El comunisme és llibertat

Les idees sobre una societat futura no ens portaran per si soles a un futur millor, però les idees poden funcionar com a punts d'orientació per a la lluita col·lectiva. Com hauria de ser el comunisme pel qual lluitem?

El comunisme és llibertat

Les idees sobre una societat futura no ens portaran per si soles a un futur millor, però les idees poden funcionar com a punts d'orientació per a la lluita col·lectiva. Com hauria de ser el comunisme pel qual lluitem?

Pocs continuen defensant el capitalisme. La majoria ha reconegut la seva absurditat, i les crítiques al sistema existent solen ser prèdiques als altres, perquè el conflicte ideològic ja no és entre aquells que defensen el capitalisme i els que el rebutgen, sinó entre l’esperança i la resignació. Com a anticapitalistes, la nostra tasca avui potser no és tant convèncer als altres que el capitalisme és destructiu, sinó més aviat reforçar la creença en la possibilitat real d’organitzar la nostra vida en comú d’una forma totalment diferent i millor.

Contràriament al que molts intel·lectuals vanitosos pensen, enfortir tal creença no és generalment una qüestió de tenir les idees, els arguments i les anàlisis correctes. És més aviat el resultat de tenir experiències concretes de poder per a actuar i fer canvis juntament amb altres persones. Si milions de persones en les primeres dècades del segle XX consideraven que el socialisme era una possibilitat real al seu abast, no era perquè els intel·lectuals socialistes haguessin aconseguit per fi afinar prou els seus arguments, sinó perquè el moviment obrer en el seu apogeu havia creat organitzacions polítiques capaces de donar a la gent una experiència viscuda d’aconseguir millores concretes en la seva qualitat de vida mitjançant l’acció col·lectiva. Les belles utopies no importen si no van acompanyades d’una confiança en la capacitat de l’acció col·lectiva per a canviar el curs de la història, i aquesta confiança no pot obtenir-se només amb bons arguments: les comunitats polítiques són la base inevitable de les idees sobre una altra societat millor.

Això no significa, tanmateix, que les idees no importin. Les idees sobre la bona societat mai poden crear per si mateixes canvis històrics, però això no impedeix que siguin una part d’aquest procés. En les circumstàncies polítiques i històriques adequades, les idees poden funcionar com a punts d’orientació, que poden ajudar-nos a prendre decisions sobre com actuar. Per això té sentit debatre sobre com podria ser una societat lliure. I això és quelcom que els anticapitalistes han descurat durant massa temps.

Afortunadament, hi ha indicis que les coses estan canviant. Cada vegada hi ha més gent que pensa en com podria ser una societat postcapitalista, i proliferen els debats sobre el «comunisme del decreixement» (Kohei Saito), el «socialisme de mig planeta» (Drew Pendergrass and Troy Vetesse), el «comunisme del luxe totalment automatitzat» (Aaron Bastani), la «postescassetat» (Aaron Benavav), el «comunisme de rescat» (The Salvage Collective) i la «comuna mundial» (Friends of the ClassLess Society). L’any passat, M.E. O’Brien i Eman Abdelhadi van publicar una visió d’una Nova York comunista, Everything for Everyone: An Oral History of the New York Commune, 2052-2072, i autors com Aaron Benanav, Jasper Bernes i Cordelia Belton estan escrivint actualment llibres sobre el comunisme que esperem es publiquin aviat i que, segurament, constituiran importants contribucions als debats contemporanis sobre les estructures econòmiques i polítiques del nostre futur comunista.

El comunisme és democràcia

En el capitalisme, les activitats econòmiques d’una societat s’organitzen segons un únic principi: el benefici. La majoria de les decisions sobre el tipus i quantitat de coses a produir, sobre qui i com i on s’ha de produir, i sobre qui ha de rebre els rendiments de la producció es deixen en mans d’actors privats que busquen el benefici. El comunisme no consisteix a substituir aquest principi per un altre principi econòmic, sinó a permetre la presa democràtica de decisions sobre com han d’organitzar-se les nostres activitats i recursos compartits.

Els éssers humans són éssers socials en la mesura en què viuen en grups i depenen els uns dels altres per a la seva supervivència, i són éssers naturals en la mesura en què depenen d’un ecosistema que no pertany a ningú i, per tant, és de tots. L’accés d’un individu a les seves pròpies condicions materials d’existència està sempre mediat per les relacions socials, que és una altra manera de dir que és sempre una qüestió política, i per aquesta raó, la llibertat mai pot consistir simplement en l’absència del poder de la comunitat sobre l’individu, sinó que ha de consistir també en la possibilitat per part dels individus de participar en els processos polítics que configuren les seves relacions amb les seves condicions d’existència. Dit d’una altra manera, els éssers humans són per naturalesa animals polítics, la llibertat dels quals només pot realitzar-se i mantenir-se mitjançant l’autodeterminació col·lectiva, o el que anomenem democràcia. El comunisme aspira a prendre’s aquest ideal democràtic de la forma més autèntica possible i és, com a tal, una imatge de la llibertat. La democràcia deu, en paraules d’Ellen Meiksins Wood, «tornar a entendre’s no simplement com una categoria política, sinó com una categoria econòmica, [és a dir], com un regulador econòmic, el mecanisme impulsor de l’economia».

No és un estil de vida

El comunisme no implica una idea particular de la bona vida. El comunisme no és un estil de vida o una fantasia sobre fer de cada faceta de la vida d’un individu l’objecte de la presa de decisions polítiques; no és un culte romàntic a la comunitat o un somni fet de comunes, casserolades i cultura DIY (Do It Yourself). El comunisme és l’esforç per establir institucions que puguin garantir el major grau possible de llibertat individual i control democràtic sobre aquells aspectes de la vida humana que són, necessàriament, compartits pels membres d’una societat. El comunisme és tant per a introvertits i ermitans com per a col·lectivistes entusiastes.

El comunisme es basa en reconèixer que hi ha aspectes de la nostra vida que són ontològicament col·lectius i que, per tant, no poden deixar-se en mans dels individus. El millor exemple és la terra: originalment no pertany a ningú i, per tant, és de tots, raó per la qual les decisions sobre què fer amb ella han de ser decisions democràtiques. El fet de posar en comú les nostres condicions compartides d’existència no es basa en una reivindicació moral sobre la comuna o el col·lectiu com quelcom més fi,  millor o més elevat que allò individual, sinó en la senzilla idea que la reproducció de l’espècie humana és inherentment social, i que la democratització total dels aspectes compartits d’aquesta reproducció és l’única conseqüència raonable d’aquest fet. No obstant això, tots els aspectes de la vida dels quals poguem ocupar-nos individualment continuaran sent, per norma general, qüestions individuals.

La condició fonamental del comunisme és que les condicions bàsiques de la vida de la societat quedin sota control democràtic. S’aboliria l’Estat, es dissoldrien totes les empreses privades i s’expropiarien tots els mitjans de producció de propietat privada -terres, edificis, màquines, etc.-, així com la riquesa de la classe alta. Al mateix temps, caldria construir noves institucions, que no sols assumirien moltes de les funcions que avui solem associar amb l’Estat, sinó que també gestionarien i supervisarien l’economia.

Es tracta, doncs, d’una ampliació completa de la democràcia. En lloc de deixar les decisions econòmiques en mans de les forces del mercat, seríem nosaltres els qui decidiríem què és el que volem.

La Comuna

Diguem comuna a la unitat bàsica de l’estructura institucional del comunisme. Tothom hauria de triar una comuna d’origen, però tothom podria viure a la comuna que triés. Les comunes variarien en grandària, depenent de la seva prehistòria revolucionària, així com del seu particular context geogràfic, cultural i històric. Algunes comunes estarien fortament urbanitzades i comptarien amb milions d’habitants -anomenem-los comuners-, mentre que les comunes situades en zones escassament poblades o en illes desolades podrien tenir molt pocs habitants, almenys al començament. El comunisme disminuirà gradualment la divisió entre la ciutat i el camp, però per a començar, serà necessari construir el comunisme en un món modelat per segles d’intensa urbanització capitalista, cosa que significa que zones fortament urbanitzades com Tòquio o Xangai haurien de transformar-se en diverses grans comunes urbanes.

Idealment, cada comuna controlaria tot el necessari per a cobrir les necessitats dels seus comuners, des de la terra, l’aigua, l’energia i altres recursos naturals fins a la força de treball, la tecnologia, la recerca i l’educació. En general, les decisions haurien de ser preses pels afectats, o el més a prop possible d’ells, per a garantir un alt grau d’autonomia i minimitzar el risc de centralització antidemocràtica del poder.

En la pràctica, aquest és un ideal impossible de realitzar, en part perquè una de les condicions bàsiques de totes les comunes és una biosfera estable, i això només pot garantir-la mitjançant alguna mena de regulació global de l’ús dels nostres recursos naturals comuns. A més, la cooperació entre municipis tindria avantatges evidents. Dos municipis veïns podrien, per exemple, decidir posar en comú els seus recursos en matèria d’infraestructures o educació. Tals acords entre municipis donarien lloc probablement a alguna mena d’estructura piramidal formada per institucions polítiques amb poder de decisió, així com fòrums de coordinació, intercanvi de coneixements i ajuda recíproca.

Al comunisme, els referèndums serien més comuns, però no totes les decisions podrien prendre’s d’aquesta manera, per la qual cosa també seria necessari que hi hagués assemblees representatives, els escons de les quals podrien omplir-se mitjançant una combinació d’eleccions i sortejos, la qual cosa contrarrestaría la formació d’una elit política i la professionalització de la política que imita al mercat.

Potser la tasca més important de la comuna seria aprovar i executar els plans econòmics que substituirien als mecanismes de mercat. Podria ser una cosa així: tots els municipis i instal·lacions de producció informarien periòdicament de les seves necessitats i desitjos i, basant-se en les dades disponibles públicament sobre aquestes necessitats i desitjos, així com sobre els recursos disponibles i la capacitat de producció, diferents organitzacions polítiques proposarien esborranys de plans econòmics que esbossessin els objectius de producció per a un període de dos anys. Aquest procés es repetiria diverses vegades juntament amb reunions i audiències públiques i diverses formes de debats públics per a garantir un nivell màxim de participació democràtica. Finalment, s’aprovaria un pla definitiu mitjançant referèndum. Les decisions relatives als detalls exactes de l’aplicació serien preses per assemblees representatives en col·laboració amb les unitats de producció.

El sector públic

En el comunisme, l’economia es dividiria en dos sectors. Aaron Benanav ho manlleva de Marx i els anomena el regne de la necessitat i el regne de la llibertat. També podríem anomenar-los sector públic i sector privat. En el sector públic -o el regne de la necessitat- «repartiríem», com diu Benanav, «les tasques necessàries per a la nostra reproducció col·lectiva, dividint les responsabilitats i tenint en compte al mateix temps les capacitats i tendències individuals». Això inclouria, entre altres coses, l’agricultura, la sanitat, l’habitatge, l’educació, la recerca, la cura de nens i ancians, el transport públic, les infraestructures, els mitjans de comunicació, els béns de consum i el que avui anomenem béns de capital.

Els plans biennals descrits anteriorment es poden considerar com una llista de tot el que ha de produir el sector públic, que al seu torn pot convertir-se en una determinada quantitat d’hores de treball necessàries per a aconseguir aquests objectius. Idealment, aquestes hores es distribuirien equitativament entre tots els comuners adults aptes per al treball, i les tasques específiques s’assignarien en funció de les capacitats i necessitats de cada individu. Així, per exemple, tothom hauria de treballar vint hores a la setmana.

En el capitalisme, una part significativa del treball més necessari per al manteniment de la vida es fa invisible o es privatitza com a treball domèstic no remunerat. La separació capitalista del treball remunerat i no remunerat, de la producció i la reproducció, que és una font important d’opressió de gènere, desapareixeria en el comunisme, on el treball reproductiu comptaria com a part de la càrrega de treball compartida de la comuna.

Per a assegurar-se que les necessitats de la comuna s’ajusten a les necessitats i capacitats dels comuners, es podrien fer servir diversos incentius: una tasca particularment impopular podria, per exemple, comptar el doble d’hores o comportar privilegis especials, com l’accés a habitatges més atractius o condicions de treball més atractives. Les tasques més populars es podrien assignar per sorteig o agrupar-se amb les impopulars. Una estratègia similar es podria emprar per a garantir que el sistema educatiu de la comuna s’ajusta a les seves necessitats previstes per a evitar l’escassetat de mà d’obra especialitzada. D’aquesta manera, seria possible crear una divisió del treball en la qual la majoria de les tasques fossin igualment atractives i en la qual uns certs grups de persones no es veiessin obligades a assumir les pitjors tasques, com ocorre actualment en el capitalisme.

Tot el que es produeix en el sector públic es distribuiria sense utilitzar diners. L’habitatge, la sanitat, la medicina, l’educació, la cura dels nens, el transport públic i els menjars als menjadors públics serien gratuïts i estarien disponibles per a tots, sense control. L’habitatge s’assignaria mitjançant sorteig i llistes d’espera. La idea bàsica en que es basen les biblioteques públiques podria estendre’s a coses com a eines, bicicletes, instruments musicals, art i roba, com ha suggerit recentment el polític danès Pelle Dragsted.

Els béns de consum associats a diferents preferències individuals (a mi m’agrada beure vermut, a tu potser t’agrada més el xerès) es podrien «comprar» amb cupons digitals. Tots els comuners rebrien cupons cada setmana per a utilitzar-los en serveis i productes disponibles als magatzems públics. No es tractaria de diners, ja que els cupons serien personals i caducarien al cap d’un cert temps (posem tres mesos, per exemple), cosa que significa que no poden transferir-se ni acumular-se.

El sector privat

La comuna produiria i distribuiria tot el necessari perquè tots els comuners visquessin una vida bona, llarga, sana i estable. Seria responsable de construir i mantenir l’habitatge, l’electricitat, les carreteres, el sanejament, els ferrocarrils, Internet; produiria el teu menjar i les teves medicines, la teva roba, el teu telèfon, els teus mobles, la teva televisió i els teus llibres; cuidaria de tu, dels teus fills, dels ancians i dels malalts.

Però la comuna no podria satisfer totes les necessitats dels comuners. En el capitalisme, és la demanda efectiva dels individus la que determina el que es produeix: «el poder social es converteix en el poder privat dels particulars», com deia Marx a El Capital. Al comunisme, en canvi, les decisions sobre què produir es prendrien democràticament, cosa que significa que la comuna podria decidir no produir uns certs productes encara que a alguns comuners els agradaria. En tals casos, els comuners serien lliures, per regla general, de produir-los ells mateixos en el seu temps lliure.

Els productes que la comuna hagi decidit no incloure en el seu pla econòmic podrien ser produïts pel sector privat, o en l’àmbit de la llibertat, és a dir, la part de l’economia d’una societat que els comuners gestionarien en el seu temps lliure. Aquí, tothom produiria i comerciaria com volgués, dins d’uns certs límits determinats democràticament (no produir ni intercanviar éssers humans, armes o drogues dures, per exemple). Els comuners també podrien crear institucions i tecnologies que facilitessin i regulessin l’intercanvi, per exemple, creant algun tipus de diners.

Font

Imaginem, per exemple, que hem decidit democràticament que, per a reduir el temps de treball de tots, la comuna només produirà bicicletes d’un color. Si un comuner vol desesperadament una bicicleta vermella, podrà agafar una bicicleta sense pintar d’un magatzem públic (gratis, per descomptat, com tota la resta) i pintar-la ell mateix. O tal vegada la porta a un taller de bicicletes que un grup de comuners hagi creat en el seu temps lliure i la hi pintin a canvi d’una altra cosa. Com aquest exemple deixa clar, el «sector privat» és bàsicament un nom per a les activitats productives a les quals es dediquen els comuners en el seu temps lliure.

La línia divisòria entre tots dos sectors seria traçada democràticament per la comuna. Cada vegada, seria qüestió de preguntar-se: És aquesta una necessitat de la qual estem d’acord a responsabilitzar-nos col·lectivament, o és una cosa de la qual deixem que els comuners s’ocupin per si mateixos? L’energia, els edificis i les matèries primeres necessàries per a la producció fora del sector públic serien concedits per la comuna, gratuïtament o a canvi de productes o serveis.

Però, no seria aquest sector privat simplement una altra forma de capitalisme? La resposta és no, perquè la comuna sempre garantiria a tots els comuners l’accés incondicional a les necessitats vitals, cosa que significa que sempre seria possible retirar-se completament del sector privat. La terra, l’habitatge i la força de treball mai es convertirien en mercaderies. Els diners existirien purament com a mitjà d’intercanvi i no es podrien fer servir per a donar a unes certes persones poder sobre unes altres.

La vida sota el comunisme

Durant segles, el capitalisme ha donat prioritat als beneficis sobre la naturalesa, i com a resultat, ara ens trobem amb el que l’autor comunista Eskil Halberg ha anomenat un planeta en reparació. Necessitem el que The Salvage Collective, en el seu manifest de 2021, The Tragedy of the Worker, anomena un comunisme de salvament o de rescat, cosa que significa que una part significativa dels recursos de la comuna hauria de dedicar-se a la restauració ecològica. La democratització dels nostres recursos comuns permetria regular l’ús dels recursos naturals i assegurar així les condicions d’existència de les futures generacions d’humans i dels altres éssers vius amb els quals compartim aquesta terra.

La idea de comunisme que he descrit aquí és tan diferent del socialisme autoritari d’Estat del segle XX com del capitalisme. Llavors, per què insistir a anomenar-lo «comunisme», una paraula tan fortament associada a la dictadura estalinista? Per la mateixa raó que no hauríem de renunciar al concepte de «democràcia» per la República Democràtica Alemanya o la República Popular Democràtica de Corea del Nord. Val la pena lluitar per algunes paraules, i en lloc d’abandonar el concepte de comunisme a la falsificació típicament burgesa de la història, hauríem d’insistir a continuar la llarga i ininterrompuda tradició que -en oposició explícita al socialisme autoritari d’Estat- porta més de 150 anys lluitant per una societat lliure sota la bandera del comunisme.

Com seria la vida sota el comunisme? Per sobre de tot, una societat comunista seria lliure, sense classes i diversa. El comunisme donaria a cadascú la llibertat de modelar la seva vida com volgués. El comunisme seria sinònim d’una presa de decisions més democràtica, de menys hores de treball, de millors habitatges, millors aliments i d’una biosfera estable, així com de quelcom que el capitalisme mai podrà oferir: seguretat econòmica. En el capitalisme, mai sabem un acomiadament, la inflació o una crisi econòmica t’arrencaran la catifa de sota els peus; en el comunisme, ningú hauria de témer que li tallin l’accés a les necessitats vitals bàsiques. En altres paraules, una vida comunista serà lliure, segura i bona per a tots.


Søren Mau és autor d’un llibre, «Mute Compulsion, A Marxist Theory of the Economic Power of Capital que ha tingut un gran acolliment a escala internacional. S’està preparant una edició de la seva versió a l’espanyol. No obstant això, es pot trobar ja una versió espanyola del llibre en versió PDF lliure realitzada per Edicions Extáticas.

Aquest article va ser publicat originalment a Information i traduït del danès a l’anglès per Sherilyn Nicolette Hellberg. La traducció a l’espanyol s’ha realitzat a partir de la versió anglesa publicada pel Blog de Verso Books.


Traducció: Antoni Soy Casals

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Søren Mau és un filòsof comunista especialitzat en teoria marxista. És becari postdoctoral en el Departament de Filosofia i Història de les Idees de la Universitat de Aarhus i membre de la junta directiva de la Societat Danesa d'Estudis Marxistes.

Comentaris

El comunisme és llibertat

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau