El futur que ens espera

Els canvis que s’estan produint al si de la nostra societat no són simples canvis adaptatius com els que s’han vingut produint als darrers segles, sinó que són d’una naturalesa i profunditat que afecten els mateixos sistemes polítics, econòmics i socials sobre els que se sustenta la manera de viure de la humanitat en general.

El futur que ens espera

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els canvis que s’estan produint al si de la nostra societat no són simples canvis adaptatius com els que s’han vingut produint als darrers segles, sinó que són d’una naturalesa i profunditat que afecten els mateixos sistemes polítics, econòmics i socials sobre els que se sustenta la manera de viure de la humanitat en general.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

He dit en diverses ocasions que, sota el meu criteri, no som, com molts diuen, davant d’una època de canvis sinó davant d’un canvi d’època, cosa ben diferent.

I n’estic convençut d’això perquè crec que els canvis que s’estan produint al si de la nostra societat no són simples canvis adaptatius com els que de manera sistemàtica, sostinguda i constant s’han anat produint als darrers segles, sinó que són d’una naturalesa i profunditat que afecten, de manera directa, al moll de l’os, no només de les estructures personals, familiars o laborals, sinó fins i tot dels mateixos sistemes polítics, econòmics i socials sobre els quals se sustenta la manera de viure de la humanitat en general.

La invenció de la màquina de vapor al segle XVIII i la subsegüent revolució industrial i, posteriorment, encara que en menor mesura, l’aparició de l’electricitat i el ferrocarril al segle XIX, van començar a estendre la por respecte de la presumible desaparició de llocs de treball a conseqüència dels processos d’automatització. Però aquestes pors, arrossegades de tants segles, de moment encara no s’han materialitzat mai, perquè fins ara s’ha aconseguit que per cada feina que es perdia per culpa d’una màquina, se’n creés com a mínim una de nova. I això fa que molta gent pensi que enguany serà igual i que el nou automatisme tecnològic seguirà creant noves feines i més prosperitat per a tothom. Però aquesta vegada, hi ha bones raons per pensar que en la revolució en la qual estem immersos, tot serà diferent i que el que ja està venint, canviarà totalment les regles del joc.

Font: Wikipedia – Robert Friedrich Stieler

La irrupció dels ordinadors al segle XX i sobretot la massiva extensió i popularització d’internet, va començar a canviar les nostres vides, però després, amb una inusitada rapidesa, els esdeveniments, de bracet de la cada cop més avançada intel·ligència artificial, s’han anat succeint sense solució de continuïtat. I no només s’està avançant en la tecnologia; també l’avenç de la biologia o la biotecnologia, que fa que cada dia visquem més i emmalaltim menys, que allunyem més i més la vellesa o que els cíborgs ampliïn ostensiblement els nostres límits biològics, per posar només uns exemples, i el canvi climàtic, provocat o no per l’home, tant hi fa, que comportarà importants canvis en les zones de conreu i produirà l’ègida i el desplaçament massiu de grans contingents de persones, són factors que ajudaran també a aquell canvi radical de les coses.

Per tot això, avui dia, ja són molts els autors que parlen de què prioritàriament la biotecnologia i la infotecnologia, en molt poc temps produiran uns canvis d’un abast que ni som capaços d’imaginar, amb el perill que això comporta perquè com diu metafòricament la professora nord-americana Jodi Dean, autora del terme, que vol ser definitori del que està passant, de «capitalisme comunicatiu» (en referència al desmantellament del capitalisme clàssic de les institucions socials i la intensificació d’un nou capitalisme fonamentat en la informatització i els mitjans digitals), en les disrupcions dels sistemes no hi solen haver supervivents, perquè les vides humanes no importen. I aquest és un axioma que, lamentablement, sembla força veritat, tot i que personalment penso que no hauria de ser així atès que allò que de veritat hauria d’importar més, si volem satisfer el desig primari i primigeni de viure millor, són les persones.

Però hi ha autors que encara van més enllà que la Dean, que només parla a l’engròs del capitalisme, fet que li permet sostenir que els canvis que vindran serviran per adaptar el sistema capitalista als nous temps i no per canviar-lo. Aquests altres intenten afinar més en les seves anàlisis com, per exemple, el professor israelià Yuval Noah Harari, que posa més l’èmfasi en la ideologia i no parla de sistema capitalista sinó de liberalisme, entenent per tal la ideologia, imbricada lògicament en el capitalisme, que ha estat la dominant al món en els darrers temps, després de la gairebé absoluta desaparició de les altres ideologies que la van precedir o amb les que va cohabitar. En la seva anàlisi Noah Harari opina que som davant d’un nou cicle i no de la simple reformulació de la ideologia liberal i probablement acabarem veient la seva fallida i la seva possible substitució per una altra ideologia. I no podem obviar la importància que representa aquest fet en el funcionament global del món, perquè la ideologia, com diu el sociòleg britànic Michael Mann, és una de les quatre xarxes, junt amb l’econòmica, la política i la militar (totes elles també en qüestió, com veurem endavant) que, quan s’encreuen i ocupen els diferents espais socials, conformen l’autèntic poder real.

Font: Wikimedia Commons – Raíssa Ruschel

En aquest sentit, Noah Harari, tot i que dubta de com es produirà el canvi, no dubta a l’hora d’afirmar que les pròximes dècades es caracteritzaran per la formulació de nous models socials i polítics, perquè el creixement econòmic constant, del que el liberalisme n’ha fet el seu leitmotiv, ni es podrà mantenir ni solucionarà la disrupció tecnològica basada en la invenció de més i més tecnologies disruptives que portaran, inevitablement, no només a un canvi del model de treball tal com l’hem conegut fins ara (la relació del binomi producció-consumidor establerta com a motor del funcionament social, forçosament haurà de canviar), sinó, a més, a una profunda transformació en tots els aspectes de la nostra vida. I si bé es seguiran creant llocs de treball a partir de noves feines que aniran sorgint, no crec que ho facin al nivell de neutralitzar-se amb les perdudes, com diuen els més optimistes i com havia passat fins ara, pel simple motiu de què els nous llocs de treball que s’aniran creant seran de feines molt especialitzades, per les que es requerirà un nivell molt alt de formació i un aprenentatge important, i això deixarà fora del mercat de treball a tots aquells treballadors aturats no qualificats, que seran la majoria, i que fins avui podien ser fàcilment recol·locats en altres feines no qualificades, quan perdien la seva. Estarem, per tant, davant del que Harari anomena persones econòmicament supèrflues i de l’aparició d’una nova classe inútil i irrellevant.

I en aquesta nova era que s’acosta, gairebé coincideixen també tots els experts en què la pèrdua massiva de llocs de treball que esdevindran redundants amb l’automatització produïda per la implantació extensiva dels robots i les impressores 3-D, serà el primer detonant que farà implosió tot i que, molt probablement, comportarà l’inici d’aquella duresa adaptativa a la qual es referia la professora Dean, perquè cada cop més gent experimentarà una incertesa, una inestabilitat i una inseguretat econòmica més grans, atès que cada cop serà més difícil trobar feines i més fàcil perdre-les i que les xarxes de seguretat social col·locades pel cada dia més vetust estat del benestar, ja sigui en forma d’assistència sanitària, educació, pensions, etc., possiblement, i de manera progressiva, aniran desapareixent. En el liberalisme imperant fins ara, les elits dominants necessiten la gent per explotar-la, bé com a mà d’obra, bé com a consumidors; en el futur que vindrà, les elits dominants, que de ben segur seguiran existint, no necessitaran la gent, o no en necessitaran amb la mesura i quantitat que l’han necessitat fins ara. Per tant, com diu Harari, la lluita que vindrà (si n’hi ha, afegeixo jo) ja no serà contra l’explotació sinó contra la irrellevància de les persones «inútils» que massivament es veuran abocades a un ampli i profund atur sistèmic.

Tanmateix, també a les nostres contrades alguns analistes s’han fet ressò d’aquest preocupant futur que ens espera. Així, el professor Santiago Niño Becerra, ja fa temps que es va abonar a aquesta tesi, sobre la qual ha desenvolupat una teoria força original, en la que, entre altres coses, sosté que els estats estan aturant la implementació de molts dels avenços en robòtica, impressores 3-D i intel·ligència artificial que ja estan totalment ultimats (de fet són varis els autors que diuen que els governs estan frenant deliberadament l’automatització), perquè la implementació de tots aquests nous ginys comportaria inevitablement la pèrdua immediata de milions de llocs de treball, cosa que, de moment, no és assumible, perquè encara no estan a punt el conjunt de mesures que han de contribuir a pacificar la societat quan l’atur sigui massiu, mesures que, a parer seu, són tres:

Font: Pxhere

1. Renda bàsica universal (per assegurar, per una banda, la subsistència bàsica dels milions de persones que es quedaran sense feina i per evitar, per l’altre, una dislocació econòmica que pogués comportar reaccions populistes violentes. Tot i això, en aquest aspecte, el primer que haurem de fer, abans de la implantació, és definir perfectament què és bàsica i què és universal, cosa gens fàcil i que de ben segur provocarà múltiples controvèrsies)

2. Oci gratuït per tothom (per mantenir entretinguda a la immensa quantitat de gent aturada i mitigar així el precipitat debilitament que implica el fet de no tenir res a fer, com diu Raymond Kurzweil)

I 3. Legalització de la marihuana, com ja està passant en alguns estats (perquè serveixi com a calmant per les inquietuds «inapropiades» que pugui tenir la gent aturada). Així d’entrada a molta gent això li pot semblar una bajanada, però si ho pensem seriosament, veurem que potser no ho és tant. És la versió actualitzada del «panem et circenses» dels antics romans, i que de fet, en el fons, el que ve a significar és que hem de ser conscients que un canvi d’aquestes característiques, forçosament comportarà un canvi dels models socials, econòmics i polítics imperants fins ara, canvis que sembla que no estan desenvolupats encara perquè hi ha una certa reacció negativa a fer-ho per part dels qui ostenten el poder, i que comportarà, entre altres aspectes, transformacions substancials en qüestions que fins ara semblàvem immutables i perpètues, com el binomi productor-consumidor, que he esmentat abans.

De totes maneres aquest plantejament, inqüestionable pel que fa a l’anàlisi i al fons, però que en la seva realització es planteja com un relat global que imagina fórmules universals i vàlides per a tothom per sortir de l’atzucac en el qual ens veurem immersos, no és general ni coincident entre tots els pensadors. Alguns, de moment els menys, veuen la sortida precisament pel cantó contrari, és a dir, en l’abandonament del relat global, la fi de la globalització i el retorn als nacionalismes locals i als estats-nació, perquè consideren que el fet que cadascú pugui adoptar un camí idiosincràtic diferent, definit per la seva pròpia cultura, tradicions, manera de ser, etc., és la forma més fàcil per adaptar-se i superar els reptes del futur. I en aquest aspecte, encara que sembli un sense sentit, possiblement alguns dels plantejaments de tancament de fronteres del president americà Donald Trump o el mateix Brexit dels anglesos, poden anar encaminats cap aquí.

Però és evident que aquestes tesis allunyades de la globalització imperant, de moment, són i han de ser minoritàries, i no poden tenir encara gaire predicament popular, perquè les elits liberals que encara controlen la comunicació, contemplen amb horror aquella possibilitat i reneguen dels pocs esdeveniments que es van desenvolupant en aquest sentit d’abandonament de la globalització, perquè rebutgen la seva factibilitat. El seu somni és aconseguir, com sigui, retornar al camí liberal, però sembla difícil que sigui possible, perquè aquesta línia s’ha fonamentat sempre en el conjunt d’expectatives que es podien oferir a la gent i en el fet d’encoratjar-la per aconseguir-les. Cada generació sabia que podia gaudir de millor educació, d’una atenció sanitària superior i d’uns ingressos més grans que la precedent; és a dir, els fills sabien que viurien millor que els pares. Però, en les dècades que vindran, amb els canvis que es produiran (i que ja estan succeint) la generació més jove tindrà molta sort si aconsegueix quedar-se on és, cosa que, ara com ara, fins i tot sembla difícil, per no dir impossible. Per això ara, fins i tot, es fa difícil aconsellar als fills que volen estudiar quina carrera universitària o quins estudis han de cursar, bàsicament perquè ningú pot estar segur que allò que estudiïn i que els donarà una formació professional adequada, formarà part del futur; ningú sap si les professions que surten de les carreres que avui s’estudien, per prestigioses que ens semblin, seguiran existint un futur pròxim.

Font: Wikimedia Commons – Mixabest

En aquests moments, per tant, és del tot quimèric pensar que es pot predir com acabarà tot plegat, ni crec que ningú en pugui tenir cap idea del tot exacta, perquè quan les nostres vides passen a dependre d’algorismes de dades massives que, com diu Andy Stalman, no tenen emocions ni ètica, i no del raciocini humà, com havia estat fins ara, entrem en un món i en una nova dimensió del tot desconeguda. Però sigui com sigui, el cert és que som davant d’una evolució ja del tot imparable i d’un camí sense retorn. I, conseqüentment, som també, i precisament per tot això, davant de temps de grans incerteses. Veurem que ens depararà el futur.

Foto de portada: Wikimedia Commons – Mixabest
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jurista i advocat, ha publicat diversos llibres i articles de divulgació jurídica

Comentaris

El futur que ens espera

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.