El «pin parental» de l’esquerra elitista

La idea que l'educació és un bé de mercat a disposició dels gustos dels pares emprenedors és el rerefons elitista (i progre) que impulsà el "pin parental"

El «pin parental» de l’esquerra elitista

La idea que l'educació és un bé de mercat a disposició dels gustos dels pares emprenedors és el rerefons elitista (i progre) que impulsà el "pin parental"

Recorde un vídeo publicat pel Diari Ara abans de les eleccions catalanes de 2021 on es preguntava als candidats a la presidència del Parlament de Catalunya en quin model educatiu s’havien format. Tan sols un d’ells va mencionar l’educació pública, una candidata va afegir que si bé havia fet la primària en una escola privada, la secundària l’havia cursada al públic. Res més, tota la resta s’havien format de menuts, després d’adolescents i finalment com a professionals del seu camp en centres d’educació privada o concertada. I això que Catalunya se la sol catalogar com una comunitat autònoma fortament progressista on les esquerres —i els suposats valors d’esquerres— tenen un pes important.

Com és possible que en una societat que, per sort, encara continua enviant la majoria dels seus fills a la pública, els aspirants a líder d’aquesta comunitat no hagen socialitzat mai en un espai tan fonamental per a la majoria dels seus votants? En especial, pel que fa a les esquerres, aquesta situació és força complicada d’assumir.

El «classemitjanisme» com a problema polític

César Rendueles ha denunciat recentment aquesta desconnexió dels partits polítics d’esquerres amb els espais i la realitat de la classe treballadora al seu llibre Contra la igualdad de oportunidades, on denuncia la infrarepresentació de les classes populars a la política.

Aquest distanciament dels representants polítics respecte de les seues bases en un àmbit tan vital com l’educació és una de les nombroses anècdotes que exemplifiquen un procés més aviat problemàtic: el desplaçament dels partits d’esquerra progressistes cap a la classe mitjana com a subjecte polític.

El meu objectiu és mostrar com aquest fenomen de «classemitjanisme» que impregna sectors importants de l’esquerra ha fomentat l’aparició de models educatius excloents i contra-il·lustrats, els quals comparteixen bona part del marc teòric amb algunes de les propostes dels partits més neoliberals, inclús de l’extrema dreta. 

El pin parental com a excusa

Per encetar la polèmica seria interessant comentar una de les propostes més agressives i mediàtiques que ha introduït l’extrema dreta en el debat públic , la del «pin parental». Anem a l’extrem per tal de mostrar que si en les antípodes polítiques hi ha punts de connexió ideològica, als matisos grisencs que emplenen la distància entre els pols generalment s’hi comparteix molt més ideari polític del que sembla. Aquesta mesura, la del «pin parental», aprovada en el parlament de Múrcia —i a l’espera d’aprovació en altres comunitats on governa en coalició l’extrema dreta— pretén obligar els centres a informar els pares sobre qualsevol activitat extraescolar realitzada pels seus fills relacionada amb les identitats de gènere, la lluita LGTBI o el feminisme, per tal de poder impedir-ne l’assistència dels estudiants.

Sobre la proposta del «pin parental» ha corregut un llarg riu de tinta, deixant clara la posició tant de l’esquerra com d’alguns centristes equidistants que utilitzen de manera hipòcrita aquesta polèmica per allunyar-se estratègicament de l’extrema dreta en un intent de guanyar vots —després pactaran amb ells, tanmateix.

L’objectiu d’aquest breu assaig no és reincidir en la crítica cap al «pin parental», tal com s’hi du fent des que va nàixer la proposta, sinó assenyalar que l’esquerra «classemitjanista» critica mesures com el «pin parental» però fomenta per altre costat projectes excloents que comporten les mateixes contradiccions i els mateixos problemes relacionats amb la salut ètica, democràtica i igualitària respecte al sistema educatiu. Concretament, ens hi centrarem en la problemàtica aposta que fins ara ha fet l’esquerra pel que fa a les escoles concertades i privades de caràcter «progressista» —laiques—, i també les cooperatives d’ensenyament basades en pedagogies alternatives que tracten de fugir del «classicisme» de l’escola tradicional.

Per posar alguns exemples, a la comunitat de Madrid existeixen centres com el Gredos San Diego i el Auge Fontenebro School, entre altres; al País Valencià podem trobar, d’entre moltes propostes, Els Donyets, La Masia, La Travesía Espacio Educativo i Imagine Montessori School; Catalunya també hi compta, per exemple, amb la Tretzevents Waldorf-Steiner o el col·legi Akua.

Aquestes institucions es concentren únicament en els continguts pedagògics i obliden la importància de la socialització entre iguals —cosa que deixa de costat un dels pilars fonamentals del projecte educatiu il·lustrat—. Com diu César Rendueles, son «pedagogies per a una aristocràcia progressista que ofereixen un impossible igualitarisme elitista», caracteritzades per una profundíssima segregació social.

Ara bé, quins elements en comú hi poden tenir aquests models educatius que han adquirit tanta popularitat entre el progressisme de classe mitjana, amb una proposta tan antidemocràtica i agressiva com la del «pin parental»? A continuació descriuré els punts de concòrdia entre les propostes progressistes i conservadores que denoten una visió compartida sobre l’escola pública i un intent, al mateix temps, d’eliminar-la o reduir les seues potencialitats.

El «pin parental» i l’ultraliberalisme de l’esquerra «classemitjanista»

En primer lloc, tant els pares que defenen el «pin parental» com els que subscriuen els models privats i concertats progressistes presenten un rebuig i desconfiança totals cap a l’educació pública. Açò arriba al punt d’impulsar projectes o mesures que els permeten elegir el model d’educació que tindran els seus fills, en un intent de defugir totalment o parcialment les potencialitats de la pública. El fet de deixar l’educació dels fills baix la potestat ideològica dels pares trenca amb una de les fites de l’educació republicana i democràtica, que és precisament poder emancipar ideològicament als fills dels progenitors, atorgant-los així una «majoria d’edat» que els permeta pensar per ells mateixos més enllà de repetir les consignes apreses a casa.

Per tal d‘afirmar açò, estem suposant que aquests models educatius alternatius són, en la majoria dels casos, una continuació en l’àmbit escolar dels valors o aprenentatges de casa. Realment ho són, donat que la relació pare-professor no és la relació que hi té un pare amb un funcionari públic —el qual implementa les seues pedagogies sense haver de rendir comptes a ningú—; més bé, s’hi tracta d’una relació entre client i treballador pròpia del sector privat. Els pares paguen una quantitat de diners per tal que els professors implementen determinades pedagogies, coneixements i valors als seus fills, en un exercici de compra de la força de treball del docent. Si el mestre no satisfà les demandes dels pares, aquests poden traure al fill del col·legi i portar-lo a un altre centre que oferte el model pedagògic desitjat. Els treballadors es dediquen a complaure als finançadors del centre i, per tant, estan subjectes a la voluntat dels pares que decidiran sobre quins continguts educatius els agraden i quins no.  El client sempre té la raó.

Tan sols hem de veure quines figures intel·lectuals defenen aquest model d’educació «a la carta» per tal d’adonar-nos dels punts d’unió entre molts ultraliberals —la majoria enemics de pràcticament tota institució pública menys d’aquelles necessàries per garantir la seguretat dels seus negocis privats— i el progressisme acomodat d’esquerres que opta simultàniament pel mateix model educatiu. Deia Murray Rothbard, el principal teòric de l’anarcocapitalisme, que «si l’educació fóra estrictament privada, tots i cadascun dels grups de pares podrien patrocinar l’estil d’escola que prefereixen. Sorgiria un gran nombre d’escoles diverses per a satisfer les diferents demandes educatives de pares i fills». Aquesta frase, la qual podria ser defensada per bona part del progressisme elitista d’avui en dia, descriu un marc teòric compartit de manera transversal que camufla baix l’aparença de la lliure elecció tot un model polític basat en l’exclusió social i la destrucció de les institucions públiques.  

Sobre el problema de la permeació de la ideologia familiar en l’àmbit escolar, hem d’assenyalar que s’hi tracta un fenomen pràcticament anecdòtic a l’escola pública, donat que els docents són funcionaris emparats per la llibertat de càtedra, la qual cosa els permet no sols independitzar-se del poder privat dels pares —que tracten de comprar l’educació dels seus fills—, sinó també del poder governamental susceptible de canviar de color polític a cada legislatura. Tant els col·legis privats-concertats com la mesura del «pin parental» acaben de la mateixa manera amb un dels trets centrals de l’educació republicana i democràtica: el concepte de llibertat de càtedra del professor. Sense aquest revestiment conceptual, tal com passava en les èpoques dictatorials, el professor es convertiria en un mer apèndix del poder privat o polític, exercint així com un mecanisme d’adoctrinament sistemàtic dels estudiants.

D’entendre la figura del professor com un funcionari públic es deriva necessàriament que a l’escola els estudiants acudeixen a aprendre continguts, no a rebre un adoctrinament dosificat —aquesta és una de les principals crítiques que fan marxistes com Carlos Fernández Líria a Althusser i companyia. Els estudiants de l’escola pública trobaran professors de dretes, d’esquerres, feministes, reaccionaris, homes, dones, transsexuals, immigrants, natius… tots avalats pel mecanisme de les oposicions o la borsa pública de treball —i no per la seua fília ideològica o familiaritat amb el centre—. La figura del funcionariat permet al professor ser un propietari i no un assalariat, és a dir, propietari de la seua funció i de les condicions per exercir-la lliurement. Tal i com s’argumentava de manera contundent a Escuela o Barbarie, el funcionari s’encarrega de blindar de les lògiques laborals i el xantatge privat i governamental tota una sèrie de funcions socials que necessiten ser protegides degut a la seua gran importància civil.

Ni immigrants ni fills de treballadors: la negació de la diversitat

Ningú nega que els pares decidits a educar als seus fills en models alternatius no tinguen la millor de les intencions a l’hora de transmetre tota una sèrie de valors aparentment progressistes. El problema ve donat a l’hora de pensar els valors que inculquem als nostres fills com els únics i imprescindibles per a la formació del menor, la qual cosa també impedeix repensar els valors propis, donat que en l’exercici de transmetre’ls als nostres fills els blindem. La idea basal dels progressistes a l’hora de defendre el fet de triar l’educació dels seus fills és que «com nosaltres som de puta mare, tindran una educació de puta mare».

Aquest autoblindatge narcisista que exerceixen els pares a l’hora de matricular als fills en escoles adaptades a les seues demandes educatives els indueix a no tenir en compte altres valors educatius de vital importància, els quals tan sols s’hi troben presents a l’escola pública. Els models privats i concertats —per molta disfressa cooperativista i inclusiva que a priori puga revestir el centre— desestimen el valor central de l’educació pública: la socialització en la diversitat. «L’educació obligatòria és l’únic instrument de socialització forçosa que queda en les nostres societats».

Possiblement, l’únic espai on alumnes de diferents classes socials, ètnies, gèneres i religions hi conviuen baix un marc normatiu compartit per igual siga l’ensenyança obligatòria. La condició de ciutadania, en aquest cas, no revesteix sols una connotació de drets individuals, sinó també d’obligacions. Un ciutadà en potència —l’estudiant menor d’edat— està obligat a conviure amb altres alumnes de diferents procedències en igualtat de condicions, amb els que possiblement no tornarà a compartir espais a causa de les distintes trajectòries individuals de cadascun, les quals emanen de les diferents posicions socioeconòmiques d’origen i l’estancament de l’ascensor social que entrebanca la mobilitat entre classes.

No cal incidir gaire en els evidents beneficis que hi té per als menors la convivència i socialització amb altres estudiants de procedències socials molt diferents. L’escola es converteix en una miniatura social, un assaig on els xiquets experimenten per primera vegada la convivència amb altres persones en un exercici de comunitarisme. Es creen vincles socials entre classes, gèneres, religions i maneres de viure i d’entendre el món que probablement no s’hi repetiran una vegada acabada l’ensenyança obligatòria. Aquest fet no passa —ni de lluny— amb la mateixa assiduïtat en les escoles privades-concertades. Al País Valencià, per exemple, l’escola pública compta amb un 13,7% de menors immigrants, mentre que a l’escola concertada tan sols representen el 4,7%.

Això no obstant, tampoc s’han d’exagerar les potencialitats de l’escola pública i derivar de l’educació una eina miraculosa capaç de donar solució a tots els problemes de discriminació, pobresa, sexisme, racisme i desigualtat que ens travessen cada dia. Aquesta idea és il·lusòria, tal com vaig tractar d’afirmar en un article anomenat Educar sense redistribuir es com curar amb llepolies.

Tornant amb la nostra metàfora expositiva d’inici, podríem dir que si el «pin parental» nega la diversitat curricular i ideològica de l’escola pública, l’escola privada-concertada nega la diversitat socioeconòmica que caracteritza les nostres societats contemporànies: tendeix a obstruir la creació —mitjançant l’educació— de vincles socials com els llaços comunitaris i el sentiment de pertinença que seran imprescindibles per a construir societats més justes, inclusives i democràtiques en un futur.

Tenir fills com una inversió: l’última moda dels pares «emprenedors»

Aquest discurs sobre el dret dels pares a educar els seus fills com els hi done en gana, donat que són seus i no de l’Estat, s’hi presenta amb una terminologia sospitosament mercantil, fins al punt de poder equiparar discursivament —sense reduir a l’absurd— el dret dels pares sobre els seus fills al dret de possessió privada derivat del principi liberal de propietat. S’hi pot parlar, inclús, del dret dels pares a gestionar la seua inversió —de temps, diners i expectatives— de la manera que ells consideren, donat que han iniciat el projecte de tenir un fill d’acord amb una sèrie d’aspiracions que tan sols els progenitors coneixen i saben com desenvolupar. Per tant, l’Estat no deu immiscir-se en les inversions dels particulars a l’hora de decidir sobre la gestió del futur dels seus fills.

L’escola privada-concertada, cooperativista o no, s’hi troba impregnada d’aquesta essència a «emprenedor» que veu en els estudiants la realització del projecte vital de «l’homo economicus» —projecte que correspon en moltes ocasions amb les aspiracions frustrades dels pares—, en lloc de veure’ls com a ciutadans amb el dret a decidir lliurement el seu propi destí més enllà de respondre a les aspiracions paternes. A més, la dinàmica mercantil es retroalimenta: els pares formen als fills d’acord amb models estandarditzats per tal de convertir-los també en una mena «d’emprenedors» amb capacitats que els permeten triomfar en la selva de la competència neoliberal. Les classes mitjanes i altes utilitzen l’educació privada i concertada com una manera de reproduir la posició socioeconòmica familiar, inclús com un mecanisme d’ascens social que els permeta arribar a formar part de la nova aristocràcia mundial. Per fer açò, s’hi necessita no sols transformar el model educatiu sinó també el subjecte cap al qual dirigir l’ensenyament: els ciutadans s’han convertit en «emprenedors».

Criticar la pública no significa optar per la privatització

A tall de conclusió i després del que hem exposat, creiem que s’hi pot parlar de certa actitud hipòcrita dels partits progressistes a l’hora de criticar de manera tan vehement mesures com el «pin parental» però mantenir i fomentar per altre costat els models d’escola privada-concertada —cooperativista, alternativa i tots els adjectius que s’hi vulguen afegir—. Aquestes institucions estan infectades del plantejament de fons que impulsa mesures com el «pin parental»: la idea que l’educació és un bé de mercat lligat a l’oferta pedagògica i les demandes ideològicament diverses de cada família. Açò, com dèiem, no sols té efectes nocius per a l’estudiant; també per a la nostra societat que s’hi percep a si mateixa com un conjunt d’emprenedors destinats a competir contra el veí per tal d’assolir posicions de poder.

No hi ha dubte que l’escola pública ha de ser criticada pel que fa als seus problemes interns de gestió, falta de recursos, mala qualitat de la docència, etc.  Tanmateix, hem de revertir la tendència a proposar les escoles privades i concertades com una alternativa legítima als problemes de l’escola pública. Actualment hem arribat al punt que «qualsevol diagnòstic dels dilemes de l’ensenyament públic és interpretat en termes de complicitat amb la privatització». Aquest fet ens impedeix plantejar projectes de millora, perquè l’alternativa «qualitativament superior» a la pública és una escola concertada relativament barata que segrega a l’alumnat i expulsa sistemàticament als alumnes conflictius o amb menys recursos per tal de mantenir alts els paràmetres de rendiment.

Els partits progressistes haurien de fer una aposta clara per l’escola pública, s’hauria de tornar a polaritzar el debat sobre l’educació en dos pols contraposats: el model democràtic, ciutadà i inclusiu que és l’escola pública, i el model elitista, excloent i antidemocràtic de l’escola privada, que sols beneficia a una minoria social. El progressisme està massa lligat al concepte aspiracional de classe mitjana —més enllà del sociològic—, on l’educació concertada acompleix un paper fonamental de distinció social respecte a la classe treballadora. Aquest deute polític amb els seus votants de classe mitjana és un dels principals factors que impedeixen plantejar, d’una vegada per totes, l’abolició de l’educació concertada i la necessària marginació i estigmatització de l’ensenyament privat.  

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Graduat en filosofia per la UV, estudiós de l’obra de Marx

Comentaris

El «pin parental» de l’esquerra elitista

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.