El títol d’aquest assaig juga amb una frase feta en anglès, He who pays the piper calls the tune (qui paga el músic escull la cançó), que vindria a voler dir que qui paga mana. Who Paid the Piper? fou el títol d’una obra escrita per la periodista britànica Frances Stonor Saunders, que va investigar en profunditat la manera com els serveis secrets occidentals van crear, durant la Guerra Freda, un ecosistema cultural anticomunista per infiltrar i cooptar moviments intel·lectuals i artístics. Reprenent el treball de Saunders, Gabriel Rockhill construeix un model teòric al voltant dels conceptes «guerra cultural» i «sistema de producció imperial de coneixement» i en aquest volum intenta entrellucar els vincles que desenvolupen alguns intel·lectuals d’esquerres amb els serveis secrets occidentals i certes fundacions privades (Ford, Carnegie, Rockefeller), posant en el punt de mira l’Institut für Sozialforschung (Escola de Frankfurt). Cal remarcar que l’obra forma part d’una sèrie de 3 volums: els següents aniran dedicats al postestructuralisme francès i a la teoria crítica.

Abans d’entrar en matèria, caldria fer esment al curiós recorregut intel·lectual de Rockhill. Nascut a Kansas i enlluernat, com molts nord-americans progressistes, pels pensadors postestructuralistes francesos, es traslladà a París per prosseguir amb la seva investigació doctoral i pogué treballar amb Alain Badiou, Étienne Balibar i Jacques Derrida. En lloc d’integrar-se en els cercles universitaris francesos, però, l’experiència el va desencisar profundament i des d’aleshores ha iniciat un recorregut que l’ha portat a ser especialment dur amb les tendències postmodernes. Actualment està en bona sintonia amb el grup de Monthly Review, dirigit pel marxista nord-americà John Bellamy Foster.

Un míssil contra «l’esquerra compatible» o conspiranoia?

L’obra ha creat polèmica: si d’una banda alguns cercles hi han vist una mena de mannà teòric per desacreditar definitivament el que consideren «l’esquerra compatible amb el sistema», altres cercles l’han considerada una barreja barroera d’estalinisme doctrinari i conspiranoia. És cert que es pot interpretar l’obra com un intent de destruir l’adversari (intel·lectual) a partir del que sembla més un judici polític que no pas un debat teòric. Malgrat que el llibre està ben documentat i moltes de les acusacions de Rockhill contra l’Escola de Frankfurt estan fonamentades, conté diverses generalitzacions per associació injustes (donant a entendre, a vegades, que tot el marxisme occidental actuava com un bloc al servei de l’imperialisme occidental). També conté hipòtesis i connexions no prou provades empíricament, discorrent innecessàriament pels terrenys pantanosos de les acusacions difamatòries, fet que contribueix a desacreditar les tesis de l’autor i els punts forts del llibre, que els té.

Rockhill pretén situar el paper de l’intel·lectual d’esquerres en el si del sistema de producció de coneixement en el capitalisme i, per tant, en el context d’una societat de classes. Seguint l’anàlisi marxista, defensa en tot moment que la ideologia no es pot separar del context sociopolític en què es desenvolupa. Per tant, «en societats de classes, les idees es situen, inevitablement, en la lluita de classes» i «aquells que posseeixen i controlen els mitjans de producció també posseeixen i verifiquen els mitjans de producció intel·lectual» (p. 24). Tot i que aquesta afirmació és discutible si ens atenem a una anàlisi sectorial, és un axioma indiscutible des d’un punt de vista de classe i si tenim en compte la promiscuïtat dels capitalistes del segle XXI. Aquest control, segons Rockhill, atorga a la classe capitalista un avantatge crucial en la «batalla d’idees» i en la formulació i control ideològic del sentit comú de la societat de masses. Fins aquí ningú que s’identifiqui com a marxista hi trobaria res a dir.

En aquesta equació hi inclou també el paper fonamental de l’Estat, sobretot el que es troba al vèrtex de la piràmide imperial, els EUA. Segons Rockhill, la paradoxa dels EUA com a potència imperial hegemònica és que ha negat ideològicament la seva condició de «dèspota dominador» tot presentant-se com una mena de benefactor desinteressat que pretén impulsar la democràcia, la llibertat i els drets humans. Per fer-ho, ha hagut de desenvolupar un poderós aparell cultural, d’ampli abast i controlat de forma centralitzada, que ha estès a la resta del món a partir de formes més o menys agressives d’imperialisme cultural. Aquest aparell es gesta sobretot en el context de la Guerra Freda, en què es dona prioritat a la lluita ideològica contra el comunisme. Aquí comencen les discrepàncies, ja que Rockhill situa la línia de trinxeres de la «guerra cultural» de l’imperi ianqui en la lluita contra el socialisme realment existent i, com que bona part de l’esquerra actual no es reconeix en un tal antagonista, es veu associada directament o indirecta al camp imperial-capitalista.

En tot cas, és en aquest context de guerra cultural que la CIA i altres agències de l’estat profund nord-americà albiren la possibilitat de promoure una esquerra no comunista. Es tractava de fomentar el que Perry Anderson i Domenico Losurdo han batejat com a Marxisme Occidental: un marxisme heterodox i anticomunista (perdoni’s l’oxímoron) en què la lluita de classes ja no era el motor de la història i el comunisme ja no era el punt d’arribada de la lluita de classes. Cal entendre que la categoria no defineix tots els marxistes d’Occident, sinó un seguit de tendències teòriques que difereixen de l’orientació clarament política del marxisme-leninisme i obren el seu interès a qüestions culturals i filosòfiques sovint sense un vincle clar amb la lluita de classes. Tanmateix, també cal tenir en compte que es tracta d’una categoria que pot portar a simplificacions: ni pot englobar tots els marxistes d’Occident, ni tots els que s’hi poden encasellar defensen fonamentalment el mateix, ni –encara menys– tenen la mateixa relació amb el «sistema imperial de producció de coneixement.» L’ús indiscriminat de la categoria és un dels punts febles de l’assaig i l’autor es veu obligat a reconèixer notòries excepcions a la regla que tracta d’establir: Walter Benjamin i Angela Davis, per exemple, foren deixebles de l’Escola de Frankfurt i en cap cas poden ser acusats de complicitat amb l’establishment.

En tot cas, Rockhill defensa que una de les maneres més immediates de fomentar aquest tipus de marxisme fou promocionant i reclutant intel·lectuals crítics amb el comunisme, tasca a la qual es dedicaren l’Agència i els seus col·laboradors privats. Naturalment, destaca l’autor, la col·laboració no es produí amb el mateix grau d’implicació i tampoc invalida la totalitat de la producció teòrica d’aquests intel·lectuals, però –i aquesta és una reflexió plenament vigent en l’actualitat*–* existeix una contradicció evident entre l’afirmació de l’intel·lectual que considera que desenvolupa el seu treball en un àmbit autònom neutre i la realitat que «treballa en sistemes de coneixement que en darrera instància estan controlats per la burgesia.» (p. 41) Pensem només en el pes creixent del finançament privat en la recerca universitària i en el paper central de grans grups editorials, que controlen el gruix del que es publica i del que no.

Si partim d’una anàlisi materialista allunyada de fal·làcies idealistes autojustificadores, sembla evident que els intel·lectuals no treballen aïllats en una torre d’ivori. Així, com a membres de la classe professional, estarien «confortablement instal·lats a la cúspide del sistema global de producció intel·lectual» i, en conseqüència, com a norma general no tindrien «cap mena d’incentiu material per canviar un sistema que els promociona.»(p. 55) El discurs fort de Rockhill tendeix a simplificar, obviant que aquesta posició pot estar, en el cas dels intel·lectuals d’esquerres, en tensió permanent amb el compromís per transformar radicalment la realitat que la fa possible. Es tracta més d’una contradicció dialèctica que d’una relació determinista i potser l’autor (tot i afirmar-ho diverses vegades) no ho remarca prou.

El sistema imperial de producció de coneixement

Introduïdes aquestes premisses, a la primera part de l’obra l’autor analitza el que anomena «coneixement imperial»; això és, un sistema global de producció de coneixement dominat per les estructures de l’imperialisme occidental. Per entendre aquest sistema, Rockhill rebutja el punt de vista logocèntric en favor d’una anàlisi en clau de materialisme històric i dialèctic. Abans de res, per tant, cal reconèixer que en el capitalisme és la burgesia qui «directament o indirecta, posseeix i controla les escoles i universitats, think tanks, biblioteques, mitjans, plataformes de publicació, les indústries culturals, els mitjans de comunicació, el món digital i moltes altres institucions involucrades en la producció, circulació i consum de coneixement.» (p. 78) Però, ¿no és aquesta afirmació excessivament determinista, economicista, ortodoxa? Rockhill s’anticipa –partint de l’axioma que infraestructura i superestructura ideològica tenen una relació dialèctica i no determinista– afirmant que la llibertat intel·lectual pot encabir-se perfectament en aquest marc i pren una forma específica: «la llibertat per mobilitzar la pròpia agència dins d’un determinat camp d’acció condicionat per una sèrie de limitacions» (p.78) Si d’una banda la llibertat es troba condicionada pels límits imposats en el camp de producció de coneixement liberal-capitalista, de l’altra l’intel·lectual té certa capacitat de pressionar per redefinir aquest límits.

En darrera instància, la producció intel·lectual en el capitalisme és presa d’una mistificació evident: «ha d’aparèixer com a lliure i oberta a tothom, mentre en realitat està estretament controlada des de darrere l’escenari amb l’objectiu de reforçar la ideologia dominant.» (p. 84) És aquí on les institucions que controlen la producció i distribució de coneixement es creuen amb la guerra cultural de les agències dels estats imperialistes: uns i altres tenen un interès material en reforçar la ideologia que legitima el sistema de producció capitalista –i la posició que ocupen uns i altres com a membres de la classe burgesa dominant– davant de la gran alternativa comunista. Les universitats hi juguen un rol principal en tant que corporacions implicades en la producció i difusió de coneixement. També hi tenen un paper fonamental think tanks i múltiples organitzacions i fundacions privades que financen recerques i en condicionen la línia i objectius. Per descomptat, la indústria editorial i els mitjans de comunicació –controlats per grans grups capitalistes– determinen en darrer terme la distribució i consum de coneixement.

És en el context de la lluita de classes i del sistema de relacions internacionals iniciat després de la Segona Guerra Mundial que pren sentit la intervenció de la CIA i les seves agències subsidiàries en l’aparell de producció i distribució intel·lectual. La lluita contra el comunisme explica que aquest actors creïn, segons Rockhill, un veritable aparell intel·lectual imperial, que respon a la necessitat, per l’imperi americà, de construir una potent indústria cultural per contrarestar el prestigi i influència de l’URSS; un autèntic sistema de producció, distribució i consum d’ideologia al servei de la consolidació de l’imperi ianqui, del vincle transatlàntic de vassallatge amb l’Europa Occidental (i el Japó) i de l’extensió de la seva influència arreu.

Així, per exemple, el Congress for Cultural Freedom (CCF) va ser una eina important al servei de l’estratègia cultural de la CIA per cooptar bona part de la intel·lectualitat europea (liberal i d’esquerres), finançant una àmplia varietat d’activitats culturals i mitjans de difusió. Entre la nòmina dels seus col·laboradors cal destacar Raymond Aron, Hannah Arendt, Benedetto Croce, John Dewey, Karl Jaspers, Bertrand Russell, Léopold Senghor, Max Horkheimer, Friedrich von Hayek, Samuel Huntington, Arthur Koestler, Roger Callois i Edgar Morin. La naturalesa anticomunista del CCF era pública, també ho era el vincle amb el govern dels EUA (George Kennan participava assíduament en les seves conferències i deliberacions) i les seves agències a Europa.

Institucions culturals com el CCF tractaven de vehicular «l’hostilitat de l’esquerra compatible envers el socialisme realment existent» per fer-ne «un aliat natural de l’imperialisme dels Estats Units.» (p. 119) Si el liberal Raymond Aron va justificar la seva col·laboració sense massa problemes, Hannah Arendt va afirmar desconèixer la relació del CCF amb la CIA, però és força clar que els intel·lectuals d’esquerres no podien ignorar la naturalesa i els objectius de la institució. Si ho van fer potser va ser perquè a l’altra banda de la balança hi havia els avantatges que oferia la col·laboració en termes de promoció i prestigi. De fet, la palanca amb què comptava el CCF era la quantitat remarcable de revistes de prestigi i grups editorials que va aconseguir controlar directament o indirecta, així com l’extensa xarxa de contactes que es va teixir al seu voltant.

Aquesta infraestructura paral·lela oferia oportunitats per obtenir un renom intel·lectual, però també –a través del paper fonamental de grans empreses capitalistes i les seves fundacions– per obtenir finançament per a recerques i publicacions. Una part de la intel·lectualitat occidental d’esquerres de l’època se’n va beneficiar, amb el nas més o menys tapat, sovint a canvi de sumar-se al consens liberal anticomunista. La creació d’aquesta xarxa fomentava al mateix temps «la il·lusió que els punts de vista anticomunistes eren adoptats lliurement», derivant en «un consens artificialment construït que es solia fer passar com un desenvolupament natural basat en la llibertat de producció i consum cultural suposadament característica d’Occident.» (p. 128)

Però com conciliaven els intel·lectuals d’esquerres la seva col·laboració amb la indústria cultural de l’imperi –que els oferia una posició de respectabilitat i rellevància intel·lectual– amb la seva condició d’amics del poble? Aquí Rockhill sosté de forma polèmica que «els gestos simbòlics i petit-burgesos de radicalitat poden servir fàcilment com a succedani del compromís real amb el canvi social substantiu.» (p. 145) La radicalitat simbòlica permetria a la intel·lectualitat progressista mantenir el nexe que la uneix amb una certa base militant i, al mateix temps, exercir la funció de «recuperadora que reintegra forces potencialment insurgents dins del camp anticomunista (…), controlant el marge esquerre de la crítica.» (p. 145) Aquesta radicalitat simbòlica assumida per bona part de la intel·lectualitat d’esquerres explicaria «la promoció d’una versió mercantilitzada del marxisme, sovint coneguda com a Marxisme occidental o cultural, així com altres formes teòriques transgressores que pretenen superar el marxisme en radicalitat i sofisticació.» (p. 151)

Sempre segons Rockhill, aquestes formes aparentment radicals gaudeixen, com altres productes de la indústria cultural imperial, d’una gran difusió editorial, mentre els productes marxistes més clàssics són marginats i titllats de retrògrads o ortodoxos. Aquest és un altre dels punts febles del relat, ja que dels seus detractors li retreuen, amb bona part de raó, que les tendències fonamentals del que es coneix com a Marxisme Occidental començaren a gestar-se força abans i al marge de qualsevol intent de cooptació per part de cap sistema imperial de producció de coneixement: com a crítica als primers desenvolupaments de la Revolució d’Octubre (Rosa Luxemburg) i, de forma més estesa, com a crítica a l’URSS de Iosif Stalin.

Tot producte comercialitzable en el gran mercat capitalista de les idees ha de complir una sèrie de criteris. D’aquesta manera, sosté Rockhill, perquè un producte eixit de l’esquerra intel·lectual sigui publicable, «es valora per sobre de tot la sofisticació i el que es presenta com un ordre superior de pensament, que se suposa que supera la capacitat de la majoria de la gent per entendre’l», fet que és fàcilment constatable a partir del «llenguatge obscurantista i la fraseologia enrevessada emprats pels autors» (p.165) Els productes comercialitzables de la crítica també es caracteritzarien per l’idealisme i el subjectivisme, allunyant-se per tant de l’anàlisi marxista, orientada a elucidar el món objectiu (inclosa la seva superestructura ideològica i política) per transformar-lo. Aquesta és una lectura que es pot aplicar fàcilment a l’Escola de Frankfurt i a productes més contemporanis. Tanmateix, altre cop el discurs fort de Rockhill passa per sobre dels matisos i tendeix a generalitzar, elevant un mur infranquejable que situa tots els productes d’aquest marxisme més heterodox i de l’esquerra postmarxista en el camp oposat.

L’Escola de Frankfurt i la teoria crítica compatible

La segona part de l’assaig, titulada Teoria crítica compatible, posa el focus en l’anàlisi de les relacions de l’Escola de Frankfurt amb la indústria cultural imperial. Es tracta d’un veritable intent de demolició, des dels fonaments, del llegat teòric complex d’aquesta línia de pensament que sorgeix del marxisme heterodox i de la crítica cultural.

Rockhill ressalta en primer lloc que l’interès d’Adorno i Horkheimer pel marxisme era sobretot intel·lectual i que renegaven de la seva aplicació a la praxi política. Aquest rebuig es va intensificar quan els líders de l’Institut es van exiliar als Estats Units durant els primers anys de la dècada dels anys 1930: a partir de llavors, Horkheimer prioritza el finançament públic i privat de la institució a tot preu, fins i tot «censurant termes com marxisme, revolució i comunismede les seves publicacions, per tal de no ofendre els possible patrocinadors nord-americans.» (p. 190) És en aquest context, subratlla Rockhill amb raó, que Adorno i Horkheimer defensen la independència intel·lectual i una teoria crítica separada radicalment de les organitzacions de la classe obrera.

No és d’estranyar doncs que Adorno i Horkheimer prioritzessin preocupacions teòriques de tipus més especulatiu i cultural. La teoria crítica d’inspiració marxista que propugnaven era plenament compatible amb el seu anticomunisme explícit i l’assumpció de la defensa del món lliure liberal-capitalista davant la suposada amenaça que constituïa la Unió Soviètica. En aquest context, Rockhill documenta com alguns dels associats més rellevants de l’Escola de Frankfurt van participar activament en projectes de propaganda anticomunista, en projectes finançats per grans fundacions privades, en una quantitat considerable de projectes de recerca amb evidents finalitats propagandístiques, pro-empresarials i de contra-insurgència, com es veieren involucrats de diverses maneres en les xarxes globals del CCF i publicaren articles en revistes finançades per la CIA (Der Monat, Encounter, Tempo presente…)

En una primera època, especialment amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, alguns dels integrants de l’Escola de Frankfurt treballaren directament per agències dels Estats Units, ja sigui a l’OSS (predecessora de la CIA), al Departament d’Estat o en agències de propaganda com l’Office of War Information (OWI) o Voice of America. L’argument que aquesta col·laboració era una manera de combatre el feixisme és més que dubtós, sobretot quan es té en compte que la intervenció dels EUA a la guerra va ser motivada més per qüestions geopolítiques que per un antifeixisme de principis (recordem que la segregació racial seguia plenament vigent al país). En tot cas, però, aquest argument no podria justificar de cap manera la col·laboració d’alguns dels integrants de l’Escola de Frankfurt en plena onada macarthista.

Rockhill situa aquesta col·laboració en la lògica de la imbricació de la universitat i les institucions de producció i difusió de coneixement en el que anomena «complex militar-industrial-acadèmic» (un altre concepte polèmic): els acadèmics de l’Escola de Frankfurt van treballar per agències de l’estat, es van beneficiar de subvencions i ajudes concedides per fundacions de grans empreses capitalistes i van poder desenvolupar la seva carrera professional en grans universitats. Segons Rockhill, l’experiència treballant pels serveis secrets i els contactes fets (un dels terrenys pantanosos pels que transcorre el llibre) «van servir, en molts sentits, de trampolí per a les seves carreres intel·lectuals en algunes de les més prestigioses universitats, amb lligams amplis amb l’elit política.» (p. 248) Entre les institucions públiques i privades que van finançar l’Institut (i això està més que demostrat) cal destacar la Rockefeller Foundation, que a l’època estava plenament implicada en operacions de contrapropaganda en coordinació amb la CIA.

El suport de tots aquests actors estatals i privats s’explica, segons Rockhill, perquè «l’Escola de Frankfurt es dedicava al mateix objectiu fonamental que la classe dominant capitalista i els estats burgesos que la finançaven; és a dir, el desmantellament del socialisme a l’Est» (p. 195). Més enllà d’això, la tasca de l’Escola de Frankfurt, a partir d’una síntesi teòrica de psicoanàlisi i marxisme políticament desnaturalitzat, hauria contribuït a disseminar i popularitzar una ciència social d’estil burgès i en sintonia amb les coordenades de guerra cultural al servei de l’imperialisme. En un sentit més ampli –i això no és massa discutible–, l’aparent radicalitat dels productes sorgits de l’Institut hauria contribuït doncs a posar les bases per a un veritable canvi paradigmàtic en el si de l’esquerra occidental: «en substituir la lluita de classes per una teoria crítica idealista, desvinculada dels compromisos polítics pràctics, desplaçaren els fonaments mateixos de l’anàlisi, allunyant-los del materialisme dialèctic i històric per orientar-los cap a una crítica teòrica generalitzada de la dominació, el poder i el pensament identitari.» (p. 228) Les implicacions polítiques d’aquest canvi de paradigma semblen evidents: «la crítica generalitzada de la dominació és part de l’acceptació d’una ideologia antipartit i antiestat, que en darrera instància deixa a l’esquerra desproveïda de les eines organitzatives necessàries per conduir lluites exitoses contra el ben finançat aparell polític, militar i cultural de la classe capitalista dominant.» (p. 229) Aquest tipus de crítica s’adiu perfectament amb la defensa del derrotisme i de la inacció com la forma més elevada de praxi política, preconitzada per Adorno.

Herbert Marcuse: l’agent de la CIA més radical?

Capítol a part mereix el més radical dels exponents de l’Escola de Frankfurt, Herbert Marcuse. Autor d’obres tan influents com Eros i Civilització o L’Home Unidimensional, Marcuse estigué en nòmina dels serveis secrets (OSS) dels EUA durant la Segona Guerra Mundial i hi col·laborà després, quan fou el director del Committee on World Communism(CWC), que proporcionava informació i recerca a la CIA. Aquests fets demostrats ja sembren una ombra de dubte sobre el conjunt de l’obra de Marcuse, però Rockhill s’entesta a demostrar innecessàriament que fins al final dels seus dies va mantenir aquest vincle amb la CIA i els seus intermediaris, entrant altra vegada en terrenys pantanosos.

Rockhill sosté que Marcuse «va ocupar el que es podria anomenar de forma eufemística l’ala esquerra del Departament d’Estat.» (p. 278) La seva contribució a l’estratègia de l’imperialisme ianqui consistia a sostenir la necessitat de promoure les dissensions internes dins del bloc de l’Est, així com la liberalització, el revisionisme i la contrarevolució burgesa com a vehicles per imposar l’hegemonia nord-americana. A part de preconitzar la demonització i aïllament de tot el que venia del comunisme soviètic, Marcuse sempre va advocar per la promoció d’una esquerra (i un marxisme) no comunista. En aquest sentit, la seva participació activa en el Marxism-Leninism Project, generosament finançat i impulsat per la Rockefeller Foundation, no tenia precisament com a objectiu popularitzar el marxisme-leninisme, sinó «rescatar Marx de les urpes del leninisme.» Cal destacar així mateix la seva col·laboració amb el Russian Institute de la Universitat de Columbia, finançat també per la Rockefeller Foundation.

La transició de Marcuse dels serveis secrets a l’àmbit acadèmic no significa per a Rockhill un canvi radical, sinó «un canvi d’un punt nodal a un altre del complex financer-estatal-intel·lectual» (p. 288), un assumpte de portes giratòries. L’orientació del seu treball seguia sent, però, fonamentalment la mateixa: la participació en el consens anticomunista des d’un discurs formalment d’esquerres. En aquest sentit, la seva obra Soviet Marxism, un pamflet en la línia de les teories del totalitarisme promogudes pel discurs liberal hegemònic, es fonamenta en la recerca elaborada mentre treballava pel Departament d’Estat i obtingué també una bona ajuda de la Rockefeller Foundation.

Si el cas de Marcuse escandalitza o avergonyeix és pel paper que va exercir de radicalitzador del discurs teòric de l’esquerra. Amatent als moviments socials i estudiantils dels anys 1960, sembla radicalitzar-se fins al punt d’esdevenir el padrí de la Nova Esquerra anglosaxona, passant a ser vigilat per l’FBI. Tanmateix, Rockhill sosté també que cal contextualitzar aquesta radicalització, en tant que el discurs de la Nova Esquerra tenia per al deep state imperial una doble cara: si d’una banda en desconfiava i aspirava en darrera instància a què acabés sent irrellevant, de l’altra pretenia utilitzar-la per ampliar el ventall ideològic de l’anticomunisme. (p. 310) En aquest context, Marcuse –malgrat l’aparent radicalitat del seu discurs i el suport explícit a certes lluites– seguí sent segons Rockhill un anticomunista radical i continuà sent promocionat per revistes i mitjans connectats de forma més o menys directa amb els agents de l’imperialisme occidental. En el seu marc teòric, la lluita de classes es substituïa per un radicalisme petit-burgès, l’anàlisi materialista de la realitat pel subjectivisme i l’idealisme, l’explotació per la ideologia, la classe treballadora pels intel·lectuals.

A tall de conclusió

Per concloure, cal remarcar alguns dels punts forts i febles de l’assaig. En primer lloc, cal plantejar la utilitat classificatòria i analítica d’algunes categories i l’ús que se’n pot fer. Ja hem assenyalat que el concepte «Marxisme occidental» pot ser útil en un sentit orientatiu per remarcar una divergència teòrica fonamental que es va consolidar a partir dels anys 1950, però té els seus riscos generalitzadors. També el concepte «sistema imperial de producció de coneixement», tot i ser útil per explicar com s’impulsa la creació de coneixement en el capitalisme tardà implica aquests riscos. Rockhill afirma que el marxisme occidental esdevé una versió del marxisme que «no és incompatible amb el capitalisme i l’imperialisme» (p. 332), una teoria comercialitzable més, que ha estat recolzada i finançada per les institucions públiques i privades del cor de l’imperi i els productes de la qual han estat àmpliament consumits per l’aristocràcia intel·lectual i les seves aliades compradores de la perifèria. Tot i la simplificació (no tots els productes provinents del marxisme acadèmic tenen la mateixa orientació ni la mateixa difusió), aquesta tesi és en gran mesura verificable si es té en compte el funcionament de la producció de coneixement en la societat capitalista, determinat per la intervenció d’actors públics i privats que la subordinen a la reproducció de l’acumulació capitalista.

El problema potser és que, tal com planteja les coses Rockhill, semblaria que tot el marxisme occidental en bloc hauria entrat conscientment en el joc, integrant-se en el «sistema imperial de producció de coneixement.» En canvi, sembla més interessant plantejar la qüestió des del punt de vista del dilema, per a l’intel·lectual d’esquerres, de si entrar en aquest sistema amb totes les limitacions i condicionants que implica, acomodar-s’hi, progressar en estatus i aprofitar les escletxes que permet el sistema per a la difusió d’idees radicals o bé trencar amb aquest ecosistema i apostar per la producció de coneixement al servei de l’emancipació de la classe treballadora.

L’intel·lectual és en darrera instància un traïdor: traïdor a la classe burgesa (de la qual provenen moltes llumeneres de la intel·lectualitat d’esquerres) si opta per la segona opció, inseparable d’una praxi política revolucionària; traïdor a la classe treballadora si opta per la primera mentre afirma representar idees d’emancipació. Aquesta disjuntiva era molt present a l’època estudiada per Rockhill. Però quina és la disjuntiva en l’actualitat, sense una classe treballadora mobilitzada, sense un antiimperialisme sòlid, amb una esquerra que ha acceptat en gran mesura el marc ideològic liberal hegemònic? Rockhill no hi respon. Cal esperar que abordi la qüestió en els dos volums següents de la sèrie. Semblaria però que l’intel·lectual d’esquerres ha assumit plenament una mena de There is no alternative: adaptar-se al sistema de producció de coneixement capitalista o morir.

Segons Rockhill, el marxisme occidental dels anys 1950 i 1960 opta per la integració acadèmica, s’acomoda a l’imperialisme i combat activament els intents de construir una alternativa antiimperialista en clau socialista. Presenta una crítica a la dominació en general i una manca d’anàlisis objectives dels mecanismes a partir dels quals es produeix aquesta dominació. També rebutja i combat l’organització-partit i la presa del poder en favor d’un populisme imprecís i l’espontaneisme. Evidentment, tals coordenades teòriques i estratègiques, per molt radicals que siguin en aparença, no poden res contra estats organitzats per defensar el sistema capitalista i els interessos de la classe burgesa. Tot això és ben cert, però es pot afirmar que la desmobilització de la classe treballadora occidental es deu en exclusiva a la traïció de l’esquerra postmarxista? És clar que la resposta és negativa i la qüestió exigeix una anàlisi molt més complexa que Rockhill no aborda. La renúncia a la lluita de classes per part de l’esquerra intel·lectual entra en sintonia amb la desmobilització i alguns debats estèrils la promouen activament, però atorgar un protagonisme determinant al factor intel·lectual sembla excessiu, sobretot quan molts productes són només accessibles a cercles molt reduïts d’intel·lectuals i activistes. De la mateixa manera, és difícil determinar amb precisió l’impacte de la seva participació en la construcció del sentit comú liberal-capitalista hegemònic.

Parafrasejant Marx a l’inrevés, Rockhill afirma que pel marxisme occidental, «l’important no és canviar el món, sinó interpretar-lo, o simplement interpretar textos o altres productes culturals en lloc d’haver d’enfrontar-se amb el món real.» (p. 334) Aquesta frase és evidentment una simplificació, però conté un cert element de veritat. En aquest sentit, és indubtable que cal tornar a les coordenades d’un materialisme dialèctic dedicat a entendre el món per transformar-lo. Tornar a posar al centre la lluita de classes i la revolució. I això no té res d’ortodox o nostàlgic, com afirmen alguns detractors de l’autor.