Els bolxevics no van «destruir» el vell Estat

Els bolxevics no van «destruir» el vell Estat

Els bolxevics no van «destruir» el vell Estat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El debat que recentment ha esclatat entorn del llegat de Karl Kautsky és un senyal molt benvingut del retorn a l’actualitat de les qüestions fonamentals de l’estratègia socialista. Forma part d’una revisió d’abast més ampli del clàssic debat sobre reforma o revolució, que torna a agafar força i fer-se pertinent en el context del ressorgiment de la política d’esquerres, especialment a la Gran Bretanya i els Estats Units.

Com passa sovint, aquest debat esdevé una confrontació entre els que defensen una estratègia (pro Kautsky) que combini l’activitat electoral i parlamentària amb la mobilització extraparlamentària, i els partidaris d’una estratègia (pro Lenin) centrada en la necessitat de derrocar el sistema parlamentari existent i posar tot el poder en mans dels soviets (consells obrers).

És evident que el que divideix les dues perspectives és la qüestió de la pertinència i aplicabilitat de l’orientació insurreccional en el context actual dels estats democràtics capitalistes avançats. Però totes dues comparteixen el supòsit que l’estratègia «leninista» realment va arribar a aplicar-se a Rússia el 1917 (encara que fos per poc temps).

Foto: Wikimedia Commons

El text clàssic en relació amb aquesta qüestió és, per descomptat, el pamflet de Lenin de 1917 LEstat i la revolució. És aquí on Lenin exposa per primera vegada l’estratègia general relativa a l’Estat i la qüestió de l’exercici socialista del poder que vindria a definir allò que es coneixeria com a «leninisme».

Més enllà de les ambigüitats en la visió de Lenin sobre el (devastador) Estat proletari que s’estava gestant, és difícil passar per alt l’argument central del seu text, basat en l’observació que va fer Marx en la seva anàlisi de la Comuna de París, que «la classe obrera no pot simplement fer-se amb la maquinària de l’Estat i utilitzar-la per als seus propòsits». Per a Lenin, el vell Estat ha de ser destruït i reemplaçat per un de nou que sigui expressió de la dictadura del proletariat. «Una revolució —remarca Lenin— no pot consistir en el govern de la nova classe dominant, ajudat de la vella maquinària de l’Estat, sinó en la destrucció d’aquesta maquinària i aquest domini per part d’aquesta mateixa classe, amb l’ajuda d’una nova maquinària». Mentre no queda clar a què es refereix ben bé Lenin amb la «maquinària de l’Estat» burgesa (els seus límits, l’abast exacte dels seus components institucionals), sí que expressa amb claredat que principalment cal destruir dues coses: l’exèrcit permanent i el que anomena «la burocràcia».

Per a Lenin, el vell Estat ha de ser destruït i reemplaçat per un de nou que sigui expressió de la dictadura del proletariat

Actualment, la majoria dels marxistes, siguin o no «leninistes», semblen estar d’acord que malgrat els retrocessos, les concessions que va haver de fer i les formes de degeneració en què va incórrer al final, això és exactament el que va passar en la primera fase de la Revolució russa sota el lideratge dels bolxevics; en aquest sentit, avui dia els marxistes tendeixen a prendre’s al peu de la lletra el Lenin de L’Estat i la revolució, com una guia més o menys fidel de la pràctica revolucionària dels bolxevics. Això és, sovint es pren com un fet establert, quasi una obvietat repetida fins a l’avorriment, que el vell Estat rus va ser «destruït» i reemplaçat per un de nou basat fonamentalment en el poder soviètic.

Fixem-nos per exemple en els comentaris d’Ernest Mandel en la seva Introducció al marxisme:

El vell aparell de l’Estat i el govern provisional van col·lapsar. El Segon Congrés dels Soviets va votar per àmplia majoria a favor del poder dels soviets obrers i camperols. Sobre el vast territori d’un gran país, s’establia per primer cop un Estat basat en el model de la Comuna de París, un Estat obrer.

Foto: Wikipedia

O en els Arguments per a la revolució, de Joseph Choonara i Charlie Kimber, qui després de fer-se eco de l’argument de Lenin que cal derrocar l’Estat capitalista i reemplaçar-lo «per un nou tipus d’Estat», diuen: «Això és el que va passar durant un període després de la Revolució russa de 1917».

És clar, la història va continuar i les esperances i intencions primerenques dels bolxevics es van veure frustrades pel fracàs de la revolució en l’intent de propagar-se internacionalment i ensorrades sota l’aïllament, el blocatge, la intervenció estrangera i les conseqüències brutals de la fam i la guerra civil. La degeneració generalitzada del règim —s’acostuma a afegir— es reflectia directament en la tèrbola trajectòria d’intensificació de la centralització burocràtica i l’estatisme vertical i autoritari, un procés que tindria el seu apogeu en la consolidació de la captura staliniana del poder en els anys posteriors a la mort de Lenin. Sigui com sigui, sembla haver-hi un acord prou estès segons el qual, si més no durant un temps abans que el procés de degeneració no s’afermés, es va aconseguir establir un Estat indubtablement obrer segons el model de la Comuna de París, amb el poder soviètic com a clau de volta: un «nou tipus d’Estat» construït sobre les esmicolades runes de l’antic. 

Ara bé, la pretensió principal —que el vell Estat va ser «destruït» el 1917 i (per bé que fugaçment) se’n va establir un de nou sobre la base de les institucions soviètiques— és un mite.

Tot i que en la polèmica de 1918 contra Kausky Lenin clamava: «[a Rússia] la maquinària burocràtica s’ha enderrocat completament, s’ha arrasat», posteriorment va fer pronunciaments ben diferents. És cert que l’Assemblea Constituent es va dissoldre el gener de 1918, però era una institució incipient, en cap cas era un òrgan estatal consolidat. En realitat, bona part de l’antic aparell estatal pràcticament no va canviar. Una afirmació de Lenin de 1923 és molt instructiva al respecte (i completament contrària a la seva declaració anterior):

Amb l’excepció del Comissariat del Poble per als Afers Exteriors, el nostre aparell d’estat representa sobre manera un vestigi de l’antic, subjecte només en la mínima expressió a qualsevol canvi seriós.

De fet, tal com demostra T. H. Rigby en el seu estudi sobre la formació del sistema de govern «soviètic» a Rússia, aquests últims comentaris de Lenin són una guia molt més acurada de la realitat del sistema que es va establir després de la revolució que no pas els que feia a L’Estat i la revolució. Com fa notar Rigby, hi havia «una continuïtat molt gran en la màquina administrativa central de l’Estat rus» entre abans i després de la revolució, fins al punt que «els canvis estructurals» que els bolxevics van portar a terme «eren escassament més profunds als que acostumen a acompanyar els canvis de govern en els sistemes parlamentaris occidentals». Mentre que certament és més que plausible dir que l’antic «exèrcit permanent» va ser destruït durant la revolució (tot i que, per descomptat, Trotski de seguida en va crear un de nou en bona part sobre la base de l’antic), no pot dir-se el mateix de l’altre element central del vell Estat, «la burocràcia».

Foto: Pixabay

Rigby mostra com, malgrat la insistència de Lenin en el caràcter no burocràtic del nou Estat proletari, «la preocupació central de l’Estat soviètic durant la seva fase inicial era, de fet, la d’equipar-lo amb una burocràcia efectiva»; a més, «això es feia palès en els esforços per “agafar el relleu” i “posar en marxa” la vella màquina ministerial». Aquesta, no cal dir-ho, no era una fita assolible immediatament, de manera que, durant les setmanes inicials després de la insurrecció, qui va coordinar els primers passos per afermar l’autoritat del nou règim va ser el cos que havia organitzat la presa del poder a la capital, el Comitè Militar Revolucionari (CMR). Però el desembre de 1917, amb l’abolició del CMR, l’autoritat central va passar a les mans d’un ens que formaria el nucli polític de l’Estat revolucionari, el Sovet Narodnykh Komisarov (Consell dels Comissaris del Poble), conegut com a Sovnarkom. Establert per decret del Segon Congrés dels Soviets poques hores després de la insurrecció, al Sovnarkom se li va encomanar la tasca d’«administrar el país fins a la convocatòria de l’Assemblea Constituent» com a «Govern Provisional dels Treballadors i els Pagesos». El Sovnarkom el formaran els presidents de diverses comissions, o comissariats, que constituirien les diferents branques governamentals de l’Estat revolucionari, amb Lenin al capdamunt d’aquest consell central. El Sovnarkom havia d’operar sota l’autoritat sobirana del Congrés dels Soviets i el seu Comitè Executiu Central (CEC).

Sobten les notables semblances que ja en la primera etapa, en temps d’aquest decret, hi havia entre l’estructura de comissariats proposada i l’antiga estructura ministerial

Sobten les notables semblances que ja en la primera etapa, en temps d’aquest decret, hi havia entre l’estructura de comissariats proposada i l’antiga estructura ministerial hereva del govern provisional del règim tsarista. D’una banda, la divisió de responsabilitats entre els diferents comissariats era pràcticament idèntica a la que entre els vells ministeris, de l’altra, no semblava haver-hi gran cosa que distingís el Sovnarkom de l’executiu de govern prerevolucionari. El Sovnarkom era en essència un «gabinet» de ministres sorprenentment convencional. Com diu Rigby, a la nova estructura de govern només s’hi van incorporar dues innovacions (aparentment) importants. En primer lloc, el cap de cada departament de govern (el «comissari del poble») havia de compartir autoritat amb una «comissió» de la qual fos president, però en realitat no funcionaven mai d’aquesta manera. La segona gran innovació era terminològica. Segons diu Rigby:

Anomenant el seu govern «Consell de Comissaris del Poble», els líders bolxevics miraven d’alleugerir les similituds formals i estructurals amb els governs «burgesos» i proclamar i dramatitzar el paper revolucionari i el contingut de classe que creien que encarnava.

Però fins i tot aquí, en l’àmbit de la simple terminologia, les diferències amb l’antic règim es poden exagerar. Com assenyala Rigby:

N’hi ha que han vist el fet que el títol del nou govern inclogués la paraula soviet (sovet) com un disseny pensat perquè s’identifiqués amb les noves institucions revolucionàries de masses, com el soviet més alt en una jerarquia de soviets. Però sembla una suposició molt dubtosa, atès que sovet és simplement la paraula russa habitual per consell, i a l’executiu del govern prerevolucionari l’anomenaven Sovet Ministrov (Consell de Ministres).

Foto: Flickr – Segunda Guerra Mundial

Però no és només pel que fa a la similitud formal que el govern revolucionari s’havia estructurat per emmotllar-se a les principals divisions de la màquina administrativa prerevolucionària. Pocs mesos després, el nou govern també havia fet per manera d’incorporar, literalment, les restes de l’aparell administratiu (incloent-hi bona part del seu personal) que l’antic règim havia deixat enrere. Al principi, els diferents comissariats del nou govern operaven quasi enterament des de l’Institut Smolni, però només servia com a seu central inicial des de la qual els comissaris del poble miraven d’establir el control sobre els «seus» ministeris (és a dir, els antics departaments governamentals). En aquell moment, la tasca principal dels comissaris era guanyar-se els antics oficials de govern —o almenys una part important d’ells— i entabanar-los per tornar a treballar als ministeris sota control bolxevic (ara reanomenats «comissariats»). Amb la dissolució de l’Assemblea Constituent a principis de 1918, la resistència inicial dels antics oficials en bona part va cedir i els comissaris del poble van poder transferir les seves oficines i el seu personal de suport des de l’Smolni als antics edificis governamentals, barrejant el personal antic amb el nou.

Aquest arranjament no va durar gaire, perquè amb l’avenç alemany en el període anterior a Brest-Litovsk i les concessions territorials fetes arran d’aquest tractat, es va decidir traslladar la seu de govern de Petrograd a Moscou. De qualsevol manera, és important destacar que, a tots els efectes, els antics ministeris van ser transferits a Moscou i restablerts gairebé íntegrament, amb les seves estructures preexistents i gran part del seu personal.

Això no vol dir que no hi hagués canvis importants en les estructures de l’Estat preses pels bolxevics. En els mesos que van seguir la revolució hi va haver reorganitzacions substancials en diversos comissariats (incloent-hi el Comissariat del Poble per als Afers Exteriors esmentat en la cita de Lenin de 1923) i, a més a més, es van posar en marxa dos nous òrgans de govern que, com diu Rigby, «estaven destinats a assolir una gran importància poc temps després»: la Txeca —que es va estrenar ofegant en sang els «anarquistes» a Moscou (contra les vigoroses protestes de les autoritats soviètiques locals) per posar «ordre» en la preparació del trasllat de la seu de govern— i el Consell Econòmic Nacional (CEN). Però fins i tot aquí, en el cas del CEN, hi havia una forta continuïtat respecte de l’antic Ministeri de Comerç i Indústria en termes de les seves funcions i estructures. Per descomptat, diverses de les antigues institucions de l’Estat imperial van ser destruïdes, entre elles una de tan important com la monarquia. Però com bé diu Rigby, «pel que fa al braç executiu del govern, tanmateix, la destrucció va ser molt menys evident». 

I dels soviets, què se’n va fer? Com hem vist, el decret de constitució del Sovnarkom declarava que aquest òrgan, junt amb els comissariats que coordinava, havia de respondre davant el Congrés dels Soviets (representat entre congressos pel seu braç executiu, el CEC). De fet, la constitució de 1918 definia el Congrés dels Soviets com l’«autoritat suprema» de la nova república. A la pràctica, però, com demostra Rigby, aviat el Sovnarkom va desplaçar el Congrés i, de fet, aquest últim «a males penes pot dir-se que hagi actuat com un fre o ni tan sols com una influència seriosa» sobre el primer. A mesura que les noves estructures de govern es van anar consolidant després d’un primer període d’inestabilitat, el paper del Congrés s’anava reduint al de mer aprovador de les decisions que promulgava el Sovnarkom, i al de font de legitimitat per als seus decrets.

Foto: Wikimedia Commons

L’esclat de la guerra civil va disminuir encara més la vitalitat del Congrés i el CEC. En part, això reflectia l’atròfia dels soviets locals sota les condicions de la guerra civil (i l’ascendent de la Txeca, el Consell de Defensa i el Consell Revolucionari Militar de Trotski com a òrgans de poder d’«emergència»), però també l’emergència de la dictadura del partit únic, cosa que feia molt difícil a altres partits guanyar representació als soviets. En acabar la guerra civil, hi va haver un intent de revitalitzar els soviets, que incloïa un enfortiment significatiu del CEC respecte del Sovnarkom (es feia evident que aquest últim havia perdut molta de la seva legitimitat, particularment als ulls de la pagesia, per la seva clara vinculació amb l’odiada Txeca), però, com assenyala Rigby, el principal beneficiari de la pèrdua de poder del Sovnarkom va ser el Partit Comunista, que com més anava més actuava com un factor institucional de cohesió, lligant el govern central amb les estructures locals de poder, i més imposava la cohesió també en relació amb la disfunció burocràtica dels òrgans centrals de l’Estat leninista. Cap al 1921, el Comitè Central del partit i els seus dos principals aparells interns, el Politburó i l’Orgburó, estaven «en camí d’esdevenir l’autèntic govern de la República Soviètica», un procés que es culminaria després de la mort de Lenin.

Ni els soviets ni (encara menys) els comitès de fàbrica constituïen el vertader centre de poder en els primers mesos i anys de la revolució

Sovint es dona per fet que els soviets eren organitzacions sindicals. En realitat, com diu Carmen Sirianni, encara que de vegades se superposaven, per regla general els soviets funcionaven a part dels comitès de fàbrica, òrgans de poder que havien emergit als centres de treball per desafiar la propietat i el control capitalistes. Sirianni documenta com durant els primers mesos de la revolució centenars d’empreses van ser preses espontàniament des de baix per grups de treballadors organitzats en comitès de fàbrica. Però també demostra que la direcció bolxevic va maldar enèrgicament per contenir i revertir aquesta onada d’expropiacions espontànies, en la majoria dels casos donant suport a la retenció de la propietat en mans privades. Aquesta forma de procedir es regia per la visió de Lenin segons la qual la tasca immediata de la revolució era organitzar una economia de transició sobre la base del «capitalisme d’Estat»; una situació que l’«Estat obrer» havia de supervisar sobre una base econòmica en què les relacions bàsiques de producció romandrien essencialment inalterades i la propietat privada continuaria sent la norma. Va ser només amb molta reluctància i per pura necessitat, pràcticament en condicions de col·lapse econòmic, que el juny de 1918 el nou règim es va decidir amb fermesa a nacionalitzar les grans companyies industrials sota l’ègida del CEN (un dels nous òrgans de poder esmentats més amunt). De fet, la funció principal del CEN era frenar els comitès de fàbrica, posant-los sota el domini de sindicats molt més conservadors i mal·leables, en una lluita per erradicar el que la direcció bolxevic considerava tendències «sindicalistes» desviades dins del proletariat.

Els òrgans de lluita de masses que eren expressió del control obrer de la indústria, doncs, van funcionar encara pitjor amb Lenin que amb els soviets. Ni els soviets ni (encara menys) els comitès de fàbrica constituïen el vertader centre de poder en els primers mesos i anys de la revolució: durant el «període heroic» de la revolució, el poder s’assentava sobretot en el Sovnarkom i els comissariats. 

Foto: Wikipedia

El que s’ha d’entendre és que, en contra del mite de la Revolució d’Octubre i el «poder soviètic», les estructures centrals de l’«Estat obrer» que van emergir sota el lideratge de Lenin s’assemblaven molt poc —ni tan sols durant un breu període— a la descripció que se’n feia a L’Estat i la revolució. Es tractava, en essència, d’institucions i estructures heretades directament (i sovint a l’engròs) del règim enderrocat.

No és simplement una qüestió d’interès històric. Comprendre l’abast d’aquest mite és clau per guanyar claredat en els debats estratègics que continuen sacsejant l’esquerra socialista. En efecte, la divisió estratègica principal que els «leninistes» han traçat des de 1917 entre, d’una banda, «reformistes», «reformistes d’esquerres» i tots els que han posat al centre de la seva aproximació la utilització de les estructures estatals existents i, de l’altra, els «revolucionaris» que busquen «destruir» i reemplaçar aquesta maquinària estatal sobre la base del que se suposa que els bolxevics de Lenin van fer (o aconseguir breument), pivota en un malentès o en la tergiversació de la realitat històrica. Tal com hem vist, l’aparell burocràtic de l’antic règim de Rússia no va ser destruït realment. De fet, el partit de Lenin va mirar d’«aferrar-se» a aquesta «maquinària estatal preexistent» per «utilitzar-la per als seus propis propòsits». Comprendre això és un primer pas per superar la simplista i fetitxista dicotomia reforma/revolució que tan profundament enfonsa les seves arrels en la psique col·lectiva socialista i per establir un compromís genuïnament obert amb la qüestió crucial de l’estratègia factible que ens dugui a la transformació socialista.

Article originalment publicat a New Socialist

Traducció de l’Entrellat

Foto de portada: PXFuel

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Ed Rooksby és professor de ciències polítiques.

Comentaris

Els bolxevics no van «destruir» el vell Estat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.