El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi (II)

El reialme de l'opinió és un lloc còmode per a una intel·lectualitat que no desenvolupa a fons les seves idees, que no porta fins a les últimes conseqüències les seves pròpies especulacions ni se sent obligada a fonamentar prou allò que suggereix.

El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi (II)

El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi (II)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El reialme de l'opinió és un lloc còmode per a una intel·lectualitat que no desenvolupa a fons les seves idees, que no porta fins a les últimes conseqüències les seves pròpies especulacions ni se sent obligada a fonamentar prou allò que suggereix.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A la primera part d’aquest text plantejàvem a grans trets les característiques que identifiquem en la crisi de la producció intel·lectual que la pandèmia i el confinament mundial han posat en evidència. En l’últim paràgraf encetàvem un tema, potser central, en la concepció tradicional de la «intel·lectualitat compromesa»: la responsabilitat pràctica de la crítica i la derivació necessària d’aquesta en alguna proposta específica. ¿És el moment de reivindicar la importància de la crítica en si mateixa? Potser no, però, com a mínim, cal valorar-la, més enllà de pensar que ha d’anar acompanyada d’un decàleg que permeti solucionar el problema identificat. Obligats per aquesta pressió inherent, en aquesta segona part esbossem un contrapunteig amb cada un dels elements assenyalats per tal d’obrir la discussió en el camp de les possibilitats d’una sortida a aquesta crisi del «pensament».

Parèntesi: som conscients de la paradoxa que aquest text suposa en relació amb la idea que hem expressat a l’inici de la primera part sobre que la intel·lectualitat d’esquerres ofereix l’explicació que ningú no li ha demanat. La recepció d’aquesta explicació i les respostes que susciti ens indicaran fins a quin punt el text identifica o no identifica allò que altres també perceben com a problemàtic. En qualsevol cas, el límit té a veure amb la pretensió o l’actitud amb què s’escriu, si s’escriu des de la inquietud que es reconeix com a personal en alguna mesura o si s’escriu des del supòsit previ que es tracta d’una aportació substancial que les multituds reclamen.

Per començar, volem plantejar alguns aspectes relacionats amb la pregunta sobre el paper de la filosofia en temps de crisi i la seva capacitat o no de donar resposta a esdeveniments que es troben en ple desenvolupament. ¿La filosofia ha d’esperar una distància temporal suficient per donar una resposta que li permeti abastar allò que s’ha d’anomenar totalitat?

Deixar que els esdeveniments tinguin lloc per examinar-los objectivament suposa una concepció contemplativa del pensament. La contemplació només es pot consumar un cop l’objecte s’ha manifestat de manera positiva, quan és prou quiet per caracteritzar-lo. De manera que els actes s’han d’haver acomplert perquè la filosofia pugui emergir dels cervells pensants i extreure l’essència de la realitat tot deixant per al sentit general només la palla de les aparences. Segons aquesta idea dominant de filosofia, hegemonitzada pel seu vessant idealista, sembla que el pensament i la realitat s’han embrancat en una baralla irresoluble en què el subjecte del pensar queda relegat a no participar en el desenvolupament dels esdeveniments. Per tant, la crítica de la filosofia s’ha de dirigir a allò que ja ha esdevingut i no a l’esdeveniment, al resultat i no al procés, al passat i no al present. De manera que, si la filosofia vol un futur millor per a la humanitat, l’ha d’aconseguir mitjançant l’anàlisi dels fets ja passats.

L’alternativa a aquest paradigma escolàstic de la filosofia, la racionalitat del qual segueix determinant en bona mesura la producció intel·lectual de la nostra època, ens la va proporcionar fa més de 150 anys Karl Marx en l’afany per fonamentar l’exercici del pensament sobre les bases de la praxi. En lloc de fer una simple interpretació de la realitat, els filòsofs l’han de transformar. Això suposa que la seva producció teòrica ha de qüestionar, mitjançant la seva pròpia acció, els fets actuals que determinen el rumb de la societat. El nou estat de coses no ha de sorgir de l’estudi de l’anterior, sinó de la crítica radical a tot allò que esdevé i a les relacions de poder que liciten per predominar.

Aquesta és la tasca que Marx atribueix a la filosofia quan, en una carta al seu col·lega Arnold Ruge, critica la tasca filosòfica de la seva època, que tenia un únic objectiu, a saber, concentrar-se «només a voler trobar el nou món a través de la crítica d’allò que ens precedeix», una afirmació que rebla amb l’afirmació contundent que «fins al moment, els filòsofs han tingut la solució de tots els enigmes desplegats sobre els seus escriptoris» (K. Marx. Carta a Arnold Ruge, 1844). El retret de Marx a aquesta concepció filosòfica, l’acció de la qual sobre la pràctica present es revela com el pitjor error, és seguit per la definició d’una tasca filosòfica alternativa:

«Fins al moment, els filòsofs han tingut la solució de tots els enigmes desplegats sobre els seus escriptoris»

«Si construir el futur i assentar-ho tot definitivament no és afer nostre, és més clar encara allò que, en el present, hem de dur a terme: Em refereixo a la crítica despietada de tot el que existeix, despietada tant en el sentit de no témer els resultats a què condueixi com en el de no tenir por al conflicte amb aquells que detenen el poder.»

Marx reprèn el sentit contemporani de la filosofia, el caràcter crític de la qual entra en confrontació amb l’ordre social imposat pel poder de les classes dominants. Per això la filosofia de la praxi és la filosofia de la transformació de les relacions reals que determinen l’ordre social, la permanència del qual suposa el destí de la vida humana en general.

La intel·lectualitat d’esquerres té el repte de resoldre la crisi de la producció teòrica de la nostra època, i això deixant-se impactar pel moviment de la realitat actual sense respondre-hi amb solucions prefigurades sorgides del seu cervell i sense proposar alternatives estranyes a la dinàmica interna del present mateix. Sobre això Marx ens recorda que «no n’hi ha prou que el pensament n’atiï la realització, cal que aquesta mateixa realitat atiï el pensament». (K. Marx, Die heilige Familie [La Sagrada Família]. La característica de la crisi de la producció teòrica és l’estancament en la primera part d’aquest enunciat. Quan els esdeveniments aconsegueixin desestabilitzar les bases del pensament sempre ben informat de les i dels intel·lectuals, llavors serem a prop de prendre consciència de la crisi en la qual es troba la producció teòrica de la nostra època.

Un cop suggerits els punts anteriors, ens ocuparem d’alguns reptes als quals ens enfrontem en l’àmbit de la producció intel·lectual i que ens conviden a construir dinàmiques diferents des de les quals sortir de la crisi:

Si, en efecte, acceptem com a cert que la intel·lectualitat ha de deixar de ser un segment social diferenciat, tot entenent que la divisió social del treball constitueix una diferència radical entre el «treball intel·lectual» i el «treball manual», assumir una actitud de rereguarda passa per reconèixer que els sentits generals es teixeixen des de la incorporació plena a la pràctica comuna perquè aquesta sistematització i aquesta producció de teories no siguin la tasca diferenciada d’uns quants, fins al punt que aquesta «rereguarda» es dilueixi en allò comú. El/la intel·lectual amfibi treballa en funció de la seva pròpia dissolució: què fem per contribuir-hi?; estem disposats i disposades a perdre aquest lloc privilegiat que suposa la dedicació exclusiva a les tasques intel·lectuals?

El que acabem d’enunciar implica la democratització de la producció teòrica, la construcció d’espais no només per a construir idees, sinó també perquè circulin. De manera que la desigualtat constitutiva d’aquests espais desaparegui de mica en mica en la dissolució d’allò que individualitza la intel·lectualitat com una tasca diferenciada. No podem continuar sentint-nos còmodes en el marc d’un context social on les idees i els debats ni es produeixen de manera democràtica ni circulen amb les mateixes condicions d’accés per a tots i totes. Els límits eurocèntrics, classistes, racistes i altres se superen mitjançant la creació d’espais socials diferents, nous, oberts. Per descomptat, això no pot succeir sense superar les condicions estructurals de desigualtat material en general. És urgent qüestionar el fonament que constitueix la creació intel·lectual per comprendre a quines dinàmiques estan subjectes aquells que exerceixen tasques a l’interior d’aquest àmbit.

Tornar al «món real» és reprendre els canals de connexió umbilical amb la societat que ens treguin de les bombolles on el pensament es produeix de manera solipsista. Les circumstàncies socials no són una excusa per refermar la nostra pròpia genialitat com a teòrics. En aquest encobriment sembla que la teoria es produeixi per explicar fenòmens socials, quan en realitat són ells els que estan al servei de legitimar allò que s’ha plantejat en el pla teòric. Aquesta situació invertida es resol si es produeix a partir de les demandes concretes de la pràctica, com a mínim si la intenció és donar resposta a assumptes terrenals.

Si les idees s’adapten sense més ni més a les dinàmiques funcionals, acaben perdent el potencial crític, són anul·lades pels mitjans.

Cal que tots i totes reflexionem a fons sobre els mitjans de difusió de les idees. Cal comprendre els límits i les possibilitats de les xarxes actuals que es conjuguen amb els espais de producció teòrica, que han de ser transformats. ¿Com cal afrontar el temps de la immediatesa i el desplaçament de la paraula escrita per part de la imatge visual? És necessari ubicar el lloc que els mitjans actuals ocupen en la indústria cultural per entendre de quina manera cal canviar-los. Si les idees, per més contrahegemòniques que pretenguin ser, s’adapten sense més ni més a les dinàmiques funcionals, a l’estat de les coses, acaben perdent el potencial crític, són anul·lades pels mitjans. Forma i contingut continuen sent una parella codeterminant. Aquest tema ha de ser a l’agenda de discussió en el si de les organitzacions i els moviments.

El pensament és un producte que neix de l’intercanvi dialògic amb altres interlocutors i interlocutores. Aquest ha de ser un criteri fonamental, especialment en aquell pensament que s’assumeix críticament. La pertinència, la riquesa i la solidesa de les idees només s’enforteixen mitjançant l’exposició permanent de les intuïcions que neixen en la solitud. L’endogàmia i el reciclatge de velles tesis es trenquen gràcies a la discussió oberta. Per això cal crear espais que es nodreixin d’aquesta possibilitat. Tot allò que neixi d’aquí tindrà un potencial transformador molt més gran que qualsevol idea que sigui producte d’un monòleg.

Un cop exposats els punts anteriors, reiterem que cal reflexionar-hi fora dels límits endogàmics de la intel·lectualitat. Una crida que fem oberts a la crítica voraç dels nostres plantejaments.

Traducció de Lourdes Bigorra
Foto de portada: Wikipedia

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manuel Azuaje Reverón (1989). Professor universitari. Editor, columnista i crític de cine. Membre de la Red en Defensa de la Humanidad.

Filòsof marxista. Articulista i investigador, membre de la Red de Intelectuales en Defensa de la Humanidad.

Comentaris

El rei va nu: La producció intel·lectual en temps de crisi (II)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.