Al Japó dels seixanta es va fer cèlebre un gag humorístic, on un turista preguntava «Com es diu pupitre en japonès?» I un nadiu li responia «Barrikado!».L’acudit feia referència a les constants mobilitzacions estudiantils i les seves batalles campals contra la policia, que de la mateixa manera que va passar arreu del món van sacsejar el Japó de postguerra.
Aquestes són les històries que Ferran de Vargas ens narra per descobrir-nos el món de l’esquerra japonesa des de finals de la Segona Guerra Mundial fins als anys setanta. El Japó que ens mostrarà a Izquierda y Revolución, una historia política del Japón de posguerra (1945-1972) mira de trencar les conceptualitzacions de la societat nipona com intrínsecament «harmoniosa» i obedient.
De Vargas posa perspectiva a una sèrie d’experiències que malgrat la seva especificitat purament japonesa ressonen amb les que podem trobar en d’altres contextos de societats desenvolupades. La qual cosa, dona peu a reflexionar sobre l’estratègia i els límits dels moviments subversius al si de les democràcies liberals.
L’hegemonia del Partit Comunista Japonès
Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, el Japó és un país desarmat i ocupat pels Estats Units d’Amèrica. En uns inicis Washington va posar en marxa una operació de reforma profunda del Japó, per a convertir-lo en una democràcia liberal, probablement un dels pocs casos relativament exitosos. Això va implicar imposar una constitució pacifista, impulsar la reforma agrària i desmuntar els zaibatsu, els grans conglomerats d’empreses sobre les que se sostenia la base de poder de l’Imperi. També va tenir com a conseqüència l’alliberament de l’oposició política, especialment els comunistes.
Avui ens sembla que la transició del Japó de post-guerra va ser un model exemplar i la seva, una evolució lògica i linear. La història, com sempre té un altre opinió. El nou govern estava lluny de trobar-se assentat i la Guerra Freda encara estava gestant-se. Molts membres del Partit Comunista Japonès (PCJ), veien en el Japó de post-guerra un escenari pre-revolucionari. Els treballadors, davant la feblesa de les elits econòmiques, van veure l’oportunitat no només d’aconseguir noves concessions, sinó de prendre el control de les fàbriques i gestionar-les directament. L’ocupació americana afegia un sentiment de greuge nacional a la situació —i de fet es convertia en un punt de trobada entre dreta i esquerra.
Els comunistes consideraven que el Japó havia passat de ser un botxí de l’imperialisme a una víctima, esdevenint un país semi-colonial. Després d’un intens debat intern, i amb diàleg amb Moscou i Beijing, malgrat no haver-se decidit per una via obertament revolucionària van optar per una doble línia de confrontació amb el govern. D’una banda a les ciutats va posar en marxa la «política del còctel molotov» amb tàctiques de guerrilla urbana. De l’altre va enviar els joves a les zones rurals —irònicament de vegades com a càstig per haver defensat postures més revolucionàries— i les muntanyes on van formar guerrilles per a preparar una insurrecció.
Malgrat això en la majoria de casos els revolucionaris no van ser rebuts amb especial interès per part dels camperols. Primer perquè en molts casos no acabaven de connectar amb les propostes modernitzadores de joves de ciutat. Segon, la reforma agrària els va dotar de propietats i major benestar. Tal i com recorda de Vargas el mateix Fidel Castro va posar la reforma agrària dissenyada per Washington al Japó com a model per a la que ell va impulsar a Cuba. Irònicament, on més suport van trobar els comunistes al camp va ser en les mobilitzacions contra les bases i aeroports nord-americans, ja que aquests interferien en la seva vida quotidiana i condemnaven les seves filles a esdevenir cambreres i prostitutes dels marines.
De Vargas apunta un element interessant, en relacionar l’educació kamikaze amb el fervor amb que molts joves van abraçar la causa de la revolució socialista. En contrast al que passava a altres països desenvolupats l’educació de guerra havia preparat el jovent japonès per a sacrificar les seves vides per la terra i l’Emperador. La sobtada rendició després dels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki, va privar aquests joves de poder complir el seu deure i fer la seva contribució suprema en la defensa del seu poble. La bandera roja i no la del sol naixent, seria la que rebria la seva sang.
Les dues marxes enrere
Tanmateix, de nou, les energies de la joventut japonesa es van veure traïdes per la cúpula del partit comunista. El PCJ va imposar un canvi de línia més en sintonia amb els vents que bufaven del Moscou post-stalinista. Conscients del rebuig que la violència revolucionària semblava generar entre la ciutadania del Japó, es va cercar un major acomodament en el nou context. Les organitzacions sindicals van centrar-se en guanyar drets i negociar amb la patronal en comptes d’ocupar les fàbriques. Doctrinalment, el PCJ va justificar la seva decisió considerant que el Japó encara no estava prou madur per a la revolució: primer calia ampliar la base de suport, fer del Japó una societat liberal moderna i concentrar-se en prevenir el ressorgiment del feixisme.
Això darrer s’explicava per l’altra marxa enrere, la de les reformes democràtiques. Els EUA ja inmersos en la dinàmica de la Guerra Freda van rebre amb preocupació les tensions socials al Japó. La «teoria del dominó» va dominar la política exterior americana a l’Àsia Oriental. Després de la caiguda de la Xina, calia prevenir l’extensió del comunisme al Japó. Per a fer això era necessari consolidar i reforçar el nou règim, restituint els elements que havien donat suport al vell règim imperial. Es van alliberar molts presoners de guerra, entre ells, l’avi de l’ex-primer ministre Abe Shinzo, Kishi Nobusuku.
En termes econòmics es recuperaran els zaibatsu, per a reforçar l’economia japonesa i refer les seves capacitats industrials. Les guerres dels EUA a l’Àsia van convertir el Japó en un enclavament avançat vital a la regió. És per això que assegurar la seva capacitat de producció, no era només qüestió de facilitar la seva estabilitat social interna, sinó que formava part de l’esforç bèl·lic americà, ja que va ser el Japó qui es va encarregar de proveir de subministraments a les guerres de Corea i més endavant del Vietnam. Aquest va ser de fer un factor determinant per al «miracle japonès».
El llibre de De Vargas és una finestra a una part de la història del Japó que ha quedat sovint en un segon pla, fins i tot entre aquells que se’n consideren entesos. Així, ens convida a tenir una visió més complexa del Japó, i per extensió de les societats de l’Àsia Oriental
D’aquesta manera, l’abandonament de la via revolucionària per part del PCJ va ser especialment traumàtic per als joves que havien sigut enviats a les muntanyes. No només es van sentir utilitzats per la cúpula del partit, sinó que van ser denunciats per «aventuristes» pels mateixos dirigents que els havien donat les ordres, sense que cap d’aquests dimitís o assumís cap mena de responsabilitat. Quan els joves japonesos van entendre que els dirigents comunistes anaven lents, perquè no anaven enlloc, es va produir el trencament que va donar pas a la Nova Esquerra.
La Nova Esquerra
Veiem com el naixement de la Nova Esquerra al Japó manté moltes similituds amb el que passaria durant els anys seixanta a la resta del món, barrejant diferències estratègiques però també ruptures generacionals.
Ideològicament, la Nova Esquerra es va apartar del determinisme econòmic, la fe en la modernitat i l’etapisme del PCJ. Per contra donava més importància a l’acció directa i l’estimulació de la subjectivitat dels individus per a convertir-los en eines del seu propi alliberament. Aquestes idees, de nou, ressonen en molts dels plantejaments que posteriorment es faran populars amb l’esquerra occidental post-68. Tot i que, van ser majoritàriament inspirats per autors japonesos, que alhora van beure de la seva pròpia tradició, com per exemple l’espiritualisme d’arrel budista.
Els estudiants van ser la base principal de suport de la Nova Esquerra, però en els seus inicis el paper rellevant el van tenir els estudiants de secundària no els de les universitats. Cal fer esment especial als capítols de la lluita estudiantil, perquè De Vargas narra amb tot luxe de detall els moments més emblemàtics d’aquesta etapa. Els lectors que, com l’autor – i jo mateix – hem participat en aquest moviment trobarem moltes experiències, debats i conflictes que ens resultaran extremadament familiars, malgrat la distància geogràfica i temporal.
La lluita contra l’ANPO
Ara bé, més enllà de les lluites al campus i els durs enfrontaments amb la policia, el que va posar la Nova Esquerra japonesa a l’agenda política nacional va ser el seu lideratge en la lluita contra l’ANPO. L’ANPO és el tractat d’aliança entre els EUA i el Japó, que dona permís a la presència permanent de bases nord-americanes a l’illa d’Okinawa. Aquest tractat va ser considerat pels seus crítics com una ampliació de l’ocupació, i posteriorment amb l’inici de la Guerra del Vietnam, acceptant bases dels EUA en territori nacional, els japonesos passaven a ser-ne col·laboradors. De nou, el Japó passava de ser víctima de l’imperialisme a còmplice.
El seu major partidari va ser Kishi Nobosuke, qui va organitzar l’actual Partit Liberal Democràtic i va esdevenir primer ministre. El seu passat, la seva posició favorable al rearmament del Japó i un tarannà considerat pels seus detractors com a autoritari, el van fer immensament impopular.
Això, juntament amb les capacitats de mobilització de la Nova Esquerra va facilitar que les protestes contra la la ratificació de l’ANPO esdevinguessin massives.
Malgrat el lideratge de la Nova Esquerra, tant comunistes com socialistes es van unir a les protestes. Les tensions van escalar quan d’una banda, en una protesta, els manifestants van entrar dins el parlament japonès, i de l’altra, quan els mateixos parlamentaris d’esquerres van intentar obstruir l’activitat parlamentària amb l’objectiu d’evitar la votació sobre la ratificació del tractat. La resposta de Kishi va ser vetar l’entrada als parlamentaris opositors i aprovar la ratificació sense la seva presència.
L’acció de Kishi va activar totes les alarmes, tenint en compte el seu dubtós compromís amb la democràcia liberal. L’opinió pública, liderada per tots els grans mitjans del Japó va condemnar la seva acció. Aquest fet va permetre que les protestes contra l’ANPO guanyessin una simpatia generalitzada, però també que el marc que s’acabés imposant fos el de la defensa de la «pau i la democràcia». La campanya es va orientar contra Kishi, i la possibilitat de fer marxa enrere amb l’aprovació de l’ANPO desapareixeria. Això acabaria amb la idea de la Nova Esquerra d’utilitzar la lluita contra l’ANPO com a guspira per un aixecament revolucionari de la societat japonesa.
De la batalla contra l’ANPO el gran guanyador seria el nou ordre japonès de post-guerra, que en va sortir consolidat. L’ANPO va acabar sent ratificat, però l’alternativa conservadora de Kishi perdria, i la seva carrera finalitzaria. El moviment anti-ANPO va poder acontentar-se amb posar fre a un govern que consideraven autoritari, però no només no van aturar la ratificació del tractat, sinó que les seves accions van contribuir a l’estabilització del règim, la limitació de la llibertat d’expressió i reunió, i el reforçament de les forces policials.
El període posterior a aquestes grans lluites universitàries i contra l’aliança amb els Estats Units es va veure marcat per la total integració dels comunistes i socialistes al règim alhora que una radicalització extrema per part de la Nova Esquerra amb la proliferació de diferents grups armats. Més enllà del rebuig que podien causar entre la població general, el més dramàtic va ser la brutalitat amb la que el conflicte es va desenvolupar entre les diferents faccions revolucionàries, incloent, batalles campals entre grups d’estudiants rivals, segrestos, pallisses, tortures i assassinats. Aquesta situació, acompanyada pels dividends del «miracle japonès», va aïllar la Nova Esquerra. El règim de postguerra s’havia consolidat. Els marges polítics, tant a dreta com esquerra es van trobar fora de joc, i la Nova Esquerra poc a poc va anar esvaint-se.
La influència de la tradició japonesa
Malgrat les similituds entre el fenomen de la Nova Esquerra japonesa i altres equivalents arreu del món, com és lògic aquesta va beure de la seva pròpia tradició.
Així, per exemple, en la seva vessant cultural en general no va abraçar les tendències hedonistes i llibertines que imperaven en els moviments socials de base universitària emergent a Occident – i que encara influencia moltes conductes als nostres dies. Això segurament no va ser una tria sinó que tindrà més a veure amb la idiosincràsia de la pròpia societat japonesa. De Vargas explica que davant del hippy, la figura que inspirava als estudiants japonesos era l’èpica del ronin, el samurai sense senyor. En termes de cultura de masses, la música jugaria un paper secundari davant dels manga que narraven les aventures d’underdogs urbans o les històries de les la revoltes populars en el Japó feudal.
Aquí podem veure com elements indígenes de la cultura japonesa, que sovint es presenten com a naturalment orientats cap a l’obediència a l’estatus quo, poden alhora jugar en un sentit subversiu. Com passa en d’altres contextos com el xinès, fins i tot si acceptem que dins la cultura japonesa hi ha una preponderància de valors que afavoreixen la disciplina i compromís amb el col·lectiu, l’existència d’aquests mateixos valors poden orientar-se cap a la devoció per causes que cerquen acabar amb l’ordre establert. Les diferents experiències revolucionàries del Japó són una bona mostra de la combinació.
En aquest sentit, tal com remarca de Vargas cal no oblidar la inspiració que rebria la Nova Esquerra d’elements del conservadorisme revolucionari, dels anys trenta del Japó. En especial intel·lectuals com Kita Ikki, l’experiència del moviment de la restauració Showa i el fallit de l’Incident del 26 de febrer, eren valorats com exemples revolucionaris adaptats al context japonès. Així podem assenyalar com Yukio Mishima, malgrat ser enemic de la Nova Esquerra, era més respectat per aquesta que molts intel·lectuals progressistes, degut a la seva aposta per l’acció directa i de viure d’acord amb les seves idees. Cal prendre nota aquí la seva cèlebre màxima «d’esquerra o de dreta, jo sóc pro-violència».
El llibre de De Vargas és una finestra a una part de la història del Japó que ha quedat sovint en un segon pla, fins i tot entre aquells que se’n consideren entesos. Així, ens convida a tenir una visió més complexa del Japó, i per extensió de les societats de l’Àsia Oriental, que de ben segur ajudarà a entendre molt millor la regió avui. Però a més el llibre ens ajuda a posar en perspectiva qüestions com l’equilibri entre tradició i revolució, així com les lliçons sobre el que és encara avui un dels grans reptes dels moviments de canvi en els règims liberals: la utilització pel centre polític del conflicte entre els extrems per a reforçar l’estatus quo.