El poble sahrauí: poesia i claus històriques d’una nació ferida en peu de guerra

La violació marroquina de l’alto el foc en la zona de Guerguerat ha obligat el Front Polisari a declarar l’estat de guerra, a mobilitzar l’Exèrcit Popular d’Alliberament Sahrauí i a utilitzar la seua força militar per respondre a un trencament de l’status quo que el propi Regne del Marroc ha reconegut.

El poble sahrauí: poesia i claus històriques d’una nació ferida en peu de guerra

El poble sahrauí: poesia i claus històriques d’una nació ferida en peu de guerra

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La violació marroquina de l’alto el foc en la zona de Guerguerat ha obligat el Front Polisari a declarar l’estat de guerra, a mobilitzar l’Exèrcit Popular d’Alliberament Sahrauí i a utilitzar la seua força militar per respondre a un trencament de l’status quo que el propi Regne del Marroc ha reconegut.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El poble sahrauí, un poble de poetesses i poetes, ja no pot esperar més. La recent violació marroquina de l’alto el foc en la zona de Guerguerat ha obligat el Front Polisari a declarar l’estat de guerra, a mobilitzar l’Exèrcit Popular d’Alliberament Sahrauí i a utilitzar la seua força militar per respondre a un trencament de l’status quo que el propi Regne del Marroc ha reconegut. Ara el poble sahrauí afronta una nova fase bèl·lica per trencar la injustícia històrica i el mur físic i de silenci que li han imposat des de fa dècades

El poble sahrauí és un poble de poetesses i poetes

La poetessa sahrauí Ljadra Mabruk va escriure que «la revolució ens va convertir a tots en poetes». Per a la també poetessa Sara Hasnaui, la poesia «sintetitza els meus sentiments davant la situació del meu poble» i «és la nostra plataforma de denúncia».

Moltes de les poetesses i molts dels poetes sahrauís van estudiar en la Cuba revolucionària. De fet, existeix un nom per a les milers de persones sahrauís que han tingut formació reglada a Cuba: «cubarauís». Gran part d’elles s’han dedicat a la medicina i han tornat per treballar amb el seu poble refugiat i fins i tot algunes d’elles han combinat la medicina i la poesia. D’altres, també, han tornat al desert i estan tornant ara per lluitar amb tots els mitjans al seu abast per aconseguir l’autodeterminació i la independència.

Escrivia el poeta sahrauí —i «cubarauí»— Mohamed Salem Abdelfatah, conegut com Ebnu, que ens trobem en «l’era de la soledat i el silenci». Durant dècades, el poble sahrauí s’ha sentit a soles i contant «les hores de l’exili silenciós», com també va escriure Ebnu. Recentment, novament, al novembre del 2020, ha volgut trencar el mur de silenci que li ha envoltat i que s’afegeix al mur físic de més de 2.700 quilòmetres de llarg que el Regne del Marroc, amb l’ajuda de l’Estat d’Israel, va construir en la dècada de 1980. Aquest mur, envoltat per unes 7 milions de mines antipersona, va deixar i deixa al seu oest moltes persones sahrauís i la major part del seu territori —on es troba la façana atlàntica i els recursos i ciutats més importants— en mans de l’ocupant marroquí.

Un proverbi popular sahrauí vindria a dir que «el poll de l’estora pica i s’amaga». Aquest ha estat el paper de l’Estat espanyol respecte al Sàhara Occidental. Amb el repartiment del «pastís» d’Àfrica entre homes blancs i poderosos durant la Conferència de Berlín del 1884-1885, el Regne d’Espanya va aconseguir els territoris de Riu d’Or i Saguia al-Hamra. Al sud, al nord i a l’est s’apostava el colonialisme francès. Per satisfer interessos pesquers des de les Illes Canàries, el 1884 agents espanyols van fundar Villa Cisneros (Dajla), una xicoteta factoria comercial i pesquera per on dècades després va passar com a presoner Buenaventura Durruti, condemnat per la insurrecció anarquista del gener del 1932.

Encara que el territori era oficialment una colònia de l’Estat espanyol, fins almenys la dècada de 1930 la presència de la metròpoli era molt reduïda i els xocs i episodis de resistència de les cabílies sahrauís de tradició nòmada davant del poder colonial espanyol i francès eren freqüents. El 1934, forces colonials espanyoles van ocupar Smara —una localitat ocupada i quasi destruïda el 1913 per tropes colonials franceses, que van cremar llibres de poetes i savis com Chej Malainin— i el 1938 van fundar Al-Aaiun. Durant la dictadura franquista, entre el 1946 i el 1958 Riu d’Or i Saguia al-Hamra van conformar la major part de l’Àfrica Occidental Espanyola amb Cap Juby i Ifni. A partir del 1958, després de la independència del Marroc i amb la Guerra d’Ifni, Riu d’Or i Saguia al-Hamra van conformar la província del Sàhara Espanyol. La pressió de l’ONU per a que tot aquest territori es descolonitzara va començar a fer efecte i el règim franquista va intentar esquivar-la declarant que el Sàhara Occidental no era una colònia, sinó una província espanyola més. D’aquesta manera, d’un tipus de colonialisme clàssic o de metròpoli es va passar —almenys aparentment— a un colonialisme d’assentament i a un intent de sedentarització de sectors sahrauís. Al mateix temps, les persones sahrauís van obtindre la ciutadania espanyola. De fet, s’atribueix a Carrero Blanco la frase que afirmava que la província del Sàhara Espanyol era «tan espanyola com la de Conca».

Foto:

A partir de la dècada de 1960, autoritats colonials franquistes i persones enviades des de la metròpoli, com membres de la Secció Femenina, van quedar sorpreses per la posició social de moltes dones sahrauís, com ha estudiat l’investigador Enrique Bengochea. Al contrari del que pensaven i volien, gran part d’elles no es dedicaven només a treballs domèstic i reproductius, sinó que tenien un paper molt destacat en l’esfera pública i alguns homes realitzaven uns treballs a casa que era molt difícil veure en llocs com l’Espanya franquista. Una gran quantitat de dones sahrauís desenvolupaven un paper d’intermediàries amb el poder colonial i després van formar part del Front Polisari des dels primers moments. Això, com tants altres exemples desnonats de la història i de l’actualitat, contradiu el discurs hegemònic al Nord Global on «la dona del Tercer Món», i especialment dones àrabs i musulmanes com les sahrauís, són un subjecte —o un objecte— monolític, passiu, sotmès i sense capacitat d’agència, com va estudiar i denunciar Chandra Mohanty o Gayatri Spivak. A més a més, la tradició de la Tuiza sahrauí, una mena de treball col·lectiu i solidari entre dones en mig d’un ambient festiu, feia i fa que nombroses dones practiquen sistemàticament la sororitat i el suport mutu ajudant les dones més necessitades, les persones malaltes i majors i treballant col·lectivament entre cants i somriures, com ha estudiat la investigadora Rocío Medina. La Tuiza, per cert, té similituds amb el treball llaurador valencià «a tornallom» o pràctiques relacionades amb el sistema musha palestí.

Però el poll del proverbi sahrauí picava, entre altres raons, perquè poc després de la Segona Guerra Mundial s’havien descobert les majors reserves de fosfat del món a Bucraa, en la zona sahrauí de Riu d’Or. Els fosfats s’utilitzaven i s’utilitzen com un producte essencial en l’agricultura intensiva en molts territoris. En els últims anys del franquisme, l’Empresa Nacional Minera del Sàhara es va convertir en Fosfatos de Bucraa, S.A. i va construir la cinta transportadora més llarga del món, amb més de 100 quilòmetres de llarg, per exportar els fosfats. També existeixen jaciments de ferro i possibilitats d’explotar gas i petroli. A banda, en aigües sahrauís de l’Oceà Atlàntic es troba un dels caladors de pesca més valuosos de l’Àfrica atlàntica. Tot i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va resoldre el 2016 que, com que el Sàhara Occidental no forma part de Marroc, les aigües sahrauís quedaven fora de l’acord de pesca UE-Marroc —que sobretot beneficia a vaixells espanyols—, nous pactes intenten botar-se aquesta resolució. Aquest és el cas de l’acord UE-Marroc de principis del 2019, de caràcter il·legal i realitzat d’esquenes al poble sahrauí. Com escrivia Ebnu, «aigües tèrboles» per on «el món va nadant». Així, l’Estat espanyol, els Estats Units i Marroc es beneficien dels fosfats i la pesca sahrauí i aquests són alguns dels factors principals de la perpetuació de l’status quo nascut el 1975-1976. No es pot oblidar que 135 anys després del repartiment d’Àfrica, el saqueig capitalista dels recursos, l’extractivisme intensiu dels cossos i territoris —en especial del Sud Global— i l’acumulació per despossessió continuen sent pilars centrals del sistema-món.

Cap Estat del món —excepte el propi Marroc— reconeix la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental i són innombrables les resolucions dels diferents organismes de l’ONU a favor del poble sahrauí.

El poble sahrauí escolta «els ressons del temps en els ulls platejats de la memòria», com va escriure el poeta Ebnu. Més d’un segle després des del començament del colonialisme espanyol al Sàhara Occidental i 45 anys des de l’inici de l’ocupació-colonització interna marroquina, ara es viu una nova sacsejada que intenta, en paraules del poeta Ebnu, «tornar a començar». A finals de la dècada de 1960, en una època d’efervescència revolucionària comunista i de moviments guerrillers al Sud i al Nord Global des de Cuba i els territoris continentals d’Abya Yala-Amèrica fins a Alemanya, Algèria o Angola i des de Palestina fins a l’Índia, el Vietnam o el Japó, es funda clandestinament Harakat Tahrir, el Moviment Nacional d’Alliberament Sahrauí. El 1970 es produeix el Crit de Zemla, una manifestació sahrauí contra el colonialisme espanyol a Al-Aaiun reprimida per la Legió Espanyola —creada precisament mig segle abans per reprimir la resistència anticolonial rifenya— i que va provocar diverses morts entre la població sahrauí. El Crit de Zemla és considerat el «despertar del poble sahrauí» i va suposar la creació del seu primer màrtir, Basiri. Aquest líder de Harakat Tahrir i fundador del periòdic nacionalista sahrauí Al-Shihab (La Torxa) va ser desaparegut per la Legió i encara continua sense aparèixer. Tanmateix, es creu que, després de la seua detenció i tortura, va ser afusellat a l’alba en una zona pròxima a Al-Aaiun. El poeta Badi Mohamed Salem va escriure que Basiri era el «garant de la fe i l’enteresa, el líder valent, el lleó, el far dels lliures», i que personificava «la generositat, la saviesa, l’honradesa, la senzillesa i l’ànima de la nació». En l’actualitat, es calculen més de 400 persones sahrauís desaparegudes per les forces del Regne del Marroc des del 1975.

Com a successor de Harakat Tahrir, el 1973 es va formar el Front Polisari (Front Popular per a l’Alliberament de Saguia al-Hamra i Riu d’Or). Aquesta organització clandestina va iniciar una guerra de guerrilles, primer contra el poder colonial espanyol i després contra el Regne del Marroc, que va ser inseparable de la consolidació definitiva de la conscienciació nacional i de la lluita anticolonial sahrauí. Amb la pressió continuada de l’ONU, el Front Polisari fins i tot va aconseguir que el règim franquista parlara de realitzar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Espanyol. Com canta el grup de «cubarauís» Estrella Polisaria, «una estrela polisària em va despertar, una estrela polisària em va parlar, una estrela polisària va respondre, que vindrà la llibertat».

Foto: Aminetu Haidar

Tanmateix, conforme s’apropava la mort del dictador Franco, es van donar uns moviments polítics dramàticament claus per al poble sahrauí. En aquest context, el designat per Franco com el seu successor, el futur rei espanyol, va tindre un paper decisiu. El pare de l’actual rei va ser responsable de la injustícia històrica exercida contra el poble sahrauí i va representar la figura del poll en el proverbi sahrauí esmentat anteriorment. Com han demostrat documents desclassificats de la CIA, a l’octubre del 1975, Juan Carlos de Borbón va signar un pacte secret amb el Regne de l’Aràbia Saudita, la CIA estatunidenca i el Regne del Marroc per a que aquest últim poguera ocupar el Sàhara Espanyol a canvi del suport d’aquest tàndem —en especial dels Estats Units, lògicament— al successor del dictador en els difícils moments que anaven a arribar després de la mort de Franco. Així, entre finals d’octubre i principis de novembre del 1975, va començar la Marxa Verda, l’inici de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental. El 14 de novembre es van signar els Acords de Madrid. A través d’aquests, es va declarar que l’Estat espanyol transferiria l’administració del Sàhara Espanyol i es va crear una administració temporal al territori entre Espanya, Marroc i Mauritània que el dret internacional va declarar nul. Per tant, l’ONU continua considerant, 45 anys després, que l’Estat espanyol continua sent de iure la potència administradora del Sàhara Occidental, el qual figura com l’únic territori espanyol pendent de descolonització. De fet, si deixem de banda el neocolonialisme i la colonialitat del poder, del saber i del ser tan presents en el continent africà i en la resta del món, freqüentment s’ha afirmat que el Sàhara Occidental és «l’última colònia d’Àfrica».

Amb la Marxa Verda i l’ocupació civil i militar del Regne del Marroc d’una part considerable del territori del Sàhara Occidental —incloent Al-Aaiun, Dajla i Smara— entre novembre del 1975 i el 1976, milers de persones sahrauís van ser expulsades de les seues cases i van haver de refugiar-se en camps provisionals. L’exèrcit de Hassan II (rei del Marroc entre el 1961 i el 1999) fins i tot va utilitzar armes químiques com fòsfor blanc —com l’exèrcit israelià a Gaza dècades més tard— i napalm —com l’aviació estatunidenca a Vietnam poc abans— per bombardejar la població refugiada sahrauí, la població «lagí», com canta la poetessa Azizza Brahim. Al febrer del 1976 es van produir massacres com les d’Um Draiga, on centenars o milers de persones sahrauís van ser assassinades, i ací s’inclouen xiquetes i xiquets. Com va escriure el poeta Ebnu, «temps de runes vessades sobre la misèria infantil» i «llàgrimes d’arena» que «solquen el rostre del vent». Per a la poetessa Fatma Galia, «llàgrimes, llàgrimes, / llàgrimes d’un poble ferit per / caravanes de tancs i canons que / van sembrar un bosc de bombes i / morts». Mentrestant, el 26 de febrer del 1976 l’Estat espanyol va retirar-se del Sàhara Occidental —fins i tot va emportar-se cadàvers dels cementeris a Canàries—. Un dia després, el Front Polisari va proclamar la creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) sobre el territori del Sàhara Occidental, una part del qual estava sent ocupada pel Marroc. Pel sud, a Mauritània li corresponia un terç del territori segons el que va comportar els Acords il·legals de Madrid.

Cansat d’esperar, entre el passat 12 i 13 de novembre de 2020, el poble sahrauí va dir prou i va trencar el mur de silenci

Mentre que gran part del poble sahrauí va refugiar-se en deplorables condicions a Tinduf, al sud-oest d’Algèria, i van posar als campaments noms de municipis sahrauís ocupats pel Marroc (similar a alguns camps de refugiades i refugiats palestins), una altra part va anar quedant sota ocupació estrangera en les seues pròpies cases i terres. Una altra porció territorial a l’est del Sàhara Occidental, anomenada amb el temps «zona lliure» o «territoris alliberats» van quedar sota control de la RASD. El Front Polisari, amb el suport cubà i de forces anticolonials com el Congrés Nacional Africà, el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria o el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, va continuar la seua guerra de guerrilles i el 1979 va aconseguir que Mauritània renunciara a les seues pretensions territorials sobre el Sàhara Occidental. Al mateix temps, figures com el dirigent del PSOE Felipe González van encarnar la figura del poll del proverbi sahrauí.

El 14 de novembre de 1976, González va viatjar als camps de refugiats i refugiades sahrauís i va donar suport al Front Polisari. De fet, va afirmar que «el nostre partit estarà amb vosaltres fins la victòria final». No obstant això, amb posterioritat el líder del PSOE es va convertir en un ferm defensor del Regne del Marroc en aquesta i altres qüestions. En «Shouka» («espina») la cantant sahrauí Mariem Hassan va respondre a cada frase del discurs de Felipe González del 1976 i va denunciar el que considerava la traïció de González. D’altra banda, alguns grups marroquins han intentat solidaritzar-se, des de diferents posicions, amb el poble sahrauí, com l’Associació Marroquina de Drets Humans, l’organització comunista Ila al-Amam i la seua successora, Via Democràtica.

En la dècada de 1980, mentre el Regne de Marroc ocupava més i més territori sahrauí i anava construint el seu famós mur de la vergonya —un dels més llargs i perillosos del món—, la RASD aconseguia el reconeixement de més de 60 Estats. En l’actualitat, en són 82. Des de mitjans de la dècada de 1980, amb l’acceptació de la RASD en l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), el Marroc es va retirar de la mateixa i es va convertir en l’únic Estat africà que no en va formar part. Llavors, l’ONU, que havia afirmat el «dret inalienable del poble del Sàhara Occidental a la lliure determinació i a la independència», va demanar un referèndum d’autodeterminació, la retirada de les tropes del Marroc i negociacions. Entre el 1988 i el 1989, amb els inicis d’un nou escenari mundial, es van donar els primers passos d’acords i negociacions entre el Front Polisari, el Marroc, l’ONU i l’OUA. El 1991, el Consell de Seguretat de l’ONU va crear la MINURSO (Missió de l’ONU per al Referèndum al Sàhara Occidental). Tot i que és el principal objectiu d’aquest organisme internacional, el referèndum encara no s’ha celebrat. La MINURSO sí va establir un alto el foc entre el Regne del Marroc i el Front Polisari —ja deficient perquè ni va evolucionar a un armistici ni molt menys a un acord de pau ni tampoc va vindre acompanyat de veritat, ni de justícia ni de reparació— que ara l’exèrcit del Marroc ha violat en la zona de Guerguerat. Aquest punt es troba en l’extrem sud-oest del Sàhara Occidental i inclou una duana marroquina al costat del mur. Immediatament al sud, abans de la frontera amb Mauritània, es troba una franja de 5 quilòmetres que pertany a la zona alliberada de la RASD i a la qual Marroc ha portat forces militars que, segons el Front Polisari, han arribat a disparar contra civils desarmats. Dins d’aquesta franja sahrauí discorre una important carretera estratègica que el Marroc utilitza il·legalment —i on està obrant— per a que ciutadania marroquina puga moure’s sense utilitzar visat i per a exportar productes cap al centre i l’oest d’Àfrica. Al mateix temps, el Regne del Marroc, que porta anys acceptant pactar amb el Regne d’Espanya i la Unió Europea la terrible tasca d’actuar de «tapó» i aturar persones migrades que busquen una vida millor a l’altra vora de la Mediterrània o a les Canàries, ha obert moltes d’aquestes rutes per a pressionar i que ni l’Estat espanyol ni la UE donen suport al poble sahrauí. La inhumana situació de milers de persones migrades aquestes setmanes a Canàries i a Arguineguín és indissociable d’aquesta qüestió.

Cap Estat del món —excepte el propi Marroc— reconeix la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental i són innombrables les resolucions dels diferents organismes de l’ONU a favor del poble sahrauí. Són quasi 30 anys esperant un referèndum d’autodeterminació que no es pot ni albirar. Cansat d’esperar, entre el passat 12 i 13 de novembre de 2020, el poble sahrauí va dir prou i va trencar el mur de silenci. En paraules del poeta Saleh Abdalahi Hamudi, fartes i farts d’una «pau que, per ferida, no [hi] arriba». Simplement, el poble sahrauí vol lluitar en aquest nou escenari de guerra de baixa intensitat —de moment— «contra les esgarrades moles abrasives del temps», com va escriure el mateix poeta.

Mentre el Front Polisari i la RASD han insistit en deixar obertes «de bat a bat» les portes del diàleg, el poble sahrauí vol trencar l’era de la soledat i el silenci. Mentre 45 anys després vora 200.000 persones continuen malvivint als camps de refugiades i refugiats sahrauís de Tinduf, amb el nou panorama bèl·lic el poble sahrauí vol cridar ben alt amb Ebnu que «encara vivim als cantons / del no-res / entre el nord i el sud de les estacions. / Seguim dormint / abraçant coixins de pedra». O com escriuria Ali Salem Iselmu: «Mira’m sempre / tracta d’entendre’m, / [de] veure el meu destí com el teu. / Mai no deixes d’observar-me, / si ho fas, haurem desaparegut». En paraules de Saleh Abdalahi Hamudi: «Vine, i quan hages tornat no deixes / de ser el ressò de la meua humana veu / que reclama amb boca seca la llibertat». No és una qüestió merament humanitària, sinó política. I l’Estat espanyol continua tenint una responsabilitat crucial. La qüestió del Sàhara Occidental es podria solucionar aplicant el dret internacional i els principis de Drets Humans. En definitiva i en síntesi, com va escriure Sidi Mohammed Talebbuia, cal entendre que es tracta «d’una nació ferida en peu de guerra» que «al món crida perquè es faça justícia».

Foto de portada: Solidaridad con el Pueblo Saharaui
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

El poble sahrauí: poesia i claus històriques d’una nació ferida en peu de guerra

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.