El partit i els seus descontents

D’on provenen les concepcions sobre la «forma-partit»? Què n’entenia Marx? I Lenin? A través dels pensadors i els debats del moviment obrer, podem plantejar el partit no obeeix a formes estancades i remet a diversos imaginaris i «moments» d’organització popular.

El partit i els seus descontents

D’on provenen les concepcions sobre la «forma-partit»? Què n’entenia Marx? I Lenin? A través dels pensadors i els debats del moviment obrer, podem plantejar el partit no obeeix a formes estancades i remet a diversos imaginaris i «moments» d’organització popular.

Introducció: les dues ànimes de la teoria socialista del partit

Les actuals discussions sobre la «forma-partit» no són una novetat en el moviment socialista. Les crítiques habituals, més enllà del seu caràcter sovint abusiu o unilateral, assenyalen dificultats reals de la pràctica i la teoria marxistes. És recurrent en la història del moviment obrer que, com a efecte de la degeneració burocràtica d’organitzacions polítiques o experiències revolucionàries, sorgeixin com a reacció concepcions que, apel·lant a algun tipus d’unificació espontània de les lluites socials, busquen fer tornar supèrflua la mediació estrictament política. I nosaltres encara vivim en l’època oberta per l’impacte del fracàs burocràtic de les experiències revolucionàries del segle XX.

Així doncs, ressorgeix la sempre renovada temptació de proposar una vinculació directa, immediata, entre el subjecte social i la seva praxi política, cultural i productiva, com a solució a la «qüestió burocràtica», i reactiva el tòpic idealista de la reabsorció del que és polític en el fet social. així, en rigor, no es resol el seriós problema teòric i polític que constitueix el fenomen burocràtic per a tota perspectiva emancipadora, sinó que s’anul·la el terreny en què cobra sentit com a problema.

Si bé raons diferents fan comprensible el recel de les noves fornades militants davant de la lògica partidària, resulta excessiu responsabilitzar la «forma-partit» de l’esdevenir burocràtic de les temptatives revolucionàries del segle passat. La tendència a la burocratització s’inscriu més aviat en fenòmens de llarg abast històric, com la divisió social del treball, la creixent complexitat de les societats modernes i la relativa autonomia del camp polític. Les organitzacions sense estructures estables no estan més fora de perill de les cristal·litzacions burocràtiques que els partits polítics. I, contra el que dicta el sentit comú, la «forma-partit» ben entesa pot ser part de la solució més que no del problema.

En qualsevol cas, no es tracta de fantasiejar amb cap forma organitzativa que resolgui anticipadament tots els «perills professionals del poder». Un partit revolucionari, com tota institució, té les seves opacitats, les seves cristal·litzacions, les seves rutines burocràtiques. Però un partit que es concep com a projecte conscient que es pren a si mateix per objecte de reflexió (a diferència de la irreflexivitat inerta de les institucions convencionals), sotmès al control democràtic per la seva militància, pluralista i respectuós amb l’autonomia dels moviments socials, és un bon punt de suport davant de la «qüestió burocràtica».

Amb la finalitat d’abordar la qüestió de la construcció partidària en l’actual període, començaré retrocedint cap a alguns dels moments que van establir les coordenades fonamentals de la concepció del partit en la teoria marxista. Un joc d’oposicions travessa aquest llarg debat: espontaneïtat/consciència, classe/partit, masses/aparell. Aquestes oposicions se solen projectar cap a dues concepcions organitzatives diferents: el partit com a autoorganització política del conjunt de la classe i el partit com a destacament d’avantguarda dels obrers més conscients i els intel·lectuals socialistes. Aquestes «dues ànimes» de la teoria marxista del partit comporten, per descomptat, sengles estratègies revolucionàries.

Per a Marx, el partit «en sentit històric» és el moviment mateix de la classe treballadora en el seu conjunt.

Sense cap pretensió de síntesi eclèctica, en aquest treball intentarem reexaminar críticament les dues concepcions per aconseguir desplaçar-nos a un terreny en què es debiliti la polaritat excloent entre els dos enfocaments. Intentarem mostrar que reconèixer la multiplicitat i complementarietat dels instruments organitzatius de les classes populars resulta central en el marc d’una estratègia socialista que sigui alhora estratègia de desgast i d’enfrontament. I en aquesta multiplicitat, tant els partits o moviments amplis, que tenen el precedent històric clàssic en l’experiència de la socialdemocràcia pre-1914, així com les organitzacions centralitzades de quadres compleixen un paper, no necessàriament contraposat o excloent.

Marx i les organitzacions obreres. Espontaneïsme i partit-classe

El rebuig a la mediació política té una llarga història en la filosofia política i el marxisme, i poden remetre a dos fonaments diferents: o bé es considera que una determinació objectiva externa a l’acció política dels homes (com les anònimes forces productives o la simplificació de l’estructura social a què suposadament condueix el capitalisme) «fan tota la feina», o bé es postula algun tipus d’harmonia preestablerta de les relacions humanes, certa disposició originària i inhibida del subjecte social, de manera que per a arribar a l’emancipació només fa falta despullar-se de les institucions, que rousseaunianament, espatllen la «bondat natural», el comunisme espontani de les masses. Com veurem, en l’obra de Marx podem trobar raonaments de les dues menes, i les dues conclouen a disminuir el lloc diferenciat de la política com un camp autònom i irreductible.

En els textos de joventut de Marx és visible la problemàtica hegeliana de la transformació de l’«en si» en «per a si», en què l’avenç de la classe treballadora s’identifica amb l’exteriorització evolutiva de les determinacions que la classe porta embrionàriament. Marx recupera de Hegel el concepte d’alienació, que remet, en la tradició filosòfica, a la relació entre el subjecte i l’objecte. Aquest concepte, provinent de l’Idealisme Alemany, serà entès per Marx, i per la tradició hegelomarxista que emergirà amb Lukács i Korsch a partir dels anys 1920, com el procés en el qual «el món dels objectes, originalment producte del treball i del coneixement de l’home, es fa independent d’ell i arriba a ser governat per forces i lleis incontrolades en què l’home ja no es reconeix» (Marcuse, 2003:29). Entendre així l’alienació de les societats de classes condueix a postular programàticament algun tipus d’unificació del subjecte i l’objecte en el procés històric, en què l’home es convertiria en «el seu propi subjecte absolut» (Feuerbach, 1963:26). Un concepte d’aquest tipus, dirigit a identificar l’emancipació amb la sutura de les divisions característiques de la modernitat (entre productor i ciutadà, Estat i societat, treball i lleure) serà necessàriament hostil al concepte de mediació política.

El Marx madur, que deixa enrere en gran mesura el llenguatge humanista feuerbachià i hegelià, s’aferra, amb tot, a una forta previsió sociològica que el condueix a conclusions similars per altres mitjans. Marx va suposar que el mateix desenvolupament capitalista faria madurar naturalment el proletariat en la seva constitució com a subjecte social i polític. En la mesura en què s’aprofundís el desenvolupament capitalista se simplificaria l’estructura social i s’unificaria la classe obrera, cosa que facilitaria la presa de consciència i l’organització. Un fort «optimisme de l’intel·lecte» dictava que el desenvolupament industrial del segle XIX estava conduint a la maduració de la força social i de la consciència de la classe treballadora. Així, davant de la crisi del capitalisme, el proletariat s’expressaria immediatament com a força revolucionària, sense l’ajuda d’una mediació política «exterior».

Amb aquests pressupòsits, Marx aborda la qüestió del partit polític. Per a Marx el partit no té exterioritat respecte de la classe, sinó que és el mateix proletariat organitzat políticament en la mesura en què assumeix els seus interessos i s’eleva al nivell de la seves tasques històriques. Per a Marx, el partit «en sentit històric» és el moviment mateix de la classe treballadora en el seu conjunt. Marx el diferencia del «partit efímer» (o «partit en sentit efímer»), és a dir, de les diverses organitzacions polítiques del proletariat, que són transitòries i provisòries, i han de mantenir la seva utilitat respecte al «partit històric», a risc de convertir-se en una trava per al desenvolupament de la classe (a aquesta conclusió va arribar Marx, en cert moment, pel que fa a la Lliga dels Comunistes i a la mateixa Internacional, i per això va procedir en tots dos casos a la dissolució). La desestimació de les formes «efímeres» del partit arriba a tal punt que Engels arriba a preguntar-se el 1891 si la classe obrera alemanya no podria prescindir del Partit Socialdemòcrata, si no faria millor de desfer-se d’aquella «banda de buròcrates» que integrava la direcció del partit i arreglar-se-les pel seu compte, alliberada de la seva jurisdicció i guia. Així, amb Marx s’inicia una concepció del partit que el figura com el moviment cap a l’autoorganització política de tota la classe obrera, segons una indistinció virtual entre la força social (la classe) i l’agent polític (el partit).

Aquesta identificació entre el partit i la classe i una certa concepció històrica unilineal i gradualista, influïda per la fase de creixement del capitalisme iniciada el 1890, conduiria al concepte de «partit de tota la classe» que dominarà àmpliament el pensament de la Segona Internacional. Si bé hi ha una forta continuïtat amb la concepció de Marx, l’eix ja no se situa en la referència al «partit històric» per jutjar el «partit efímer», sinó en assenyalar la coincidència entre la classe obrera i el seu partit realment existent (en tot cas, el gest de Marx, més crític amb les organitzacions realment existents, reapareixerà en les interpretacions d’esquerra de la socialdemocràcia, com a Luxemburg i el jove Trotski i les seves crítiques a l’aparell de partit). Segons aquest model, el paper del partit tendeix a centrar-se en tasques pedagògiques, de propaganda, d’acompanyament i sistematització de l’experiència de les masses i de les múltiples lluites en curs. D’aquesta manera, els grans partits socialdemòcrates europeus del segle XIX van desenvolupar tasques educatives i ideològiques en el si de la classe treballadora que els van convertir en forces de masses i immensos aparells polítics, gairebé indistingibles del moviment obrer mateix, tant en l’extensió com en l’heterogeneïtat ideològica. El marc estratègic socialdemòcrata no passava per la recerca de la confrontació directa amb l’Estat burgès, sinó per un desgast gradual de les seves condicions de possibilitat. Kautsky deia: «la socialdemocràcia és un partit revolucionari, no un partit que fa revolucions».[i]

Ara bé, queden compromeses, sense més ni més, les concepcions de Marx, fortament centrades en l’autoactivitat de la classe obrera i crítiques amb tot sectarisme, o bé l’experiència de la socialdemocràcia de finals del segle XIX, com a part orgànica d’un quadre general on no s’identifica el lloc diferenciat de la política? En Marx es troben fortes intuïcions que alerten pel que fa als perills de l’avantguardisme i el sectarisme. D’aquí la crítica furibunda als sectaris i utopistes, als que pregonen veritats eternes al marge del moviment viu de les lluites reals, els «alquimistes de la revolució». La socialdemocràcia, per la seva banda, va desenvolupar un enorme moviment de treballadors socialistes, en què la identificació entre el «partit» (o el socialisme) i la «classe» es convertia en un fet pràctic abans que en una concepció teòrica.

Cal precisar quin és el mètode per abordar críticament la categoria del «partit-classe». És necessari, per una banda, sotmetre a una crítica tant el seu error conceptual com els efectes pràctics de la seva aplicació (el gradualisme, l’adaptació reformista, etcètera). Però, per altra banda, no es tracta simplement de rebutjar aquesta categoria, sinó d’historitzar-la. En aquest cas, no apareix merament com un error ja que, fins a un cert punt, es correspon bastant bé amb el que s’esdevenia a finals del segle XIX. Per dir-ho breument: la socialdemocràcia alemanya, en cert sentit, era el partit de tota la classe treballadora, i comprenia en el seu si un conjunt d’organitzacions obreres: sindicals, juvenils, culturals, associatives. I una experiència d’aquest tipus té més a dir-nos que els conceptes explícits amb els quals els seus contemporanis van entendre el que feien.

La ruptura de Lenin: el partit d’avantguarda

Fer un balanç seriós i recuperar críticament el llegat teòric de Lenin suposa partir d’una diferenciació respecte dels corrents majoritaris en l’esquerra revolucionària que, considerant-se hereus directes del bolxevisme, van reduir «el leninisme» a la fórmula de l’hipercentralisme i del monolitisme organitzatiu, que es correspon més aviat a la «bolxevització» imposada per Zinóviev a partir del V Congrés de la Internacional Comunista, al començament de la seva estalinització.

Quin és el nucli de ruptura que aporta Lenin a la teoria socialista del partit? Com han emfasitzat diversos autors (el treball de Lars Lih, principalment), no es tracta que Lenin es proposés el 1903 o el 1912 de construir un «partit d’un nou tipus» basat en una nova forma de disciplina, en la hipercentralització i en el rebuig del partit de masses socialdemòcrata. Al contrari, la seva referència era l’SPD, i Lenin volia adaptar aquest model exitós a les condicions de l’autocràcia russa. Però això no significa que no hi hagi en Lenin cap originalitat en aquest aspecte. Al revés, s’hi produeix un desplaçament que pot definir-se, sense exagerar, com una «revolució en la revolució».[ii]

En la famosa discussió amb Màrtov sobre els estatuts, que divideix bolxevics i menxevics, Lenin desenvolupa una ruptura explícita amb la concepció heretada del «partit de tota la classe». Insisteix que tota identificació entre partit i classe és desorganitzadora i confusionista. Tan sols han de ser membres del partit els obrers més conscients, juntament amb la intel·lectualitat socialista provinent de la petita burgesia. Només a través de la mediació del partit la classe pot despullar-se de la seva subordinació a la burgesia i convertir-se en subjecte. Aquest no ha de limitar-se a acompanyar i il·luminar l’experiència de les masses, sinó que s’ha d’anteposar a aquesta experiència: posseir una anàlisi general de la conjuntura i la situació relativa dels diferents conflictes particulars, dur a terme una avaluació permanent de les correlacions de força, agitar consignes adequades a un determinat moment polític i ser capaç d’assenyalar el rumb a prendre. «La idea és la d’un partit estratega, un partit que organitza les lluites proposant els seus objectius i que pot, per altra banda, organitzar i limitar les derrotes, preparant la retirada quan sigui necessari».[iii] Les qüestions relatives al règim intern són secundàries pel que fa a aquest punt. El Què fer?, que se sol prendre com a referència del suposat intent de construir un «partit d’un nou tipus» basat en l’hipercentralisme i el monolitisme, és qüestionat successives vegades per Lenin, que en redueix la vigència a una conjuntura específica que dura uns dos anys.

Reconèixer l’heterogeneïtat i complementarietat de diferents formes organitzatives és indispensable per construir internacionalment un nou pol polític que pugui desenvolupar un paper equivalent al que va acomplir la socialdemocràcia fins a 1914 i els partits comunistes durant els anys 1920.

De la mateixa manera que el «partit-classe» es correspon amb una concepció evolutiva i gradualista de la transició al socialisme, el partit d’avantguarda es relaciona amb una altra concepció del temps, de la història i de l’estratègia. La lluita no té un desenllaç anticipat: el partit pren iniciatives, genera esdeveniments, actua sobre les relacions de forces. D’aquí que Bensaïd defineixi el partit com «un operador estratègic, una espècie de caixa de velocitats i d’operador de canvi de vies de la lluita de classes». El caràcter volcànic i brusc de la lluita de classes mereix un operador disposat a fer salts, impulsar els avenços i organitzar les retirades. Com un Maquiavel del marxisme, Lenin descobreix el terreny específic de la política, que havia estat reduït sigui per una concepció evolucionista de la història, per una filosofia de la unitat del subjecte i l’objecte en el procés històric, o bé per un optimisme sociològic que confia que la simplificació de l’estructura social fa supèrflua la mediació política. Al llarg del debat marxista dels segles XX i XXI veurem com aquests tòpics reapareixen en algunes de les concepcions subjacents en la crítica a la «forma-partit»: el gradualisme, la metafísica del subjecte o el determinisme sociològic.

Partit i populisme d’esquerra

Després d’interpretar els termes clàssics del debat marxista sobre el partit, què podem dir de les experiències de partit més recents, que no semblen ajustar-se a cap dels «models» anteriors? Els darrers anys, la construcció de nous partits s’ha desenvolupat majoritàriament sota l’ègida del «populisme d’esquerra», que es correspon a una hipòtesi estratègica i un model organitzatiu alternatius.

L’aparició de múltiples experiències populistes de tipus divers els últims anys (no només «d’esquerra») és perfectament comprensible, però per raons molt diferents de les que els seus apologetes esgrimeixen, en general influïts per la teoria postmarxista de Laclau i Mouffe. L’eficàcia discursiva de lideratges carismàtics per produir una gran mobilització electoral no troba la seva explicació en una «ontologia discursiva», sinó en raons estructurals. A saber: les dècades d’ofensiva neoliberal i de desindustrialització, que deixen un moviment obrer més dèbil i fragmentat, la ruptura de les tradicions d’esquerra producte de la derrota del projecte socialista al segle XX, el retrocés de la consciència política i dels lligams de solidaritat en la classe treballadora, el pes dels mitjans de comunicació de masses i les noves tecnologies en la constitució de les identitats polítiques, el retrocés dels partits tradicionals.

La crisi del capitalisme neoliberal condueix a l’augment del malestar social, fins al punt que recurrentment desemboca en explosions socials, en un marc de debilitat de les forces orgàniques de la classe treballadora, heretat del cicle anterior. Aquesta escletxa és el terreny ideal per a la irrupció de lideratges carismàtics, que passen per sobre de qualsevol mediació organitzativa per dirigir-se a la mobilització electoral  per mitjà d’un ús hàbil dels mitjans de comunicació. L’hiperlideratge sol percebre com un obstacle, com una limitació o com un compromís innecessari la mediació de partit, i com una tasca inútil per a la implantació social. La fantasia última del líder populista és, utilitzant l’expressió de Josep Maria Antentas, la utopia burocràtica del partit sense militants. Fins a un cert punt, les formes de participació plebiscitàries per internet, que han establert un vincle «líder-massa» 2.0, i que van implementar amb un èxit relatiu Podemos i La France Insoumise, s’han acostat bastant a aquesta utopia, i han mostrat el menyspreu populista per la construcció duradora de partits de masses.

Hi ha un altre aspecte a tenir en compte en la generalització d’experiències populistes. Durant els últims anys hem assistit successives vegades a un desplaçament de «la protesta al partit». L’activisme que sorgeix de les lluites inicialment se sol proposar alguna cosa semblant a la idea de «canviar el món sense prendre el poder», desestimant la lluita política i prioritzant els moviments socials. Però sorprenentment, aquest activisme també ha mostrat que pot desplaçar-se de manera relativament ràpida i sense gaire dificultat cap a un enfocament populista en les qüestions polítiques i electorals. Això pot ser menys paradoxal que no sembla.

Per començar per l’aspecte més superficial, les formacions populistes d’esquerra (i Podemos n’és el cas paradigmàtic) solen fer seva la crítica als partits i a les formes polítiques tradicionals, i es reapropien, per als seus fins, de la crítica a les mediacions partidàries i sindicals. A això hi afegeixen que, sovint, es doten d’instàncies de base que puguin discutir qualsevol cosa… sempre que no s’estableixi un lligam orgànic entre la militància de base i la direcció política. L’autonomia i la descentralització dels òrgans de base són el revers de l’autonomia que s’autoassigna el vèrtex polític per conduir la lluita política i electoral. Els cercles de Podemos en van ser un exemple paradigmàtic. Ara bé, l’aspecte central és el següent. Si es considera que els moviments socials són el centre absolut de l’activitat militant i es desestima la lluita política, aquesta centralitat es pot desplaçar des d’un rebuig absolut a la qüestió del poder cap a un enfocament pragmàtic i possibilista.

La fantasia última del líder populista és, utilitzant l’expressió de Josep Maria Antentas, la utopia burocràtica del partit sense militants.

Si el centre és el poder social, podem delegar o donar suport a formacions de tota mena en el pla polític perquè, al capdavall, es tracta d’una qüestió secundària, tàctica i subordinada. L’«autonomisme» troba així una zona de contacte molt ràpida amb el neoreformisme populista. Es pot combinar, d’una manera raonablement coherent, la centralitat teòrica dels moviments socials amb un fort pragmatisme en la qüestió governamental. Portat a l’extrem, l’absència d’activitat per sota pot convertir-se en la coartada ideal per convertir l’activitat governamental en una gestió prosaica «del que és possible» («no hi ha pressió social per anar més enllà»). Aquest recorregut, teòric i pràctic, és impactantment habitual en les noves experiències polítiques i fins i tot en la trajectòria individual de molts dels líders polítics emergents.

És significatiu que això recordi la lluita de Lenin contra els «economicistes». Aquests darrers no descartaven completament la lluita política, sinó que consideraven que el terreny fonamental de l’activitat revolucionària era la lluita econòmica i reivindicativa en el sindicat. La lluita política, doncs, es podia delegar als partits burgesos més progressistes. En el cas dels «economicistes» russos, com de part dels moviments socials contemporanis, el rebuig de la lluita política pot fer coherents un fort radicalisme verbal i una feina seriosa des de baix amb una política pragmàtica i oportunista en el terreny governamental.

També hi ha una raó d’aquest desplaçament «de l’autogestió al populisme», en què s’entrellacen els aspectes estratègic i organitzatiu. La natura descentralitzada i local del nou activisme li impedeix de generar formes d’unitat i coherència política pels seus propis mitjans, a causa de la seva pròpia naturalesa descentralitzada, i acaba unificant-se entorn d’un poder vertical que agrega elements heterogenis en situar-se per sobre seu i homogeneïtzar-los des de dalt. Si es pogués resumir en una sola fórmula la proposta organitzativa de Laclau seria aquesta: unificació «des de dalt» d’un conjunt heterogeni de demandes, esquivant qualsevol mediació, per donar lloc a un agent social coherent (el poble) i a un agent polític (el líder). Anton Jäger va suggerir un paral·lelisme pertinent per descriure aquesta dinàmica. Això s’assembla molt, diu Jäger, al «sac de patates» que, segons Marx, era la pagesia minifundista francesa, i que explicava l’emergència del bonapartisme. La identitat dels interessos dels pagesos «no engendra», deia Marx, «cap comunitat, cap unió nacional ni cap organització política». I atès que aquests pagesos «no poden representar-se» pels seus propis mitjans, «han de ser representats» per un agent exterior: així neix el bonapartisme.

No es tracta de rebutjar taxativament la tàctica o el «moment populista». Pot, en certes circumstàncies, complir un paper positiu. Si incloem la figura de Bernie Sanders en aquesta categoria, és evident que ha servit per empènyer a una radicalització de la joventut i per produir un renaixement inesperat del socialisme nord-americà. En certs contextos, el «moment populista» pot complir un paper positiu i obrir una escletxa perquè avancin els socialistes. Però hem de tenir en compte que les seves virtuts són també els seus vicis. La seva capacitat d’irrupció política és difícilment separable de la seva independència de les mediacions polítiques (perquè d’això es tracta l’hiperlideratge), i a llarg termini els elements negatius poden ofegar els positius. Les tendències verticalistes i antidemocràtiques no s’han d’atribuir a característiques particulars dels dirigents (el personalisme o el cabdillisme de Pablo Iglesias, en el seu cas), sinó a condicions estructurals d’experiències que operen en la lluita electoral i l’acostament al poder en un context de debilitat de les forces orgàniques de la classe treballadora i, sovint, amb l’objectiu explícit d’evitar les mediacions organitzatives. Aquestes tendències poden atenuar-se si es disposa dels contrapesos necessaris, però no es pot suprimir sense més ni més. El «moment populista» pot complir un paper positiu a condició que percebem la tendència contradictòria entre l’hiperlideratge i la lenta construcció de partits i sindicats de masses que necessitem.

A mode de conclusió

Una teoria de l’organització es troba íntimament vinculada amb una hipòtesi estratègica sobre la revolució. El partit d’avantguarda de Lenin, així com el «partit-classe» de Marx i la socialdemocràcia europea, s’emmarquen en hipòtesis estratègiques dissímils.

Per a la socialdemocràcia, la lluita anticapitalista es basava en un desenvolupament social i polític gradual, en el qual el partit es concentra a desenvolupar tasques culturals, educatives i ideològiques en la classe treballadora, amb l’ajuda de la conquesta de reformes socials, amb l’aspiració que el capitalisme acabaria caient com una fruita madura després d’un procés històric extens. En una època en què els mecanismes d’integració de la classe treballadora al sistema social amb prou feines estaven començant, aquesta estratègia va donar lloc a immenses construccions culturals i socials per part del moviment obrer. La socialdemocràcia alemanya i el laborisme anglès són les expressions més grans de la «societat dins de la societat» que va significar el socialisme europeu a començaments del segle XX. La vida del treballador es desenvolupava gairebé per complet a àmbits pertanyents o vinculats al partit (el sindicat, la biblioteca, la cooperativa, la casa de cultura, el club, etcètera), cosa que donava lloc a un immens espai públic de la classe treballadora. La traïció socialdemòcrata davant de la Gran Guerra, en el marc d’una estratègia gradualista, reformista i progressivament conservadora, sol obliterar la mirada sobre el fenomen global més significatiu. L’experiència de 1917-1923 –amb processos revolucionaris que travessaven bona part d’Europa, protagonitzats per fraccions revolucionàries que trencaven amb el reformisme socialdemòcrata– només va ser possible pel precedent d’aquell immensa i llarga feina cultural, sindical i associativa.

En certs contextos, el «moment populista» pot complir un paper positiu i obrir una escletxa perquè avancin els socialistes.

Aquesta treball previ, protagonitzat pel socialisme europeu, va demanar unes altres formes organitzatives, més laxes, més obertes, que les pròpies de l’enfrontament directe amb l’Estat que després es generalitzarien i també podrien demostrar la seva eficàcia. Fins i tot en societats amb un escàs desenvolupament de les institucions de la societat civil, com l’autocràcia russa, no es pot dimensionar l’efectivitat de les estratègies d’enfrontament i dels partits de combat sense reconèixer les dècades de construcció social i política que la socialdemocràcia hi va desenvolupar des del segle XIX. La vinculació entre la socialdemocràcia com una organització laxa i oberta i el partit d’avantguarda com a homogeni i compacte és correcta, però també parcial. Es podria suggerir, així, que la primera està associada amb la democràcia i la segona amb el centralisme. Mereixeria un altre espai posar en relació la natura del «partit de tota la classe» amb l’aparició d’un enorme aparell burocràtic, com va esdevenir-se amb la socialdemocràcia alemanya i europea, i la relació entre el concepte de partit d’avantguarda i el pluralisme polític (contra la típica associació entre el bolxevisme i el partit únic). Per dir-ho breument, reconèixer la distinció entre el partit i la classe condueix a reconèixer diferents partits obrers. Val la pena recordar, per il·lustrar això, que Lenin adopta un enfocament democràtic i pluralista en el debat sindical de 1921.

Una estratègia socialista ha de ser, simultàniament, estratègia de desgast i d’enfrontament. Despullada de les ingènues connotacions espontaneistes, hem de recuperar i actualitzar les millors intuïcions de la concepció del «partit-classe»: l’obertura i ductilitat organitzativa, el foment d’instàncies d’autoorganització que envolten el partit, l’arrelament en les tradicions i identitats culturals de la classe treballadora. La «fusió» entre el partit i la classe, no com un concepte teòric literal, sinó com un projecte de construcció partidària: que el partit influeixi i s’insereixi tant com pugui en la vida quotidiana de milions d’explotats. A la vegada, un concepte de «partit-estratega», separat de tot monolitisme, és indispensable per enfrontar-se a l’Estat capitalista, resistir les pressions reformistes i oportunistes i respondre als temps i contratemps de la lluita de classes, i a les seves acceleracions.

Posant èmfasis diferents i amb les seves corresponents limitacions teòriques, tant Marx com Lenin, en els seus millors moments, semblaven sensibles a aquesta pluralitat organitzativa de la classe treballadora. Marx funda la concepció del «partit-classe» però alhora considera necessària l’organització diferenciada dels comunistes com a destacament polític d’avançada, tal com queda assenyalat a les darreres pàgines del Manifest (la «fracció més decidida»). Lenin, per la seva banda, desenvolupa el bolxevisme com a fracció del POSDR, és a dir, com a corrent intern d’un ampli i descentralitzat moviment socialdemòcrata. El bolxevisme mateix s’ha d’entendre com un moviment ampli, caracteritzat per un intens debat intern, una lluita de tendències constant i una vida deliberativa en permanent metabolisme amb la classe treballadora. Lluny del monolitisme amb què sol associar-se, el Partit Bolxevic va ser una col·lectivitat militant educada entorn de punts de referència fonamentals: la lluita contra el tsarisme, la desconfiança a la burgesia liberal, la independència de classe. No va tenir una idea rígida sobre les tasques de la revolució i això li va permetre de canviar substancialment el seu marc estratègic (ni més ni menys!) enmig d’una crisi revolucionària. Això diu molt del concepte de partit posat en acte: una força oberta i viva, antidogmàtica, que manté qüestions estratègiques obertes, sotmeses al debat i l’experiència, fins i tot en aspectes clau. El contrari del que la majoria del «leninisme realment existent» ha fet durant dècades.

Fins i tot és possible afirmar que el partit bolxevic que encapçala la Revolució d’Octubre no experimenta un simple «salt» en la influència, com defineix l’explicació convencional. És més just definir aquest procés, seguint David McNally, com una mutació: l’emergència en els fets d’un nou partit. Un gran mèrit bolxevic va ser haver estat l’estructura que va mantenir la continuïtat política i organitzativa que va permetre que naixés aquest «nou partit». Diu McNally:

Si bé és cert que hi ha elements importants de continuïtat al llarg de la història del bolxevisme, els elements de continuïtat, d’escletxes brusques que efectivament van produir una nova organització, particularment el 1917, són igualment centrals. De fet, sense aquestes ruptures no hi hauria hagut un partit revolucionari de masses el 1917. Quan Lenin va argumentar a principis de 1917 que «el vell bolxevisme ha de ser descartat» assenyalava la importància vital, precisament, d’aquestes ruptures històriques. El partit de la revolució era, en un sentit molt real, un nou partit. Es tractava d’una fusió dels bolxevics anteriors a 1917 amb múltiples corrents i capes socials: amb el grup de Trotski (la Mezhrayonka o internacionalistes), alguns els líders clau dels quals, com Lunatxarski o Joffe, es van unir immediatament a la direcció del partit, igual que Trotski (amb la condició, acceptada per Lenin, que no haguessin d’anomenar-se a si mateixos bolxevics); amb els corrents associats a l’anarcosindicalisme i els socialistes revolucionaris d’esquerra; i, de manera crucial, amb una capa aclaparadorament jove de treballadors revolucionaris. El que en va sorgir va ser una cosa radicalment nova, una síntesi de múltiples corrents revolucionaris dins del moviment de la classe obrera russa sota un conjunt de perspectives polítiques que van trencar amb moltes de les tradicions històriques del bolxevisme, i a les quals es va oposar bona part, sovint una majoria, del seu lideratge històric.[iv]

Despullats dels fonaments espontaneistes i gradualistes, per una banda, i alertats davant dels riscos avantguardistes, de l’altra, les «dues ànimes» de la teoria marxista de l’organització suavitzen la seva oposició per manifestar-se com a moments interns d’un procés de construcció organitzativa ampli i polifacètic, fonamental per construir nous partits revolucionaris de masses. Reconèixer l’heterogeneïtat i complementarietat de diferents formes organitzatives és indispensable per construir internacionalment un nou pol polític que pugui desenvolupar un paper equivalent al que va acomplir la socialdemocràcia fins a 1914 i els partits comunistes durant els anys 1920. Novament, val la pena recuperar les intuïcions de Marx i Lenin per, enfilats a espatlles de gegants, mirar amb ulls nous el nostre temps. De vegades el gest antidogmàtic més gran no passa per trencar amb la tradició, sinó per entendre-la adequadament.


[i] Kautsky, K., El camino del poder, Ed. Grijalbo, México D.F., 1968, p. 65.

[ii] Bensaïd, Daniel. Estrategia y Partido, Sylone.

[iii] Bensaïd, D., «Estrategia y partido»: un curs de formació, disponible a: http://danielbensaid.org/Estrategia-y-partido?lang=fr.

[iv] McNally, David, «The period, the party and the next left», a: http://socialistworker.org/2019/03/22/the-period-the-party-and-the-next-left

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Editor de Jacobin América Latina

Comentaris

El partit i els seus descontents

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.