El futur de la mobilitat

Enmig d'una greu crisi energètica, les solucions a la mobilitat es plantegen a partir de fantasies i obviant punts del debat. Una pèrdua de temps que no ens podem permetre.

El futur de la mobilitat

El futur de la mobilitat

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Enmig d'una greu crisi energètica, les solucions a la mobilitat es plantegen a partir de fantasies i obviant punts del debat. Una pèrdua de temps que no ens podem permetre.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ara que la pandèmia de la COVID-19 sembla que ens dona un respir (ja veurem si momentani), es torna a plantejar, encara amb més insistència, la qüestió de la mobilitat del futur. Al cap i a la fi, els diversos mitjans de transport, tant de persones com de mercaderies, són responsables d’una bona part (més del 20%) del total de les emissions mundials de CO2. La necessitat de lluitar contra el Canvi Climàtic porta a la necessitat de replantejar-nos com fem servir els combustibles fòssils, i el transport sembla un sector molt adient per introduir millores. Ja fa anys que se’n parla de l’irresistible ascens que ha de tenir el cotxe elèctric, que d’una manera bastant ràpida està cridat a substituir als actuals cotxes amb motor de combustió interna. Semblaria que comprar-se un cotxe elèctric, o si més no un de baixes emissions, és no només una manera eficaç de combatre l’escalfament global, sinó, més encara, un imperatiu moral. Amb els nous models que estan arribant al mercat, amb cotxes de tota gama, qualsevol pot tenir un utilitari elèctric (encara que potser sigui pagant una mica més de l’acostumat), de manera que aquells que escullen encara els vells cotxes de motor que fan servir combustibles derivats del petroli són persones insolidàries, que mereixen ser repudiades socialment i multades pecuniàriament per raó dels seus innobles actes.


Exagerant una mica, aquest seria el to de l’actual discurs de «la sostenibilitat», tal com es concep des de la nostra societat de consum i el nostre paradigma capitalista. Hom es podria plantejar quin és el rigor conceptual i moral d’aquest plantejament, i per exemple perquè no es qüestiona simplement i planera la mera possessió de cotxes privats. Dins de l’entrellat de fets implícitament acceptats per tothom hi ha la idea que no es pot qüestionar el dret irrenunciable de cada ciutadà a la possessió d’un cotxe, ja que sense cotxes la indústria automobilística faria fallida amb funestes conseqüències sobre l’ocupació i el PIB. Mateixes o semblants raons que impedeixen qüestionar-se molts dels fets quotidians, des de les taronges que vénen de Sud-àfrica fins a la construcció de l’enèsim cinturó de ronda o la destrucció de paratges naturals i d’hort per fer una nova ampliació del port o de l’aeroport. Però del que no es parla gaire —o no es vol parlar gaire— és del fet poc discutible i a la vista de tothom de què portem un estil de vida que s’alimenta de la destrucció de la Natura i la degradació del medi ambient; i malgrat que tothom ho sap, ho veu i ho sent tothom s’hi resigna perquè no es poden anteposar interessos de tan poca fusta com són els ambientals als més importants de natura econòmica, resumits en la idea del creixement econòmic il·limitat, que d’alguna manera aberrant en el nostre sistema s’identifica amb la creació d’ocupació i amb el progrés. Per tant, si no es pot qüestionar l’extractivisme ni el caràcter rapinyaire i de degradació ambiental del nostre modus vivendi, tota la discussió «posible» se circumscriu a l’adopció de tecnologies més adients, menys nocives.

Foto: pxfuel.com


Passa, però, que tot aquest discurs, és ara més fals i més trampós que mai. Doncs el problema ja no és només la hipocresia d’anteposar els interessos materials d’uns pocs per sobre del benestar actual i sobre tot futur de la resta d’éssers humans. El problema actual és que ens trobem ja a la fase històrica de declivi de disponibilitat de recursos naturals claus pel manteniment d’aquesta societat hipertecnificada, i en particular d’un sense el qual no se’n sap passar: el petroli.


Des de començaments del segle XX, la producció de petroli està en problemes. L’any 2005 la producció de petroli cru convencional va tocar sostre. Això vol dir que, malgrat que contínuament s’estan trobant i posant en producció nous jaciments de petroli, l’envelliment dels que ja estan en funcionament fa que la producció caigui més ràpidament del que es pot reposar. Aquesta arribada al màxim de producció i ulterior declivi de l’extracció de petroli és fenomen ben conegut, anomenat zenit del petroli o peak oil. El peak oil no significa que el petroli s’acabi de cop, sinó que cada any es va produint una mica menys, en un procés de reducció progressiva que es pot allargar durant dècades. De fet, des dels màxims de 2005 la producció de petroli cru ha caigut només un 3%, tot i que darrerament sembla que la velocitat de caiguda s’està accelerant. El problema és que el nostre sistema econòmic no tolera no créixer, i per créixer tot el que consumeix ha de créixer, i en particular i especialment l’energia —recordem que l’energia és la capacitat de fer treball, i sense energia no es poden transformar les matèries primeres, o transportar mercaderies, o fer anar els ordinadors… Si el petroli, la principal font d’energia del món (un terç del total), s’estanca, si la seva producció ja no pot créixer més, condemna al món a la recessió econòmica permanent i a la progressiva destrucció del capital. Per això, s’han fet uns esforços increïbles per tal d’incrementar la producció de petroli, introduint tot de substàncies diverses, succedanis d’allò més variat, per intentar suplir la falta del petroli cru: que si biocombustibles, que si líquids del gas natural, que si petrolis extrapesants (en realitat, quitrans combinats amb hidrogen per fer-los més semblants al petroli convencional), que si petroli de fracking (la tècnica de fractura hidràulica de roques per escurar gotes disperses d’hidrocarburs en roques no poroses)… Però al final tot això ha estat inútil; els succedanis tenien poc recorregut i malgrat les barbaritats ambientals que s’han arribat a fer només s’ha pogut fer créixer la producció total de petroli (petroli cru convencional més petrolis no convencionals) durant 13 anys més. Però ja està: el desembre del 2018 es va arribar al màxim històric de producció de tots els líquids del petroli, i ja mai més tornarem a arribar a aquelles quantitats. Pitjor encara: les empreses del sector porten reduint la seva inversió en la cerca i explotació de nous jaciments des del 2014, simplement perquè han comprès que ja no queden jaciments rendibles; i l’actual crisi de la COVID-19 ha agreujat aquesta tendència dels últims 6 anys, destruint el que era l’últim bastió, el petroli de fracking dels EUA.

Després de la COVID-19, amb la brusca caiguda de demanda de petroli, el negoci de produir petroli s’ha tornat irresistiblement ruïnós


L’any 2018 l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) anticipava que abans del 2025 es produiria un dèficit d’oferta de petroli amb respecte de la demanda del 13% com a mínim, podent arribar fins al 34%. Arran d’això, vaticinava que hauríem de patir diversos pics de preus del petroli, amb greus conseqüències econòmiques arreu del món. Després de la COVID-19, amb la brusca caiguda de demanda de petroli, el negoci de produir petroli s’ha tornat irresistiblement ruïnós. Jaciments com els del fracking o les sorres bituminoses del Canadà, que feia anys que perden diners a raig, s’han tornat autèntics forats negres de diners, i la paciència dels inversors s’ha esgotat. La companyia nord-americana Cheasepeake, mascaró de proa del miracle del fracking als EUA, s’està preparant per presentar la seva declaració de fallida i probable liquidació, i la resta del sector està igual o pitjor. Sense la contribució del fracking, que col·lapsarà de manera ràpida sota el pes del deute enorme que ha acumulat vertiginosament durant la seva dècada d’existència, el dèficit d’oferta de tots els líquids del petroli pot arribar a ser fins i tot superior al que preveia l’AIE, potser fins i tot del 40% de pèrdua el 2025. Una caiguda tan abrupta desfermaria tot de conseqüències funestes, des d’una crisi econòmica sense precedents (a tall de comparació, la crisi del 2008 va comportar una caiguda de la demanda de petroli de «només» el 8%, i aquí parlem d’una caiguda 5 vegades més gran) fins a revolucions i guerres. És d’esperar que els governs dels països acabaran actuant per evitar el pitjor d’aquests escenaris i alentir així aquesta caiguda, però de totes maneres està clar que entrem en una fase nova de la Història, que serà anomenada la del Gran Descens Energètic.

Foto: pxfuel.com


Aquest descens fa temps que es nota, en realitat. Tot i que la producció de tots els líquids del petroli està en caiguda només des del desembre de 2018 (i en una caiguda encara molt moderada), això no vol dir que la situació sigui la mateixa per a tots els combustibles líquids derivats del petroli. En particular, hi ha problemes amb la producció de dièsel des del 2005. No tots els líquids del petroli són igualment adients pel refinatge de dièsel; el millor és el petroli cru convencional, que és just el que està en declivi des del 2005, i el pitjor és el petroli de fracking, que és una barreja d’hidrocarburs de cadena curta i no serveix per a produir dièsel. Durant els últims quinze anys s’ha hagut de fer un esforç terrible per mantenir la producció de dièsel, modificant les refineries per tal d’aconseguir extreure més dièsel però a costa de disminuir la producció d’altres gasolis (des del 2007 la producció de destil·lats mitjans, descomptant dièsel i gasoil, ha caigut més del 25%). Però ni així es podia ajornar indefinidament l’inevitable, i des de 2015 la producció de dièsel ja està en caiguda (més del 5% ara mateix). No és per tant sorprenent que durant els últims anys s’hagi començat una veritable campanya contra el cotxe de dièsel, primer amb el Dieselgate de Volkswagen (ja saben, l’escàndol dels tests d’emissions trucats) i després amb repetits anuncis dels governs sobre la finalització de la venda dels cotxes de dièsel els pròxims anys. És un fet curiós per dos motius. Primer, perquè ni de bon tros s’ha posat el mateix accent en la necessitat d’acabar amb els cotxes de benzina com s’ha posat amb els cotxes de dièsel, quan des del punt de vista de la lluita contra el Canvi Climàtic s’hauria de fer fins i tot més sobre els primers (emeten més CO2 per quilòmetre recorregut). I segon, perquè emeten molts més gasos nocius i partícules petites (i perilloses) els camions i altres vehicles pesants, però ningú està parlant d’abandonar les motoritzacions de dièsel dels camions. La qual cosa és, però, normal: no és viable fer camions elèctrics, ni excavadores elèctriques, ni tractors elèctrics, ni vaixells elèctrics, etc. D’alguns d’aquest s’han fet prototipus, ben és cert, però no passen de ser meres joguines sense utilitat pràctica: la densitat energètica d’una bateria és tan baixa que és absolutament inviable plantejar-se substituir l’actual maquinària pesant per una altra funcionant amb electricitat, si no és connectada a la xarxa elèctrica.

Si comencéssim a parlar d’allò que de veritat importa, ens adonaríem que no té sentit mantenir un sistema que necessita el creixement infinit en un planeta finit


El cas del dièsel és un exemple més de com s’està amagant del debat públic un fet que és absolutament necessari conèixer per poder abordar un dels problemes més greus que se’ns venen a sobre: el descens energètic. En comptes de reconèixer obertament que ja hi ha un problema real d’abastiment dels combustibles fòssils que mouen, literalment, la nostra societat, i que aquest problema s’agreujarà ràpidament durant els anys vinents, es posen tot d’excuses diferents per no entrar en el fons de la qüestió. Pitjor encara: es presenten com fets aïllats i desconnectats cada aspecte d’aquest desafiament a la nostra civilització industrial; i, en fer-ho, no podem escapar de les contradiccions inherents a un discurs tan trampós i falsari. Un dia diem que el dièsel contamina molt i ataquem els cotxes però no els camions. Un altre dia diem que la solució al canvi climàtic és produir energia mitjançant energies renovables, però ningú no explica que tenen limitacions i que a sobre estem parlant de produir electricitat quan l’electricitat és al voltant del 20% de tota l’energia final que consumim i l’altre 80% és de difícil o impossible electrificació. Un dia diem que per lluitar contra la contaminació i les emissions de CO₂ hem de passar-nos al cotxe elèctric, ignorant totes les altres activitats que també emeten CO₂ i sense entrar a valorar com n’és de contaminant la producció de cotxes elèctrics o que no hi ha prou liti ni cobalt al món per fabricar 1.500 milions de cotxes com hi ha ara mateix. I d’aquí poc parlarem del pic de la demanda dels combustibles fòssils quan, en realitat, estarem patint una recessió econòmica brutal i si no consumim més combustibles fòssils, és perquè ja no són assequibles tot i que això no significa que el preu se n’hagi d’anar pels núvols (un altre dia podríem discutir com evoluciona el preu d’una matèria que es torna escassa). Al final, tindrem mil discussions diverses, barrejant les dèries tecnòlatres del moment (abans-d’ahir l’hidrogen, ahir el grafè, avui l’internet de les coses i demà la robototització), tot el que sigui per tal d’amagar que la civilització industrial se’n va en orris i no hi ha res que ho pugui evitar.

Foto: pxfuel.com

Si es plantegés el veritable debat amb serenor i honestedat, s’explicaria que el capitalisme ha esgotat el seu cicle de vida i que està topant, i amb força, contra els límits biofísics del planeta. Si s’expliqués que cada cop hi haurà menys energia, fem el que fem, la gent demanaria que se’n fes un ús més racional i correcte d’aquesta. Si comencéssim a parlar d’allò que de veritat importa, ens adonaríem que no té sentit mantenir un sistema que necessita el creixement infinit en un planeta finit, i comprendríem que cal que abandonem el capitalisme abans que les seves falles estructurals ens arrosseguin a tots al desastre. En suma, si compenséssim què és el que està en joc deixaríem de mirar al nostre veí per sobre de l’espatlla perquè no es compra un cotxe elèctric i buscaríem entre tots una sortida digna en aquesta cruïlla històrica.

Foto de portada: pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Científic i divulgador

Comentaris

El futur de la mobilitat

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.