Ningú discuteix el dret a l’habitatge, ningú afirma que no sigui un dret fonamental. Es reconeix a la Declaració Universals dels Drets Humans, al Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals, a la Carta Social Europea revisada, a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, a la Constitució espanyola, a l’Estatut o a totes les Lleis d’habitatge. De fet, als actes administratius o jurídics quan es parla de polítiques d’habitatge, quasi d’esma s’acompanya del mot dret. Arreu es reconeix que sense sostre no hi pot haver projecte de vida. La unanimitat és aclaparadora si, però no és un dret efectiu. El consens social i polític és tan absolut com inoperant, tan determinat com inofensiu i sembla que això, aquesta incapacitat política ja ens hauria de donar algun indici sobre quins són els nostres mals. Aquest reconeixement de la feblesa democràtica tan unànimement assumit, té una implicació que potser no ho és tant: el capitalisme no és compatible amb la democràcia (exactament el contrari que sovint s’afirma amb molta lleugeresa). És obvi que si les condicions de la nostra vida es decideixen als mercats, no queden en mans de la voluntat col·lectiva expressada democràticament. I el capitalisme, ja ho sabem, es dedica als negocis i no a satisfer drets i necessitats. O encara més, si no es corregeix amb mesures socials, públiques o comunitàries, és a dir amb polítiques d’una o altra manera socialistes, no només no satisfà drets sinó que en destrueix.

El no-dret a l’habitatge  és un tràgic mirall perfecte del nostre model social, un argument de pes per rebatre els entusiastes del capitalisme i la crua demostració de la ineficàcia del mercat. Les misèries actuals són la conseqüència inevitable de la consideració de l’habitatge no com un bé d’ús, sinó com un bé mercantil, és a dir, un bé d’inversió que pot derivar en especulatiu i esdevenir un simple actiu financer. Que la gent no pot accedir a l’habitatge? Que els lloguers s’enfilen? Oferta i demanda, diuen els liberals. Construïm-ne més i els preus baixaran, afirmen. Deu ser convenient recordar-los que entre 1997 i el 2007 es va construir més habitatge que mai i els preus es van disparar. El 2006, a l’estat espanyol es van construir quasi 700.000 habitatges, més que Alemanya, França, Itàlia i el Regne Units junts i, fins la formidable patacada final els preus no van deixar de pujar. Per altra banda, el preu del lloguer va reduir-se entre 2008 i 2013, quan la demanda creixia molt més ràpidament que la oferta.

Sabem perfectament d’on venen els mals: les lògiques del capitalisme i molt especialment del capitalisme financer, la desregulació que afavoreix la mercantilització, la manca d’habitatge públic. De fet, allò que determina el preu són les expectatives de benefici i en el negoci immobiliari el capitalisme ha trobat la rendibilitat que necessita per reproduir-se. Per això, ara mateix, s’afirma que  la meitat de la riquesa mundial està invertida en actius immobiliaris. I aquí, per mantenir el ritme d’aquest procés extractiu, d’aquesta contínua transferència de riquesa de baix a dalt, s’ha passat de la bombolla de la hipoteca a la bombolla del lloguer. Per tant: en la vulneració de drets, en la violència a l’entorn de les dificultats per d’accedir a un sostre,  hi ha potentíssimes raons per impugnar el capitalisme.

L’habitatge, però, és un mirall que permet altres impugnacions. Per exemple la del regim polític concret al qual estem sotmesos.  Això que s’ha definit com el règim del 78.  La seva existència és la raó per la qual, en aquest context capitalista, la nostra situació sigui especialment lamentable. Hem arribat on som per decisions polítiques perfectament identificables.  Per exemple: venent sol públic i construint habitatge protegit de compravenda. O, amb les lleis que regulen el lloguer o la política de desnonaments. O atorgant privilegis fiscals al capital especulatiu amb instruments com les SOCIMIS per convocar l’entrada de capitals, i així, amb rendibilitats altes i fiscalitats  baixes, propiciar la colonització del mercat d’habitatge per part del capital global. En el marc del darrer fòrum econòmic de Davos, Pedro Sanchez es va reunir amb Larry Fink, president de Blackrock, justament per animar-lo a invertir en habitatge. De fet, mentre el govern danès, el 2020, aprovava una llei anomenada anti Blackstone per expulsar els fons voltors del sector, o a Berlin es va impulsar i guanyar un referèndum en el mateix sentit, la ministra Calviño ha contractat aquesta criatura de Blackrock per rematar la venda dels bens de la Sareb.

Diuen que estem obsessionats amb el grans tenidors i que només posseeixen un 16% dels habitatges. De fet, ningú coneix les xifres exactes, però tant és. Els habitatges que acumulen són els que costa més destinar a sostre, els que poden mantenir més temps tancats, els que tenen més arrapada la seva condició d’actiu financer, els que desnonen més, els que són més determinants per empènyer a l’alça el preu dels lloguers i, a més, en bona part, s’han rescatat amb diners públics. O es pensen que hem oblidat com es va gestionar el crack que va afectar tot el sistema financer i aquella transferència de recursos públics cap a les entitats bancàries sense contraprestacions? Un milió d’habitatges pagats amb diner públic han estat privatitzats. Com oblidar-ho! I a més, aquí tenim la SAREB: un colossal monument erigit per recordar-nos que  els beneficis són privats i els deutes són públics, i acabar sumant 35 o 40 mil milions més a aquells 60 mil del rescat bancari.

A l’estat espanyol les causes són molt concretes i estan íntimament lligades a un sistema de poder fet a mida de les grans entitats financeres, avesat a les portes giratòries i a les complicitats de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques. Aquí, durant molts anys, les politiques d’habitatge s’han fet des dels despatxos dels bancs.

I si observant el tràgic mirall de l’habitatge és quasi inevitable proclamar-se anticapitalista i impugnar el règim del 78, també ens ofereix uns quants estímuls per reivindicar-nos independentistes. Entre les més de 40 lleis recorregudes davant del TC, hi ha les 6 lleis sobre el dret a l’habitatge. Sempre tombades o limitades.  Se’ns diu que la construcció històrica, cultural i jurídica del país fa que les lleis per protegir el dret a l’habitatge tinguin poc espai per prosperar, que siguin un cos estrany en un sistema dominant. Potser si, però també és cert que hi ha altres realitats on la regulació, la intervenció política ha aconseguit algun èxit i s’ha esmorteït el desastre. Aquí mateix, emparant-nos en aquestes lleis, s’han aturat milers de desnonaments i evitat milers de talls de subministrament i en els pocs mesos que vam mantenir vigent la llei de regulació del preu dels lloguers vam poder experimentar els no pocs avantatges que oferia. Les lleis d’habitatge, per altra banda, han estat aprovades al Parlament català amb grans majories, probablement perquè tenim una societat civil molt organitzada i mobilitzada, que empeny i les impulsa i per tant, podem concloure que el consens social del nostre país ens aproxima més a Dinamarca o Berlín que no a Madrid. Sotmesos en això com en tantes altres coses a un consens i a unes lògiques que no són les nostres, estem lligats de peus i mans esperant que es concreti una Ley de la Vivienda que a més de ser il·legítima serà decebedora fins i tot venint del govern més progressista de la història, que és, molt probablement, ara ja, el govern més progressista possible de la història a Espanya. El tràgic no dret a l’habitatge ens dona a més de raons per a l’anticapitalisme i la impugnació del regim del 78, raons per a l’independentisme. Concretament per a un independentisme d’esquerres, transformador, que senti vergonya de tenir a un 47% de la població catalana destinant més del 40% dels ingressos al lloguer, un índex d’emancipació juvenil que ronda el 15%,  o d’exhibir un ridícul 1,6 % d’habitatge públic. O que tot i l’augment proclamat de despesa social en els pressupostos anunciats, en les xifres que han transcendit es redueixi quasi un 30% la partida destinada a habitatge.  

També ens dona raons per denunciar les polítiques mediambientals. Que ja sabem que el negoci a l’entorn de  l’habitatge al nostre país està íntimament vinculat a un model econòmic depredador, centrat en el totxo i el turisme, que consumeix territori i recursos com si fossin infinits i que posats a mercantilitzar-ho tot mercantilitza també els pobles i les ciutats i les converteix en productes per atraure les inversions sense tenir en compte que fonamentalment són un lloc on s’hauria de poder viure. I òbviament, aquest mirall on podem contemplar totes les deformitats del nostre model social i econòmic, també ens ofereix una indignant perspectiva de gènere. Les dones tenen els pitjors indicadors socioeconòmics i són majoria en les llars monoparentals, per tant, són les més afectades pels desnonaments i per la pobresa energètica. Les més castigades pel mercat de lloguer. La desocupació, la precarietat, els sous més baixos, totes les discriminacions i desigualtats estructurals que les afecten  penalitzen en un mercat com el de l’habitatge. Hi ha les lògiques patriarcals que cal combatre, com hi són les racistes i les classistes: que també sabem de les discriminacions, de les exclusions, de les de les enormes dificultats de les persones migrades per accedir a un habitatge digne. En aquest mirall descarnat del capitalisme tot hi és obscenament, escandalosament present.  

No ho pot evitar, està en la seva naturalesa, i en la darrera mutació, ens vol conduir a la financiarització de l’habitatge i de totes les necessitats bàsiques. Haurem de resistir, és clar, i per fer-ho, com a mínim, reivindicar un parc públic potent, la regulació de preus i contractes de lloguer estables. I, si m’ho permeten,  apostar per aquell municipalisme transformador, que observa la imatge completa de la crisi de l’habitatge, que no l’utilitza per fer-ne demagògia i que vol avançar amb determinació cap a la sobirania residencial.