El mite de l’estat nacional. La Revolució Francesa i el País Basc, des de 1789 fins avui

La formació de l'estat nacional fou un procés històric concret que, en retrospectiva, es pot llegir com el triomf d'una opció política entre moltes altres.

El mite de l’estat nacional. La Revolució Francesa i el País Basc, des de 1789 fins avui

El mite de l’estat nacional. La Revolució Francesa i el País Basc, des de 1789 fins avui

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La formació de l'estat nacional fou un procés històric concret que, en retrospectiva, es pot llegir com el triomf d'una opció política entre moltes altres.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El suposat caràcter binari de les nacions

En el terreny de joc dialèctic fet a mida dels estats nacionals, hom ha reconegut valor cultural a les nacions sense estat, negant-los alhora qualsevol significat o valor polític. Aquí apareix la suposada distinció entre les dues teories de la nació: l’ètnico-cultural teoritzada des d’Alemanya, i la democràtico-cívica que s’atribueix a la Revolució Francesa.

Diuen que els estats nacionals són cívics, és a dir, democràtics; el plet de les nacions que no han arribat a esdevenir estat, en canvi, és coactiu i reaccionari, caracteritzat per la nostàlgia (romàntica) del passat. Els primers són progressius i universals; les segones, per contra, promouen el particularisme i el comunitarisme. Aquí apareix l’ombra allargada del canvi de paradigma provocat per una determinada lectura de la Revolució Francesa.

Tanmateix, fent cas dels mots de Joxe Azurmendi, «no hi ha oposició entre nació cultural i política; no hi ha cap nació cultural que no sigui política». I no hi ha cap nació política que no sigui cultural, hi afegiria jo. La diferència radica en el punt de partença i en el recorregut, com també en els objectius atribuïts al projecte nacional.

Seguint l’historiador Benedict Anderson, una nació no es pot fonamentar només en un passat comú. La nació no seria res més que el relat construït a partir d’un passat nacional comú. Diu que a l’origen hi ha la tria, voluntària, de viure plegats. És per això que Anderson diu que la nació també és resultat de la imaginació, és a dir, d’allò imaginat pels qui han decidit de viure plegats. Les eleccions amb vista al futur que comparteixen els ciutadans que viuen en un territori els uneixen en la mateixa mesura que els trets culturals rebuts del passat que els fan part d’un poble. Per tant, a parer d’Anderson, la voluntat caracteritza la nació tant com el passat.

Foto: Wikimedia Commons – Jean Duplessis Bertaux

El vincle entre la nació i la llengua mostra una realitat tossuda. En totes les accepcions de la nació, des de l’època d’Heròdot fins avui, a la base hi ha la caracterització lingüística (per tant, cultural). Adés perquè representa una determinada comunitat lingüística, adés perquè té com a objectiu construir una comunitat lingüística nova. Podria dir que el problema de fons es troba en una altra banda. Concretament, en els mecanismes que generen el sentiment de pertinença dels ciutadans. La qüestió és quan comença i quan acaba el sentiment de pertinença voluntària dels ciutadans i què el produeix i condiciona.

La història representa un recorregut, ens porta al record un passat nacional comú. Caracteritza el territori i també estableix, amb vista al futur, un fonament sòlid per a representar el sentiment comú de pertinença dels ciutadans. Però en la mesura que la història és tant un dipòsit com un agent creador de memòria, és imprescindible representar-la com un espai de la correlació de forces dels interessos contraposats.

L’articulació entre l’estat i la nació

En l’imaginari social està molt interioritzat que l’ésser de la nació deriva, generalment, de l’articulació actualment existent entre l’estat i la nació. Tanmateix, cal fer notar que això que, en la llarga línia del temps històric, considerem etern és una construcció recent.

El parer que avui dia sembla evident no és res més que la construcció d’un procés ideològic on el present es caracteritza com una temporalitat basada en la interpretació del passat. Per tant, com s’ha construït aquesta idea de nació que té el vincle inescindible entre l’estat i la nació? Com és que aquesta visió ha esdevingut unívoca? Tot i que se’ns presenta, per sobre de tot, com una herència de la Revolució Francesa, amaga una realitat molt més complexa.

Foto: Flickr – Internet Archive Books Images

La revisió dels escrits i discursos de l’època de la Revolució Francesa mostra l’existència de concepcions diferents de la nació. Va triomfar el punt de vista segons el qual calia erradicar tota diferència en nom d’una unitat bastida verticalment, però és un fet palès que hi havia un corrent d’idees que rebutjava les posicions uniformistes i reivindicava els drets dels ciutadans i dels pobles. Encara més: l’objectiu era bastir una altra societat basada en la igualtat i compatible amb el reconeixement de la pluralitat lingüística, cultural i nacional. Això no obstant, la historiografia ha amagat del tot aquesta complexitat.

La gènesi del mite de l’estat nacional francès ens aporta llum sobre les justificacions ideològiques que són a l’origen de la realitat actual. En efecte, el relat de la Revolució Francesa s’ha escrit al servei d’un projecte ideològic determinat, bandejant a gratcient els altres camins possibles que es van obrir en aquella cruïlla històrica.

Quan l’estat esdevé nació

El cas francès és paradigmàtic. Com hem dit adés, la revolució de 1789 caracteritza l’articulació entre estat i nació. A l’origen, diuen que hi ha la voluntat política compartida dels «subjectes» a la monarquia francesa de trencar amb l’antic règim i el feudalisme. Tanmateix, cal reconèixer que la realitat és molt més complexa.

La revolució francesa de 1789 es caracteritza pels canvis en l’ordre econòmic, moral, cultural i social. La ruptura amb l’antic règim es va donar sobretot en l’àmbit polític i institucional. Va canviar l’aspecte del poder. El poder que representava i tenia a les mans la monarquia, a partir del 14 de juliol de 1789 es va encarnar en l’Assemblea Nacional que decidiren de formar els representants dels estats generals reunits a Versalles.

I aquí hi ha el primer desllorigador. Incomplint el seu mandat, els diputats que es van acostar a París es declararen representants de la nació sobirana francesa. Però els diputats que van proclamar la nació política sobirana representaven els interessos d’una classe determinada. En efecte, hom pot dir que, a l’origen de la Revolució Francesa, hi ha tant el malcontentament del poble davant els excessos de la monarquia com una anomalia política. La monarquia francesa, a diferència de la d’altres països, no va saber assumir o adequar-se als canvis que generava l’evolució socioeconòmica del regne. La classe social que tenia el poder polític, és a dir, la noblesa, no tenia poder econòmic. I la burgesia, que tenia el poder econòmic, tenia tancada amb clau qualsevol porta al poder polític. Així, doncs, amb la Revolució Francesa, abans que res, una classe social determinada es va apoderar de l’estat, amb l’objectiu d’imposar el seu projecte social i econòmic arreu del territori que durant segles havien anat unificant els reis de França.

El 4 d’agost de 1789 l’assemblea constituent va declarar la supressió del règim i dels privilegis feudals, amb l’objectiu d’establir la igualtat entre els ciutadans francesos. I, de passada, van abolir en un sol dia les institucions populars que la monarquia no havia aconseguit dissoldre durant les dècades anteriors. En nom de la igualtat i en benefici d’una classe social determinada, van desaparèixer les duanes i els aranzels establerts conforme a les normatives de les institucions locals i que entrebancaven el desenvolupament comercial.

Fins aleshores, el rei reunia tots els seus «subjectes», adés persones, adés nacions. Per tant, la Revolució no va destituir només el rei. Hi va haver una translació de la referència que garantia la unitat d’un territori: de la monarquia a la nació política sobirana. Però, per a això, calia crear la nació política unificada, que no existia.

Foto: Wikipedia – Jean-Pierre Houel

Al començament de la Revolució, la nació i la República franceses estaven diferenciades. La primera representava tots els ciutadans i nacions de l’època de la monarquia francesa. La segona, en canvi, designava el nou sistema polític establert com a conseqüència de la Revolució. L’objectiu de la República era materialitzar la Declaració Universal dels Drets Humans i del Ciutadà, aprovada el 26 d’agost de 1789 a l’Assemblea Nacional francesa. I, amb aquest objectiu, poc temps després s’imposà la posició de prioritzar una llengua per a la nació francesa, per garantir la igualtat de drets de tota la població, i com a condició imprescindible per a bastir el nou model de societat basat en la igualtat.

Com es veuria després, no van declarar el francès llengua nacional només per impulsar la igualtat social. La nova estructura estatal necessitava homogeneïtzar i particularitzar el territori francès. La llengua ha complert la funció simbòlica de nexe en el nou model d’estat i, de passada, ha esdevingut el principal recurs per a caracteritzar la identitat de la nació francesa.

Així, doncs, l’estat nacional francès, més que un projecte compartit sorgit de la voluntat de pertinença dels ciutadans a l’entorn d’uns valors polítics determinats, és una realitat construïda verticalment en favor dels interessos d’uns pocs, i sempre basada en la imposició de criteris culturals i lingüístics particularitzants.

Ensems amb el fet de recloure en les fronteres de l’estat nacional el projecte dels revolucionaris, que era universal, es va fer coincidir la República amb la nació, és a dir, l’estat i la nació. La translació dels objectius de la revolució política als de l’estat nacional francès provocarà, a llarg termini, la sacralització de la unitat i la indivisibilitat. Les reivindicacions particulars esdevindran contrarevolucionàries, delictes contra un horitzó universal civicodemocràtic.

La política lingüística, eina per a convertir l’estat en nació

Aquesta evolució no es pot entendre sense analitzar la funció i la dimensió política de la llengua. En contra del que s’escriu i es pensa, la ruptura que portaria la Revolució Francesa no es basa en la presa del poder polític en afers lingüístics, sinó en el canvi de les característiques del poder de l’estat.

Els revolucionaris consideraran la pluralitat lingüística com una herència de l’antic règim. Si la coacció de la monarquia no va aconseguir erradicar la pluralitat lingüística, és evident que la utilitzà astutament. La pluralitat lingüística era el mirall del model social del regne: no totes les llengües tenien el mateix valor i funció socials. Es podia identificar el nivell social de cada «subjecte» d’acord amb la seva capacitat o el seu coneixement lingüístics, i el francès era exclusiu d’una minoria lletrada.

L’any 1789 aquesta herència no deixava ningú indiferent. Per poder difondre les idees noves i consolidar els canvis provocats per la Revolució, als seus addictes els era imprescindible entendre la situació lingüística. I a França predominava el plurilingüisme, i els qui dominaven el francès eren minoria.

En el primer debat sobre política lingüística, el 14 de gener de 1790, el Parlament va decidir de traduir les lleis a les llengües locals. La primera decisió de l’Assemblea Nacional va reconèixer, a més del plurilingüisme, la funció que fins aleshores s’havia negat a les llengües locals, és a dir, la funció administrativa i política, en una ruptura total amb la política lingüística de la monarquia.

Foto: Wikimedia Commons – Pierre Joseph Célestine François

Tanmateix, al mig del remolí de la Revolució, les diferents visions sobre la llengua van xocar. I, com a conseqüència, hom pot afirmar que es van desenvolupar polítiques lingüístiques diferents. La historiografia ha menystingut de manera notòria la complexitat de la política lingüística, fins al punt de presentar la Revolució com la fita de la tria contrària a la pluralitat lingüística. I se’ns presenta el capellà revolucionari Henri Grégoire com el teòric d’aquesta fita.

En l’origen de la visió de Grégoire es troba la mitologia cristiana, que caracteritza la pluralitat lingüística com un càstig de l’època de Babel, portant el desori o la confusió de Babel als límits de la nació francesa. El capellà Henri Grégoire va proposar d’imposar «el francès, llengua universal» com a via per a recuperar la felicitat unilingüe perduda a Babel.

La política lingüística preferida per Grégoire tenia com a origen la predicació evangèlica i estava convençut que el francès tenia la missió de substituir el llatí. Amb Grégoire, el missatge de la nació només es podrà difondre en francès, atès que aquest tindrà la missió de construir la nació de les cendres de la monarquia i l’Església. A parer de Grégoire, el francès era la llengua de la providència i la nació, l’Església nova. El que calia adorar era la nació i el culte s’havia de fer en francès.

També és de l’època de la Revolució el concepte de laïcitat que regula les relacions entre la religió i l’estat. Des d’aleshores, a l’espai públic de la República francesa només existeixen legalment els ciutadans, no hi ha comunitats definides per la religió, no hi ha catòlics, jueus, musulmans, protestants… La religió s’ubica fora de l’espai públic; per tant, cada ciutadà, privadament, té el dret de practicar la seva religió.

Mitjançant una associació perversa, el discurs de Grégoire va establir les bases del laïcisme lingüístic. Des d’aleshores, a més d’ésser el francès l’única llengua de la República, la resta de llengües han estat condemnades a sobreviure a l’espai privat. Les llengües perifèriques no es poden prohibir legalment, però han estat condemnades a la mort lenta mitjançant la reducció del seu ús a l’àmbit privat. Per tant, bandejades de l’espai públic i oficial, hom ha negat a les llengües locals la funció principal inherent a una llengua, la social, com a recurs de relació.

L’informe de Grégoire (presentat l’any 1794) es va quedar en una declaració d’intencions i no provocà cap llei. Tanmateix, el discurs profètic de Grégoire va provocar una nova configuració política que ha tingut conseqüències a llarg termini. En vincular llengua i nació, va assenyalar la necessitat d’una política intervencionista de l’estat en el procés de construcció de la nació francesa.

Com és palès, al segle xix i, més concretament, amb la Tercera República, es va aplicar la política lingüística teoritzada per Grégoire. A la incompatibilitat entre pluralitat lingüística i estat nacional, s’hi afegiria la visió glotofàgica. Aleshores, en el camí de construcció de la nació francesa, la difusió del francès i la desaparició dels patois o llengües locals esdevenen principis inseparables. L’estat utilitzaria «aparells ideològics» més eficaços per a imposar el coneixement i ús del francès. L’any 1882, Jules Ferry va establir l’escola pública gratuïta i obligatòria i, tot seguit, s’imposà el servei militar obligatori.

Tanmateix, la creació de la nació francesa com a comunitat política no es pot entendre sense tenir en compte la variable de l’adhesió voluntària. Ha calgut un proselitisme continuat perquè l’individu interioritzés el sentit de la nova nació política. L’escola nacional ha estat un dels agents d’aquesta adhesió voluntària, però no l’únic.

El sociòleg Francis Jaureguiberry ens adverteix que la idea de nació francesa, que resultava abstracta en la realitat mental dels bascos, es va encarnar de manera concreta i duradora a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La pertinença a la nació francesa la va segellar el valor suprem de la lleialtat al sacrifici dels qui perderen la vida a la guerra per la pàtria francesa. En efecte, el fet de negar-se a ésser membre de la nació francesa esdevindrà trair els familiars i amics que van donar la vida per França.

Foto: Wikipedia – Julius Schrader

Aquí la influència de l’escola republicana que estigmatitzava les llengües locals tindrà una via de penetració eficaç. Així, doncs, les llengües perifèriques començaran a esdevenir una càrrega i els complexos d’inferioritat aniran arrelant. Els ciutadans de la perifèria acceptaran el postulat del projecte republicà i faran la tria pel salt a la modernitat i per la cultura i la llengua universals. Es més: acceptaran la ruptura lingüística i cultural i el desarrelament com a punt de partença per a arribar a l’horitzó del projecte republicà.

La Revolució Francesa i el País Basc

La historiografia no ha ajudat gens a aclarir el que va succeir al País Basc del Nord a l’època de la Revolució. La historiografia de l’estat nacional és contrària a la Revolució, de la mateixa manera que també ha construït la imatge d’un territori conservador. I, en el mateix lloc en què s’ha escrit la història sota la influència de l’Església, només ha destacat els excessos derivats de la Revolució, per subratllar el caràcter conservador del territori suposadament contrari als valors de la Revolució.

Tanmateix, l’anàlisi dels fets ens mostra una realitat diferent, amb tots els seus matisos. Per exemple, els escrits de l’Assemblea de Lapurdi de l’època de la Revolució mostren una posició favorable a la Revolució. Pensaven que, amb la Revolució, es recuperarien els drets històrics que el centralisme de la monarquia havia vulnerat. El respecte per les llengües i la diversitat de pobles i la Revolució no estaven contraposats. 

Abans de la Revolució, l’èuscar era la principal llengua de comunicació dels ciutadans, mentre que el francès era la llengua de l’Administració i el poder. El qui volia saber o conèixer les idees noves havia de dominar el francès, i el notabilismo local que feia d’enllaç entre el poder central i el local i amb els ciutadans havia de dominar totes dues llengües, la del poder i la del poble. Tot i que la Revolució no va sistematitzar aquesta situació lingüística, oferint un quadre ideològic i jurídic, sí que provocà un canvi en l’estatus de l’èuscar, la qual cosa suposà un fet sociolingüístic significatiu en la història social de l’èuscar. Per primer cop, l’èuscar entraria a l’Administració i va ésser company de viatge de pràctiques polítiques revolucionàries innovadores. En contra del que es pensa, la difusió de les noves idees de la Revolució va revifar la consciència d’una cultura i identitat diferenciades.

D’acord amb la lectura dels valors republicans —és a dir, igualtat, llibertat i fraternitat— que es fa actualment, tots els drets corresponen als ciutadans, és a dir, són individuals. Això no obstant, a l’època de la Revolució també hi va haver altres hipòtesis. Els drets dels pobles tenien la mateixa entitat que els drets individuals. De la mateixa manera que es proclamava la igualtat de tots els ciutadans, es va teoritzar la reciprocitat entre els pobles com a fonament d’un horitzó alliberador. Per tant, a l’època de la Revolució les diferents articulacions entre nació, pàtria i estat que es van teoritzar i debatre també preveien altres escenaris. Entre aquests es pot esmentar la proposta de crear, en nom de la reciprocitat, una federació de pobles-nacions lliures. Els valors de la Revolució no es restringien a les fronteres d’una nació, eren universals.

Foto: Wikipedia

Per exemple, Maximilien Robespierre, que tenim per un símbol de la uniformització, el centralisme i el terror, considerava Còrsega un poble lliure que s’havia alliberat de l’antic règim i, així, preferia la idea d’una confederació entre els dos pobles lliures. Cal tenir en compte que la primera Constitució democràtica de la història moderna es va aprovar a Còrsega, l’any 1755, de la mà de Pascal Paoli, i que aquesta declaració també fou font d’inspiració per a la primera Constitució dels Estats Units d’Amèrica.

Cal assenyalar, doncs, que, entre els coetanis de la Revolució, van sorgir opinions contraposades sobre el que havia d’ésser l’Estat francès i la problemàtica lingüística. La pregunta principal és si, forçant-la a la mida de l’estat nacional, es van violar o instrumentalitzar les intencions suposadament alliberadores de la Revolució.

Tornant a casa nostra, la trajectòria del labortà Dominique-Joseph Garat mostra l’agitada evolució del País Basc, començant per la conflictiva època de la Revolució Francesa fins a la restauració dels cònsols primers i l’Imperi posterior. Garat va ésser un actor de primer ordre i testimoni directe d’aquella època convulsa.

En un informe de 1811 elaborat a petició de Napoleó, Garat va proposar de crear un estat que s’anomenés Nova Fenícia, el qual inclouria les províncies basques dels dos costats de la frontera i estaria sota el domini de l’Imperi francès. Així, es garantien la llengua i cultura úniques que caracteritzen la nació basca.

A l’Europa reorganitzada per Napoleó, Garat encomanava una funció especial als bascos. Basant-se en l’origen fenici dels bascos, a més de posar-los en la primera línia de l’estratègia per a dominar Espanya, els posa com a germen de la potència naval per fer front a Anglaterra. La proposta de Garat afecta tant l’Estat francès com l’espanyol, ja que proposa d’agrupar totes les províncies del País Basc.

L’informe de Garat és testimoni del fet que al País Basc havia arrelat un pensament d’àmbit internacional. Els arguments que empra per a reforçar la seva proposta mostren els coneixements acumulats a les seves estades a Nàpols i els Països Baixos. Des del punt de vista filosòfic, Garat es fa seus els suggeriments de Condillac sobre la importància que té la llengua per a entendre el món. D’aquí que les reflexions lligades al llenguatge siguin la columna vertebral de la proposta de Garat. Davant la uniformització que nega la pluralitat, Garat posa les bases del pensament que enalteix la diferència. Aquí destaquen la relació estreta i la interacció entre Garat i Wilhelm von Humboldt.

Foto: Pixabay

El corrent dels ideòlegs, dins el qual Garat tindrà un lloc de primer nivell, s’adhereix a l’humanisme i la universalitat. Els savis i pensadors que podem considerar hereus de la Il·lustració rebutgen totes les creences basades en la transcendència i són del tot contraris a les ordenacions jeràrquiques que mantenen l’ésser humà en la diferència. Tanmateix, el clam per la igualtat dels ideòlegs és incompatible amb les tries uniformadores i igualitaristes. Combinant la posició favorable a la Revolució i l’adhesió a les llengües i cultures locals, la visió de l’alteritat definida pels ideòlegs és compatible amb el clam per la igualtat (i no amb el de la uniformitat).

Així, doncs, per bé que la proposta de Garat va quedar oblidada en un prestatge, mostra una de les diferents vies possibles que es van obrir a l’època de la Revolució. I, sobretot, superant la interpretació que es fa de la Revolució Francesa, ens fa avinent que el laboratori de la Revolució pot ésser útil per a entendre la realitat actual i desenredar els embulls que tenim actualment.

Article de publicació pròxima a la revista Jakin
Traducció: Daniel Escribano
Foto de portada: PXFuel
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i doctorand a l’Escola d’Estudis Socials Avançats en Ciències Socials. Ha escrit l’obra La politique linguistique de la Révolution Française et la langue basque (2018).

Comentaris

El mite de l’estat nacional. La Revolució Francesa i el País Basc, des de 1789 fins avui

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.