El municipalisme comunista que guanya a Àustria

Àustria sembla estar fermament en mans de la dreta. Però a Graz un petit partit intenta sortir de l’oposició amb una política de classe radical. Una fórmula que arriba a tothom.

El municipalisme comunista que guanya a Àustria

Àustria sembla estar fermament en mans de la dreta. Però a Graz un petit partit intenta sortir de l’oposició amb una política de classe radical. Una fórmula que arriba a tothom.

La ciutat austríaca de Graz havia de celebrar eleccions municipals a més tardar el febrer del 2022. Però a finals del juny, l’alcalde, Siegfried Nagl, del Partit Popular Austríac (ÖVP), va decidir avançar les eleccions de la que és la segona ciutat d’Àustria i la capital de l’estat federal d’Estíria al 26 de febrer. El soci de coalició de Nagl, el nacional-populista Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), va reaccionar a la decisió amb indignació. Pel que sembla, l’anunci els va agafar d’imprevist. Pel que es rumoreja, Nagl vol canviar el seu soci de coalició ultradretà pels Verds, nominalment d’esquerra moderada, però en veritat complaents amb la dreta: la transposició de la coalició entre conservadors i verds que governa a escala nacional a les relacions polítiques de la ciutat, de 300.000 habitants.

Un dels seus adversaris, més aviat poc comú, és un partit que se situa a l’esquerra del centre, i en veritat molt més a l’esquerra. En les darreres enquestes d’intenció de vot, el Partit Comunista d’Àustria (KPÖ) —un partit que es manté tossudament en el seu radicalisme, com el seu nom suggereix— és segona força per darrera dels conservadors.

Ben bé nou no es. En les dues darreres eleccions municipals a Graz des del 2012 el KPÖ ha estat de fet la segona força i en les quatre eleccions des del canvi de segle ha aconseguit percentatges de dues xifres. A les darreres eleccions, a l’any 2017, el partit va arribar fins i tot al 20’3% dels vots i va aconseguir així 12 escons al consell municipal (Gemeinderat) i al senat de la ciutat (Stadtsenat). En comparació, els altres dos partits a l’esquerra del centre, Els Verds i el Partit Socialdemòcrata d’Àustria (SPÖ), van aconseguir tots junts 11 escons. D’aquesta manera, els comunistes de Graz van aconseguir per segona vegada a la seva història superar la marca del 20%, una fita que havien assolit per darrer cop l’any 2003.

Que el KPÖ s’hagi establert com una força consolidada a la segona ciutat d’Àustria és, tenint en compte el seu programa desacomplexadament radical, encara més sorprenent. A escala nacional el partit té un paper marginal: a les eleccions al Parlament (Nationalrat) rep al voltant d’un 1% dels vots. El seu èxit a Graz es presenta en un contrast clar amb les tendències polítiques dominants a Àustria, on el declivi constant de la classe política i l’avanç del populisme de dretes són els desenvolupaments polítics més importants de les darreres dècades. Com han aconseguit els comunistes de Graz, a desgrat de la situació política a Àustria, assolir aquesta importància?

Sobreviure en l’era post-soviètica

Durant la major part del segle XX el KPÖ va ser un partit comunista relativament ortodox en el marc de relacions europees occidentals. Es reconeixia en el marxisme-leninisme i en la majoria de qüestions tenia una línia prosoviètica. A diferència, però, dels seus partits germans a països com França o Itàlia, mai va aconseguir tenir una influència en les masses, un fet atribuïble a la força tradicional del SPÖ a la classe obrera austríaca. Després que el KPÖ no aconseguís superar el llindar del 4% a les eleccions legislatives de l’any 1959 i quedés fora del Parlament va funcionar principalment com a refugi per a intel·lectuals i activistes convençuts i amb una visió global.

La desintegració de la Unió Soviètica l’any 1991 va significar una crisi existencial per al KPÖ. Com a reacció, la direcció del partit a Viena va perseguir al llarg de la següent dècada una estratègia de modernització, en el marc de la qual es distancià oficialment del marxisme-leninisme i s’allunyà definitivament de la seva oposició d’esquerres a la Unió Europea, que, a diferència dels euroescèptics del populisme ultradretà, no es basava en un nacionalisme xovinista, sinó en una anàlisi de la UE com a instrument per a la desregulació econòmica i la privatització. La secció del KPÖ a Estíria va considerar aquest intent d’anar al compàs dels temps com una traïció als principis del partit. Tot i que va aconseguir evitar-se una escissió, el partit a Estíria manté des d’aleshores una política autònoma a la del partit a escala nacional.

El seu èxit és indisputable. El KPÖ d’Estíria no només ha convertit Graz en un dels seus bastions, sinó que a totes les eleccions a aquest estat federat des del 2005 aconsegueix al voltant del 5%. Des d’aleshores Estíria és l’únic estat federat austríac en el qual està representat el KPÖ en el Parlament regional. Això ha possibilitat al partit a Estírica obrir la seva pròpia escola de formació: una combinació d’escola de partit i centre cultural.

Un concepte d’èxit

Per sorprenent que pugui semblar la força que té el KPÖ a Graz i a Estíria, la fórmula d’èxit del partit no és complicada.

Guiat per un compromís ferm amb una política de classe, el KPÖ a Estíria s’ha concentrat en unes quantes qüestions que afecten als treballadors, però que acostumen a ser oblidades pels grans partits. En comptes de tractar aquests temes només durant la campanya electoral, el KPÖ a Estíria ha aconseguit, gràcies al seu treball a llarg termini, millorar la vida de molts dels seus residents tot i els seus mitjans limitats.

L’exemple més destacat és l’habitatge, un tema quotidià durant dècades del partit. En les eleccions municipals a Graz del 1988, el KPÖ, amb una campanya enfocada en l’augment dels preus dels lloguers, aconseguí un 3’1% dels vots, i amb ells un escó al consell municipal. A continuació establí un telèfon d’emergència per a llogaters que proporcionava assessorament, també legal.

En l’espai de 10 anys el partit duplicà el seu percentatge de vots a Graz: a les eleccions municipals del 1998 aconseguí el 7’9% dels vots, quatre escons al consell municipal i un al senat de la ciutat, l’òrgan executiu del govern municipal de Graz. Després, el llavors president del KPÖ de Graz i recentment escollit membre del senat, Ernest Kaltenegger, anuncià que reduiria el seu salari de 6.000 euros mensuals a 2.000 —el salari mig d’un treballador especialitzat a Àustria— i destinaria la resta a un fons social per ajudar a persones amb problemes per fer front al pagament dels seus lloguers i altres despeses diàries. Des del 1998 els diputats del KPÖ al consell municipal i al Parlament d’Estíria han continuat la proposta de Kaltenegger i destinat gairebé 2’5 milions d’euros a més de 20.000 persones i famílies necessitades.

Molts comentaristes, entre ells alguns d’esquerres, han criticat el fons social del KPÖ d’Estíria perquè suposadament té més a veure amb una obra de caritat que amb una praxi política. Aquesta crítica passa per alt no obstant que el partit, a causa de la limitada influència dels partits de l’oposició dintre del marc legal, té poques possibilitats de proporcionar avantatges materials als seus votants. I malgrat aquesta situació, els comunistes de Graz han mantingut les seves promeses i demostrat així que estan disposats a implicar-se personalment en la millora de les condicions de la vida diària de la gent. Amb això no només han aconseguit la confiança de milers de votants: per a molts habitants de Graz el mot «comunisme» està vinculat ara a associacions positives.

«El comunisme és una utopia, es tracta sempre de la qüestió de com materialitzes aquesta idea», va dir la candidata del KPÖ a l’alcaldia i presidenta del partit a Graz, Elke Kahr, fa poc en una entrevista. «Estic orgullosa de ser a un partit que sempre està al costat del treballador i no de les empreses i els assessors fiscals. Estic orgullosa perquè els comunistes van ser els activistes en la resistència contra el nazisme.»

Per què no passa a altres llocs?

El KPÖ està en disposició de repetir el seu èxit electoral del 2017 als propers comicis. Segons una enquesta recent, el KPÖ se situa al voltant del 20%, clarament darrere del ÖVP, amb un 36%, però en segona posició molt per davant d’Els Verds, amb un 14%, el FPÖ, amb un 12%, i el SPÖ, amb un 11%.

Si les xifres el dia de les eleccions acaben assemblant-se a aquestes, és ben bé segur que el KPÖ seguirà a l’oposició i Graz continuarà governada per una altra coalició sota la direcció dels conservadors, perquè fins i tot si els partits a l’esquerra del centre aconseguissin superar el 50%, seria improbable que el SPÖ i Els Verds donessin suport a un govern encapçalat pel KPÖ. Sobretot convé dubtar que els representants d’Els Verds votessin per Elke Kahr en comptes de per Siegfried Nagl per a ocupar l’alcaldia, ja que això tindria conseqüències negatives a la coalició de govern entre els conservadors i els ecologistes a escala nacional.

Foto: Wikipedia – Elke Kahr

Fins i tot tenint en compte tot això, atès el declivi durant dècades del SPÖ i el dramàtic gir a la dreta d’Els Verds d’ençà la seva participació al govern de coalició federal, l’arrelada popularitat del KPÖ a Graz és gairebé l’únic raig d’esperança en un panorama polític més aviat poc engrescador per a l’esquerra austríaca. Però si els comunistes a Graz han aconseguit crear quelcom únic, no hi ha cap motiu per pensar que el seu èxit no seria possible a altres llocs.

Des dels vuitanta si fa no fa, bona part del pensament estratègic sobre una política d’esquerres considera que les reivindicacions de classe han de reformular-se per tal de poder arribar a àmplies capes de la població. Per bé que l’extensa literatura sobre «populisme d’esquerres» té un cert valor, l’experiència del KPÖ ens mostra que l’èxit de la nostra política no depèn sobretot de com se l’empaqueta.

Encara que vivim a l’època del neoliberalisme, a tot el món troben de nou ressò reivindicacions associades a la classe, també per part de polítics representants dels socialistes o comunistes, contradient l’estesa opinió que aquestes polítiques són signe d’una identitat tòxica. Però per als partits d’esquerres una cosa és plantejar demandes populars i una altra de ben diferent és aconseguir la confiança de potencials votants, i conservar-la.

Per tenir credibilitat no hi ha cap substitut a l’intercanvi directe amb els ciutadans sobre els temes que els afecten directament. En tota la regió de parla alemanya hi ha algunes iniciatives encoratjadores amb un impuls similar, com ara la proposta a Berlín d’expropiar Deutsche Wohnen i altres immobiliàries.

Aquesta mena de pràctica política exigeix als activistes més esforços i una major implicació que la manera de fer de la resta de partits, que segueixen recolzant-se sobretot en els mitjans de comunicació afins i la propaganda electoral. Però si al que aspirem veritablement és a una transformació de l’ordre capitalista, hem de tenir en compte que caldrà un esforç molt més gran. Això no obstant, els intents per organitzar de manera directa als assalariats pot portar a resultats remarcables. Exactament això és el que demostra l’improbable èxit de comunistes reconeguts en una ciutat i en un país que des de fa temps és governat pels conservadors.

Article publicat originalment a Jacobin Alemanya

Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Adam Baltner és professor i traductor a Viena. També és editor a mosaik-blog.at.

Comentaris

El municipalisme comunista que guanya a Àustria

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.