El periodisme està en crisi. Només pot salvar-lo el finançament públic

Per a l’esquerra és fàcil odiar els mitjans de comunicació, amb els seus arrelats biaixos centristes i lleialtat al statu quo. Però un món sense notícies de qualitat és un món on una democràcia com cal és impossible.

El periodisme està en crisi. Només pot salvar-lo el finançament públic

Per a l’esquerra és fàcil odiar els mitjans de comunicació, amb els seus arrelats biaixos centristes i lleialtat al statu quo. Però un món sense notícies de qualitat és un món on una democràcia com cal és impossible.

Per a l’esquerra és fàcil odiar els mitjans de comunicació, amb els seus arrelats biaixos centristes i lleialtat al statu quo. Però un món sense notícies de qualitat és un món on una democràcia com cal és impossible. Aquest és el missatge de l’acadèmic especialista en mitjans de comunicació Victor Pickard, partidari d’una transformació del nostre sistema de mitjans per allunyar-lo del model de mitjans comercials i apropar-lo a un sistema públic.

La majoria de les crítiques de l’esquerra als mitjans de comunicació se centren en la flagrant defensa ideològica del statu quo per part dels mitjans generalistes. Aquesta èmfasi és comprensible atès que tot sovint ens trobem ignorats o absurdament demonitzats als mitjans generalistes: només cal recordar com Joy-Ann Reid va portar a la MSNBC a un fals «expert en llenguatge corporal» per confirmar que Bernie Sanders odiava les dones, o a Chris Matthews comparant la victòria de Sanders a Nevada amb la invasió nazi de França.

El que rep menys atenció a l’esquerra és la possibilitat de construir un sistema de mitjans que no estigui inclinat a servir els interessos dels qui estan al poder. En altres paraules: hi ha quelcom terriblement equivocat amb els nostres mitjans, però això no significa que hi hagi alguna cosa equivocada amb els mitjans, en abstracte. Al contrari, l’accés a un periodisme actual, basat en fets i de qualitat, és un bé social i un que l’esquerra hauria de buscar garantir per a tothom lliurant una lluita per establir mitjans públics alternatius.

Al seu darrer llibre, Democracy Without Journalism? Confronting Misinformation Society [Una democràcia sense periodisme? Enfrontant-se a la societat de la desinformació], Victor Pickard explica per què el nostre sistema de mitjans comercials és tan disfuncional i rebutjat i per què l’esquerra deuria establir-se com a prioritat construir-ne un de millor. Pickard és professor de política de mitjans i economia política a l’Annenberg School for Communication a la Universitat de Pennsilvània. Meagan Day i Micah Uetricht, de Jacobin, van parlar amb Pickard per a un episodi del podcast The Vast Majority. Aquesta és la conversa, editada, que van mantenir.

El vostre llibre identifica diversos fracassos per part dels mitjans estatunidencs que van permetre que Trump fos escollit: la persecució de beneficis dels mitjans, la circulació de desinformació a les xarxes socials i el que anomeneu «esfondrament estructural, lent però segur, del periodisme professional». Assegureu que aquests problemes ja existien abans de Trump i que continuaran ara que ja ha marxat.

Els nostres problemes certament no van començar amb Donald Trump, però el període previ a les eleccions del 2016 va revelar tota una sèrie de profundes patologies estructurals en els nostres sistemes informatius i de notícies.

És un lloc comú dir que Internet va acabar amb el periodisme, però això no hagués passat sense la comercialització de la premsa, que va lligar el periodisme als ingressos publicitaris

Podem fixar-nos, per exemple, en les cadenes de notícies de la televisió per cable, que cobrien Trump constantment. Acostumo a esmentar aquella cita infame de l’ara caigut en desgràcia president de la CBS, Les Moonves, que d’aquesta cobertura constant de Trump va dir que «potser no sigui bona per als Estats Units, però és bona per a la CBS». Resumeix molt bé quin és el problema en el fons del nostre sistema comunicatiu, que està impulsat per valors comercials i l’imperatiu d’aconseguir beneficis, i això sempre passarà per sobre de preocupacions democràtiques.

Menys visible que els valors de l’obtenció de beneficis de les televisions per cable, però no menys important, és l’esfondrament del periodisme comercial. Des de començaments dels 2000, la indústria de la premsa ha perdut la meitat dels seus empleats. Els mitjans de comunicació locals, en particular, han quedat completament devastats.

Les arrels d’aquest problema no només tenen a veure amb Trump, sinó amb Internet. És un lloc comú dir que Internet va acabar amb el periodisme, però això no hagués passat sense la comercialització de la premsa, que va lligar el periodisme als ingressos publicitaris. Als anunciants mai els va interessar veritablement donar suport al periodisme, només tractaven d’aconseguir arribar a audiències més grans, i la millor manera de fer-ho era anunciar-se a la premsa local, que tenia els monopolis en els seus mercats concrets.

Però quan els lectors migraren a Internet, aquests monopolis van desaparèixer, i amb ells, els ingressos publicitaris. Ara tenim el que s’anomena, cada cop més, ‘deserts informatius’ a regions senceres i municipis i comunitats que no tenen cap mena de mitjà local. Hem perdut més d’una cinquena part de tots els nostres periòdics des de principis dels 2000. I per descomptat, això afecta de manera desproporcionada als grups socioeconòmics menys afavorits, que no tenen cap manera fiable de saber què passa a la seva comunitat.

Foto: pxhere.com

Al mateix temps, la publicitat digital deixa quatre rals en comparació amb la publicitat impresa, de manera que tot el model de negoci de periodisme basat en la publicitat s’esvaeix. Amb la fi del model d’ingressos per publicitat, el següent model era el mur de pagament: si els anunciants no anaven a sostenir el periodisme, aleshores ho farien els lectors. Però mentre veiem nínxols finançats pels lectors que són capaços de produir un material excel·lent, sabem que, en termes generals, els lectors a títol individual no donaran un suport financer al periodisme a l’alçada del que les democràcies exigeixen.

En darrer lloc, el que estem veient avui és una crisi existencial de la indústria on el mercat està portant al periodisme al pou.

Els liberals [en el sentit estatunidenc del terme, NdT] s’han adonat que el periodisme està en crisi, però amb freqüència responen sobredimensionant la bondat fonamental del periodisme realment existent, desfent-se en elogis sobre com «la democràcia mor a l’obscuritat», com deia el subtítol del Washington Post durant l’administració Trump. Aquesta va ser una tendència constant durant l’administració Trump: el president denigrava la premsa i els liberals es quedaven sense alè lloant les seves virtuts. Però l’esquerra té una relació amb la premsa generalista més complicada que els liberals perquè hem estat maltractats per ella. Hem vist com els mitjans generalistes han tractat la campanya presidencial de Sanders, per exemple. És cert que el periodisme és d’una importància vital, però també que la premsa que tenim avui juga un paper a l’hora de fabricar consens per als poderosos. Com podem mantenir aquestes dues idees al mateix temps?

Heu posat el dit a la nafra. A l’esquerra, la crítica als mitjans acostuma a centrar-se en la funció ideològica que els mitjans generalistes porten a terme, defensant el statu quo i fent avançar els interessos dels poderosos. És cert: el nostre sistema mediàtic està dominat per corporacions dedicades a garantir que certes històries no reben cap cobertura o que la reben d’una determinada manera.

Dit això, una anàlisi d’esquerres més sofisticada veuria el nostre defectuós sistema mediàtic no com quelcom natural o inevitable, sinó com sorgit de lluites històriques concretes. I un cop hem entès això, podem reconèixer que és possible crear una altra mena de sistema que estigués a l’alçada del que els liberals atribueixen al periodisme en general. Una crítica d’esquerres més estructural veu com el nostre sistema de mitjans actual és simptomàtic del capitalisme.

He participat en el moviment per reformar els mitjans durant molts anys, i la gent d’esquerres amb freqüència em pregunta: «Per què han d’importar-nos aquests dinosaures?» La seva actitud és: «Cremem-los». Ho puc comprendre, especialment després de com es va vendre la Guerra de l’Iraq. No deuríem oblidar mai quin paper van tenir els mitjans en aquesta guerra. Però al mateix temps, necessitem reconèixer que qualsevol projecte de progrés, ja parlem sobre combatre el canvi climàtic, l’encarcerament massiu o la desigualtat econòmica, va a necessitar un sistema de premsa viable.

Hem de ser capaços de, simultàniament, criticar el sistema tal com és, i també d’imaginar-nos com podria ser. És per això que fins i tot els liberals tot sovint fan un diagnòstic equivocat del problema. Em complau poder dir que a molta gent li preocupa el futur del periodisme tant com a mi. Em dóna algunes esperances que la reforma dels mitjans seria un projecte d’envergadura per a tots nosaltres.

Ara esteu esbossant una defensa d’esquerres del periodisme, no del sistema mediàtic actual, sinó de la noció que l’accés a informació veraç és un servei important, un pilar d’una societat decent, com ho són la sanitat, l’ensenyament i les infraestructures, i que, com aquests altres pilars de la societat, deuria ser un servei públic.

Per descomptat, la idea d’un periodisme públic fa venir esgarrifances a la població dels Estats Units i els fa començar a parlar d’una pendent lliscant al totalitarisme. La gent automàticament pensa que si permetem un finançament públic dels mitjans, l’estat controlarà els mitjans.

Em sorprèn perquè es van plantejar preocupacions semblants durant els intents per establir l’ensenyament públic als Estats Units. Mola gent deia: «No podem permetre que l’Estat adoctrini els nostres fills.» No cal dir-ho, hem superat aquestes objeccions i establert un sistema educatiu públic. I hem lluitat constantment sobre què hauria d’impartir-se a les escoles des d’aleshores, però els desacords no han invalidat la importància de l’ensenyament públic. Són part del procés de mantenir una institució democràtica que serveix a les necessitats públiques.

És un paral·lelisme que acostumo a fer servir. La gent normalment creu que si els nostres mitjans locals ja no donen beneficis, aleshores és una mala notícia, però no pot fer-se res. «L’oferta i la demanda», «ha parlat el mercat», així que els pertoca a ells trobar un nou model de negoci. Ara imaginem-nos si diguéssim el mateix del nostre sistema d’escoles públiques locals. Per suposat, hi ha persones que ho fan, això és un altre problema, però almenys senten certa pressió per haver de dir-ho de manera implícita en comptes d’explícitament.

El que esteu senyalant és la designació arbitrària dels bens públics. Quan parlo sobre el futur del periodisme, tracto de desnaturalitzar-ho, de fer que la gent pensi el periodisme com un servei públic essencial, no com una mercaderia o quelcom que hauríem de deixar al mercat donar suport. Fins i tot a l’esquerra penso que hi ha molta gent que encara conserva idees liberals sobre el periodisme, veient-lo com una iniciativa privada, i als periodistes, com a talents individuals, quan hauríem de pensar en ell com un bé públic col·lectiu.

Foto: pxhere.com

Tots els estatunidencs haurien de tenir accés a un nivell bàsic de notícies i d’informació. Per aconseguir-ho, no només necessitem intervencions reguladores pel que fa als grans conglomerats mediàtics, sinó que el periodisme hauria d’estar finançat públicament de manera universal.

Perquè la gent se’n faci una idea, de vegades parlo sobre participació pública, o senyalo a la BBC, perquè aquests exemples tenen pes retòric i legitimitat. Els estatunidencs tenen una bona impressió de la BBC, i la participació pública ha estat al discurs públic durant com a mínim una dècada. Però en última instància penso que l’objectiu definitiu és que totes les comunitats al llarg del país tinguin una cooperativa pública municipal de comunicació.

Quan pensem en el paper que els mitjans generalistes van tenir a l’hora que Trump fos escollit, no és només que les televisions per cable li donessin tant d’espai a la seva campanya, sinó també que molta gent odiava els mitjans generalistes, però no sabien exactament per què, i aleshores Trump va aparèixer, va parlar-ne i va atiar aquest odi d’una manera particular i reaccionària.

Fins a quin punt creieu que la mena de solucions que plantegeu al llibre poden ajudar no només a restaurar la confiança en els mitjans de comunicació, sinó transformar de facto el nostre sistema comunicatiu perquè es guanyi amb justícia la confiança del públic?

Pel que fa a la reputació de la premsa, penso que cal reparar molts danys, i molts d’ells autoinfligits. El sistema de mitjans comercial s’ha degradat durant dècades, i hi ha bons motius per no creure-se’l. No obstant, i hi ha algunes proves que així ho suggereixen, de tal manera que és més que especulació per part meva, de la meva anàlisi, hi ha nivells relativament alts de confiança en els mitjans locals en comparació amb els grans conglomerats comunicatius d’abast nacional.

En general, quan les comunitats locals participen activament en els seus propis mitjans de comunicació locals, els nivells de confiança acostumen a pujar. Vaig començar a donar les meves primeres passes als mitjans de comunicació a finals dels noranta i principis dels 2000, i això era una cosa que el moviment entenia de manera intuïtiva: l’eslògan, aleshores, era «No odies els mèdia, siguis els mèdia.»

Dit això, afegiria que no podem descansar només en el treball voluntari i les donacions. Si pots imaginar-te un mitjà independent a cada comunitat que estigui finançat públicament, aleshores no només estàs adreçant alguns dels problemes estructurals del problema, sinó que també estàs ajudant a restaurar l’opinió de la gent en les institucions que proporcionen aquest servei públic vital.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Redactora de Jacobin. Co-autora de Bigger than Bernie: How We Go from the Sanders Campaign to Democratic Socialism. (Verso Books, 2020)

Micah Uetricht és sots-editor a Jacobin i presenta el podcast de Jacobin ‘The Vast Majority’. És l’autor de Strike for America: Chicago Teachers Against Austerity [Una vaga pels EUA: els mestres de Chicago contra l’austeritat] i Bigger than Bernie: How We Go from the Sanders Campaign to Democratic Socialism

Comentaris

El periodisme està en crisi. Només pot salvar-lo el finançament públic

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.