2025 ha estat un any convuls per a la política institucional i els moviments socials portuguesos. L’any passat va estar marcat per nombroses cites polítiques, ja fos al carrer —amb mobilitzacions de motiu i forma variant— com a les urnes. El país lus es veu immers en una crisi del seu estat de benestar que s’arrossega des de la crisi financera de 2008, i en una crisi de la política institucional des de 2021, sent que els governs no s’han mantingut més de dos anys, havent-se realitzat eleccions legislatives en 2022, 2024 i 2025 (fenomen que no es veia des de l’abril de 1974), algunes d’aquestes seguides d’aprop per Catarsi Magazin. En el present article repassarem com aquesta crisi social, política i econòmica ha pres diverses formes durant el darrer any, tant en la política institucional com en la resposta dels moviments socials a les diferents problemàtiques que travessa el país.

Una crisi política multidimensional; repetició de comicis, creixement de l’extrema dreta i les conseqüències de les polítiques neoliberals

Quan parlem d’una crisi política a Portugal, cal que entenguem el terme en la seva complexitat. Per una banda, en l’àmbit institucional les crisis han estat vàries; si bé des del 2019 s’identifica una major fragmentació parlamentària que ha impossibilitat l’entesa entre diferents grups, els motius pels quals han acabat els diferents governs atenen a motius de gran diversitat: des de l’obertura d’un procés d’investigació judicial, el novembre de 2023, a l’antic primer ministre socialista António Costa, que dimitirà per la implicació de membres del seu partit i equip de govern en negocis relacionats amb el liti i l’hidrogen, fins a les acusacions de conflictes d’interessos i el rebuig d’una moció de confiança a l’actual primer ministre Luís Montenegro, anomenat “Caso Spinumviva”, nom de l’empresa familiar de Montenegro que hauria tingut contractes comercials amb empreses privades d’activitats regulades pel govern. Tot i que Montenegro negarà les acusacions a tort i a dret, el seu govern cauria al març de 2025, convertint-se aquest en un dels escàndols polítics més notoris de 2025.

Mentrestant, i no de forma paral·lela, l’extrema dreta, que pren la seva forma institucional amb el partit Chega, liderat per André Ventura, creix a passes agigantades; el partit que al 2019 es presentava per primer cop a les eleccions portugueses ara és una de les forces polítiques principals del país, obtenint el segon lloc a les eleccions legislatives celebrades al maig de 2025. L’exemple més simptomàtic han estat les eleccions presidencials recentment celebrades (la primera volta es va celebrar el 18 de gener de 2026), que a la segona volta (celebrada el 8 de febrer de 2026) han posat en joc dos candidats: José António Seguro, del PS (Partido Socialista), i el ja anomenat André Ventura (Chega), sent que la campanya pel “vot útil per aturar l’extrema dreta” ha portat diferents sectors de l’esquerra (des de comunistes fins a activistes de base) a demanar activament el vot pel candidat socialista, que ha acabat esdevenint el president amb el 66,83% dels vots (31,12% a la primera volta).

Tot i que les eleccions presidencials tinguin una naturalesa diferent de les legislatives (el president de la República Portuguesa no té cap tipus de poder legislatiu ni executiu; es tracta d’un paper simbòlic), no ha faltat la sorpresa en comprovar que el candidat del partit de dretes majoritari, el Partido Social Democrata (PSD, que governa en coalició sota el nom d’Aliança Democrática (AD) amb el Centro Democrático e Social – Partido Popular (CDS-PP) i el Partido Popular Monárquico (PPM)), obtingués menys vots (11,30%) que la resta de formacions dretanes, fins i tot el PPM (12,32%). Les esquerres transformadores (el Partit Comunista (PCP), el Partido Livre (L) i el Bloco de Esquerda (BE)), per altra banda, no han fet més que reforçar la seva feblesa als diferents comicis realitzats durant 2025 i 2026, sent el BE el que més ha presenciat una davallada en els seus vots, havent passat de ser una de les forces polítiques més notòries fa una dècada a quasi esdevenir un partit residual el 2026.

Les polítiques de dretes i neoliberals comandades per Aliança Democrática des de 2024, que malgrat les acusacions de conflicte d’interessos dirigides al líder Luís Montenegro assenyalades en paràgrafs anteriors, va tornar a ser la candidatura més votada a les eleccions de maig de 2025, han debilitat considerablement la infraestructura pública portuguesa, sent que els seus serveis es troben o molt enfeblits (com és el cas del sistema públic de salut, que mes rere mes demostra el seu estat crític i insuficient) o directament extints (com és el cas de l’extinció de l’organisme que finança la investigació i la ciència pública, la Fundação para a Ciência e a Tecnologia (FCT), que s’ha convertit en l’Agencia Nacional de Inovação (ANI), infrafinançada i que cada vegada dona més màniga ampla a les empreses privades per dur a terme investigació). Davant d’aquest panorama, la vida a Portugal s’endureix, mentre els preus pugen i els serveis públics cada vegada donen menys abast per satisfer les necessitats de qui hi habita.

Ninguém quis o pacote do Luís: La Vaga General de desembre de 2025 

D’entre moltes de les reformes que AD i el govern de Luís Montenegro van introduir des de la seva reelecció el maig de 2025, probablement la més polèmica ha estat l’avantprojecte de llei de reforma laboral, anomenat “Trabalho XXI” o “pacote laboral”. La polèmica d’aquest avantprojecte de llei resideix en algunes de les seves propostes (que arriben a ser fins a 100), d’entre les quals destaquen la facilitació d’acomiadaments “amb causa justificada” a les grans empreses, l’ampliació de la temporalitat dels contractes, la creació de bancs d’hores per treballador o límits de la baixa de maternitat o per dol neonatal.

Des de l’anunciament d’aquest avantprojecte de llei, presentat el juny passat, els diferents sindicats laborals i moviments pels drets dels treballadors van estar organitzant-se per mostrar el seu descontentament, desembocant aquesta articulació en una manifestació multitudinària el novembre de 2025 i una vaga general convocada pels dos sindicats majoritaris (CGTP i UGT) que va aturar el país durant 24 h, tenint una adhesió molt destacada al sector dels transports i serveis públics com la sanitat. A Lisboa i Porto el metro no va funcionar en tot el dia, els autobusos eren escassos i els trens gairebé inexistents. L’adhesió, directa o indirecta (si entenem indirecta com persones que van haver d’adherir-s’hi per les afectacions de transport), segons els sindicats majoritaris, va ser de 3.000.000 de persones (en un país de 10.000.000 d’habitants). Aquesta xifra, però, va ser molt debatuda i qüestionada pel govern, que reduïa aquesta xifra únicament als treballadors que s’havien adherit activa i directament (sobretot al sector dels serveis públics).

Malgrat tot, la jornada va deixar diversos escenaris que val la pena esmentar, sobretot pel que fa a agitació al carrer. En un país en el qual les manifestacions acostumen a transcórrer amb tranquil·litat, i on existeix una gran porositat entre els moviments socials i les formacions polítiques d’esquerres, la jornada va acabar amb enfrontaments entre la policia i els manifestants a dos punts centrals de la capital portuguesa: davant de l’Assembleia da República, on van cremar contenidors i es van llençar còctels molotov a l’escalinata del parlament, i al Largo do Carmo, on la policia va carregar amb extrema violència (com també va passar davant del parlament), agredint físicament, disparant bales de foam i detenint de manera aleatòria dues manifestants, les quals van passar la nit sota disposició policial.

Val a dir que, ja des de setmanes abans de la jornada de vaga, va revifar-se en l’imaginari col·lectiu l’impacte i les imatges de la vaga contra l’austeritat i les polítiques de la Troika de 2012, que va acabar amb la població civil trencant el cordó policial a les escales del parlament i amb una forta repressió policial. Des d’alguns col·lectius es va animar activament a repetir l’esdeveniment 13 anys després.

Des dels moviments socials la solidaritat va activar-se ràpidament, denunciant per múltiples vies (civils i judicials) la violència exercida pels cossos de seguretat al final de la jornada de vaga del passat desembre, i també organitzant esdeveniments solidaris per pagar els costos dels processos judicials, que encara continuen fins a dia d’avui.

Malgrat la mobilització i les seves repercussions, el govern es nega a negociar l’avantprojecte de llei. Els sindicats continuen activament amb les seves protestes i mostres de descontentament, sense descartar que una nova vaga general pugui ser convocada.

Allò climàtic també és polític

Per altra banda, és indispensable entendre aquesta crisi política també en un sentit climàtic. Entre diversos temporals que han inundat ciutats senceres en diverses ocasions al llarg de 2025 i 2026 (sent les inundacions del gener causades pel cicló Kristin les més greus del darrer segle, deixant diverses víctimes mortals i paisatges de ciutats gairebé submergides, com és el cas d’Alcácer do Sal) i un estiu marcat, un cop més, per incendis que han arrassat nord i centre Portugal (repetint el malson dels incendis de 2017), la societat civil s’ha vist abandonada en la gestió de les tragèdies climàtiques per part del govern de dretes escollit a les darreres eleccions de maig de 2025, que continua alimentant el negacionisme climàtic i permetent que empreses portugueses com la petroliera Galp contribueixin a l’escalfament global que arrasa amb força el territori portuguès des de fa dues dècades.

Daniela Subtil, militant del col·lectiu per la justícia climàtica Climáximo, assenyala com el cicló Kristin no és una tempesta qualsevol, sinó també “la crisi climàtica succeint davant dels nostres ulls”, i que es tracta d’una tempesta que “és intencional (…) sostinguda per les empreses de la indústria fòssil i els governs que les recolzen”. La mateixa organització ha estat organitzant les darreres setmanes grups de solidaritat i recolzament mutu que s’han desplaçat als municipis més afectats per donar un cop de mà, fent un gest simple i significatiu per les víctimes climàtiques que, sens dubte, s’aniran multiplicant els propers anys.

L’Habitatge: situació límit

A finals de 2025 Lisboa es convertia oficialment en la ciutat on es dedica més percentatge del salari a la renda, en alguns dels casos dedicant-hi fins i tot la seva totalitat o fins i tot més (l’informe indicava un 116% del salari en alguns casos). En un país en el qual el salari mínim no arriba als nou-cents cinquanta euros per mes (SMI: 920 euros bruts), cada vegada és més difícil poder-hi habitar. I ja no es tracta d’una problemàtica que només s’aplica a les dues ciutats principals luses (Lisboa i Porto), sinó que està demostrat que és una problemàtica que s’estén a tot el país, fins i tot a ciutats més petites i/o rurals com Évora, Coimbra o Aveiro, d’entre altres.

Les causes de la crisi habitacional a Portugal són variades i extenses (donarien per un article sencer), però no són tan diferents de les identificades a casa nostra. En el cas portuguès, però, cal destacar-hi algunes particularitats. El model de turisme brutal i arrassador que s’ha desenvolupat a Portugal en qüestió de no més de deu anys fa temps que opera per sobre de les seves possibilitats, sense cap tipus de topall o límit en el desenvolupament d’una indústria basada en la desnaturalització i la gentrificació salvatge de les ciutats portugueses que, sota la justificació de generar “llocs de feina” i haver “aconseguit que Portugal sortís a poc a poc de la crisi després del seu rescat de 2011”, expulsa de manera paulatina i cada cop més evident els seus habitants, sent que, per exemple, en el cas de Lisboa, el cèntric barri d’Alfama actualment té més allotjaments turístics que cases per habitar-hi.

Una altra de les qüestions centrals d’aquesta crisi és la pròpia llei d’arrendament portuguesa, la qual afavoreix en sobremanera els propietaris, tal com explicaven els companys d’Habitação Hoje a l’entrevista que Catarsi els va fer fa poc més de dos anys. En el cas portuguès, els contractes d’arrendament han de ser mínim, obligatòriament, d’un any (no com el cas espanyol o català, on els contractes acostumen a anar dels cinc als set anys), i normalment són no renovables, el que significa que gran part de la gent viu any a any, subjecta a pujades de preu i a les múltiples amenaces del negoci de l’habitatge.

Mentre que els governs socialdemòcrates del PS i les polítiques neoliberals dels darrers anys d’AD no han fet més que protegir els interessos de petits i grans propietaris (fent que paguin menys impostos i negant-se a regular el preu del lloguer, combinació perfecta que converteix avui Portugal en un dels països on és més rendible especular), s’excusen creant “ajudes al lloguer” (com el projecte jove Porta 65), cada vegada amb més demanda i menys cobriment de necessitats. Aquestes mesures no són només una tireta a una vulneració de drets fonamentals com és l’accés mundial a l’habitatge, sinó que a més són cada vegada més insuficients, deixant un panorama desolador on l’organització i la lluita per l’habitatge són més necessàries que mai.

Conclusions

Aquest article no té un to positiu perquè l’actualitat no és pas positiva, almenys dins dels límits de la política institucional i professional, decisions i interessos de la qual porten la societat civil portuguesa a una situació límit: a Portugal ja no s’hi pot viure sense patir.

Davant d’aquest escenari, els moviments socials (des del sindicalisme fins a l’activisme climàtic o pel dret a l’habitatge) emergeixen com a actors centrals en l’articulació de respostes col·lectives. Tot i les dificultats que presenten l’autoorganització i la seva articulació, la mobilització social i les xarxes de solidaritat apunten (i han de continuar apuntant) a la possibilitat de construir alternatives a un model econòmic i polític portuguès que mostra cada vegada més signes d’esgotament.