades per desgastar-lo fins a la ruptura.

Però fins aquí ens movem encara en una esfera local, quin haurà de ser el següent pas per un contrapoder popular que tindrà com a adversaris els estats capitalistes espanyol i francès emmarcats dins la UE i la OTAN? Aquí el pensador Iñaki Gil de San Vicente apunta que: “Pero el contrapoder tiene como única garantía de supervivencia su inclusión en una red más amplia que se materializa en grandes áreas sociales, de masas, de doble poder parcial. Un doble poder parcial es, por ejemplo, la fuerza movilizadora, política, teórica y ética de los movimientos populares capaces de condicionar a instituciones locales, provinciales, regionales, autonomistas y en su fase decisiva, al gobierno. Una situación de doble poder es aquella en la que el poder opresor y el poder liberador disponen de fuerzas similares en las cuestiones que les enfrentan, llegando incluso a un inestable y breve equilibrio de fuerzas que debe decantarse en uno u otro sentido opuesto en poco tiempo.” ⁹ És a dir, el següent pas és la realització del procés que s’ha produït als Països Catalans en el passat i que hem esmentat en un apartat previ: que noves formes de poder propi siguin capaces de disputar el poder de l’Estat. Procès però, que per poder decantar-se decisivament en favor del poble treballador dels Països Catalans, necessitarà d’una presa de consciència alhora nacional i de classe, que en un context de mobilització popular massiva i sostinguda, sota un programa de transformació socialista, s’haurà de concretar en la creació d’un nou poder popular de caràcter estatal. Gil de San Vicente remarca aquest punt: “Nunca hemos de dejar de insistir en que la esencia del problema radica en la conquista de la independencia estatal, del poder del pueblo trabajador, y mientras que éste no esté asegurado las conquistas parciales anteriores siempre estarán en peligro de exterminio sangriento.” Poder què, al nostre parer, haurà de prendre la forma de la república socialista dels Països Catalans. 

Reptes pels pròxims anys

Arribats a aquest punt cal parlar breument sobre quin pot ser el paper i els reptes de la Xarxa en els pròxims anys.El maig del  2022 en la X Trobada de la Xarxa, els casals i ateneus debatérem la conjuntura partint de la hipòtesi que: “[…] pensem que aquesta ofensiva capitalista, rebrà una resposta de la classe treballadora i la resta de classes populars dels PPCC, en forma de la necessitat d’una major auto-organització autònoma, de creació de noves estructures comunitàries que intentaran parar el cop a les seves condicions materials de vida, però que també crearan consciència de classe a través de la seva pràctica quotidiana.”  I afegíem que: “És més, pensem que en la darrera dècada ja hem començat a veure mostres d’aquesta auto-organització popular i de creació de noves estructures populars a través dels casals i ateneus, en molts indrets dels PPCC. Per exemple, a través de la creació de cooperatives de consum ecològic, d’escoletes infantils, de grups d’esport, de menjadors populars, de promoció de l’habitatge cooperatiu, de propostes culturals, de cursos de català, en casals i ateneus ja existents, i al mateix temps, amb la creació de nous formats de casals i ateneus (tot i que ocasions no es presentin sota aquesta denominació).” I si bé aquesta resposta, en cap cas, ha assolit una entitat a l’alçada de l’ofensiva capitalista, la necessitat no ha desaparegut. En tot cas, és necessari aprofundir en “com” la Xarxa de Casals i Ateneus podem contribuir a reforçar aquesta creació d’estructures comunitàries,  ja sigui a través de l’extensió de la Xarxa a més pobles i barris com de concebre noves formes d’estructures als espais autogestionat ja existents, amb l’objectiu que conformin part del contrapoder popular. Perquè com es conjecturava en l’esmentat debat: “Si som capaços de referenciar els Casals i Ateneus com a espais de creació de poder popular, on les classes populars s’organitzin i creïn noves formes de relacions socials contraposades al capitalisme, podem contribuir en la creació d’un subjecte revolucionari. Com a Xarxa, tant per les característiques de la nostra organització (d’àmbit Països Catalans, però creada a partir de les realitats locals, autogestionada, assembleària, anticapitalista, etc.) podem jugar un rol decisiu en aquest sentit.” 

Alhora, cal connectar aquest procés a escala local, amb un reforçament del caràcter nacional de la Xarxa, amb l’aparició de nous casals i ateneus de fora del Principat. Per aconseguir tot plegat, serà necessari emmarcar-ho en una estratègia d’alliberament nacional, social i feminista d’àmbit realment nacional, i que contempli totes les facetes en què es dona la lluita de classes als Països Catalans. L’establiment d’aquesta estratègia conseqüent se’n va més enllà de la nostra capacitat com a Xarxa, si bé en podem ser part del procés.

Des del 2011 la consolidació de la Xarxa com a entitat ha possibilitat compartir els coneixements adquirits pels casals i ateneus amb els nous projectes que han anat sorgint, ajudant-los en la seva constitució i consolidació. La creació de la federació legal l’any 2021 està permetent millorar les capacitats de la Xarxa, per exemple, amb la signatura de convenis de serveis pels casals membres amb cooperatives de l’economia social i solidària o amb la generació de recursos econòmics propis. Però encara ens manca concretar com els col·lectius membres poden proveir-se dels serveis i recursos compartits d’una manera àgil, quan encara la seva participació quotidiana dels casals i ateneus en el funcionament de la Xarxa, és desigual i irregular. 

Actualment la Xarxa estem treballant en la campanya “No ens trauran dels carrers”¹⁰ de denúncia i desobediència a la privatització del conegut com a espai públic. Arreu dels Països Catalans, els impediments per part d’empreses i administracions a la tasca dels casals i ateneus és una problemàtica compartida i creixent que cal assenyalar. Alhora la realització d’aquesta campanya és una forma que els espais autogestionats de la Xarxa, treballin de manera conjunta, coordinada i continuada. 

D’altra banda, en els darrers anys la Xarxa ha començat fer d’òrgan de difusió dels casals membres, primer de les problemàtiques derivades de la pandèmia, després de les seves lluites locals i recentment coordinant amb Alerta Solidària una campanya de denúncia de les recents infiltracions policials.  En aquesta línia, el potencial de la Xarxa com a generador de posicionaments públics d’àmbit nacional es quelcom interessant a explorar. La difusió de “No ens trauran dels carrers” pot ser una primera passa. 

En tot cas, moltes d’aquestes qüestions les abordarem els pròxims anys en el nostre espai de decisió col·lectiva, la Trobada nacional de Casals i Ateneus. La pròxima, la dotzena, la celebrarem l’any 2024 al Casal Popular d’Igualada, el Foment.

1. Per més informació: https://www.casalsiateneus.cat/xarxa/que-es ↩︎
2. “Davant la inexistència d’un estat propi, la societat catalana constituí un teixit associatiu de caràcter obrer, popular i horitzontal que ha esdevingut històricament el motor dels aixecaments, revoltes i insurreccions populars en defensa de la pròpia identitat i dels seus interessos de classe. Des de l’ateneisme obrer decimonònic fins a les Associacions de Veïns del postfranquisme passant per sindicats i organitzacions polítiques, la societat catalana s’ha dotat històricament d’instruments de legalitat pròpia que potencialment podrien conformar la base per a la creació d’una democràcia catalana al marge de la legalitat franco-espanyola.”
       Declaració de principis i ponència tactico-estratègica de la I Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) i IV Assemblea Nacional de la PUA. Vilafranca del Penedès 23 de Juliol de 2000.
   ↩︎
3. “El Casal de Sants va nèixer al voltant del juliol del 1990 com a confluència d’una bona colla d’independentistes de la vila de Sants que procedien, alhora, de diverses organitzacions polítiques de l’independentisme. La raó era ben senzilla, malgrat que la consciència nacional del nostre poble puja dia a dia, l’independentisme organitzat patia – i pateix- un excès de reclusió en si mateix, de manera que la incomunicació i la falta d’iniciatives unitàries és palesa i preocupant per a l’avenç del nostre projecte alliberador.”  Casal Independentista de Sants, Jaume Compte. Díptic informatiu. (1993)
   ↩︎
4. Idea de Casal. “Un organisme polític de base, d’actuació i àmbit preferentment local, amb vocació plural, no partidista i aglutinador, que partint d’una definició política independentista intenta incidir política i socialment en el seu entorn més immediat conjuminant la lluita i el treball més estrictament polític amb d’altres de caràcter més lúdic i cultural.”   Document  2na Trobada de Casals, barri de Poblet Barcelona. 15 de febrer de 1993
   ↩︎
5. “Per tot això, cal potenciar la creació de casals i ateneus populars independentistes i d’esquerres, o participar en la dinamització dels que ja existeixen. Cal que en aquests casals i ateneus populars s’hi incloguin diverses sensibilitats, independentistes i d’esquerres, per consolidar i ampliar la base social de l’esquerra independentista. D’aquesta manera aconseguirem anar acumulant forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal.
   Un cop es vagin creant aquests casals i ateneus populars, juntament amb els que ja existeixen, caldria que es coordinessin, independentment de l’Organització, per crear una xarxa nacional de casals i ateneus que siguin el referent del foment de la cultura popular catalana i de la defensa de la llengua.”
   ↩︎
6.     1.4. El Casal. Dos eixos d’actuació complementaris. 
   El primer es basa en la construcció d’un contrapoder popular de base àmplia i plural. Intentant a cada àmbit local      subvertir el teixit associatiu existent,i generant-ne de nou allà on no arribi l’actual (associacions de veïns, grups ecologistes, esplais…). El  segon, consisteix en transportar les dinàmiques nacionals a l’àmbit local, de manera que, alhora, s’escampi entre la gent entre la consciència que la seva feina local, repercutirà arreu del país.[…]”
   Proposta del Casal la Volta de Figueres i del Casal Independentista de la Garrotxa. Definició, objectius i estratègia de la Coordinadora de Casals. 2001.
   ↩︎
7. Es contrapoder todo colectivo que en su campo específico de lucha sea capaz de obligar al poder que le explota a negociar con él, o al menos a tenerle en cuenta en el momento de elaborar nuevos planes antisociales, restrictivos, autoritarios. Un contrapoder, por ejemplo, es una asamblea obrera, vecinal, estudiantil, etc., suficientemente estable y autoorganizada que ha desarrollado la fuerza suficiente como para, al menos, ser temida por la patronal, por el ayuntamiento, por el rectorado universitario, de tal modo que no tienen más remedio que tenerla en cuenta siquiera preventivamente cuando urden nuevas injusticias. […]  Un contrapoder es, por tanto, un colectivo oprimido con poder suficiente para debilitar en algo o en mucho al poder explotador.”  ”GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI. “¿Poder popular bajo el capitalismo?” https://marxismocritico.com/2012/10/15/poder-popular-bajo-el-capitalismo/  [Document consultat el 3 d’octubre del 2023] ↩︎
8. Roda de premsa Can Vies. 30 de maig del 2014. https://www.youtube.com/watch?v=wV-UrPGhan4&t=111s  [Document consultat el 5 d’octubre del 2023] ↩︎
9. GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI. “¿Poder popular bajo el capitalismo?” https://marxismocritico.com/2012/10/15/poder-popular-bajo-el-capitalismo/  [Document consultat el 3 d’octubre del 2023]
   ↩︎