El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi

El reialme de l'opinió és un lloc còmode per a una intel·lectualitat que no desenvolupa a fons les seves idees, que no porta fins a les últimes conseqüències les seves pròpies especulacions ni se sent obligada a fonamentar prou allò que suggereix.

El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi

El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El reialme de l'opinió és un lloc còmode per a una intel·lectualitat que no desenvolupa a fons les seves idees, que no porta fins a les últimes conseqüències les seves pròpies especulacions ni se sent obligada a fonamentar prou allò que suggereix.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La pandèmia continua, s’aguditza i repunta. La sacsejada provocada per aquesta crisi ha posat en evidència alguns problemes que arrosseguem des de fa temps tant a nivell global com a nivell local. El rei no s’ha despullat, sinó que ja feia temps que estava nu. La COVID-19 ha fet possible que alguns —com el nen del conte— assenyalessin allò que no vèiem tot i que diàriament desfilava davant dels nostres ulls. En aquesta nova sèrie d’articles voldríem apuntar algunes qüestions problemàtiques que el confinament ha deixat al descobert. Amb això no esperem arribar a solucions definitives per a aquestes dificultats, ja que pensem que només seran possible mitjançant l’abordatge comú i la pràctica ampliada. Esperem quelcom una mica més modest: convocar la discussió sobre aquests temes per part de totes aquelles persones que també els considerin urgents.

Un cop començada la pandèmia, no van trigar a arribar les opinions dels intel·lectuals, que des d’arreu del món van iniciar un desenfrenat reguitzell d’entrevistes, declaracions, articles, assaigs i llibres. A partir d’aquell moment, les xarxes es van saturar de publicacions en què podem llegir pronòstics, anàlisis, reflexions i aportacions per comprendre el món d’avui. Tampoc no ha faltat una quantitat exuberant de videoconferències, xerrades en línia i transmissions en viu. Entre tanta declaració desenfrenada, la intel·lectualitat ha quedat amb el cul a l’aire —d’altra banda, com tothom. Aquesta afirmació s’aplica, amb especial idoneïtat, a la intel·lectualitat d’esquerres, que de seguida va buscar el micròfon més proper o el mitjà digital més amigable per oferir l’explicació que ningú no demanava.
 
Fins avui —finals de juny—, s’han publicat en castellà tres llibres que recullen els articles del que es podria considerar «l’elit» de la intel·lectualitat d’esquerres mundial. El primer va ser Sopa de Wuhan, que va circular a través de nombroses cadenes de WhatsApp en un format descarregable per a llegir-lo al mòbil còmodament. Era una compilació de l’editor argentí Pablo Amadeo on va recollir textos de Slavoj Žižek, Giorgio Agamben, Jean Luc Nancy, María Galindo, Judith Butler i David Harvey, entre d’altres. En un article publicat al maig, Mario Jursich va expressar algunes idees al voltant de la crisi, que voldríem ressaltar; encara no tres mesos després, tot aquell esforç sembla força oblidat, i a més, quantes persones el van llegir sencer? Així i tot, que hagi quedat ocult tan de pressa entre els múltiples arxius de la carpeta de descàrregues del mòbil no ha evitat que més endavant aparegués La fiebre —a l’abril— i Posnormales —fa pocs dies. En menys de tres mesos, tres llibres que apleguen més de 800 pàgines d’opinions.

Giorgio Agamben no va perdre el temps i va inaugurar —al febrer— aquesta disputa per l’atenció pujant a l’escenari amb un article en què, bàsicament, posava en dubte l’existència de la pandèmia i afirmava, sense gaire miraments, que el pànic global era induït pels mitjans de comunicació i les autoritats. Per a aquest filòsof italià, tot plegat no era més que un comportament desproporcionat. No repetirem les respostes que va rebre, que el van obligar a iniciar un seguit d’intercanvis i acotacions —algunes de les quals van ser recollides en els llibres esmentats. Tanmateix, ¿no és cert que molts d’esquerres teníem els mateixos dubtes que Agamben? ¿No teníem el mateix desig de dir en veu alta tot el que ell va dir? Llavors, ¿per què no ho vam fer? Alguns dirien que per prudència, d’altres dirien que per absència de mitjans. Potser perquè teníem els interlocutors capaços d’evitar la nostra desmesura.

Agamben és un filòsof format en les tradicions més acreditades del segle XX, va assistir a classes de Martin Heidegger i durant les últimes dècades ha consolidat la seva obra, una solvència que es pot comprovar en les nombroses publicacions que el citen. Per tant, es tracta, sens dubte, d’un filòsof contemporani notable. Per això ens assalta la pregunta següent: ¿On ha anat a parar allò que la filosofia és com el mussol de Minerva, que emprèn el vol quan arriba el vespre? D’entrada, sembla que la filosofia ja no pot ser crepuscular. És la fi d’aquella idea que va expressar Hegel —i que uns quants professors universitaris grandiloqüents es van fer un tip de repetir— segons la qual la filosofia és «la contemplació post festum de la història». D’acord amb aquesta norma, el filòsof necessita que els fets s’hagin consumat per iniciar la comprensió del què ha passat, ja que només així tindrà a l’abast la totalitat dels elements necessaris per dur a terme la seva tasca. En definitiva, la filosofia no podria donar compte de situacions en curs, no hi estaria habilitada i, a més, no és la seva funció.

El que acabem de dir delimita al moment l’àmbit restringit d’aquesta reflexió: la producció intel·lectual filosòfica d’esquerres. Esperem que això no impedeixi ampliar el diagnòstic per arribar a altres àrees, però entenem que reconèixer el nostre propi límit és un acte d’honestedat. Ni la nostra capacitat ni aquest format permeten abastar tot el camp de la producció teòrica, ni tampoc explicar la intel·lectualitat en la seva integritat. Però potser és possible col·locar-nos en l’horitzó de les velles discussions sobre el paper dels intel·lectuals compromesos —des d’Antonio Gramsci fins a Pierre Bourdieu. Adoptem com a nostra la distinció que va fer el teòric francès entre acadèmics i intel·lectuals i ens situem en els circuits de l’esquerra política. És a dir, quan parlem d’intel·lectuals d’esquerres, ens referim als que es dediquen a la «tasca de pensar» a partir del compromís anticapitalista, un àmbit que abasta, en graus diversos, la desena llarga d’autors i autores publicades per Amadeo.

¿On ha anat a parar allò que la filosofia és com el mussol de Minerva, que emprèn el vol quan arriba el vespre? D’entrada, sembla que la filosofia ja no pot ser crepuscular.

Pel que fa a aquests temes, el filòsof marxista Ludovico Silva reprèn la idea «d’indústria cultural» desenvolupada per l’Escola de Frankfurt, per revisar-la críticament i suggerir que el terme correcte hauria de ser indústria ideològica, ja que allò que es descriu com a «cultura» no és altra cosa que la ideologia capitalista convertida en una indústria gràcies als mitjans de comunicació de massa. ¿Les xarxes socials són, avui dia, mitjans de comunicació de massa? Si la resposta és sí, podem passar a una altra pregunta: ¿Si les opinions d’aquests intel·lectuals ens han arribat per aquesta via, això els converteix en part de la indústria ideològica contemporània? Allò que està en crisi és la producció intel·lectual —d’esquerres, recordem-ho— hegemònica, que consumim a través de les xarxes de comunicació digital de massa, des dels articles fins als podcasts, passant per les nombroses transmissions en viu. De sobte, la que fa aigües és la producció intel·lectual en general, tot i que per a nosaltres el problema és la d’esquerres, perquè la decadència de l’altra seria una situació més aviat satisfactòria, evidentment.

Quins trets defineixen un intel·lectual? Bourdieu diferencia els intel·lectuals del doxòsofs —els opinadors—, perquè els primers escorcollen a fons més enllà de la superficialitat de les aparences, i més enllà de la ideologia, afegiríem. Des d’aquest hemisferi, Horaci González suggereix que és una figura odiosa i atractiva, i desitja que sigui una noció sense subjecte, que només existeixen «problemes intel·lectuals» abordats de manera col·lectiva o individual mitjançant la reflexió. Maristella Svampa qüestiona el «límit endogàmic que el saber expert imposa», que només se supera per mitjà de la intervenció pública, i alhora fa una crida perquè el pensament crític, a més de produir conceptes, també permeti la creació de «categories-horitzó» que apuntin a l’aparició d’alternatives emancipadores. Aquesta sociòloga argentina proposa la noció de intel·lectual amfibi, algú que habita en l’espai acadèmic i en l’espai públic alhora. Finalment, Boaventura de Sousa sosté que el temps de l’avantguarda ja ha acabat, que és l’hora de formar la rereguarda. Sousa considera que cal una intel·lectualitat de rereguarda que no obri camí aïllant la veritat, sinó que teixeixi els sentits generals des d’allò que es fa col·lectivament, que sistematitzi i que produeixi teoria des de l’experiència adquirida en les organitzacions socials. La pregunta és: ¿La crisi de la COVID-19 ha expressat l’emergència d’aquesta intel·lectualitat o, ben al contrari, ha tret a plena llum l’escanyolida presència d’una altra cosa?

Un cop delimitat l’horitzó des del qual abordarem el tema i definides les coordenades d’allò que busquem, amb les entranyes de la intel·lectualitat davant dels ulls enumerarem alguns dels problemes que salten a la vista en aquesta crisi general de les idees d’esquerres:

Foto: pxhere.com

Els circuits de circulació de les idees no són democràtics, encara que siguin esquerrans. No hi ha un accés obert i igualitari ni per a la projecció ni per al consum de continguts, la qual cosa esdevé innegable en observar on es localitzen geogràficament qui ha gaudit de més difusió en els debats dels últims mesos. La desigualtat en el si de la producció intel·lectual és evident: ¿a quantes llengües va ser traduït l’article de Žižek?, ¿Alguna autora de la perifèria tindria les mateixes possibilitats per a difondre les seves idees? Aquesta situació expressa, al seu torn, les condicions estructurals de desigualtat material que fan possible o impossible la producció intel·lectual. De la mateixa manera, salta a la vista el límit eurocèntric de la intel·lectualitat hegemònica que, producte del control sobre les xarxes de difusió, està convençuda que les seves idees tenen una validesa universal.

Una de les característiques de la intel·lectualitat és la relació que manté amb el món «real» i el vel que el cobreix. El filòsof compromès s’ocupa del món i en fa la font de les seves reflexions, l’objecte de la seva activitat. Aquesta idea distingeix l’intel·lectual del pensador abstracte, que té per objectiu el fet de pensar en si mateix. No obstant això, avui dia sembla que per als intel·lectuals d’esquerres la realitat és una excusa per legitimar les seves idees. La preocupació de fons no és explicar la pandèmia, revelar què hi ha rere la quarantena obligatòria mundial, sinó refermar les idees que han desenvolupat durant anys. Agamben n’és un exemple, però no l’únic, ja que, si revisem la majoria del que s’ha escrit, o del que s’està dient, hi ha poques aportacions noves; ben al contrari hi ha una confirmació constant de les hipòtesis personals. El context queda subordinat al corpus intel·lectual propi. En general, els intel·lectuals no estan reflexionant sobre el que està passant, sinó sobre el que han pensat abans: es repeteixen.

La producció intel·lectual s’ha transformat al mateix ritme que han canviat els mitjans de difusió de les idees. Abans, el llibre, el diari, la ràdio, la televisió, el cinema. Avui dia, les xarxes socials, les idees en 280 caràcters, els vídeos virals, els podcasts, els estats de facebook. La forma del discurs està subordinada al mitjà, i avui la precarietat de les idees d’esquerres té a veure amb una incapacitat per aconseguir més sintonia amb els mitjans actuals. El present és el temps de la immediatesa, del consum d’informació concisa, visual i breu; és el món de l’opinió, de la ideologia. Al capdavall, els mitjans hegemònics són part fonamental de la indústria ideològica i s’hi supediten. Era així abans i és així ara.

La producció intel·lectual s’ha transformat al mateix ritme que han canviat els mitjans de difusió de les idees.


La competència voraç pels espais, sumada al columnisme com a mitjà per guanyar-se la vida, estimula la precarietat de les anàlisis. «No es pot perdre temps, cal dir les coses ja, cal escriure en aquest moment una anàlisi sobre el que està passant». L’oportunisme i la necessitat s’emporten la palma. Els mitjans demanen als autors que diguin coses, el silenci és un privilegi que pocs es poden permetre i que a ben pocs interessa. Els que estan convençuts que multituds de consumidors esperen delerosos les seves opinions ni tan sols esperen que les hi demanin.

Aquest reialme de l’opinió és un lloc còmode per a una intel·lectualitat que no desenvolupa a fons les seves idees, que no porta fins a les últimes conseqüències les seves pròpies especulacions ni se sent obligada a fonamentar prou allò que suggereix. L’abandonament de l’intercanvi militant, el tancament, els cercles d’autoafirmació, només generen mandra. L’aïllament ha deixat al descobert aquesta situació, la intel·lectualitat sense intercanvi torna a l’endogàmia de les idees pròpies.

Fins aquí alguns dels components de la crisi en el si de la producció intel·lectual. Com hem dit, la brevetat dels apunts deriva del fet que són suggeriments, provocacions per a la discussió. No obstant això, no ens podem quedar en la mera crítica, ¿o potser sí? «¿On és la proposta?», podrien preguntar alguns. Aquesta queixa suposa una posició respecte del paper de la intel·lectualitat. Cal no quedar-se en la crítica, és imperatiu proposar alguna cosa. Perquè, si una crítica no va acompanyada d’una proposta, ¿perd validesa? Com que entenem la importància de l’actitud propositiva, la segona part d’aquest article estarà dedicada exclusivament a això. Tanmateix, deixem obert aquest tema, que també ha estat objecte de vells debats.

Traducció de Lourdes Bigorra
Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manuel Azuaje Reverón (1989). Professor universitari. Editor, columnista i crític de cine. Membre de la Red en Defensa de la Humanidad.

Filòsof marxista. Articulista i investigador, membre de la Red de Intelectuales en Defensa de la Humanidad.

Comentaris

El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.