Fa unes setmanes el partit ultradretà Germans d’Itàlia ha estat escollit la primera força a Itàlia continuant amb l’augment de l’extrema dreta a europa, fenomen que es ve observant i denunciant desde fa temps i del que se n’ha parlat abastament. Fent una repassada ràpida i per posar-nos en el context d’urgència en el que estem: Polònia i Hongria estan governats per partits d’extrema dreta mentre a la resta d’Europa ha arribat a ser tercera força a Grècia, Alemanya i a Suècia, a on fa uns dies sabíem que sostindran el govern de dretes. Fins i tot ha arribat a ser segona força en Dinamarca, Països Baixos, Finlàndia.

Parlar-ne, però, no sembla que estigui sent suficient ni gaire efectiu perquè es continua mirant el fenòmen com quelcom llunyà que no té correspondència al nostre territori. No va amb nosaltres. Però res més lluny de la realitat i així ho indiquen les xifres. Agafem l’exemple de VOX com a màxim exponent de l’extrema dreta actual (però sense enganyar-nos: les idees i discursos d’extrema dreta a l’estat espanyol no han nascut amb VOX.)

Tornant a les xifres: només amb quatre anys de vida, VOX s’ha convertit en la tercera força al Congrés, acumulant més de 3,5 milions de vots. I a casa nostra, van entrar directament amb 11 diputats, posicionant-se com la quarta força. Les perspectives no són bones i les institucions s’han convertit en el seu altaveu de fal·làcies populistes que retornen als carrers i augmenten la violència desacomplexada i explícita sobre certes parts de la població.

Un exemple de com els discursos feixistes permeen als carrers fins al punt de permetre la seva entrada a les institucions el trobem amb amb Alba Daurada a Grècia, Partit nazi que va mantenir representació al Parlament Hel.lènic del 2012 al 2015:

«L’escalada electoral d’Alba Daurada a Grècia, segons la politòloga grega Sofia Tipaldou, s’explica en gran part, també, per una triple coincidència: el blanquejament del partit, que fou normalitzat com una opció democràtica més; la banalització de les seves idees de matriu nítidament nacionalsocialista i la sobreexposició d’Alba Daurada a la televisió i fins i tot a la premsa del cor. Un quart factor va ser l’acceptació dels discursos xenòfobs per part del gran partit conservador grec, Nova Democràcia»

Però, tot i la clara similitud de situacions entre l’estat espanyol i Grècia, hi ha una diferència entre les dues realitats: VOX no pot ésser considerat un partit nacional-socialista sino nacional-catolicista, com a bon hereu del franquisme que es reclama, i fins i tot nacional-populista, com els descriu Miquel Ramos al seu informe «De los neocon a los neonazi».

En aquest informe en trobem també un repàs a la seva ideología: nacionalisme i revisionisme històric, defensa, seguretat i fronteres, economia neoliberal, antifeminisme i negacionisme del canvi climàtic. Marc ideològic que es evidentment ultradretà -xenòfob, misogin, homòfob- i el que és més perillós, que en els eixos com immigració, defensa, seguretat i fronteres està sent públicament acceptat per formacions de conservadores de dreta i centre-dreta com es el PPSOE.

Diem que el canvi està en l’acceptació pública del discurs xenòfob perquè no oblidem que propostes com les de deportació de migrants, el no reconeixement de les identitats sexe-gènere-dissidents en l’accés a drets com salut, educació, treball i habitatge o la persecució de la llibertat religiosa son mesures que ja estan actualment vigents i no les ha posat VOX precisament.

El racisme, la misogínia, l’homofòbia o l’hegemonia del catolicisme son estructurals i inherents a l’estat espanyol i el règim del 78. VOX els hi dona un altaveu formal, però no son propostes innovadores ni que només siguin presents a ideologies d’extrema dreta. Més aviat son el marc normatiu actual que només es toca de forma superficial per les formacions progressites o d’esquerres. Les que vivim travessades per aquestes polítiques ho sabem bé.

Però perquè no podem considerar llibertat d’expressió un discurs ultradretà i excloent? Perquè la història i les dades ens mostren que, els discursos que deshumanitzen i exclouen del subjecte de dret a un determinat perfil de persona o comunitat, son potencialment nocius amb conseqüències de violència explícita.

La divulgació del «discurs d’odi i intolerant» es contraposa a la «llibertat d’expressió» bé per desconeixement jurídic dels termes, o bé per justificar la deshumanització i exclusió d’un determinat perfil de persona o comunitat sota la defensa del liberalisme radical. I el liberalisme de per si no suposaria un problema, si no fos pel que acaba generant: violència i mort. Ho afirmem també partint de dues premises: la pròpia definició de «discurs d’odi i intolerant» i el model europeu de llibertat d’expressió.

Intentarem posar una mica de llum. A nivell europeu, hi ha dues definicions autoritzades específiques sobre «discurs d’incitació a l’odi»: La primera d’elles és la del Consell de Ministres del Consell d’Europa, que en la seva Recomanació R (97) 20 el defineix com a «discurs d’odi i intolerant» aquell que cobreix «totes les formes d’expressió que estenen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o qualsevol altra forma d’odi basada en la intolerància».

Posteriorment, la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), en la seva Recomanació 15 de 8/12/2015 refereix que el «discurs d’odi» s’ha d’entendre com a foment, promoció o instigació, en qualsevol de les seves formes, de l’odi, la humiliació o el menyspreu de una persona o grup de persones, així com l’assetjament, descrèdit, difusió d’ estereotips negatius, estigmatització o amenaça respecte a l’ esmentada persona o grup de persones i la justificació d’aquestes manifestacions per raons de raça, color, ascendència, origen nacional o ètnic, edat, discapacitat, llengua, religió o creences, sexe, gènere, identitat de gènere, orientació sexual i altres característiques o condició personals.

Pel que fa als models de «llibertat d’expressió», segons l’informe «Discurs d’incitació a l’odi- Anàlisi des dels Drets Humans i pautes interpretatives» elaborat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i SOS Racisme «La llibertat d’expressió respon i ha de ser contextualitzada segons la realitat històrica, geogràfica i cultural. La complexitat de la matèria requereix un anàlisi amb més matisos, però a mode de síntesi, podem dir que existeixen dos models:

• El model nordamericà (liberal) a on prima la llibertat individual, l’estat no interfereix al debat públic i les restriccions de la llibertat d’expressió només seran legítimes en casos extrems «perill real i imminent» (clear and present danger es el concepte emprat pels tribunals NA)

• El model europeu (democracia militant) a on es concebeix la llibertat d’expressió com a indisolublement unida al compromís amb els valors fonamentadors de la convivencia social, entre ells la dignitat, la igualtat o el pluralisme, que primen per sobre la llibertat individual.

El model europeu es el marc a defensar als Països Catalans i va més enllà de demanar respecte per aquests valors: implica una postura proactiva en defensa dels mateixos. Aquest punt és important perquè recordem, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1950 va ser elaborada i aprovada en un context post guerres mundials (occidentals).

És a dir, un context a on la població occidental venia d’un cicle de massacre, violència i destrucció de pobles i comunitats senceres, amb un incomptable numero de vides humanes perdudes en conflictes bèl·lics originats per règims totalitaristes d’ideologies excloents i deshumanitzants de certs perfils de persones i comunitats i a on la declaració de DDHH de 1950 va ser el marc de seguretat, de mínims, que es van donar els estats per garantir la dignitat de tracte a la població i la no repetició d’atrocitats de la magnitud de l’holocaust, el colonialisme i les guerres «mundials» (occidentals).

Per tant, la llibertat d’expressió ha de vincular-se a la defensa dels DDHH perquè es el marc de mínims a partir del qual el debat és segur per a la població en termes de salvaguardar la seva integritat. Perquè en el context actual, fora d’aquest marc de mínims, la història i les dades ja ens ensenyen que hi ha: violència i mort.

Afirmem sense dubte que els discursos d’odi tenen conseqüències indirectes que cal contemplar: A dia d’avui, al 2022, si creuem les dates de presència els últims anys de presència de VOX a les cambres parlamentàries de l’estat i la corresponent cobertura mediàtica que tenen i tenien ja abans de tenir representació institucional, amb les dades de violències i agressions a grups poblacionals dissidents i minoritzats, veiem clarament que la permissivitat envers el discurs d’odi i intolerant, confós amb la llibertat d’expressió, té conseqüències greus per a la integritat física de la població, que van des de la normalització de les agressions verbals a certs grups poblacionals al debat parlamentari fins a l’escalada de violència racista, xenòfoba, patriarcal i lgtbifòbica en diversos àmbits de la vida social, passant indispensablement per la divulgació d’aquests discursos als mitjans i xarxes socials

Exemples com l’apallissament d’un noi gai a la platja del somorrostro de Barcelona el passat 2021 al crit de «maricon de merda» o l’apunyalament fa uns dies d’un noi senegalès a Farners per un neonazi al crit de «traïdors» per estar a una parella interracial, són només dos dels més sonats. Aquesta permisivitat es tan estructural que es una de les columnes que sustenten el règim del 78. De fet, un dels elements que han contribuït al posicionament actual de VOX com a força política és presentarse sistemàticament com a acusacions particulars en causes estratègiques, com el procés independentista.

Això els ha permès, per una banda, tenir presència mediàtica sense tenir representació institucional i, per l’altra, reforçar la connivència amb els poders judicials de l’estat, que com a bon aparells del règim del 78, tenen com a funció principal salvaguardar la unitat territorial i l’status quo del regne d’espanya (arrelat en l’esperit imperial, colonial i persecutor de la dissidència que es la base del propi règim).

En son mostra d’aquesta connivència casos com el dels nostres companys Eulàlia Reguant i Antonio Baños, jutjats recentment per exercir l’objecció de consciència en forma de negativa a respondre -i, per tant, normalitzar- a l’extrema dreta durant el judici del procés en el que participaven de testimonis. O com el del nostre company Pau Juvillà, jutjat per no retirar un llaç groc de la façana de la paeria de Lleida arrel d’una denúncia de Ciutadans.

I aquesta connivència queda encara més demostrada en declaracions com la de la sentencia del TC 235/2007, del 7 de novembre, («assumpte «Libreria Europa») com a resolució que marcaria la interpretació del «discurs d’incitació a l’odi» per part dels tribunals:

«Como se sabe, en nuestro sistema – a diferencia de otros de nuestro entorno- no tiene cabida un modelo de «democracia militante», esto es, un modelo en el que se imponga, no ya al respeto, sino la adhesión positiva al ordenamiento y, en primer lugar, a la Constitución».

Amb això, el TC va vetar -via jurisprudència- el càstig de l’expressió d’idees, per molt tòxiques que fossin-siguin i inclús quan son potencialment perilloses per la integritat de sectors poblacionals concrets. És a dir, a l’estat li importa més protegir la unitat d’espanya que el benestar de la seva població. I per fer-ho, protegeix les seves clavegueres i manté intacte el Règim del 78, defensant l’estatus quo inclús per sobre de la integritat física de la gent. No es casual que l’estat espanyol es mostri contrari al model de llibertat d’expressió vinculat als DDHH o drets fonamentals perquè això li dona cobertura per seguir-los vulnerant impunement.

Dia rere dia veiem com a traves de les clavegueres i els tentacles que mantenen el Règim del 78 es fa inexistent de facto la separació de poders: L’estat, a traves del poder judicial i els cossos policials, veta i frena totes aquelles possibilitats de progrés i transformació social que posen al centre les garanties de la dignitat humana i alhora reprimeix i persegueix a la dissidència política que hi fa front. Ho veiem clarament al moviment per l’habitatge: derogacions de les lleis catalanes de protecció de l’habitatge, arbitrarietat judicial amb la que s’aplica la moratòria que evita desnonar famílies en situació de vulnerabilitat i la persecució-repressió policial a les persones que s’organitzen per fer front als desnonaments.

Tornant a la vinculació entre el Règim del 78 i el model liberal de llibertat d’expressió -que defensa la maajoria del poder judicial de l’estat espanyol contràriament a la resta d’europa que defensa el model vinculat als DDHH- n’és mostra el cas de Pablo Hasel: Hasel va ser condemnat a presó per dir en una cançó que «los Borbones son unos ladrones» (afirmació que, a més, és certa a la llum de les imputacions de malversació al rei emèrit que mai van ser jutjades) ; i en canvi fa uns dies vam escoltar per part de Meconios e Infovlogger a un acte de VOX un «volvamos al 36» que es clarament apologia del franquisme i que no ha tingut cap conseqüència jurídica, malgrat l’Associació per a la Recuperació de la Memoria Histórica (ARMH) ha demanat a la fiscalia que obi investigació.

L’estat espanyol es protegeix a si mateix per sobre de la integritat de la gent, fins al punt de que construeix la idea «d’enemics interns -de la pàtria-» en base a la qual articula tota aquesta persecució política: com es el cas d’espionatge a l’independentisme català que s’ha dut a terme amb total impunitat i normalitat. Com també construeix la idea «d’enemics externs de la pàtria» per justificar autèntiques masacres com el tractament a la frontera Sud (amb per exemple els 37 assassinats a Melilla fa uns mesos o 15 assassinats al Tarajal fa uns anys) i el tractament a les fronteres internes que representa la Llei d’Estrangeria (amb, per exemple, les expulsions de veïnes com en Mohamed Said alegant sense proves una suposada «radicalitat islàmica»). I els poders legislatius i executius, quan no hi col.laboren directament amb les clavegueres del Règim del 78, s’hi posen de perfil o ho assenyalen amb feblesa: com a molt mesures estètiques i superficials que ni van a l’arrel, ni confronten ni transformen ni tenen cap interès per fer-ho.

En definitiva, l’estat es protegeix a si mateix abans que a la població i la permissivitat del discurs d’odi forma part d’aquesta autoprotecció que fa per seguir existint en els termes que coneixem fins ara. Evitar vincular els DDHH a la llibertat d’expressió, fins i tot al marc jurídic de l’estat, és un dels pilars constitutius del Règim del 78. 

Per això, en el nostre procés d’alliberament nacional; en el nostre procés de construcció de la república catalana és fonamental aïllar el discurs d’odi, defensar el model de llibertat d’expressió vinculada a la defensa dels DDHH com a límit i en confrontació directa a un estat que utiliza el foment de l’odi per erigir-se i la violència i repressió per mantenir-se, fins i tot a costa de les nostres vides. I, per tant, perquè ens volem vives i ens volem totes: defensem la llibertat d’expressió i combatem el discurs d’odi.