El Moviment Socialista i l’alternativa a la secta

Aquest article és, per una banda, un intent de situar l'aportació crítica de l'anomenat Moviment Socialista i; per alta, una reflexió al voltant de les seves possibles traduccions organitzatives, així com de les seves potencialitats i riscos.

El Moviment Socialista i l’alternativa a la secta

Aquest article és, per una banda, un intent de situar l'aportació crítica de l'anomenat Moviment Socialista i; per alta, una reflexió al voltant de les seves possibles traduccions organitzatives, així com de les seves potencialitats i riscos.

D’un temps ençà, irromp al debat polític radical una posició, més o menys coherent entre diversos nuclis polítics, que hi ha qui comença a identificar com a Moviment Socialista.

Un dels seus principals focus és el Mugimendu Sozialista basc, amb la seva organització juvenil Gazte Koordinadora Sozialista (GKS) com a principal referent, i el seu centre editorial Arteka. Però la matriu de la seva aportació crítica és irradiada per altres nuclis com el podcast Cafè Marx, la publicació contracultura, la organització juvenil aragonesista Purna -que ha adoptat aquesta matriu crítica en la seva VIII Assemblea Nacional, sectors de l’espai comunista castellà, del moviment per l’habitatge d’influència autònoma o de l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista catalana, ARRAN.

Aquest espai polític reivindica la necessitat d’una teoria revolucionària conscient i, concretament, la centralitat de la Crítica de l’Economia Política (CEP) —això és, la comprensió nuclear de la societat moderna en la llei del valor— i les profundes implicacions polítiques d’aquesta concepció. La CEP és reivindicada «com a nucli del procés socialista, […] mediació entre les lluites i conflictes vius portada a terme en simultani a una crítica de la lògica de la reproducció capitalista, que permet la recomposicio ideològica i política d’un moviment revolucionari».

De la insuficiència teòrica dels espais pre-existents se’n desprendrien desviacions de sensible calat polític (reformisme1, estatisme2, obrerisme3, nacionalisme4, autoritarisme, fragmentarisme, etc.).

La irrupció d’a quest corpus crític ha dinamitzat el debat polític radical dels darrers temps, deixant interessants polèmiques —sobre les quals haurem de tornar una vegada i una altra en els propers temps— al voltant dels serveis públics, els límits de la participació institucional o l’articulació de les lluites anomenades «parcials» des d’una perspectiva revolucionària.

No obstant, l’amplificació del MS també ha suscitat replegaments refractaris i patrimonialistes per part dels diversos corporativismes, la qual cosa és lògica, doncs del paradigma ideològic i organitzatiu que aquest moviment vol esmenar depenen sentiments de pertinença i identitat, feines i sentits vitals en temps d’extrema fragilitat social.

El debat que més ha remogut els ànims és el referent a la qüestió organitzativa.En aquest plànol, el MS estaria cercant, en termes del marxista nord-americà Hal Draper, l’alternativa socialista a la secta.

Hal Draper i algunes de les seves obres.

Draper defineix la secta com un espai molt delimitat ideològicament que sol reproduïr-se al marge dels espais i institucions orgànics del proletariat i que, molt sovint, està constituït per fraccions de classe que no troben proporcionalitat en la composició del gruix de les classes populars. Malgrat això, la secta es percep a sí mateixa com un futur partit revolucionari de masses al que s’arribarà per un creixement gradual i la subordinació, presa o depuració d’altres espais. L’auto-reproducció és per a la secta un objectiu en sí mateix i un criteri d’èxit. El mètode de la secta és la performació del partit de masses, ja sigui en les seves publicacions, organigrames o línies discursives de majories.

Però el partit de masses no es performa sinó que es desenvolupa integralment en la lluita de classes. Marx, de fet, «no es referia —amb partit— a una organització específica, sinó més bé a la totalitat de les forces que lluiten contra el capitalisme i per l’emancipació social». Essent impossible la miniaturització del partit de masses, sols resta plegar-se sobre la vida interna ritualitzada, endogàmica i conspirativa en la que la mentalitat de secta es troba còmoda. «Més enllà d’aquesta vida interna, la dura realitat de l’aïllament i la impotència es fa insofrible, al no tenir la més mínima semblança amb la vida exterior d’un partit de masses».

Partint d’aquesta caracterització, no és difícil identificar a alguns espais polítics pre-existents elements de la lògica sectària. No obstant això, per a qui escriu aquestes línies, no és difícil imaginar el desenvolupament d’aquestes mateixes lògiques, en la seva versió esquerranosa, en el desplegament de segons quines propostes organitzatives que avui poden intuïr-se entre alguns focus politics tendència del MS. L’estetització de les seves tesis i l’auto-afirmació identitària per oposició —més encara en les dinàmiques socials pròpies dels moviments juvenils— són amenaces presents.

La traducció organitzativa més desenvolupada d’aquesta tendència és l’erigida a Euskal Herria pel Mugimendu Sozialista, amb un organigrama pràcticament escindit de l’Esquerra Abertzale. Aquest moviment , encara ha de demostrar totes les seves potencialitats i presenta no pocs riscs. Sols en la seva praxi podrà provar-se la idoneïtat del seu plantejament.

Font: Marxist.com

Si bé les comunistes no hem de témer les escissions organitzatives -i cerquem activament l’escisió ideològica, la independència ideològica, contra el reformisme- tampoc no hem de caure en la fetitxització de les mateixes. Seria un error fruït de la frustració i la impotència pensar que l’escissió, la presa aparatista o la destrucció dels espais pre-existents comportarà automàticament, en qualsevol conjuntura, l’enfortiment d’un moviment comunista tal i com el pensa el MS.

Adorno va sostenir que «teoria i praxi no són immediatament una, ni absolutament diferents, la seva relació és una relació de discontinuïtat». Si bé no hi ha pràctica revolucionària sense teoria revolucionària, aquesta última no és «una colometa rostida presta a acudir a la boca del revolucionari famolenc de saber què fer»; sols en la lluita podrà dirimir-se l’optimitat de les apostes polítiques que derivem de la nostra crítica i ni la més lúcida aproximació teòrica, malgrat ser necessària, serà per sí mateixa garantia d’una praxi revolucionària exitosa.

Arribades a aquest punt, considero necessari entendre que, en un context de derrota absoluta ja no sols del moviment comunista sinó de les pròpies lluites economòmiques del proletariat, la humilitat epistèmica hauria de ser la predisposició de qualsevol procés socialista. Sols des de l’assumpció del no saber «podrà inaugurar-se una praxi dinamitzadora i una teoria sense enganys».

Retornant a Draper i al «què fer» organitzatiu, des de les tesis del MS, crec pertinent recuperar l’alternativa que proposa l’autor front el camí de la secta: el centre polític. Draper defineix el centre polític com un «centre de propaganda i educatiu no dedicat a la captació de membres, a diferència dels grups afiliatius tancats dins d’uns murs orgànics». Inspirant-se en l’activitat organitzativa de Lenin i la tendència bolxevic, identifica «tres coses que poden aplicar-se gairebé en qualsevol cas i que certament s’apliquen al que nosaltres estem obligades a fer»:

  • Crear un cos de doctrina, un cos de literatura política que expressi un determinat tipus de socialisme revolucionari.
  • Formar quadres obrers i militants al voltant d’aquest centre polític.
  • Establir un «tipus de socialisme» com una presència a les lluites, amb nom i fesomia propis.

«No tenim cap necessitat de preveure o predir exactament com es formarà el partit revolucionari del futur», diu Draper, «però els resultats sols poden ser favorables si aquestes tres tasques es realitzen». Vegem doncs l’estat de desenvolupament d’aquestes tasques al nostre context polític:

  • No són pocs els nuclis de producció i difusió teòriques (incloent editorials, podcasts, seminaris, blogs, grups de formació i debat o magazines) impulsats per militància adscrita a les tesis del MS. Tants altres espais d’anàlisi i divulgació transversals i plurals són participats per aquesta militància, dinamitzant debats molt enriquidors amb altres tradicions polítiques de l’esquerra. Tant el cos de doctrina del MS com el debat radical general s’estan animant i elevant i no sols la seva fonamentació teòrica pren consistència sinó que també enforteix els debats polítics de conjuntura.
  • Els quadres no són erudits contemplatius ni hiper-activistes irreflexius, sinó aquelles militants que entenen com a primordial la crítica teòrica de tot allò aparent i, al mateix temps, tenen la capacitat de dinamitzar les lluites parcials del proletariat participant orgànicament d’aquestes. A la vegada que optimitzen els resultats immediats de les lluites amb la seva experiència organitzativa, els quadres tenen la capacitat de desvetllar en la praxi col·lectiva la lògica interna que subjau als fenòmens socials als què s’enfronten. Contribueixen a elevar l’associació del proletariat i les seves lluites sota una estratègia revolucionària, això és, a esdevenir classe.

Sols en el conjunt d’aquestes disposicions podem parlar estrictament de quadre.

Si bé la derrota històrica del comunisme i del moviment obrer en general va interrompre en gran mesura el relleu de quadres polítics socialistes, no és menys cert que en el darrer cicle aquestes reflexions —o intuïcions aproximades— han orientat a cada vegada més militància a les lluites sindicals des de perspectives radicals, essent tal vegada les apostes del 1er Congrés d’Habitatge de Catalunya el millor exemple d’aquesta tendència.

  • En paraules de Felipe Martínez Marzoa (La Filosofia del Capital, 1983) , la «Revolució significa la desarticulació de la llei econòmica i, el que és el mateix, la integració de tota la producció o càlcul únic assumit per tota la societat». Amb la CEP com a arma primera, el nostre socialisme forma part orgànica de les lluites del proletariat contribuïnt a desvetllar la lògica interna de la reproducció social moderna. Si bé s’ha de participar de les lluites parcials del proletariat des d’una perspectiva revolucionària, el que no ha de fer el nostre socialisme és embrutir intel·lectualment el proletariat tractant de mobilitzar-lo al voltant d’entelèquies reformistes exògenament proposades que, d’altra banda, no han demostrat major poder aglutinador que les «proclames maximalistes». Per a la reordenació de la reproducció social al voltant de les necessitats de les persones i no de les necessitats del capital, és imprescindible la generalització de la comprensió de la CEP en una participació associativa creixent del proletariat. La revolució, encara que exigeix un moment polític de presa del poder per tal de no ser exterminada per l’Estat burgès, és abans que res una revolució social en la que el proletariat s’associa per tal d’emancipar la vida del Capital i de l’Estat a una escala cada vegada superior, dotant-se d’institucions pròpies per tal d’estendre relacions socials no mediades per la mercaderia, això és, la realització del poder comunista. Llavors, el nostre socialisme és un socialisme des de baix que entén que no hi ha dreceres dirigistes a l’auto-emancipació del proletariat, radicalment democràtic en forma i contingut, com a condició de possibilitat.
Felipe Martínez Marzoa i La Filosofía del Capital

Aquesta és la fesomia del nostre socialisme.

Així doncs, indubtablement, les tasques d’un centre polític socialista coherent amb les tesis del MS s’estan desenvolupant, convencent i associant més enllà de les delimitacions organitzatives.

Draper es preguntava en quin moment la tendència Independent Socialism va retrocedir de nou a la ruta de la secta. Serveixi aquesta reflexió per a comprendre quines són -i quines no- les tasques d’un Moviment Socialista que contribueixi a un nou cicle polític comunista sense haver de qüestionar-nos més endavant, com els tocaria fer a Draper i a les seves camarades de l’Independent Socialist Committe, en quin moment vam retrocedir de nou a la ruta de la secta.

Volent fer una passa al front, no en fem dues enrere.

Finalment, apuntar la voluntat d’aquest text d’hipervincular algunes de les diferents aportacions que donen consistència al corpus crític del MS i fer-ho, especialment, al marge de les distorsions fruit de les tensions polítiques que dificulten el debat obert i sincer que és condició imprescindible per a la trobada de punts en comú.


Notes:

1La concepció del poder del Capital com a reducte del poder patriarcal en lloc de com a dominació impersonal del metabolisme social per la raó de la reproducció ampliada del capital estaria propiciant perspectives reformistes de redistribució de la riquesa mitjançant l’Estat, que podria encotillar la lògica del capital amb un ‘bon govern’ socialista garant de la justícia social.

2La conceptualització deshistoritzada de l’Estat com a institució transhistòrica políticament neutral en lloc de com esfera -la del dret i l’Estat- que es genera a partir del fenòmen ‘estructura econòmica’ i que aquest, en sentit estricte, és pròpi de l’Edat Moderna -això és, la llei del valor- (Marzoa, 1983) estaria fundant una desviació estatista.És el propi Marx qui reflexionaria que «totes les revolucions perfeccionaven aquesta màquina,  en lloc de destruïr-la. Els partits que lluitaven alternativament per la dominació, consideraven la presa de possessió d’aquest immens edifici de l’Estat com el botí principal del vencedor» (Marx, 1867) i asseveraria que «la classe obrera no pot prendre senzillament la màquina de l’Estat tal qual està i posar-la en moviment per als seus propis fins» (Marx, 1852). Tal és la importància que dóna Marx a corregir qualsevol traça d’estatisme que considera plasmar aquesta esmena al prefaci de l’edició alemanya de 1872 del Manifest Comunista! Aquesta divisió ja la criticava Karl Marx a Ferdinand Lassalle al segle XIX i és molt útil retornar sobre aquests debats. Un altra aportació molt interessant la trobem al debat alemany sobre la derivació de l’Estat.

3La positivització de la classe obrera i la hipòstasi d’un moment del seu desplegament contradictori; sigui el socialisme real, l’Estat del Benestar o les institucions obreres del fordisme. La juxtaposició del Treball al Capital i, per tant, la seva concepció armonitzable en una totalitat tancada. Això és, la ideologia nostàlgica que anhela recuperar un passat sòlid que sols contingències positives, i no la pròpia estructura contradictòria de la societat moderna, impedeixen restablir.

Això estaria afavorint imaginaris sindical-obreristes que, en les seves versions més grotesques, portarien a proto-feixismes com el rojipardisme o el feixisme clàssic. La ponència de Cafè Marx per a la Herri Unibertsitatea és el major projectil teòric contemporani contra l’obrerisme i les seves derivacions més reaccionàries, així com contra les inferències d’aquestes actituds polítiques al Moviment Socialista.

4La positivització nacional progressista estaria desplaçant diacrònicament l’associació internacional del proletariat, classe que és immediatament internacionalista en la mesura que esdevé en classe per a sí. Sovint aquest procediment es recolza en la manida descontextualització del fragment del Manifest Comunista: «S’acusa també als comunistes de voler abolir la pàtria, la nacionalitat. Els obrers no tenen pàtria. No se’ls pot arrabassar el que no posseeixen. Però com el proletariat ha de en primer lloc conquerir el Poder Polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituïr-se en nació, encara és nacional, encara que no en el sentit burgès». Amb aquest enunciat molt probablement Marx s’estaria referint més bé a nació com a comunitat política, és a dir, com a ciutadania d’un Estat-nació burgès amb el que el proletariat ‘nacional’ -en aquest sentit i no en un altre- antagonitza. Marx parla de la necessària negació del marc nacional burgès en l’esdevenir classe revolucionària i no d’un projecte positiu de construcció social-nacionalista (ni social-xovinista ni de nació oprimida). L’associació nacional i l’associació internacional del proletariat no poder ésser dos moments cronològics diferents i consecutius. Per suposat, aquesta perspectiva no tindria res a veure amb desentendre’s de les lluites pel dret a l’autodeterminació dels pobles, de les que el MS participaria des de la seva independència de classe.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

El Moviment Socialista i l’alternativa a la secta

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.