El suïcidi de la llibertat. El sotmetiment de la necessitat

Intentem definir què és la llibertat en aquesta fase del capitalisme global? Allò que sempre està a les portes, ho decidim lliurement? O la nostra lliure elecció està completament limitada i condicionada?

El suïcidi de la llibertat. El sotmetiment de la necessitat

Intentem definir què és la llibertat en aquesta fase del capitalisme global? Allò que sempre està a les portes, ho decidim lliurement? O la nostra lliure elecció està completament limitada i condicionada?

Incessantment ens aparta la vida d’allò
que fa tot just un moment estava a les portes amb totes les seves energies

Poemes, de Hannah Arendt

Ens creiem lliures, ens imaginem que allò que està a les portes és el que sempre havíem somiat, per allò que tant hem treballat, però… intentem definir què és la llibertat en aquesta fase del capitalisme global? Allò que sempre està a les portes, ho decidim lliurement? O la nostra lliure elecció està completament limitada i condicionada? I si no aconseguim allò que desitgem, de qui és la culpa? Ah, no! Que ara la culpabilitat ja l’hem enterrada i la societat basa la norma, en la responsabilitat, i som responsables de tot el que ens passi, especialment dels fracassos. I, ens pensem que som lliures perquè l’habitual és no pensar,  i aquesta estratègia de mercat organitzada ens converteix en nombroses persones neutrals i políticament indiferents, potser grans masses supèrflues on és possible una dominació totalitària. Caiem altra vegada en la mateixa cadena perpètua, i seguim anomenant llibertat a la subjugació per la necessitat. I faríem qualsevol cosa per aquesta llibertat.

Ens creiem que podem arribar a la felicitat, ens imaginem que allò que està a les portes és la felicitat que sempre havíem somiat, per la que tant hem treballat, però… intentem definir què és la felicitat en aquesta fase del capitalisme global? Allò que està a les portes, té alguna cosa a veure amb la felicitat? La universal demanda de felicitat consisteix en una economia de la dilapidació, en què «les coses han de ser devorades i descartades, gairebé tan ràpid com apareixen en el món, per a què el propi procés no acabi en una vertiginosa catàstrofe». O, en altres paraules, la felicitat és el resultat de sumar les coses que comprem i el temps que dediquem a fer-les servir.  I som responsables de les nostres frustracions, per no acabar mai d’arribar a aquesta felicitat enverinada (que el mercat mai ens donarà). I enmig de les nostres vides precàries apareix el poder terapèutic, que defineix en López Petit, on «l’ésser precari ha de persistir perquè comporta un tipus de vulnerabilitat que produeix el màxim de beneficis per al capital». Necessitem la cerca repetitiva d’aquesta felicitat, sense preguntar-nos si existeix, o si estem en el camí correcte, en detriment de l’acció lliure col·lectiva. I faríem qualsevol cosa per aquesta felicitat.

Ens creiem que la violència només té a veure amb el terrorisme islàmic o la immigració mal anomenada «il·legal» (ja que cap persona no pot ser il·legal enlloc), ens imaginem que allò que està a les portes és un món sense violència, però… intentem definir que és la violència en aquesta fase del capitalisme global? Allò que està a les portes, té alguna cosa a veure amb la pau? Si seguim travessades per una vida precària, controlada, manipulada, tòxica, sense veritat i amb repressió? Ens costa identificar altres tipus de violència que no siguin la violència física directa, i ens han segrestat la capacitat de pensar en la violència inherent al sistema, especialment en les més subtils formes de coacció que imposen les relacions de dominació i explotació, incloent l’amenaça de la violència. Tenim la necessitat d’acabar amb els que se’ns presenten com a violents, amb terroristes i immigrants, i practiquem l’ull per ull a plena llum del dia. Què seriem capaços de fer en nom d’aquesta suposada pau que ens han venut (i hem comprat)? La dominació es dona a través de l’adoctrinament ideològic de les elits i del terror absolut de les masses, i l’anul·lació de la nostra capacitat de pensar, i ens pot dur a entendre com a legítims, fins i tot a donar suport, determinats assassinats. Aplaudir l’assassinat d’algú sospitós de terrorisme islàmic. Deixar que s’ofeguin al mar milers de persones que busquen refugi. Aquesta necessitat cega ens converteix en un Eichmann en potència? És aquesta necessitat la que ens converteix en persones manipulables, que ens neguen com a persones? És aquesta mateixa necessitat la que ens tortura, i no sabrem identificar-la com a violència, retornant a Arendt: «Cap violència exercida per l’home, excepte l’empleada per la tortura, pot igualar la força natural que exerceix la propia necessitat»

Foto: pixabay.com

En context de pandèmia, el missatge que rebem contínuament és que necessitem la vida, acabar amb el virus. Però, tants sacrificis per a salvar aquesta vida precària? Aquesta és la vida que volem?  Se’ns retallen drets i llibertats, se’ns imposa estar feliços, i l’estat policial ens oprimeix si no obeïm. La violència psicològica i institucional que estem rebent aquests mesos, també ens extirpa la vida. Però el missatge és clar: l’enemic és el virus, no el sistema. Podem considerar que les creences construïdes sobre les necessitats, com a propaganda, ens poden conduir a una nova forma de totalitarisme en l’actual capitalisme (pandèmic) global?

Addictes a l’autodestrucció

Mantenir l’autoestima alta i l’estatus en una societat altament desigual, i altament publicada, té els seus efectes. Ofegades per una comparació i competència constant a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, les persones estem sotmeses a un estrès constant (violència), per tal de no quedar-nos enrere en aquesta cursa per a guanyar reconeixement social. Podem suportar el que és la pobresa material, però el que ens trenca realment és la pobresa social, la de l’esperit. Així que, mentre hem de sostenir el consum actiu de mercaderies materials, entra en joc un altre tipus de mercat, el social. En un escenari on s’ha accentuat en excés la competició individual a costa de la cohesió social, i el creixement de la desigualtat reforça l’ansietat per l’estatus, tenim més necessitat que mai a sentir-nos part d’un grup i sentir-nos valorats. Aquesta cruïlla significa un dels cicles típics de la societat de consum (societat de la confusió: ens dóna ordres en dobles sentits per tal que anem generant nosaltres mateixos les nostres pròpies necessitats) la societat enterra l’autonomia obrera i l’ha substituïda per l’autonomia del Jo, hem de ser autònoms i responsables, , d’una banda, però necessitem més que mai formar part d’alguna cosa, de l’altra. Davant d’aquesta individuació del «jo» i del «tu», d’aquest pànic desbordant davant del precipici, estem més disposats a acceptar l’esperit mercantilista, que instrumentalitza la nostra idea de «vida», i es trasllada l’esperit del capitalisme a la nostra vida privada, a la nostra vida íntima.

Les addiccions ens ofereixen un rescat temporal d’aquest malestar (social, i que el percebem individual), tanmateix ens condueixen cap a patrons destructius i d’alienació.

Vivim sota l’amenaça constant de ser avaluats a nivell social, i tenim l’agressiva necessitat de mantenir la nostra identitat a les xarxes socials, amb un compromís més elevat que el que tenim per un contracte laboral. Vivim sota la càrrega de complir les expectatives alienes, i si percebem cert rebuig, tenim la sensació de caure al buit, ens desesperem. Aquesta necessitat és clarament una forma de violència, com deia Arendt, esgotadora i estressant, especialment en un context de desigualtat versus competència social.

I quina manera tenim de sobreviure a ella? Amb les addiccions. Som addictes a l’alcohol, a les drogues, als videojocs, a les compres, al treball, al sexe, a la tecnologia, a les xarxes socials, a les sèries, a l’esport. Som addictes a la necessitat. Addiccions que, a la vegada moltes d’elles, també ens prometen aquella identitat social que delirem,  i ens permeten de substituir a les persones per coses. Per posar un exemple, quant a l’addicció a les teràpies (o terapeutització de la vida), s’està convertint en una de les formes més dràstiques de crear superfluïtat. «El poder terapèutic actuarà amb la finalitat d’adaptar el voler viure a la realitat i, alhora, per a inutilitzar políticament tot tipus de malestar social que es pugui produir», tal com diu en López Petit. Amb formes molt camuflades de persistència en les masses, precisament per tal que també siguin més difícil de ser descobertes i desmuntades, la dominació es va imposant. Les addiccions ens ofereixen un rescat temporal d’aquest malestar (social, i que el percebem individual), tanmateix ens condueixen cap a patrons destructius i d’alienació. I no cal que ningú ens posi en una cambra de gas, perquè ja ens hi posem nosaltres, i apareix l’increment exponencial de morts per suïcidi[1], com a resultat d’aquest sotmetiment. Si entenem la necessitat com a una forma de totalitarisme, podem fer la hipòtesi que aquesta deriva és del tot intencionada, i que el suïcidi constitueix una forma d’aniquilació totalitària.

Foto: pixabay.com

Al límit del col·lapse, emergeix el totalitarisme global

D’acord amb el totalitarisme d’Arendt, els moviments totalitaris pretenen organitzar les masses, no les classes, no als ciutadans amb opinió, i depenen absolutament del número de persones. El capitalisme global, amb el món digital com a sosteniment, ha aconseguit trencar fronteres i poder donar-se arreu, arribant a una massa il·limitada de persones cada dia més supèrflues i sense opinió. La culminació arriba amb la pandèmia, i es dispara la propaganda, l’instrument del totalitarisme, i el terror, com a essència de forma de govern. El toc de queda declarat els darrers dies significa una mesura més per atemorir la població, que es sumen a l’estat policial i militar, al control social,  a les restriccions de reunió i moviment, a la condemna a la misèria de moltes famílies, etc. Decisions que res tenen a veure amb mesures sanitàries.

La forma plàcida en què s’estan aplicant aquest tipus de mesures, amb una obediència exquisida sense que cap veu surti a defensar els seus drets i llibertats, sense que cap veu identifiqui clarament aquestes mesures com a una forma de violència, sense saber separar l’opressió de la protecció, sense s’estigui reivindicant una altra forma de viure. Els carrers són (massa) buits i les cases són (massa) plenes de motius d’evasió, als que ja som addictes. La necessitat de supervivència (d’una vida sense sentit) que ens mou com a persones supèrflues, ens porta al col·lapse i a ser dominats per aquest nou totalitarisme global, que, fins i tot, ha arrelat en la nostra forma d’estimar.

I així ho sentencia Illouz: «La capacitat de viure l’amor en un sentit autèntic només es reserva per a aquells les vides dels quals no estan determinades per la necessitat».

Foto de portada: Pixabay.com

Notes

[1]Més de 800.000 persones es suiciden a l’any, hi ha un suïcidi cada 40 segons. La mortalitat per suïcidi és superior a la causada per guerres i homicidis. (OMS: https://www.who.int/mental_health/suicide-prevention/suicide-infographic-es.pdf?ua=1 )

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Geògrafa, mediadora de conflictes i tècnica en consum. Militant de la CUP, de la COS, i del Casal Popular La Turba de Valls.

Comentaris

El suïcidi de la llibertat. El sotmetiment de la necessitat

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.