Quan segueixes la droga, trobes drogadictes i camells,

Quan comences a seguir el diner darrera les drogues,

no saps on et portarà.

Lester Freamon (The Wire)

En els articles precedents sobre la lluita per l’habitatge s’ha parlat de les diferents formes del subjecte, de les estratègies i de les pràctiques d’acció col·lectiva per la nostra lluita. Per seguir aprofundint en el debat, en aquest article analitzaré l’enemic i la seva manera de funcionar en el capitalisme financer, partint de l’habitatge com la mercaderia que ens enfronta. L’objectiu de l’anàlisi és oferir un punt de vista des d’on pensar una estratègia més enllà de l’herència que rebem del sindicalisme laboral del segle XX i dibuixar nous camins de lluita pel sindicalisme d’habitatge avui dia.

L’habitatge, una mercaderia en l’era de la financerització

La pedra angular del discurs del moviment per l’habitatge és la desmercantilització de les nostres cases. Quan parlem en aquests termes a què ens referim exactament? Proposo començar aquest article explicant com funciona la circulació del capital en l’habitatge, com es forma, com augmenta i com es reinverteix per entendre bé en quins punts podem bloquejar el seu moviment. Les grans lluites obreres van entendre que negociar el preu de la força de treball era el punt clau per bloquejar el cicle del capital, i ara ens toca a nosaltres analitzar de prop quin punt d’aquest cicle és més dèbil  per continuar aquesta lluita.  

Sí bé l’habitatge ja fa molts anys que és una mercaderia, pensem que la mercaderia no és una forma total i estanca, sinó una sèrie d’atributs que van canviant amb el temps. La tensió que existeix en l’habitatge entre ser una mercaderia i tenir una funció social fa que al llarg de la història hi hagi hagut diferents processos que l’han tibat cap un costat o l’altre.

Partim de l’origen del capital en l’habitatge els darrers anys. El capital busca expandir-se, mercantilitzar àmbits abans tancats al mercat. En aquest sentit hem de pensar que el capital no té una gènesis històrica com el pecat original, sinó que està constantment trobant nous nínxols des d’on desencadenar cicles de producció. L’acumulació originària és més aviat una acumulació constant i violenta, que busca sang nova per incloure en el seu procés. Al 2008 ho va fer quedant-se les cases de la gent que no podia retornar les seves hipoteques, necessitava matèria prima des d’on començar el seu cicle, i què millor que arrancar-la de les mans de qui la tenia. Novament en els últims 5 anys, el capital està buscant espais des d’on iniciar la seva acumulació. Si els salaris tenen un mínim i no és possible baixar-los per augmentar la plusvàlua, potser sostreure’ns els nostres mitjans reproductius, amb lloguers inassumibles, és una nova estratègia per l’expansió del capital. És a dir, les pujades de lloguer ens sostrauen aquells recursos que el capital no pot extreure amb un nou assalt als salaris. Passa de valoritzar-se en l’esfera laboral per fer-ho en l’esfera reproductiva, xuclant-nos uns recursos via lloguers o hipoteques.

Tot i que en el marxisme clàssic no s’entén la renda com una mercaderia, la renda és el que es compra o es ven com dret a un ingrés futur, és a dir, és capital fictici.[i] Els rendistes compren pisos amb la idea que en el futur en percebran els ingressos. Aprofundim en aquesta idea: els fons d’inversió també compren pisos pensant en les rendes que percebran d’ells més endavant? En els darrers anys, penso que aquesta formula ha patit un canvi, els rendistes segueixen vivint d’aquest capital fictici, però als fons d’inversió no els interessa la potencial renda que rebran, sinó com cotitzaran les seves accions en el mercat segons com funcioni el sector immobiliari. La seva plusvàlua prové dels moviments en el mercat i la possibilitat d’oferir als seus inversors unes accions altament rentables.

A diferència del rendista, el fons d’inversió no pensa en els ingressos a llarg termini, sinó que ha d’actuar perquè la valoració de les seves accions no deixi de pujar. Aquest és el motiu pel qual, per exemple, Blackstone, Lazora o Cerberus fan contractes de 900€ el primer any, 1.000€ el segon i 1.200€ en el tercer, tot i que això vulgui dir que burlen la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), que prohibeix l’augment de preu durant la duració del contracte. El que els interessa als fons és oferir als seus inversors una cartera que és revaloritza any a any, perquè així les agències d’acreditació —les agències que qualifiquen productes financers i actius— els valoren amb millor puntuació i, per tant, poden atraure més inversió. Saben que poden rebre una querella judicial per vulnerar la llei o que es pot obrir un conflicte amb un inquilí per impagament en aquesta pujada, però també saben que és molt probable que l’inquilí es trobi bé a casa seva i que es privi de molts altres aspectes de la seva vida per por a perdre la seva llar.

Per què Blackstone, només esclatar la COVID-19, va captar 9.800 milions d’euros? Perquè els seus inversors confiaven que sabria navegar en la crisi que venia, potser comprant els hotels que estaven a punt d’entrar en fallida o quedant-se els locals dels comerços que tancarien. A Blackstone no li interessen tant els 1.000€ que li pugui pagar un inquilí, sinó construir un ecosistema que doni seguretat als seus inversors. Organitzar als inquilins contra Blackstone, o qualsevol altre fons, és molt efectiu per debilitar aquest ecosistema, però potser no és l’únic punt on ens hem de fixar.  

En pensar que la desmercantilització de l’habitatge vol dir que li donarem una funció social potser ens estem deixant altres peces del trenca-closques. Potser desmercantilitzar-lo és anar a identificar en quins punts podem curtcircuitar el cicle d’acumulació de capital en que està girant i que no sempre tindrà a veure en l’ús que li donem. Potser és simplement arrancar-lo de les urpes del mercat independentment de la possible funció futura que pugui tenir, sigui aquesta la social, la col·lectiva —que també replantejaria la seva forma com propietat privada— o inclús, si fóssim perversos, podríem treure’l del mercat per deixar-lo buit com fan els fons d’inversió.

D’altra banda, és difícil identificar on està el diner i seguir-lo, de manera que és difícil saber en quin punt d’aquest cicle es troba l’habitatge com mercaderia. El capitalisme té aquesta qualitat magufa d’ocultar-nos en quin punt es troba el diner en el cicle de circulació, perquè sinó seria massa fàcil intercedir-hi. Per tant, si no podem dir exactament on es troba, hem de pensar de quina manera podem atacar diferents punts estratègics per bloquejar aquest cicle.

Com podem bloquejar el cicle del capital financer?

Sovint es fa una crítica al sindicalisme social i es contraposa al sindicalisme laboral perquè no té compte la importància de la força del treball, la font principal de la plusvàlua. És cert, però el que rau en l’habitatge és la possibilitat de bloquejar l’acumulació originària del capital i influir en la reproducció social del mateix.No s’ha d’anteposar un punt del cicle de moviment del capital enfront un altre. Hem de pensar en la importància que té cadascun, inclús el que ens podria semblar més irrellevant, perquè al cap i a la fi, és un engranatge, i si en falta una peça, no gira. No hem de menystenir el bloqueig en l’àmbit de l’habitatge d’aquesta acumulació originària o de la reproducció social respecte el bloqueig de la força de treball en l’àmbit laboral.

Què podem fer des dels Sindicats perquè les accions de borsa es desplomin, és a dir, com fem que els inversors pensin que l’habitatge no és rentable

D’altra banda, la nostra militància segueix emmirallant-se en les pràctiques i organització dels sindicats laborals. En els temps del capitalisme industrial, els càrtels patronals es posaven d’acord sobre els preus de les mercaderies. De la mateixa manera, els treballadors que posseïen una sola mercaderia, la seva força de treball, van fer el mateix creant sindicats destinats a mantenir i millorar el preu de les condicions de venda de la força de treball. Si procedim de manera similar, si entenem l’evolució del capitalisme industrial cap al capitalisme financer, el model a imitar potser ja no és el cartel que pacta preus sinó les agències de qualificació.[ii]

En el capitalisme financer són les agències de qualificació que decideixen què mereix i què no mereix produir-se. Aquesta idea ens ha de fer replantejar profundament el cicle de circulació del capital i la incidència que hi podem tenir. El punt clau del conflicte avui dia no és el mercat que determina el preu del treball, sinó el mercat que estableix el valor de les accions. De la mateixa manera que els sindicats obrers van aprendre a negociar per decidir sobre la distribució de la plusvàlua entre capital i treball, potser hem d’imaginar un sindicalisme amb la capacitat d’especular contra les preferències dels inversors, és a dir, d’incidir en què mereix i què no mereix inversió.  

Per una política sindical de contraespeculació

Fins aquí l’objectiu sembla traçat, però la funció del Sindicats no és ni la de ser lobbies, ni la de ser partits polítics, de manera que no podem influenciar o actuar directament en l’expansió d’aquests fons d’inversió. Podem pressionar als Governs perquè legislin en el sentit que ens interessa, però siguem conscients que difícilment un Govern es posicionarà en contra d’un fons perquè la mateixa agència que puntua al fons és la que puntua el deute d’aquest Govern. Les seves mans estan lligades.

Reflexionem sobre quines estratègies estem aplicant que responen aquest canvi de paradigma i quines podem emprendre per debilitar l’ecosistema dels fons d’inversió. Què podem fer des dels Sindicats perquè les accions de borsa es desplomin, és a dir, com fem que els inversors pensin que l’habitatge no és rentable. Hi ha dos elements que prenen força respecte cicles de lluita anteriors: la temporalitat i el sentit comú social.  

Els treballadors poden manifestar-se o fer una vaga de manera puntual, els votants es pronuncien un cop cada quatre anys. Els inversors en canvi s’estan pronunciant tot el temps de manera permanent i contínua en lloc de intermitent i puntual. Aquesta capacitat constant d’incidir en les decisions els ha acabat donant una prioritat sobre l’esdevenir de tots els aspectes de les nostres vides, fins i tot, i del tot, en matèria social. Lluitar contra els inversors requereix actuar en el seu tempo, en un assetjament permanent i descentralitzat. És una estratègia de guerrilla, d’erosió que passa per estar cada dia als carrers, per negociar un contracte sense pujades, aconseguir un lloguer social, per negociar amb l’administració un reallotjament, per ocupar una casa o per sortir a la televisió. Hem de mantenir aquest assetjament constant i repartit per tot el territori perquè això genera la inestabilitat del mercat, que amb la mateixa sobtadesa que eleva les accions d’un sector les pot fer caure per la inseguretat que hi pot trobar l’inversor.

La segona estratègia és el sentit comú social que podem generar. Un exemple; la campanya de desinversió contra l’oleoducte que havia de creuar l’estat de Dakota a Standing Rock, Estats Units. Els ecologistes i els sioux que es van oposar a la construcció d’aquest oleoducte van realitzar tres tipus d’accions: van ocupar el lloc per bloquejar les obres (equivaldria a les nostres accions diàries en el moviment per l’habitatge), després van iniciar accions judicials (equivaldria a la lluita legal) i per últim van pressionar als inversors (encara estem descobrint-ne la fórmula). L’ocupació va ser eficaç fins que Trump va arribar al poder i va reprimir violentament a les militants, els processos judicials van fracassar, però la campanya de desinversió va tenir èxit. Les militants van tenir la capacitat de mostrar el risc ambiental del projecte, però sobretot de generar por d’invertir en un projecte que tenia la reputació pels terres. D’aquesta manera, el fons sobirà noruec es va retirar del projecte, mentre que l’Alcaldia de Seattle, sota la pressió de les militants, va rescindir un contracte amb proveïdors.

En certa manera aquesta és la intuïció que van tenir les PAHs quan van començar a ocupar oficines d’entitats bancàries per generar alarma i mala reputació als inversors. Aquesta estratègia va ser pionera en desplegar una acció col·lectiva dirigida a contraespecular en l’àmbit de l’habitatge.

En l’àmbit institucional, es pot fer trontollar els fons d’inversió amb amenaces de canvis en el marc de regulació. Per exemple amb l’amenaça d’una llei de lloguers que s’estengués a tot l’estat espanyol i que ha fet a Blackstone respondre amb l’advertència de què en cas d’aplicar-se es podrien retirar del mercat. Parlo aquí d’amenaça perquè si l’amenaça es prou contundent potser no cal ni aplicar-la, tot i que no estic subestimant la necessitat de materialitzar una llei de regulació per milers i milers de famílies.

Paral·lelament de totes les campanyes, de defensa, de formació i d’ofensiva hem d’atacar a les arrels d’inversió dels fons, és a dir, fer pensar que l’habitatge no és rentable. Com podem fer-ho? Queda descartada la idea d’ocupar pisos i destruir-los, tot i que seria efectiu per la destrucció de valor, hem de viure en algun lloc. Pensem per exemple en sabotejar subhastes de pisos de bancs als fons d’inversió i en quin tipus d’amenaces es poden portar a terme, en l’àmbit institucional però també en el nostre àmbit diari de la lluita als carrers, per fer als fons sentir que l’habitatge a Catalunya és una mala inversió.

En aquest sentit en els darrers anys hem portat a terme una batalla per guanyar un sentit comú social contra els fons. Hem estès la idea de què es tracta de fons voltors i que són malvats. Però és una batalla del llenguatge dirigida als consumidors i no als inversors. És una pràctica pròpia de les generacions anteriors de sindicalisme on s’intentava sabotejar la marca d’un producte perquè no es consumís. Hem d’atacar els inversors i les seves especulacions, no tant per tenir un impacte sobre la consciència moral de la gent sinó per despertar la preocupació sobre el perill en les nostres pròpies vides dels efectes financers. Part del nostre missatge en el sentit comú ha d’anar lligat al fet que l’expansió dels fons d’inversió és introduir-nos en un món de crèdit, en una vida viscuda a través del crèdit, on se’ns puntuarà —com ja passa a bona part del món— per saber si podem comprar un cotxe o podem estudiar a la Universitat. Hem d’infondre aquesta desconfiança en què l’especulació ens abocarà a una despossessió cada cop major.

Potser passa també per treballar un front cultural amb la capacitat d’estendre els valors que tenim com moviment, solidaritat, la vida al centre, comunitat, i portar-los fins les agències de qualificació. Si podem incidir en aquests valors perquè un paquet d’actius que no comprengui aquests atributs baixi en picat, podrem fer que la qualificació dels fons d’inversió d’habitatge es desplomin, perquè clarament són antagònics a aquests valors. Acabo amb aquesta idea que podria obrir un debat sobre el capitalisme friendly, admetent-ne els riscos però remarcant, com va dir Lenin, que «hem de treballar amb la matèria existent».

Aquestes són les primeres fórmules per valorar un angle nou des d’on seguir enfortint la nostra lluita. Aquest article no és un receptari de tàctiques ni moviments, és més aviat una invitació a replantejar l’òptica des d’on emprenem la lluita, a entendre quin és el llenguatge i idiosincràsia del nostre enemic per moure’ns en els seus termes amb una estratègia de guerrilla de la contraespeculació. Hem de deixar d’entendre els canvis en el mercat financer com forces anàrquiques, sobtades i capricioses que es deuen a les decisions d’uns yuppies novaiorquesos com el Llop de Wallstreet. Existeix un acotament del seu funcionament en les agències de qualificació. Entendre la seva forma de regular-se ha de ser la manera d’atacar-les per negar l’ordre capitalista existent. Des d’aquesta posició podem consolidar una enemistat absoluta com la dels grans sindicats i partits del s.XX.

Foto de portada: pxhere.com

Notes

[i] En aquest punt vull donar l’agraïment al Grup de Treball sobre Teoria de la Renda del Sindicat de Llogateres, amb qui hem treballat conjuntament aquests conceptes a partir dels textos d’Anne Haila i David Harvey.

[ii] Michel Feher profunditza en aquesta idea en el seu últim llibre Rated Agency: Investee Politics in a Speculative Age (Zone Books, 2018).