El mètode d’El Capital als límits del capital: La fàbrica cooperativa

Quines formes d'organització del treball ens permeten imaginar la superació del capitalisme? Son les cooperatives un nou mode de producció que ens permeti avançar en aquesta direcció? Aquest article aborda aquestes qüestions des de l'estudi del capítol XXVII del llibre III d’El Capital.

El mètode d’El Capital als límits del capital: La fàbrica cooperativa

Quines formes d'organització del treball ens permeten imaginar la superació del capitalisme? Son les cooperatives un nou mode de producció que ens permeti avançar en aquesta direcció? Aquest article aborda aquestes qüestions des de l'estudi del capítol XXVII del llibre III d’El Capital.

Quan el capitalisme era encara una crisàlide verinosa, Marx i Engels en van dur a terme una anàlisi amb una innegable profunditat i capacitat predictiva, que permetia concebre l’organisme adult plenament desenvolupat, com posen de manifest els desenvolupaments teòrics que els seus epígons han dut a terme fins a l’actualitat, els quals inclouen fins i tot àmbits dins la societat capitalista en els que l’antagonisme capital-treball no es dona de forma directa. Aquesta potència explicativa contrasta amb les limitacions que la teoria sembla presentar en el tractament de les formacions socials que podrien transcendir l’esmentat antagonisme. Això no obstant, l’escassetat de pronunciaments sobre aquestes formacions és una qüestió de coherència teòrica, ja que aplicar sistemàticament les categories desenvolupades a El Capital a formacions socials no capitalistes suposaria caure en un error semblant a la naturalització dels conceptes que fonamentava la crítica de l’economia política del propi Marx.

Això no obstant, la teoria marxiana no és completament estèril en aquest terreny, donat que per concebre el seu objecte d’anàlisi ha de poder-lo definir, delimitar, és a dir, pensar els seus límits, per tant, com tota teoria, ha de poder albirar en certa mesura el terreny que queda més enllà del seu objecte d’estudi. I així com en un extrem ha d’abordar la dissolució del mode de producció feudal amb l’acumulació originària, li ha de ser possible també, encara que sigui parcialment, tractar els modes de producció no mediats pel capital, que emanen d’aquest «de manera natural». És el cas de les cooperatives, que «demostren com, assolida certa fase de desenvolupament de les forces productives materials i de les formes socials de producció que els corresponen, es desenvolupa i es forma, de manera natural, un nou mode de producció a partir d’un altre mode de producció».

Font: Wikimedia Commons

Aquesta cita (com totes les del present article) correspon al capítol XXVII del llibre III d’El Capital, El paper del crèdit a la producció capitalista, en el que les cooperatives són comparades amb les societats empresarials per accions, ja que en ambdós casos es dona, tot i que de forma antitètica, un procés de socialització de la propietat.

«Les empreses capitalistes per accions han de considerar-se, de la mateixa manera que les fàbriques cooperatives, com a formes de transició del mode capitalista de producció cap al mode de producció associat, només que en un d’ells l’antagonisme s’ha suprimit d’una manera negativa, mentre que en l’altre s’ha fet positivament».

La diferència es troba en la manera de donar-se la transformació de la forma privada i indirectament social en què es presenten la propietat i la producció en el capitalisme.

Pel que fa a les societats per accions, «les seves empreses apareixen com a empreses socials en contraposició a les empreses privades. És l’abolició del capital com a propietat privada dins dels límits del propi mode capitalista de producció». Marx concep en l’accionariat l’abolició del mode de producció basat en la figura del capitalista a l’estil Sr. Burns, aquell que en tant que propietari del capital dirigeix la producció. Aquesta figura és superada per una nova forma capitalista basada en la separació entre la funció dels mitjans de producció com a extractors del plusvalor i la propietat d’aquests, ja no són els propietaris del capital els que han de bregar amb el treball per obtenir el guany, el capital es presenta «en oposició, com a propietat aliena, a tots els elements realment actius en la producció, des del director fins l’últim jornaler. En les societats per accions, la funció està separada de la propietat del capital i en conseqüència també el treball està totalment separat de la propietat dels mitjans de producció i del plustreball». Els capitalistes es limiten a esperar el dividend, deixant l’extracció de plusvalor en mans d’una mena d’experts, que no seran ja propietaris del capital, d’aquesta manera l’accionariat «en comptes de superar l’antagonisme entre el caràcter de la riquesa en tant que riquesa social i en tant que riquesa privada, només el perfecciona en una figura nova».

Mentre la forma accionarial «queda presonera, ella mateixa, dins de les barreres capitalistes», la cooperativa és presentada com una mostra d’un nou mode de producció, es tracta de dos processos antitètics de socialització de la propietat. El primer contribueix a la mistificació i l’alienació, en la mesura que qualsevol pot esdevenir accionista, a condició que la majoria ho sigui amb un pírric i minúscul percentatge, derivant així en «l’apropiació de la propietat social per part d’uns pocs», mentre que la cooperativa és essencialment contrària, comporta l’aliatge del treball i la propietat del mitjans de producció, així com el control conscient per part dels productors directes del procés productiu per l’obtenció del guany, sense apropiació de plusvalor aliè.

Font: Flickr: Guglielmo Celata

Tanmateix, en la mesura que la cooperativa segueixi presentant-se com un fruit del propi desenvolupament capitalista, creixerà deformada sota la pressió del capital,

«Les fàbriques cooperatives dels treballadors són, dins les velles formes, la primera fractura d’aquestes, tot i que és natural que arreu reprodueixin i hagin de reproduir, en la seva organització real, tots els defectes del sistema imperant. Però en el seu si està suprimit l’antagonisme entre capital i treball, encara que per ara només ho estigui en la forma de què els treballadors en tant que associació, constitueixen el seu propi capitalista, és a dir, que utilitzen els mitjans de producció per a valoritzar el seu propi treball».

En el mode de producció capitalista, el treball col·lectiu a nivell social global es cristal·litza en el valor de les mercaderies, és a dir, la força productiva social global, tot i ser el resultat de la propietat cooperativa del treball, apareix com una propietat del capital, ja que el treball s’ha constituït com a treball social en el seu caràcter abstracte. D’aquesta manera, qualsevol productor que s’insereixi en el mercat haurà de produir valors d’ús portadors de valor, és en aquest sentit que els cooperativistes han de «valoritzar el seu propi treball». Tanmateix, en haver-se «suprimit l’antagonisme entre capital i treball», aquest procés de valorització no es fonamenta en l’explotació de la força de treball, ja que el nou valor generat no és apropiat sense equivalent. És a dir, en la mesura que els cooperativistes han de participar en el mode de producció vigent, el rèdit del seu treball se’ls presentarà en la forma del guany empresarial, de la valorització del valor dels elements que hagin entrat en el procés productiu, hauran d’esdevenir, per tant, «el seu propi capitalista», amb les limitacions i contradiccions que pugui implicar a la pràctica.

Com dèiem a l’inici, l’abordatge dels límits del mode de producció capitalista no permet a Marx desplegar la proposta completa d’un mode alternatiu, però sí entreveure què hi ha a l’altre costat del límit i mostrar com

«Aquest resultat del desenvolupament suprem de la producció capitalista és un punt de transició necessari per a la reconversió del capital en propietat dels productors, però no ja com a propietat privada de productors aïllats, sinó com a propietat en tant que associats, com a propietat directa de la societat. Per altra banda és un punt de transició per a la transformació de totes les funcions que en el procés de reproducció han estat vinculades fins al present amb la propietat del capital en meres funcions dels productors associats, en funcions socials».

Aquestes paraules fan referència a les societats per accions, no a les cooperatives, ja que és en la seva espúria socialització de la propietat on es dona la separació entre la propietat del capital i la seva funció productiva, tot i que «de manera negativa», ja que s’ha superat l’amalgama en la que es trobaven en el capitalisme incipient, però el subjecte de la producció continua sent el capital, segueix tractant-se d’una forma plenament capitalista. Per assolir la socialització directa i conscient de la producció, cal que es forci prou aquella separació i es pugui així generar una nova forma de propietat i d’organització de la producció, així doncs, tot i l’imprescindible paper de la teoria, entrem en el terreny de l’acció política. I sembla que aquí les cooperatives podrien jugar el seu paper, ja que és en aquestes on comença a donar-se «la reconversió del capital en propietat dels productors» i de les funcions del capitalista «en meres funcions del productors associats».

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Xavier García és filòsof i membre del Seminari Taifa

Comentaris

El mètode d’El Capital als límits del capital: La fàbrica cooperativa

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.